“Música i sentit. El cas Wittgenstein”, d’Antoni Defez

Aquest any 2008, la Universitat de València acaba de publicar un llibre deliciós que sembla petit, però que condensa algunes de les reflexions filosòfiques més rellevants del segle passat. El títol és “Música i sentit. El cas Wittgenstein”, escrit a la manera d’un concert de música per Antoni Defez. Es tracta, en primer lloc, d’un tractament sistemàtic del problema del ‘significat i la comprensió en la música’, que es pot llegir com si foren dos assaigs distints, perquè s’afig una segona part que és l’estudi de l’enorme literatura escrita sobre el pensament –o els pensaments- de Wittgenstein a propòsit de la música.Concretament, com explicita el professor Defez a l’inici del llibre, està escrit amb l’ànim de suplir el dèficit exegètic en l’estudi de les idees de Wittgenstein sobre la música, que el 1931 escrivia: “Algunes persones creuen que la música és un art primitiu a causa dels pocs tons i ritmes que conté. Tanmateix, només la seua superfície és simple; la seua substància, allò que fa possible interpretar aquest contingut patent, té, per la seua banda, tota la infinita complexitat que és suggerida en les formes externes de les altres arts i que la música oculta. En cert sentit, la música és la més sofisticada de totes les arts”. La primera part comença amb l’anécdota de la becaina de Brahms en públic davant la música de Liszt i la polèmica entre els classicistes o formalistes i els progressistes o avantguardistes entorn de la qüestió de la semanticitat de la música, de la valoració de la música i de l’artista dins el romanticisme, així com també amb un canvi d’actitud per part dels oients. Quin tipus de llenguatge és la música? Quina és la relació de la música amb la realitat? La música és només pura subjectivitat emocional o és l’eina adequada per capturar la palpitació més secreta de l’Univers? Es prova de respondre a alguns d’aquests interrogants.

Al capítol segon es descriu el debat entre el formalisme versus expressionisme per concloure quina és la natura de la música. Es repassen els textos dels principals representants de l’idealisme alemany i de la història de la filosofia. Per exemple, des del formalisme, Plató entén la música com l’estudi de la matemàtica inherent a la música; Schelling considerava que la música era un mitjà privilegiat per tal d’expressar l’objectivació i el desplegament de l’Absolut mitjançant la temporalitat, el ritme i els sons de la música, de la realitat i del jo. Per a Hegel, la música seria capaç tant d’expressar l’Esperit Absolut –la Raó- sota la forma del sentiment en si, com de revelar l’ànima la seua pròpia identitat en el pur sentiment. Schopenhauer i Nietzsche entenen la música com a Voluntat o com a afirmació dels instints i de la vida. Des de l’expressivisme, Kierkegaard defensava una anàlisi emotivista de la música per tal de desacreditar-la en el seu valor moral. Els estudis de Schumman, de Mendelssohn, de John Hospers analitzen la relació entre vida emocional i llenguatge, el lloc de les emocions i el significat de l’estètica músical en la relació de la música i de l’art amb la realitat.

En els següents capítols s’analitza la música i el seu significat en relació al moment històric o als canvis socials a què pertany. Es pot afirmar que la música descriu els valors o l’esperit d’una època: Copland, Ortega y Gasset, Adorno, Walter Benjamin i Horkheimer analitzen el sentit de la música en la societat de masses, la mediocritat i l’absurd a través de la seua falta de significació… La música promesa de reconciliació, fetitxe o producte de consum?

La dissolució del dilema. La semanticitat de la música estaria sense determinar –el símbol músical és incomplet i requereix consumació. En altres paraules: la semanticitat de la música no es constitueix a partir de partitures dotades “per se” d’una significació determinada “a priori”, sinó que té una significació oberta, contextual, històrica, verificable i, també, revisable només “a posteriori”. Significació “de” la música i significació “en” la música. La música com a objecte intencional: ara bé, si les activitats expressives i simbòliques no són únicamente un assumpte de tradició i aculturització, sinó que depenen també de la naturalesa humana, com caldria entendre aquí el concepte de naturalesa humana? Seria suficient apel·lar a les maneres naturals i espontànies d’actuar dels éssers humans o caldrà invocar també alguna suposada temporalitat immanent a la nostra consciència? Hi ha límits en la percepció músical? I si n’hi ha, són límits culturals o naturals? I en el cas que siguen límits culturals, tindria sentit llavors parlar d’objectivitat en el judici estètic aplicat a la música? I viceversa: si es tracta de límits naturals, serà obligat acceptar l’existència de judicis estètics absoluts? Per a respondre a aquests interrogants es fan servir els estudis antropològics de Lévi-Strauss sobre la temporalitat natural humana i l’art sonor i el concepte wittgenstinià de “forma de vida” (Lebensform). Perquè l’oposició entre natura i cultura són sovint termes d’un ús vacil·lant. El límit de l’art no és una altra cosa que el sentit, la significació. En l’art, i sobretot en la música, el concepte de significació sol ser obert, borrós i canviant. Perquè aquest és el seu límit i el seu destí: el sentit. En definitiva, poden contribuir a la nostra comprensió de la realitat i de nosaltres mateixos. I això en la mesura que som nosaltres els qui dotem de sentit a això que hem convingut a anomenar “obres d’art”.

Del segon assaig, “Wittgenstein i la música” només puc dir que és un estudi exhaustiu sobre l’estudi de la música en Wittgenstein. S’analitzen les reflexions wittgenstinianes sobre el llenguatge, la música, allò místic, la consciència lingüística i l’existència del món, la ciència, el problema de la significació de la consciència i el problema ètic de com viure, dels fets, les regles, la creativitat i els ideals, les vivències del món i la nostra actitud davant del fets i que han de mostrar les nostres accions. S’analitza també l’emergència de la civilització del progrés, de la indústria, del’imperi de la ciència i la tècnica sobre la vida humana. El problema, però, és que “el progrés té, sobretot, una cosa, i és que sembla molt més gran del que realmente és” –citació de Johann N. Nestroy que encapçala les “Investigacions Filosòfiques. A més a més, però, el tecnicisme i l’industrialisme que impregnarien tota la vida humana inclouen un constructivisme que aconsegueix la producció d’objectes cada cop més complicats, més sofisticats, orientats a la solució de problemes i necessitats que molt sovint són en realitat, problemes i necessitats generats per aquesta mateixa civilització… L’art, la música, el gest, el traç, el pas de ball, el cos en moviment, mostren el simbolisme i l’expressivitat de l’acció humana. I és que l’art està en continuïtat amb la resta de la vida humana, contribuint no sols a la seua autocomprensió, sinó fins i tot a la seua formació. Com podeu observar, en el llibre “Música i sentit. El cas de Wittgenstein” Defez fa un inventari analític no només de la música i de l’art en part de la història de la filosofia i en la realitat, sinó de l’era del “progrés”; descriu el sentit de l’art, de l’espontaneïtat, de la creativitat, de la festa i de la música per a les nostres vides al si de les nostres societats industrials.

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?