24.02.2012 - 06:00
A en Biel Mesquida, no li han interessat mai gaire els arguments, sinó la forma: ‘La cosa important no és què contam sinó com ho contam. El “com” és l’aliment, el “què”, la banalitat.’ I cita Mallarmé, un dels grans mestres, que deia: ‘No existeix la prosa, només existeix el vers més o menys rimat.’ I així assumeix la literatura Biel Mesquida i en parla amb VilaWeb arran de la publicació del nou llibre, ‘Llefre de tu‘ (Club Editor). Aquesta voluntat formal basteix un relat ple de sensualitat, ple d’enyorança, ple de somni. Una raresa. L’autor en llegeix un capítol (vídeo).
‘Mira, et llegesc algunes notes que he escrit sobre ‘Llefre de tu’: ‘És un bagul ple de viatges, secrets, amors, assaigs, records, invencions i sobretot enyors. Un dels títols que vaig pensar per al llibre era “Arxipèlag d’enyor” (al colofó hi trobaràs tots els títols provisionals que ha tengut). Perquè el llibre era com un arxipèlag d’absències, de buits de persones que no hi són i que t’estimes.’
Una lectura lenta, metafòrica, de sabors
‘El llibre canta allò que no vol ningú: bagatel·les inútils, futilitats extremes, enormes minúsculs… El llibre els agafa i els augmenta, com si fos una lent d’augment. Una lent que enfoca les persones, els objectes, els sentiments, els paisatges… que no es veuen amb els ulls quotidians. Però també és una lent que et pot cremar, perquè va carregada d’altes tensions que enrampen. Per això el llibre, que he escrit amb lentitud, demana una lectura lenta, metafòrica, de sabors. Que el lector s’embadaleixi amb una passejada, que s’entretingui en la citació d’un autor desconegut…’
‘Després de “L’adolescent de sal” pens que “Llefre de tu” és el llibre més especial que he fet. Potser perquè estic en un moment de metamorfosi, entr en la tardor de la vida, que és d’una gran fertilitat. Tenc molta consciència de la mort, com a forma de viure intensament la vida. I saber que la meva escriptura és una lluita contínua en favor de la vida i contra la mort.’
‘El Recordador fa una crònica de cròniques interiors, de la seva existència. Excava les pàgines en blanc per trobar aigües, dolls, tresors que només es poden descobrir amb esforç. El Recordador és un picapedrer i un miner també, que troba diamants en els llocs més inconeguts del llenguatge. I crea un univers nou. Potser pot semblar excessiu, però és així d’intens. Sempre he cercat aquesta energia literària, que faci tremolar el cervell, que li provoqui sentiguera, pensera, visquera. Cerc el benestar del lector, però és un benestar que s’ha de conquerir. Per això reclam un lector creador.’
Parets de tan fràgils, indestructibles
‘«Llefre de tu» és un text molt construït, fet de construccions fragmentàries, antiideològiques, poètiques… que han de resistir els segles dels segles. Estim la meva llengua i per això sóc dels qui creuen que no desapareixerà. I per això faig cases de llenguatge de manera que una bufada no se les pugui endur, universos amb parets indestructibles de tan fràgils.’
‘Quan dic que “Llefre de tu” és un llibre especial, també ho dic perquè vaig exaltat, com a ciutadà i com a escriptor. I sent que faig un esforç civilitzador en una societat plena de barbàrie. La bíblia diu: al principi fou el verb. A “Llefre de tu” dic, al principi fou l’emoció. L’emoció com a saviesa, intel·ligència i pensament. Raymond Roussel deia al seu criat: “Si em sents plorar no et preocupis, és que escric.” Jo també ho sent així.’
Aràlia, el Recordador i Maria Bohigas
‘«Llefre de tu» va començar amb provatures a mà. Però era una època, el 2006, que havia començat el bloc Plagueta de Bord i vaig començar a mostrar els textos d’Aràlia. Hi va haver comentaris de lectors, en especial d’una lectora que no coneixia, que seguia dia a dia el dietari íntim del Recordador parlant d’Aràlia. Em va fer molt de bé aquella lectora, em va ser un estímul en la voluntat de risc. Sempre faig salts sense xarxa, en aquest cas, escrivint directament a la plagueta sobre el Recordador. Va durar un any i mig aquell procés d’experimentació amb el bloc, i aquest procés es va convertir en la terra adobada per a començar la feina solitària de l’escriptor. La Institució de les Lletres Catalanes em va concedir un ajut i durant el 2009 vaig treballar el material. En un moment donat em vaig trobar amb quatre-cents pàgines escrites. Era un text massa llarg, inflat, massa porós, massa diluït. Jo volia condensació, poètica alta. Anava un poc perdut i aleshores vaig pensar en la Maria Bohigas perquè em donàs un cop de mà. He defensat sempre la necessitat d’un editor, que et faci de mirall, que et faci veure el text, que et faci veure que la torrencialitat no és bona.’
‘Que quedi clar que sóc un escriptor d’Empúries, per amistat i deute moral amb en Xavier Folch. I la condició que vaig posar a na Maria Bohigas (responsable editorial de Club Editor), és que el llibre havia de ser per a Empúries. Vam treballar conjuntament amb la Maria fins l’agost del 2011. Vam deixar el document en cent setanta pàgines. Vam escapçar-ne la cosa més narrativa i vam deixar l’altament poètica. Era el mes de setembre i vaig parlar amb el Xavier Folch. Li vaig dir que em semblava que la Maria Bohigas es mereixia publicar aquest llibre. I en Xavier Folch, que és un senyor, em va dir que endavant. Però aleshores, encara vaig deixar reposar el text tres mesos, fent la darrera feina. Com que ja coneixia tant les músiques del llibre en podia augmentar el volum, allargar-ne els silencis… on tot fos molt just, en precisió i exactitud verbal. El gener d’enguany vaig donar el llibre per acabat i el vaig lliurar a Club Editor.’
Nostàlgia de futur
‘Quan era petit, devia tenir set o vuit anys, m’estava a Manacor amb tota la família, i jo pensava en tot allò que vivia, en aquell món del poble, jo el pensava com si ja fos gran i l’hagués perdut. D’això en podríem dir nostàlgia de futur. “Llefre de tu” n’és ple.’
