Segon moviment: ja comencen les discussions internes dins el Nou Front Popular, la coalició d’esquerres que ha guanyat les eleccions, integrada per la França Insubmisa, els socialistes, els ecologistes i els comunistes. El vell Partit Socialista, que ja semblava ferit de mort, enterrat per la superació del bipartidisme, és el que més s’ha revifat dins la coalició, respecte del 2022: ha passat de 31 diputats a 59; en canvi, els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon han baixat de 75 a 74. Els ecologistes han passat de 23 a 28 i els comunistes, d’11 a 9. Olivier Faure, el primer secretari dels socialistes, ja ha marcat a l’agenda que aquesta setmana hi ha d’haver una proposta per a ser el primer ministre. Més enllà dels insubmisos, hi ha consens perquè el designat no sigui en cap cas Mélenchon, que desperta molts anticossos tant dins la coalició com fora. Els socialistes creuen que estan més ben situats perquè són els qui més poden construir ponts amb el macronisme. Els liberals, de fet, ja han avisat que no faran primer ministre Mélenchon.

Els socialistes veuen una oportunitat per a recuperar el protagonisme que van perdre després de l’època de François Hollande –elegit ara diputat. Tenen un marge per a promoure cares que puguin fer un paper en les eleccions presidencials del 2027, i tal volta per a seduir l’ala que els és més pròxima dels macronistes i reconstruir el centre-esquerra. La qüestió és quin tros de programa del Nou Front Popular estan disposats a sacrificar per aconseguir-ho, i fins a quin punt volen tibar la corda amb els insubmisos. Després de l’avançament sorpresa, l’esquerra va presentar un bon grapat de mesures elaborades a velocitat de creuer: prometien de derogar la polèmica reforma de les pensions de Macron, apujar el salari mínim net a 1.600 euros, congelar els preus de l’energia i de l’alimentació, restablir l’impost de solidaritat a la fortuna i abolir tots els imposts no progressius, per exemple. Mélenchon diu que és gràcies a aquest programa que han guanyat i que ara hi han de ser lleials. La proposta dels insubmisos és de cenyir-se al programa, però el Nou Front Popular és lluny de la majoria.

També la coalició liberal de Macron respira alleujada, com l’esquerra, perquè ha impedit la desfeta absoluta. La desaparició parcial del seu espai polític era una possibilitat real la nit de la primera volta. Ara volen fer valer els seus 161 diputats i la segona posició: qualsevol cosa que pretengui la coalició d’esquerra necessita el vist-i-plau dels aliats del president, que no veuen precisament amb bons ulls la radicalitat de Mélenchon ni la seva presa de posició. No tan sols molts portaveus de l’espai liberal es van negar d’entrada a fer diferències entre la França Insubmisa i l’extrema dreta de Marine Le Pen, sinó que van arrossegar cap al fangar de la campanya aquest mateix programa que ara Mélenchon reivindica integralment. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, va fer servir l’espantall que l’aplicació de les propostes tant de l’esquerra com del Rassemblement National farien créixer el deute francès fins al punt que París acabaria literalment governada per Brussel·les i el Fons Monetari Internacional. El president de la patronal Medef va dir que el programa del Nou Front Popular era “tan perillós o més” que el de Le Pen.

Hi haurà una esgarrinxada interna i serà més aferrissada que no deixen veure ara les celebracions electorals. Resten tres anys de legislatura –llevat que Macron tornés a trencar totes les previsions i convoqués unes altres legislatives, cosa que no pot fer fins d’aquí a un any. Tres anys són poc temps i molt de temps alhora: poc temps per a engegar canvis que els ciutadans percebin abans de les presidencials del 2027, poc temps per a greixar un govern funcional amb unes majories tan complicades, i molt de temps perquè l’extrema dreta es refaci de la derrota, perquè Marine Le Pen es concentri a guanyar les eleccions següents, perquè Rassemblement National posi tants bastons a les rodes com pugui. Els equilibris que sorgeixin de les negociacions que hi ha en curs seran decisives per al combat més important. Sobreviurà el Nou Front Popular? Es cohesionarà, si Mélenchon s’enretira i els socialistes respecten la posició dels insubmisos? O s’esbocinarà? Els macronistes donaran suport extern a l’esquerra i també li posaran traves per a rostir-la i presentar-se més ben parats el 2027? O voldran tallar el bacallà directament?

I tercer moviment: Marine Le Pen no s’ha estat paralitzada, després de perdre. Ha pres una decisió significativa: deixar enrere el grup d’Identitat i Democràcia al Parlament Europeu per a unir-se als Patriotes per Europa, impulsat pel primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, i que ja ha esdevingut la tercera força a Brussel·les després d’integrar Rassemblement National, la Lega de Matteo Salvini, i Vox –que ha abandonat Giorgia Meloni–, entre més. El moviment d’Orbán ha anat sincronitzat amb la seva visita a Moscou, on s’ha reunit amb el president rus, Vladímir Putin. Les acusacions de ser massa pròxima a Putin han perseguit sempre Le Pen, que en efecte li havia professat admiració. Macron la va arribar a acusar d’estar-hi en nòmina. Els últims dies de la campanya de les legislatives, el suport explícit del Kremlin a Rassemblement National va incomodar Le Pen, que havia mirat de distanciar-se’n arran de la guerra d’Ucraïna. Ara ja n’ha perdut la por. Per a l’extrema dreta francesa, és el moment de marcar múscul a tot arreu on pugui.

El cas és que, d’ençà de la guerra, les coses no han anat malament a l’extrema dreta. En la segona volta d’aquelles presidencials, l’abril següent, Le Pen va obtenir un 41% dels vots, 13 milions, un creixement substancial respecte de les anteriors, en què n’havia obtingut un 33%, 10 milions. A les darreres europees, no cal dir-ho, el resultat del Rassemblement National va passar del 23% al 31% dels vots; i a la primera volta de les legislatives de diumenge passat, també n’és ben sabut el creixement: la primera posició per primera vegada a la història, amb un 33% dels vots. El delfí de Le Pen, Jordan Bardella, candidat a primer ministre, ha intensificat la posició contra Putin i va dir durant un debat: “No permetré que l’imperialisme rus absorbeixi un estat aliat com Ucraïna.” Bardella també s’ha desdit d’antigues posicions del partit, com ara la duresa contra l’OTAN, però s’ha oposat a la política europea de sancions. Sigui com sigui, fins ara el fantasma rus s’havia anat esvaint, fos perquè a la majoria de votants no els importava la trama russa de Le Pen, o potser perquè ja feia molt de temps que sentien les mateixes acusacions i havien deixat de tenir efecte, o potser perquè la calculada maniobra de distanciament havia funcionat.

Però ahir el govern rus va fer un moviment imprevist i va donar suport explícit al Rassemblement National. “El poble francès cerca una política exterior sobirana que serveixi els seus interessos i trenqui amb el dictat de Washington i Brussel·les. Els dirigents francesos no podran ignorar el canvi profund que hi ha en l’actitud d’una àmplia majoria de ciutadans”, va dir en un piulet el cap de comunicació del Ministeri d’Afers Estrangers rus. Segons que ha explicat Le Monde, un informe important del Centre de la Recerca Científica francès avisa que encara hi ha “una convergència d’interessos entre el règim de Putin i l’extrema dreta francesa” i que el Kremlin té la pretensió d’alterar l’ordre republicà. Le Pen, nerviosa, ho ha titllat d’ingerència i de provocació. Diu que, si el govern rus la volgués realment de guanyadora, no ho hauria fet evident d’aquesta manera. Però els macronistes s’han fregat les mans: diuen que tant se val que Le Pen hagi començat a renegar de Putin, que el president rus sap igualment a qui ha de donar suport, i retreuen al Rassemblement que ha tingut un deute milionari amb bancs russos que fins l’any passat no va poder eixugar. “No us en cregueu el canvi de discurs, la hipoteca continua”, vénen a dir.

El Kremlin ha mirat d’influir en múltiples campanyes occidentals, però és poc habitual que doni suport públic a un candidat. I, certament, això regala un pretext a la resta de partits per atacar el Rassemblement. Le Pen critica que l’estat francès ha perdut sobirania per culpa dels Estats Units i de la Unió Europea, i això posa el dit a la nafra de la ferida imperial. Els macronistes miren de respondre-hi: i si amb ella perdés encara més sobirania per afavorir una altra mena d’imperialisme estranger? La disputa reflecteix com la qüestió de la legitimitat és molt present al cor del conflicte polític francès. Le Pen acusa Macron d’haver-se girat d’esquena al poble i de governar tan sols segons els interessos del món financer. Macron acusa Le Pen de no poder defensar els interessos francesos perquè, en realitat, no són els seus. Al marge de qui tingui raó, això té conseqüències serioses cap endins i cap enfora. Cap endins, perquè la confiança dels votants cap a les institucions ja fa temps que minva als sondatges. Cap enfora, perquè si Bardella esdevé el primer ministre de Macron, la política exterior serà la primera font de conflicte. Le Pen ja ha avisat Macron que si governen plegats no permetran, per exemple, que s’enviïn soldats a Ucraïna.

El cas també té una ramificació europea. En la seva operació per a acostar-se a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va establir una diferència decisiva entre menes d’extrema dreta. A parer seu, els populars es podien avenir amb els qui defensaven les institucions comunitàries i anaven en contra de Putin i a favor d’enviar més armes a Ucraïna. Hi incloïa Meloni, n’excloïa Le Pen. Aquesta setmana, el primer ministre hongarès, Víktor Orbán, molt crític amb les polítiques d’integració de Brussel·les, ha fundat una família europea nova, els Patriotes per Europa. Al grup, de moment hi ha el FPÖ austríac, que, com el Rassemblement, té un llarg historial de flirteig amb el Kremlin. L’any 2016 va signar un tractat d’amistat amb el partit de Putin. Vox –que ha donat suport a Le Pen– ha trencat amb Meloni per incorporar-s’hi. Fa unes quantes setmanes, Santiago Abascal va titllar Pedro Sánchez d’agent armamentístic perquè va aprovar un enviament a Ucraïna. Ahir mateix, Orbán, que té la presidència de torn de la Unió Europea, va convertir-se en el primer mandatari europeu que es reuneix amb Putin a Moscou d’ençà de la guerra. La trobada va causar indignació a la Comissió. Von der Leyen el va desautoritzar.

Le Pen no n’ha dit res. S’espera. Tot plegat, és clar, li fa nosa perquè té la segona volta a la cantonada. Durant una dècada, la ja diputada –va guanyar amb majoria absoluta a la seva circumscripció– ha mirat de rebaixar tant com ha pogut la mala fama del seu partit. La tornada d’aquesta vella ombra no li fa cap bé. La qüestió és si als votants francesos els importarà, realment, o si ja fa temps que s’han alliberat de la pressió moral per no votar Le Pen, tal com fa temps que indiquen els resultats.

L’incident contra la portaveu no ha anat més enllà, però té un significat especial. Thevenot és negra, filla d’immigrants nascuts a les illes Maurici, i feia setmanes que denunciava que rebia molts insults racistes. “Ja no me’ls adrecen anònimament –deia fa poc en una entrevista–, sinó a cara descoberta i fins i tot amb un cert orgull.” El ministre d’Interior, Gérald Darmanin, va advertir fa uns dies que el nou escenari polític pot portar “tensions extremadament fortes”. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, ha arribat a dir que veu el Rassemblement National “com un factor de desordre i tensió”. El primer ministre, Gabriel Attal, de les veus més clares del macronisme contra l’extrema dreta, va dir que si guanya Bardella és probable que hi hagi “una mena d’odi que en certa manera se sentiria alliberat, autoritzat”. A banda que hi pugui haver un càlcul electoral centrista, en la constatació de l’amenaça ultra, hi ha també una realitat: les denúncies per agressions islamòfobes, unes quantes fetes en nom de Bardella, s’han multiplicat aquests últims mesos.

Dies abans de les eleccions europees, el govern de Macron va il·legalitzar tot de grupuscles d’estudiants d’extrema dreta i “d’islamistes radicals”. En paraules de Darmanin, “l’odi dels extrems ha de ser combatut per la república”. Entre els grups ultres hi havia el neofeixista Groupe Union Défense, quatre membres del qual van agredir un adolescent la nit del 9 de juny, ja amb el grup dissolt, mentre li proferien insults homòfobs. Bardella va dir que mantindria la mateixa política de prohibir grups violents, “tant si són d’extrema dreta com si són d’extrema esquerra”, i va afirmar que la seva línia vermella era la violència –tot i que els quatre detinguts per l’agressió eren, a més a més, militants del Rassemblement National. El debat sobre la violència no ha estat un plat principal de la campanya, en part gràcies a la feina d’emblanquiment que Marine Le Pen ha dut a terme aquesta darrera dècada i, a més a més, els últims anys els aldarulls en unes quantes manifestacions han donat un pretext als macronistes per a desacreditar també l’esquerra. Però ara l’amenaça de més incidents al carrer pot reforçar les opcions d’una solució tècnica o transversal a curt termini.

La nit de la primera volta, molts membres destacats de l’entorn de Macron equiparaven encara els insubmisos, el principal grup de la coalició d’esquerra, amb el Rassemblement National: deien que tots dos eren igual de perillosos. A mesura que han anat passant els dies, sembla que es va decantant la balança. La coalició presidencial s’ha anat adonant que l’única manera de preservar una mica de poder serà aliar-se amb l’ala moderada del Nou Front Popular. Le Maire en va dir “el camp socialdemòcrata”, on incloïa els socialistes, els ecologistes i fins i tot els comunistes, però no els insubmisos. Aquests últims dies s’han retirat més de dos-cents candidats liberals i dels partits d’esquerra per impedir que el partit de Le Pen assoleixi la majoria absoluta. Certament, li ho han complicat més. Attal ha pronosticat en públic que, si se’n surten, “diversos grups de dreta, d’esquerra i de centre, hauran de treballar plegats en un projecte concret per a servir els interessos del poble francès”.  Si l’extrema dreta no té majoria ni tan sols amb la facció dura dels Republicans, es comença a perfilar un govern ampli.

Perquè aquesta operació sigui possible, abans cal acabar de fer els deures. La retirada de candidats ha permès de llimar l’aspror entre els macronistes i una part de l’esquerra. L’ex-primer ministre Édouard Philippe, que diumenge passat va demanar de construir els partits de centre i de dreta i va dir que no volia “cap vot per a la França Insubmisa ni per al Rassemblement National”, diu que votarà el candidat comunista de la seva circumscripció. Per una altra banda, al Nou Front Popular hi ha en marxa una operació per arraconar el cap dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, una figura polèmica, del tot indigerible per als macronistes. Uns quants candidats ecologistes, comunistes i socialistes han assegurat que no serà candidat a primer ministre i que no serà portaveu de res. Aquestes últimes hores, l’esquerda s’ha traslladat al si dels insubmisos: François Ruffin, un dels diputats més populars del grup, s’ha confrontat públicament amb Mélenchon i ha dit que era un obstacle per a candidats com ell. La dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, ha anat agafant projecció.

La zitzània es va esvaint. L’esquerra vol governar i mira de minimitzar polèmiques. Els macronistes volen evitar que diumenge es parli d’una derrota total i han jugat a dramatitzar perquè tota situació altra que una majoria absoluta del Rassemblement National es pugui celebrar. Això acosta els uns als altres. L’extrema dreta prova de moderar les formes d’oficinista seriós de Bardella, però se li obren petites crisis. Bardella ha hagut de desautoritzar una candidata del seu partit que ha dit públicament que els qui tenen doble nacionalitat francesa i d’un país nord-africà no haurien de poder ser nomenats ministres. Però la lliçó d’aquestes darreres eleccions és clara, i encara més afegint-hi les dades de diumenge passat: els votants com més va menys es deixen condicionar per aquest marc del “tots contra Le Pen”. I la segona volta no és el final de la partida, sinó un altre esglaó, una batalla més.

Les exèquies, però, encara duraran tres anys, fins a les pròximes presidencials, i la setmana vinent encara s’ha de resoldre qui vetllarà el polític fins el 2027. El candidat de l’extrema dreta, Jordan Bardella, i el portaveu dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, posen tota la carn a la graella per empènyer els votants a triar entre els seus dos blocs. Després d’haver neutralitzat el president, ara no volen que el macronisme pugui condicionar l’agenda política de la legislatura que s’obre. Tots dos demanen una majoria absoluta com a única opció possible per a evitar que governi l’altre. Demanen màniga ampla per evitar el col·lapse institucional d’una assemblea ingovernable. Bardella, que és traçut sembrant zitzània, ha demanat un cara a cara amb Mélenchon, cosa que ha causat enrenou dins el Nou Front Popular. Els conservadors i l’extrema dreta fan servir l’espantall que Mélenchon, la figura més polèmica de la coalició d’esquerres, pot ser primer ministre, tot i que molts dels seus companys de candidatura ho han desmentit obertament perquè no genera consens. Mélenchon diu que Bardella s’haurà d’encarar amb un altre insubmís, i, en canvi, la dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, diu que ara li toca a ella.

També hi ha un clima creixent de discrepàncies internes entre els aliats de Macron. En el seu cas, la font del conflicte és a qui donaran suport per a la segona volta en aquelles circumscripcions en què els seus candidats hagin obtingut la tercera posició –o la quarta. El primer ministre Attal va dir ahir que l’objectiu principal havia de ser de barrar el pas a l’extrema dreta, tot insinuant que preferiria que es donés suport als candidats del front d’esquerres. Va arribar a parlar de deure moral. Unes altres figures autoritzades, com ara el seu propi ministre de Finances, Bruno Le Maire, que ja abans de diumenge havia equiparat l’extrema dreta i els insubmisos, ha sortit a dir que per ell no hi havia jerarquia i que totes dues opcions són igual de dolentes. Le Maire ha demanat que els seus votants votessin candidats “del camp socialdemòcrata” a la segona volta si no n’hi havia cap de la majoria presidencial, però n’excloïa els insubmisos de Mélenchon, als quals troba massa radicalitzats. També van fer-ho ahir l’ex-ministre François Bayrou i l’ex-primer ministre Édouard Philippe, aliat de la majoria presidencial, que va demanar que cap vot no se n’anés cap a la França Insubmisa ni cap al Rassemblement National.

A la segona volta, hi passen tots els candidats que han superat el 12,5% del vot, i això, en les legislatives amb més participació en gairebé quatre dècades, ha convertit aquesta discrepància subterrània entre Attal, Le Maire i uns altres en una qüestió central, perquè, extraordinàriament, hi ha 301 circumscripcions en què han passat matemàticament de fase tres candidats en lloc de dos –i, en 5 més, n’han passat 4. La resposta més veloç va ser la de la coalició d’esquerres, que va anunciar que retiraria els seus candidats allà on haguessin estat tercers, amb l’objectiu de posar bastons a les rodes al Rassemblement National. En la seva compareixença, Attal també va demanar diumenge als candidats de la coalició presidencial que retiressin les candidatures en el mateix supòsit. Tanmateix, en el cas dels macronistes, la divisió interna sobre la conveniència de fer-ho i el component local de la decisió poden enterbolir aquesta retirada. Segons el recompte del diari Le Monde, ara com ara hi ha prop de 173 candidats que han renunciat a presentar-se a la segona volta. La resta encara tenen unes hores per a decidir-ho, però no és clar que, entre els liberals, tots acabin acatant l’ordre de dalt.

La complexitat d’aquest trencaclosques de candidats i vets encreuats encara fa més probable que la situació després de la segona volta sigui de paràlisi institucional. Cap de les opcions que es van posant damunt la taula no preveu una direcció plàcida. Bardella podria aspirar a governar una coalició més enllà del Rassemblement National amb la part dels Republicans que s’hi ha anat acostant aquestes darreres setmanes. Macron podria provar també de nomenar algú d’aquest “camp socialdemòcrata” a què es referia Le Maire, configurant una mena de centre-esquerra poc ambiciós que servís per a anar tirant. I hi hauria l’opció d’un govern més aviat tecnòcrata, provisional. El símptoma més evident que l’estat francès s’encamina a l’excepcionalitat és que totes les opcions semblen tant probables com improbables.

Aquestes darreres setmanes, ha anat quallant la idea que, en aquest supòsit, el paper del president s’hauria de cenyir a la geopolítica i les tasques de representació diplomàtica. Seria un cap d’estat viatger, mentre Bardella s’encarregués de gestionar els afers interns. Tindria un cert sentit per a Macron: ha estat molt actiu en qüestions internacionals, sobretot en relació amb la Unió Europea. Aquests dies ha estat un dels negociadors per a designar la presidenta Ursula von der Leyen candidata a la reelecció, i ha estat un dels principals impulsors perquè la nova Comissió Europea s’embranqui en una estratègia de rearmament i perquè es cohesioni contra l’amenaça de noves agressions russes amb una política de defensa més integrada i coordinada. Marine Le Pen ha dit que no demanaria la dimissió de Macron, mal que faci un resultat estrepitós –i ell mateix ha dit que no dimitirà encara que perdi–, però voldria escurar tot el plat del president fins al punt que s’hagi de resignar a un rol mínim, també en aquestes funcions. Per primera vegada, l’ha avisat que el títol de cap de les forces armades que recau damunt del president és “purament honorari”.

El partit de Macron ja l’ha acusada de no entendre-hi, en lleis, d’incompetent i de tenir mala fe, però si l’advertència ha sacsejat la campanya és perquè, amb la constitució a la mà, sembla que Le Pen té, com a mínim, part de raó. El tinent general de l’exèrcit Michel Yakovleff, per exemple, una figura influent, declara al diari Libération: “Encara que faci la guitza als macronistes, em sembla que la interpretació que Le Pen fa del text és la correcta. Presidir els consells de defensa no vol dir decidir tot sol. Macron potser podia decidir sense el seu govern –això ho hem vist– però no pas en contra del seu govern.” La constitució diu explícitament que el primer ministre “és responsable de la defensa nacional” i que “té l’administració i les forces armades a la seva disposició”. Per una altra banda, la llei també reconeix que foren competència de Macron mesures tan determinants com l’ús d’armament nuclear, la negociació de tractats o l’entrada en guerra. Hi ha prou marge per a la incertesa: la premsa francesa va plena avui d’opinions contradictòries d’experts, cosa que augura un conflicte gros.

Le Pen ha posat el dit en una nafra important: les propostes en política exterior del programa de Rassemblement National preocupen força el sector liberal de l’ordre francès, que encara la veu com una vella aliada de Vladímir Putin. Per distanciar-se’n, Le Pen ha condemnat la invasió i ha temperat molt les seves posicions sobre Europa –ja no parla explícitament d’abandonar la Unió, per exemple, ni de canviar de moneda, tot i que els fantasmes encara l’acompanyen. Tanmateix, tant a Brussel·les com a Volodímir Zelenski els causa neguit quin grau de suport a Ucraïna hi hauria en un estat francès governat per l’extrema dreta. Macron havia intensificat el seu discurs, els darrers mesos: a començament d’any va dir que caldria sospesar si s’haurien d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. Le Pen ja ha avisat que, si depèn de Rassemblement National, la participació francesa a la guerra canviarà respecte de Macron: “En Jordan no té cap intenció de barallar-s’hi, però ha traçat les línies vermelles. El president no podrà enviar tropes a Ucraïna”, ha dit.

Fins ara, Bardella s’ha mostrat partidari de continuar enviant a l’exèrcit ucraïnès les armes justes per a poder-se protegir, però ha insistit sovint que faria per manera d’evitar una escalada militar. “Cal mantenir el front i alhora evitar qualsevol risc d’escalada amb Rússia, perquè és una potència nuclear”, va dir fa uns dies. També ho és l’estat francès, una potència nuclear –l’única del continent, sense comptar-hi el Regne Unit–, i aquesta és, de fet, una altra de les discrepàncies centrals entre Macron i Le Pen, que sobrevola silenciosament el debat sobre qui pilotaria les forces armades en cas de cohabitació. Fa uns mesos, Macron havia posat damunt la taula la possibilitat tant d’ampliar, per una banda, el poder nuclear de l’estat francès, com d’europeïtzar-lo, per protegir els vint-i-set països de la Unió en cas que el mapa geopolític s’enlletgeixi els pròxims anys. Rassemblement National no en vol ni sentir a parlar, d’aquesta europeïtzació nuclear –els conservadors, tampoc–, perquè consideren que erosionaria la sobirania francesa. Bardella ha contradit l’antiga aposta de Le Pen per abandonar el comandament de l’OTAN, però tot és un estira-i-arronsa continu: si guanya l’extrema dreta, el paper defensiu i geopolític de l’estat francès pot girar com un mitjó.

L’article parlava tot just dels primers contactes i es referia a quatre alts executius i banquers que, anònimament, haurien afirmat al diari que una victòria de les esquerres “seria fins i tot pitjor per a les empreses que no pas les retallades mal finançades i les polítiques anti-immigratòries” de Le Pen. Un d’aquests alts executius hi afirmava: “Les polítiques econòmiques del Rassemblement National són més aviat una pissarra blanca que les empreses poden ajudar a impulsar en la direcció correcta.” És una de les principals crítiques que rep Le Pen, com alguns altres partits d’extrema dreta: que les promeses ambicioses del seu programa –ple, per exemple, de rebaixes d’imposts– no tenen en compte l’elevada despesa que implicarien. En canvi, la coalició de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, els socialistes, els comunistes i els ecologistes té un programa econòmic ben delimitat, que una part dels empresaris troba massa perillós. Les esquerres proposen, per exemple, la pujada del salari mínim a 1.600 euros el mes i que l’edat de jubilació baixi de seixanta-quatre anys fins a seixanta.

Macron ha tingut una política econòmica extraordinàriament amable per als negocis, en contacte constant amb el teixit empresarial. Ja va significar un tomb d’aquesta mena quan Hollande va fitxar-lo perquè fos ministre d’Economia durant el tram final del seu mandat, cosa que de fet ja decebé llavors l’ala més esquerrana dels socialistes: Macron venia del sector dels negocis i havia treballat durant quatre anys a la Banca Rothschild. Com a president ha complagut sovint els mateixos interessos que obeïa aleshores: ha endarrerit l’edat de jubilació, ha flexibilitzat els acomiadaments, ha suprimit l’impost anual sobre la propietat, ha reduït els imposts de les grans companyies. Al gener, en un discurs sobre els seus objectius econòmics per als tres anys que li resten de mandat, va explicar que volia una baixada d’imposts dràstica i generalitzada de 2.000 milions d’euros; una gran retallada de la burocràcia per a les empreses; i una simplificació del mercat laboral que, entre més mesures, escurci la durada de les prestacions de desocupació per als més grans de cinquanta-cinc anys, que ara com ara tenen certs privilegis.

La coalició presidencial esperava recollir-ne els fruits ara, però tan sols li ha sortit bé a mitges, perquè l’avançament electoral de sorpresa ha causat també indignació. El ministre de Finances de Macron, Bruno Le Maire, va demanar en una reunió amb la patronal Medef que els empresaris diguin què en pensen, dels programes econòmics de l’esquerra i de l’extrema dreta, perquè, si guanyen, hi ha un risc seriós que l’estat francès acabi sota la supervisió del Fons Monetari Internacional i de Brussel·les. L’estratègia dels aliats de Macron per a salvar els mobles abans del 7 de juliol és fer grans discursos apocalíptics dient com creixeria el deute si s’apliqués el programa de Le Pen, que Le Maire ha arribat a titllar de marxista. En públic, una part del poder econòmic s’ha abocat a repetir aquest mateix discurs, però ja insinuen una jerarquia del desastre en què el Nou Front Popular fóra tal volta pitjor que Le Pen. Patrick Martin, el president de Medef, que aplega més de 750.000 petites i mitjanes empreses de tot l’estat francès, va deixar anar fa poc en una entrevista a Le Figaro que el programa del Nou Front Popular és “tan perillós o més” que el de Le Pen.

En canvi, els directors generals de les grans empreses emblemàtiques han evitat fins ara d’emetre missatges gaire explícits, ni a favor de Macron ni en contra de Le Pen, que encapçala folgadament els sondatges i amb qui, per tant, és ben probable que s’hagin d’entendre aviat. N’hi ha que es limiten a demanar més participació; n’hi ha que demanen el suport per als europeistes –com el de L’Oréal– i n’hi ha que demanen de no votar les forces que conduirien l’estat francès “cap a l’aïllament internacional”, però no hi ha l’onada de suport dramàtic que Macron rebria en els seus somnis. Tanmateix, allò que més preocupa els afins a Macron és què passa en privat. L’esmentada peça del Financial Times, per exemple, relatava també que Jordan Bardella, el número 2 de Le Pen i que seria molt probablement primer ministre si l’extrema dreta guanyés les eleccions amb prou força, ja fa setmanes que es reuneix en privat amb grans empresaris. A l’acte de la patronal Medef mateix, Bardella va voler calmar els ànims de l’auditori i va prometre creixement, estabilitat i manteniment de la política de rebaixes fiscals per a les empreses.

Molts veuen a venir el terratrèmol i volen que la digestió sigui ràpida. Els canals de prestigi de la premsa de negocis internacional miren de tranquil·litzar els inversors, i ja preparen mentalment els lectors per evitar un atac de pànic general si guanya Le Pen. El Wall Street Journal, per exemple, ha publicat uns quants articles en aquesta línia. El seu cap d’analistes econòmics, Greg Ip, ha escrit fa poc: “L’acceptació de l’euro per part de l’extrema dreta fa que la seva possible victòria a les eleccions franceses difícilment condueixi a una crisi financera.” I afirma també que els ultres “ja no són una amenaça existencial per a Europa”. Una lectura freda que connecta amb l’estratègia que comença a adoptar una part de la dreta conservadora tradicional a tot Europa: l’extrema dreta és aquí per a temps, val més acostumar-s’hi i cercar la manera de cooperar-hi. Ho va fer Ursula von der Leyen durant la campanya de les eleccions europees bo i flirtejant amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i ara ho ha fet el cap dels republicans, Éric Ciotti, que ha defensat una aliança amb Le Pen.

Ara Von der Leyen pot rectificar o no, però el pas ja és fet i simbòlicament té molta força, perquè ha comunicat a l’extrema dreta quines són les instruccions per a passar el peatge: respectar les institucions europees i l’OTAN. Pot ser la legislatura de la normalització final de l’extrema dreta i de la seva agenda, com alertava l’experta Alba Sidera en aquest diari. Encara que no s’acabin unificant, els dos grups que l’integren –Identitat i Democràcia, on hi ha Le Pen i Salvini, i els Conservadors i Reformistes, on hi ha Meloni i Vox– tenen un full de ruta molt clar: l’enduriment de les polítiques migratòries, per començar, i el desmantellament de les polítiques que s’han pactat aquests darrers cinc anys per a la transició verda, després. El sector més amic de Vladímir Putin, a més a més –el de Le Pen i Salvini– podria posar bastons a les rodes dels plans de Brussel·les per centrar-se en la política del rearmament i la coordinació defensiva. Però els resultats aniran més enllà. Una victòria forta de Meloni pot començar a consolidar una nova hegemonia a Itàlia, país de mandats inestables; una victòria forta de Le Pen contra el partit d’Emmanuel Macron pot asfaltar-li el pas per a les eleccions presidencials del 2027.

A Madrid sembla que el cas és invers. Qui s’aprofita de la força tractora de “l’onada reaccionària” és, sobretot, Pedro Sánchez, que se n’ha servit tota la campanya. El president espanyol va dirigir l’orquestra els primers dies de campanya amb un enfrontament amb el president argentí, Javier Milei, i el reconeixement de Palestina, i ha remuntat les enquestes que fa uns mesos li auguraven una plantofada. Un resultat acceptable li donaria aire i complicaria les coses per a Alberto Núñez Feijóo. El PP ha mig plantejat les europees com un mig plebiscit sobre la llei d’amnistia, que s’ha aprovat en plena campanya, i una recuperació sobtada del PSOE tal volta ajudaria a legitimar-la públicament. Tant Sánchez com el jutge Juan Carlos Peinado han implicat en la campanya la dona del president, Begoña Gómez, a qui Peinado ha citat a declarar el 5 de juliol per una causa de corrupció. Els socialistes han posat el crit al cel i han acusat el jutge d’interferir políticament en la campanya. La candidata del PSOE, Teresa Ribera, que aspira a tenir un càrrec a la nova Comissió Europea, va arribar a dir: “La citació demostra que ens hi juguem l’estat democràtic.”

La ferida del govern de coalició espanyol es pot obrir per dues altres bandes. L’una és la batussa entre Sumar i Podem, que per primera vegada es presenten separats a unes eleccions d’abast estatal. L’operació no els va sortir bé ni a Galícia –on tots dos foren extraparlamentaris– ni al País Basc –on només entrà Sumar al parlament, amb un sol escó–, però ara Podem hi ha abocat el seu capital principal, l’ex-ministra Irene Montero. Pablo Iglesias, absent en la darrera campanya de les espanyoles, ha desembarcat en la majoria d’actes. Podem critica Yolanda Díaz perquè considera que s’ha convertit en la crossa del PSOE i que els socialistes tan sols es veien empesos a fer polítiques transformadores de debò quan hi havia Podem al govern. Montero ha sabut posicionar-se en els debats de la campanya, insistint contínuament en la reivindicació de la causa palestina, a favor de trencar les relacions diplomàtiques amb Israel i d’embargar-los les armes, i contra el rearmament europeu. Un bon resultat de Montero afebliria Díaz i donaria força als cinc diputats de Podem al congrés espanyol, que han passat al grup mixt. Els equilibris dins Sumar també poden trontollar: Compromís hi ha repetit l’aliança, però Més per Mallorca ja se n’ha desmarcat, i es presenta a les europees amb Ara Repúbliques.

L’altra cicatriu que se li pot encetar a Sánchez són els partits independentistes, tant si aguanten diumenge com si no. Toni Comín, candidat de Junts, té el llistó inassolible –i l’excusa– del milió de vots del president Carles Puigdemont a les eleccions de fa cinc anys –aquest 12 de maig, a les eleccions al Parlament de Catalunya, ell mateix en va obtenir 625.000–, però un resultat decebedor podria acabar d’enterrar les possibilitats de l’operació que diu que intenta Puigdemont: ser president gràcies als vots d’Esquerra i l’abstenció del PSC. Tot i que els socialistes ho han descartat per activa i per passiva, Comín mateix ha fet campanya fent-ho servir d’ham: va dir explícitament que un molt bon resultat de Junts reforçaria l’objectiu de restituir Puigdemont com a president. Junts espera també consolidar la seva victòria per damunt d’Esquerra a les catalanes, però els republicans –amb Diana Riba de candidata– confien en tres asos que aleshores no tenien: la CUP no es presenta a les eleccions; la coalició d’Ara Repúbliques amb Bildu, el BNG i Més els pot donar un punt d’embranzida; i tenen el fitxatge estrella de Tomàs Molina, en unes eleccions en què la gent es presta a fer experiments.

Salvador Illa s’ha passat la campanya advertint els partits independentistes que tenien el deure de fer-lo president perquè va guanyar les eleccions. Ara bé, tant si les europees van malament a Junts i Esquerra –que, malferits, poden enfangar-se a reconsiderar estratègies a mitjà termini– com si els van bé, els socialistes no tenen el blat ni al sac ni ben lligat –ni a Madrid ni a la plaça de Sant Jaume. Dilluns, en plena ressaca electoral, el Parlament de Catalunya elegirà un nou president.

Les xifres

Hi ha 705 diputats al Parlament Europeu. El sondatge generalista de Politico preveu que la família popular obtindrà 173 escons; la socialdemòcrata, 143; la dels conservadors i reformistes (Meloni i Vox), 76; la dels liberals, 75; la d’Identitat i Democràcia (Le Pen i Salvini), 67; la dels verds, 41; l’esquerra, 32; i que n’hi haurà 113 de no afiliats o pendents de decidir-se. D’aquests 705, l’estat espanyol n’envia 61 i el francès, 81. Les xifres han crescut després del Brexit. En tots dos casos, hi ha circumscripció única, de manera que és molt variable el nombre de diputats catalans que hi arriben. A Catalunya, segons un sondatge del Centre d’Estudis d’Opinió, el 64% dels joves entre divuit anys i vint-i-quatre declara que té un sentiment poc europeista. Llevat de l’excepció de les eleccions del 2019, en què els comicis van coincidir amb les municipals, la participació no sol arribar al 50% en les europees; cosa que es pot agreujar aquesta vegada, tenint en compte el 42% d’abstenció que hi hagué el 12 de maig. 

La sorna juganera de Peinado és llenya al foc per a Sánchez, que estira el xiclet tant com pot. “Hi ha un nexe d’unió entre Abascal, Feijóo, Alvise, Hazte Oír, Manos Limpias i la resta de la màquina del fang, amb un sol propòsit: derrotar i enderrocar el govern”, clamava ahir. Ursula von der Leyen va visitar Alberto Núñez Feijóo però no va aconseguir que n’assumís tot el relat, perquè la candidata del PP a presidir la Comissió Europea tan sols es va comprometre a defensar l’estat de dret en general i no va esmentar l’amnistia. Schmit, en canvi, semblava fascinat per Sánchez: “Pedro, estem amb tu! Tota la nostra solidaritat per a tu i per a Begoña.” Aquesta diferència en la manera d’expressar el suport podria ser una prova europea que el moment de Sánchez és millor que no sembla; però també un retrat del mal moment dels socialistes europeus, que es troben acorralats perquè governen a Brussel·les amb els populars i els sondatges els auguren una bona desfeta. En aquest context d’avall que fa baixada, el romàntic combat de Sánchez contra l’extrema dreta és un ferro roent per a la resta de socialdemòcrates.

Ni Junts ni Esquerra no acaben de ser capaços d’erigir-se en els grans adversaris de ningú. No van saber fer-ho al debat, ni durant la campanya, i això els passa factura –diumenge en sabrem el preu. Si les eleccions del 12 de maig eren els adversaris del PSC, que volia “obrir una nova etapa” precisament contra ells, per superar el procés, ara resten una mica al marge. Fins i tot Salvador Illa, malgrat que parla constantment del seu bon resultat i de com es mereix la presidència, es refereix amb més duresa al PP, a qui retreu que han traspassat línies vermelles en una “conquesta del poder pel poder”, que no pas als independentistes. Tots es concentren a reforçar Sánchez contra els altres, si cal amb xantatge emocional. “Ja vam veure fa un any com el deshumanitzaven i l’insultaven. I ara ho fan amb la seva família”, ha dit avui Illa en un acte. Els partits independentistes –Esquerra sense poder instrumentalitzar l’amenaça d’Aliança Catalana, que no es presenta, i Junts sense poder fer servir la carta del president Carles Puigdemont– tampoc no han deixat d’assenyalar Sánchez pels seus incompliments, diuen, tant a Madrid com a Brussel·les.

Avui el candidat de Junts, Toni Comín, ha anat un pas més enllà. El mateix dia que el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol ha publicat la llei d’amnistia que suposadament hauria de rehabilitar els represaliats pel procés, el Tribunal Constitucional espanyol ha donat la raó al PSC sobre un recurs que van interposar contra el vot telemàtic del conseller a l’exili Lluís Puig. Ni Puig ni Puigdemont –si torna de l’exili per a la sessió d’investidura, com ha promès– no podran votar, segons el tribunal. El candidat del PSC a les eleccions europees, Javi López, ha intentat de desempallegar-se de la polèmica i ha dit que a Brussel·les el vot delegat no existeix ni en casos de força major. Esquerra ha comunicat que no atendria la resolució i que defensaria el vot dels diputats a l’exili el dia de la sessió constitutiva, dilluns vinent. Junts encara no s’hi ha pronunciat, però Comín ho ha fet servir per atacar els socialistes amb paraules gruixudes: els considera “responsables de l’atropellament de la democràcia catalana”. “Ens diuen que són ells els qui podran parar les forces antidemocràtiques. Perdona? No hi ha res més antidemocràtic que aquest recurs”, s’ha queixat.

També Esquerra, Sumar i Podem destinen el carril central de la seva campanya a enviar missatges a Sánchez, tot i que amb continguts diferents. La candidata dels republicans, Diana Riba, li ha exigit avui que en les negociacions per a decidir els alts càrrecs de la Comissió Europea els posi com a condició l’oficialitat del català, perquè considera que hi ha una oportunitat. A Sumar, espaordits perquè no els ofegui la fuita de vot als socialistes i a Podem, han repetit –una vegada més– que els socialistes governen amb el PP a Europa i que l’únic vot útil són ells. I Podem, amb encara més agror, ha fet de Palestina una de les dues causes principals de la seva campanya –l’altra és la pau a Ucraïna, contra el bel·licisme que atribueixen a la Unió. I en aquest àmbit, internament, el seu rival també resulta ser Sánchez, perquè consideren que hauria de trencar relacions amb Israel i impulsar-ne un embargament d’armes. Avui fins i tot ha baixat a l’arena Pablo Iglesias, que li ha retret que no digui noms quan es plany que l’assetgen.

El PP, finalment, també ha gastat avui les mateixes bales que d’habitud: Alberto Núñez Feijóo ha acusat Sánchez de creure’s impune i Alejandro Fernández, absent fins ara, de voler muntar una internacional comunista. Els discursos i els candidats arriben cansats, ja, al capdavall de la campanya, que s’acaba demà. Les frases i els eslògans s’han tornat els últims dies més repetitius que de costum i, en vista de la inèrcia, tothom opta per atacar Sánchez.

La frase

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha semblat que gairebé s’afegia a la campanya de les eleccions europees, simbòlicament, en l’acte d’homenatge pels vuitanta anys del desembarcament de Normandia, que s’ha celebrat avui. Biden hi ha afirmat que la democràcia està amenaçada i ha promès de continuar ajudant els ucraïnesos –malgrat les dificultats que ha tingut el congrés nord-americà per a aprovar l’últim paquet de suport, atesa la malfiança dels republicans. “Si ens girem d’esquena a Ucraïna caurà sota el jou rus i després Europa també caurà”, ha dit Biden. Volodímir Zelenski, que hi era convidat, ha fet un paral·lelisme entre la defensa de les llibertats europees que feren llavors els aliats i la que fan ara els seus soldats. Vladímir Putin hi va ser convidat fa deu anys, però ja no pas avui.

La proposta

Tothom escombra cap a casa en aquesta campanya i, per a Més per Mallorca, que s’hi presenta dins Ara Repúbliques, Europa també té a veure amb els turistes que inunden les Illes. Avui la candidata Alice Weber ha proposat de limitar de la compra de segons habitatges per part dels no residents. La proposta arriba en un moment que fins i tot el PP s’ha adonat que el got és a punt de vessar. Fa pocs dies, l’Ajuntament de Palma va anunciar que volia prohibir l’obertura de nous lloguers turístics perquè la saturació és excessiva.

La darrera carta també es va publicar en un clima electoral en què els socialistes necessitaven una embranzida. Llavors, Sánchez va parlar de la maquinària del fang que diu que assetja l’esquerra espanyola quan governa –sense ni un trist esment als independentistes, ni als moviments socials, ni a Podem– i va explicar que miraria d’activar una “regeneració democràtica” sobre la qual va donar molt pocs detalls. El subjecte dels “reaccionaris” amb qui es contraposa té un sentit especial, ara, perquè va començar la campanya d’aquestes noves eleccions demanant el vot per aturar “la gran onada reaccionària” de l’extrema dreta a Europa, on no tan sols inclou la francesa Marine Le Pen o la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, sinó també Vox i el PP, de bracet, perquè diu que són si fa no fa la mateixa cosa. Dedicant el mateix adjectiu als jutges, els socialistes espanyols van falcant un mur per a protegir-se qualsevol atac polític –però també de qualsevol atac raonable– que els pugui dirigir la judicatura, i així Sánchez mira de presentar-se com l’única manera de garantir la democràcia a l’estat espanyol, mentre el PP l’acusa d’autòcrata.

Encara no fa una setmana de l’aprovació de la llei d’amnistia al congrés espanyol, que Junts i Esquerra Republicana s’han escarrassat a brandar com una prova que els socialistes admeten que hi ha hagut lawfare. La llei no en parla explícitament i els socialistes, en general, han estat molt refractaris a fer servir el terme, però ara el mateix discurs els va com oli en un llum. La vice-presidenta tercera del govern espanyol, Teresa Ribera, ja causà un enrenou fa uns quants mesos quan va dir que el jutge García-Castellón “estem acostumats que sempre s’inclini en la mateixa direcció i sol sortir a col·lació en moments sensibles”. I va afegir: “Hi ha persones [jutges, s’inferia] que tenen una certa volença per pronunciar-se sempre en una mateixa direcció i en un moment particularment oportú.” Per a compensar-ho, els dos guardians de les velles essències de l’estat, Fernando Grande-Marlaska, d’Interior, i Margarita Robles, de Defensa, es van afanyar a objectar que tenien una confiança absoluta en el sistema judicial espanyol. Ara, tanmateix, Ribera és la candidata del PSOE a Brussel·les, i ha seguit el camí que desbrossa Sánchez. Avui mateix ha titllat de grollera i estranya la citació de Begoña Gómez.

Segons la mitjana de les enquestes, la jugada li podria anar bé, a Sánchez, que de moment se’n va sortint de fer orbitar la conversa de la campanya entorn de les seves qüestions: primer, el president de l’Argentina, Javier Milei; després, el reconeixement de Palestina; i ara, la interferència dels jutges i la seva condició de víctima, que se’n deriva. En justa correspondència, el PP comença a actuar amb nerviosisme. Al debat d’ahir a 3Cat, la candidata Eva Poptcheva va criticar que Sánchez posés en dubte la independència judicial i la separació de poders. Avui Alberto Núñez Feijóo encara ha anat un pas més enllà i ha dit: “No és normal que s’intenti silenciar qualsevol crítica al ‘refotut amo’”, en referència al president espanyol, que titlla d’arrogant i fatxenda. Feijóo es posa al mateix sac que els jutges i que la premsa crítica amb els socialistes, que diu que persegueixen “qualsevol que intenti aixecar la veu”. El PP intenta de dibuixar una situació de màxima gravetat per a mobilitzar les seves bases. La candidata Dolors Montserrat ha demanat per carta a la Comissió que faci alguna cosa contra l’amnistia, però Ursula von der Leyen, que l’altre dia va anar a un acte del PP de Galícia, ni tan sols pronuncia el mot.

Tanmateix, Sánchez es limita a fer servir la dicotomia entre l’extrema dreta i ell per a les campanyes electorals, i no fa cas de les peticions dels seus socis a Madrid perquè vagi més enllà i proposi solucions concretes. Avui la candidata d’Esquerra, Diana Riba, ha publicat a les xarxes una carta escrita per a ella en què recorda que la seva parella, Raül Romeva, va estar tres anys i mig a la presó, i toca el crostó del president espanyol amb un punt d’ironia. “Vull aprofitar l’ocasió per a transmetre la meva empatia i la de tants catalans que entenen perfectament què és passar pel corró d’una justícia que s’ha quedat a l’era pre-democràtica”, diu el text, però li retreu que el PSOE hagi fet cas omís, per exemple, d’una proposició no de llei (PNL) impulsada pels republicans en contra de la lawfare. El candidat de Junts, Toni Comín, també li ha demanat “menys cartes i més reformes” i ha explicat que el seu partit ha posat damunt la taula dels socialistes uns quants mecanismes per a reformar el Consell General del Poder Judicial espanyol que fa més de dos mil dies que té el mandat caducat, i Sánchez tampoc no n’ha dit ase ni bèstia.

Fins i tot entre els seus socis de govern comença a causar un cert rebuig que Sánchez només gasti tinta electoralment i, al despatx, en canvi, hi deixi el paper en blanc. La cap de Sumar, Yolanda Díaz, va piular ahir que “no és cosa de cartes” i que “a l’extrema dreta cal aturar-la governant més i millor”. Avui, el diputat Gerardo Pisarello ha reconegut que la citació de Begoña Gómez és “un cas més que vol incidir en les eleccions europees” i ha acusat el jutge d’actuar amb poca imparcialitat, però ha demanat al PSOE que s’afanyi a fer una reforma profunda del poder judicial espanyol. I, encara més dura, la cap de llista de Podem, l’ex-ministra d’Igualtat de Sánchez, Irene Montero, considera que hi ha una “coalició ultradretana” que vol alterar les eleccions, però assenyala directament la Moncloa: “És inassumible la inacció del govern amb la guerra judicial i mediàtica. És el moment de passar de cartes al Butlletí Oficial de l’Estat.” La proposta de Podem, que ha abandonat Sumar perquè no van incloure Montero al govern i ara són al grup mixt, és que la reforma vagi endavant sense el PP.

La xifra

La renovació del Consell General del Poder Judicial espanyol és graciosament una qüestió molt europea, perquè, ara com ara, caldria un acord entre el PP i el PSOE per a desblocar-ne la renovació, però, com que no es posaven d’acord perquè tots dos aspiren a tenir-ne el control, pel cap baix, ideològic, es van remetre a la mediació de Brussel·les. Fins ara ja s’han fet tres reunions entre Esteban González Pons (PP) i el ministre Félix Bolaños (PSOE) i la intervenció de Didier Reynders, el comissari de Justícia. L’aparició d’un mitjancer va aparèixer, ja és ben curiós, just quan el PP criticava que els socialistes s’haguessin avingut a tenir-ne un d’internacional per a negociar amb Junts a Ginebra.

La imatge

La fotografia que encapçala aquesta notícia s’ha fet aquest vespre mateix al municipi de Benalmádena, a Màlaga, Andalusia, en un acte del Partit Socialista. Després de setmanes desapareguda, Begoña Gómez ha reaparegut just avui, quan s’ha convertit en un tema encara més central de la campanya, donant suport al seu marit.

La conversa, a més a més, va espanyolitzar-se en molts moments: de bon començament López ja es va convertir en l’ase dels cops de la resta de candidats, la majoria dels quals van triar d’adreçar-li a ell una qüestió inicial, mostrant com la traça del president espanyol, Pedro Sánchez, ha reeixit a emmarcar la campanya. López va insistir que les eleccions de diumenge vinent són importants perquè “hem d’ajudar Europa a frenar l’extrema dreta”, que “ens empeny a la irrellevància”, i va mirar de situar-se com l’alternativa. Ha estat i és una retòrica imperant de la campanya d’aquestes eleccions, en què l’extrema dreta encapçala les enquestes en prop d’una desena d’estats membres, però al debat no va acabar-hi de quallar. “Ja sé que vosaltres necessiteu l’antagonisme, és connatural al Partit Socialista”, li respongué burleta Girauta. I amb tanta facilitat com López posà l’extrema dreta damunt la taula per a contraposar-s’hi, fugaçment perdé el poder de marcar el ritme: Cañas i Girauta mateix van acceptar la invitació i s’apoderaren del micròfon a crits i interrupcions. La candidata del PP, en una altra òrbita, es dedicà d’entrada a confrontar-se amb Junts.

El candidat Toni Comín –a l’exili– va enviar-hi el número tres de la llista, Sarri, en lloc de la número dos, Neus Torbisco, seguint l’exemple del president Carles Puigdemont, que envià als debats Josep Rull, el tercer, en lloc del seu fitxatge estrella, l’empresària Anna Navarro. Fa cinc anys també va ser Sarri qui es va presentar al debat, però llavors l’abandonà al principi per a protestar per la desigualtat que implicava l’absència del seu candidat. Ahir, Sarri hi va romandre, va reivindicar el Primer d’Octubre i la llei d’amnistia com una victòria i es va afanyar a demanar la mobilització del votant independentista perquè diu que és l’única manera de compensar que Catalunya, com que no és un estat independent, no tingui presència designada a la Comissió. “Sí que hi ha un català: Josep Borrell”, li va respondre López. La republicana Diana Riba va reivindicar que “les amnisties són la normalitat” a Europa i va presumir de la seva coalició electoral amb Bildu i el BNG –es va deixar Més per Mallorca. Tant Sarri com Riba també van assenyalar els socialistes perquè s’esforcin més a fer oficial el català, però de seguida van mostrar per on farien anar els trets: els discursos sectorials. Tots dos van parlar sovint dels pagesos i van tenir una enganxada sobre “les clàusules mirall” dels tractats de lliure comerç.

L’envit de Jaume Asens era mirar d’impedir que els focus assenyalessin Montero, i no se’n va sortir. Va seguir una primera tàctica de presentar-se com el més sobiranista de tots, i les tres primeres coses que va fer van ser: lamentar la injustícia de l’absència de Comín, recordar a tothom que ell havia estat el primer de l’univers no independentista a defensar l’amnistia i reclamar l’oficialitat del català a Europa. Si bé trobà respostes en alguns moments –Riba li va retreure que Sumar és al govern espanyol, que ara té la pilota per a blindar la llengua a Brussel·les; Girauta i Cañas el van atacar per haver recomanat l’advocat Gonzalo Boye a Puigdemont i Comín i haver-los aconsellat que se n’anessin a l’exili–, l’objectiu inicial de desviar les mirades de Montero fracassaren. L’ex-ministra d’Igualtat espanyola va començar defensant el català i disculpant-se per no poder-lo parlar, però de seguida girà el timó del debat cap a Ucraïna i Palestina, i se’n va sortir. Montero va criticar “la submissió d’Europa davant les estratègies bèl·liques dels Estats Units”, va criticar que l’onada de rearmament que recorre el continent implicaria retallades en despesa social, va alertar dels riscs d’un enfrontament nuclear, va dir que “les guerres no s’aturen amb més guerra” i va titllar d’hipòcrites els socialistes per no haver trencat relacions amb Israel.

Montero va fer treure foc pels queixals a Cañas, que la va acusar de “pensament Disney”, de “cavall de Troia de Putin” i li va retreure amargament que “la seva estratègia seria rendir-se”, i de Girauta, que, completament desinhibit, vociferant amb ràbia al mig del plató davant l’astorament de la resta, la va acusar de ser amiga d’Hamàs. Com van poder, Riba i Asens es van intentar fer un lloc: ella va subscriure que “les guerres no s’acaben enviant armes, sinó obrint un procés de negociació” i amb inversions en cooperació; ell va explicar com l’havia transformat personalment l’experiència de trepitjar Palestina i va demanar d’aïllar Israel “o aviat no hi haurà palestins als quals reconèixer”. Per a desplaçar una mica la dialèctica, Sarri va persistir en el seu intent d’explicar una visió catalana de la geopolítica i va dir que calia més unitat defensiva a Europa perquè més Europa vol dir “menys Espanya”. “La Unió Europea no pot ser una superpotència militar, però una superpotència democràtica, sí”, va dir, “però perquè ho sigui cal posar fi als dobles estàndards –referint-se a la inhibició respecte de Catalunya, per exemple. Sarri tingué llavors uns breus instants de protagonisme amb Cañas i Girauta parlant entre ells com al taulell d’un bar i proferint-li crits de supremacista, i Poptcheva parlant dels suposats llaços de l’independentisme amb Rússia.

L’enfrontament verbal es va pansir una mica passada la publicitat i, després de veure desfilar el Hard Rock, l’arròs del delta, la recuperació de la indústria manufacturera, la reducció de la burocràcia i la transició energètica, un Xavi Coral abatut de moderar l’olla de grills es va deixar convèncer per Girauta de tenir l’última paraula amb l’argument que l’havia perjudicat el repartiment del temps. “No, però si és el quart que més ha parlat!”, es va queixar Riba. I ho era. Però Vox va tenir l’última paraula.

Sumar ha fracassat estrepitosament en les tres eleccions que hi ha hagut d’ençà del juliol de l’any passat. A Galícia, terra natal de Díaz, la força enorme del BNG, que va trencar el seu topall històric i va aconseguir 25 diputats, va deixar Sumar fora del parlament, amb un irrisori 1,9%. Al País Basc, el ball atzarós dels darrers escons per la llei d’Hondt li va permetre de mantenir-ne un, malgrat un escàs 3,3% dels vots. En tots dos casos, Sumar tenia dues pedres a la sabata: la primera era una esquerra sobiranista en molt bona forma –Bildu també va fer el seu màxim–, i la segona era que Podem s’hi presentà separat, amb uns resultats ínfims: un 0,3% del vot a Galícia i un 2,3% al País Basc. No és tan clar que el problema fos circumstancial, però. A Catalunya, Esquerra Republicana era en caiguda lliure, el PSC era ben fort i Podem va decidir de no presentar-se. Així i tot, amb la fórmula Comuns Sumar, que concorria per primera vegada amb aquest nom, Jéssica Albiach va perdre dos escons. Un mal resultat a les europees pot afeblir considerablement la posició de Díaz dins el govern espanyol.

Ara, l’entrada en joc de Podem ha radicalitzat la retòrica de Sumar. Montero posa el dit a l’ull de Díaz quan li retreu aquests dies que tan sols Podem aconsegueix d’empènyer el PSOE cap a polítiques d’esquerra. Díaz, que se’n ressent, i que veu com els sondatges dibuixen sovint un empat entre Podem i Sumar, n’ha pres nota i ha decidit de fer una campanya de molta confrontació amb els socialistes. La vice-presidenta segona de Pedro Sánchez ataca constantment la gran coalició de socialdemòcrates, populars i liberals a Brussel·les; fa responsables els socialistes d’alertar “que ve el llop” per a després pactar-hi l’últim gran acord migratori que endureix, per exemple, les condicions d’asil; i els acusa d’haver pactat entre tots un nou “austericidi” amb l’actualització de les normes fiscals comunitàries. “Ells, que són molt esquerrans, molt esquerrans, i que diuen que cal sortir a votar perquè si no torna l’extrema dreta, governen amb els altres a Europa. El mateix PSOE que governa amb mi, conformant l’excepció ibèrica, governa amb el PP a Europa”, repetia ahir.

Respecte de Podem, en canvi, la política és d’empatia i ara, diuen, de voluntat de col·laboració, malgrat la tensió d’alt voltatge que es va viure quan es negociava la coalició del juliol proppassat i després, encara, quan Podem sospesava si anar-se’n al grup mixt i Ada Colau els amenaçà dient que perdrien els drets econòmics que pertocaven a la coalició. Ara que la necessitat ho requereix, tot allò sembla lluny. El número 2 de la llista de Sumar, que fa de cap de cartell a Catalunya, Jaume Asens, ha arribat a proposar a Podem que aquestes eleccions serveixin per a posar fil a l’agulla i trobar una nova manera de confluir. També ho ha fet Gerardo Pisarello, ex-regidor a Barcelona i ara diputat a Madrid. Montero, però, els demana humilitat i s’afanya a treure’s les puces de sobre. “Fins ara ja hem demostrat que som molt conscients que hem de treballar plegats –va dir–, però hi ha moltes maneres de col·laborar.” Mentre Montero hi posa aquest to fred però amable, tanmateix, els aparells de propaganda de Podem són molt durs amb Sumar. El diari Red, que dirigeix Pablo Iglesias, llança dards contra Díaz cada dia, i ell mateix ha dit avui en una entrevista que refer la unitat demana que plegui Díaz.

Un empat de Sumar i Podem, o fins i tot un avançament de Montero, que rompria tots els pronòstics, podria obrir la capsa de Pandora. Al país ja hi ha els primers indicis que la fràgil porcellana que va unir tot un trencaclosques polític el 23 de juliol es podria esberlar si diumenge vinent les coses no van bé. Un any després de la pèrdua del govern de progrés a les Illes i del govern del Botànic al País Valencià, els camins de Més per Mallorca i de Compromís s’han separat. L’assemblea de militants de Més va decidir de fer un canvi d’aliança i presentar-se a les eleccions europees amb Ara Repúbliques –la candidatura on hi ha precisament Esquerra Republicana, Bildu i el BNG. Tenen complicat d’entrar-hi i no han renyit pas amb Sumar a Madrid, on per primera vegada la fórmula els procurà un diputat, però el rumb deixa entreveure una primera escletxa, oimés tenint en compte que són dos d’aquests partits els que han causat les derrotes més amargues de Díaz. Compromís, en canvi, s’hi manté, i l’ex-conseller Vicent Marzà és el número 3 de la llista, però malda per fer una campanya molt independent de Sumar, bo i repetint que les europees seran un plebiscit per al govern del president Carlos Mazón.

La proposta

Sense poder-se enfrontar a la inèrcia que duu la campanya d’aquestes eleccions europees sistemàticament a la política interna, Jaume Asens ha obert avui la porta perquè els Comuns votin un candidat d’Esquerra Republicana per a presidir el Parlament de Catalunya, cosa que s’haurà de decidir l’endemà mateix, quan comença la legislatura. Sembla que l’opció va agafant cos i podria reeixir, perquè els republicans s’hi han començat a posar bé –adduint que cal un president que garanteixi els drets dels diputats com, per exemple, Ruben Wagensberg, exiliat a Suïssa– i la CUP també va dir l’altre dia que volia una legislatura més “antirepressiva”. L’elecció d’un president del parlament no funciona per majoria absoluta, sinó per qui obté més vots que la resta, però caldria el suport de Junts perquè l’opció anés endavant.

La imatge

Un resum molt eloqüent de les dues aigües en què es mou Compromís, aliat amb Sumar amb l’excusa que tenia por de desaparèixer a Madrid, però, alhora, reivindicant que és una cosa diferent, és el cartell que acompanya Marzà als actes, en dos blocs: un del carabassa de Compromís, un del rosat de Sumar. Dues ànimes migpartides ben bé per la meitat?

El PSC té motius per al cofoisme, atesa la incompareixença de la resta, però també per a la preocupació. Així com la seqüència de derrotes d’Esquerra ha estat integral –municipals, espanyoles i autonòmiques–, la revifada del PSC, no. A Jaume Collboni se li va resistir Barcelona i si és batlle és tan sols gràcies a una carambola poc natural. Illa va guanyar, però, malgrat la gran campanya triomfalista que l’acompanyava, ara s’exposa a una repetició electoral. En les últimes eleccions europees, la victòria del PSOE a tota la circumscripció única estatal no es va correspondre a Catalunya, on la llista del president Carles Puigdemont va arrasar –més de dos-cents mil vots més que els socialistes. En les anteriors, les del 2014, el candidat Javi López, que s’estrenava llavors en substitució de Raimon Obiols i Maria Badia, els va fer perdre 350.000 vots i el PSC va baixar fins a la tercera posició, per darrere d’una Esquerra Republicana que començava a emergir i dels convergents, també relegats. Fa quinze anys que el PSC no guanya unes eleccions europees a Catalunya.

Als bons auspicis del PSC no hi contribueix gens el carisma del candidat, que torna a ser López, per tercera vegada. L’escàs paper que ha tingut aquests últims deu anys en la política interna, afegit a la tercera posició que ocupa en la llista del PSOE, atesa la circumscripció única, el fan un candidat invisible –especialment invisible, tenint en compte com solen ser-ho els eurodiputats. López és un paradigma de la fàbrica socialista de fer quadres orgànics: un jove interessat en la política que es fa militant del PSC, acaba de primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, va guanyant relleu, el fan conseller del districte de les Corts, a Barcelona, i a tan sols vint-i-vuit anys, cap de llista per a les eleccions europees. Si és elegit i acaba aquest mandat que ve, s’hi haurà estat quinze anys. Aquests últims cinc, la quietud del bosc brussel·lès ha estat destorbada per un desplaçament de les càmeres, arran sobretot de l’excepcionalitat de Puigdemont i de la batalla judicial. López, discret, no s’ha posat al mig de cap garrotada, però ha estat un soldat lleial contra els drets polítics dels eurodiputats exiliats sempre que ha calgut.

El PSC i el PSOE es van arrenglerar sense embuts amb el PP, Ciutadans i Vox per a retirar la immunitat a Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, tal com demanava el jutge Pablo Llarena. La posició dels socialistes, López inclòs, va ser rígidament favorable a aquell suplicatori, tot i que n’havia estat ponent l’eurodiputat ultraconservador búlgar Angel Dzhambazki –autor d’un informe que menystenia les sentències d’Alemanya i Bèlgica–, i que el president de la comissió d’Afers Jurídics que el va nomenar era Adrián Vázquez, de Ciutadans, que ara s’ha integrat a la llista del PP. Cap matís, per part de López. “Deixem que la justícia actuï perquè hi ha separació de poders entre el legislatiu i el judicial”, va dir. Els socialistes i la resta de diputats espanyolistes van fer mans i mànigues perquè els seus col·legues europeus votessin en la mateixa línia, i van guanyar, però el percentatge de vots crítics, d’un 42%, fou excepcionalment alt, i no es van estalviar retrets de col·legues fins i tot de la seva família socialdemòcrata. L’ex-primer ministre de Malta, el socialista Alfred Sant, per exemple, va qualificar d’escàndol la decisió.

En aquesta campanya, la reiteració d’Illa sobre el seu bon resultat del 12 de maig concorda amb allò que predica el PSOE: que les urnes, a Catalunya, demostren que la seva recepta és la bona. En una entrevista a La Vanguardia, el candidat socialista va arribar a dir: “Catalunya ha votat no a anar-se’n i sí a afermar una Espanya plural i diversa.” Els socialistes volen acabar-ho d’adobar, oblidar-se del temps en què s’han hagut d’alinear amb la repressió, i vendre davant Brussel·les allò que han venut als espanyols. Els partits independentistes miren d’animar el vot alertant sobre el desastre d’una hegemonia socialista, però a Catalunya no els ha funcionat. El candidat de Junts, Toni Comín, insisteix que el PSC haurien d’avenir-se a explorar una abstenció en canvi de deixar governar Puigdemont, cosa que Illa troba ridícul. Aquest cap de setmana, Comín ha avisat que “si les eleccions europees no anessin bé, hi ha qui tindria la temptació de fer president Illa” i diu que això serviria “per a desconstruir el nostre autogovern i nació, i els responsables en serien aquells que li haurien obert les portes”.

Esquerra s’ho mira amb recel, tot plegat, prudent perquè no li encolomin la patata calenta, però sabent, en el fons, que haurà de prendre la decisió final. Els republicans han posat damunt la taula un finançament singular per a Catalunya en canvi de negociar amb Illa, i la resposta del PSC ha estat, de moment, que cal realisme. Les eleccions del 9 de juny no determinaran què passarà el dia 10, ni probablement si Illa serà investit o bé hi haurà repetició electoral a l’octubre, però els socialistes aguanten la respiració, perquè no hi ha pas tota la feina feta.

La lupa

No és pas a tan sols Catalunya, que l’actualitat interna travessa més les eleccions europees que no pas a l’inrevés. Passa una mica a tot arreu. Tot i que Marine Le Pen té la mirada posada a tot el continent –sobretot a Itàlia– per articular la seva “Internacional Reaccionària”, també destina munició a atacar Emmanuel Macron, que segons ella cal castigar perquè vol convertir la Unió Europea en un organisme “gairebé totalitari”. Un detall interessant és que tant Le Pen com el seu candidat a Brussel·les, Jordan Bardella, tenen un discurs molt virulent contra l’abstenció. Ella ha dit que “abstenir-se és consentir” els abusos de les elits comunitàries, i ell, que votar és un deure patriòtic.

La tenalla

Dos partits fan llenya del mateix arbre, en aquestes eleccions, a l’estat espanyol: tant Vox com Sumar critiquen la gran coalició a Europa entre el PP i el PSOE i les famílies respectives. Ha estat un dels plats forts de Santiago Abascal d’ençà que va començar la campanya, i avui s’hi ha llançat Yolanda Díaz, vice-presidenta segona de Pedro Sánchez. “El mateix govern socialista que governa amb mi, també governa amb el PP a Europa”, ha dit. Ben vist.

Feijóo sembla assedegat, fa esforços perquè sembli que Von der Leyen ha anat més enllà. “Gràcies per comprometre’t amb l’estat de dret, gràcies per venir-nos a dir que els espanyols que defensem els drets democràtics no estem sols”, ha dit. La imatge de la candidata sostenint un pop amb un pal i el valor de la seva companyia a l’equador de la campanya sembla el màxim que n’obtindrà el PP. Feijóo no és president i Sánchez té moltes carpetes damunt la taula amb la presidenta de la Comissió. Si repeteix al càrrec, s’hauran d’entendre, i el president espanyol ha tingut, amb alts i baixos, una bona relació amb Von der Leyen: el PSOE va ser un dels primers de la família socialdemòcrata europea que li va donar suport, fa cinc anys, quan fou proposada, mentre que els socialistes alemanys, francesos, holandesos i austríacs, entre més, hi oposaren reticències importants. El PP espanyol no governa Espanya, però sí que governa Europa, i ho fa juntament amb els socialistes. Calen equilibris, per això Von der Leyen no gosa abraçar de ple l’abrandament de Feijóo.

Així i tot, el paper de Von der Leyen en aquesta campanya és nou, perquè fa cinc anys va ser proposada del no-res, mentre feia de ministra de Defensa per Angela Merkel. No van ser tot llorers. Ans al contrari: fou presidenta gràcies a una majoria absoluta molt estreta. L’assetjava llavors una investigació al parlament alemany per presumpte amiguisme i negligència en l’adjudicació de contractes del seu ministeri. Les turbulències en l’escena internacional i la guerra d’Ucraïna han fet oblidar les ombres de Von der Leyen, però la transparència no acaba d’ésser el seu fort: l’abril proppassat, el Parlament Europeu li va demanar que anul·lés el nomenament del diputat alemany Markus Pieper, del seu mateix partit, com a enviat especial per a les petites i mitjanes empreses, a qui sembla que es va donar el càrrec malgrat haver estat tercer al concurs, per darrere de dues dones. Pieper hi va renunciar, finalment. Aquests darrers mesos, Von der Leyen s’ha anat aïllant, tant per la poca netedat com per la seva posició pètria a favor d’Israel, que fins i tot li ha costat tensions amb el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell.

La solució que s’ha empescat Von der Leyen per a tenir més opcions de sobreviure ha estat d’anar assumint el relat del bavarès Manfred Weber, rival seu dins els populars europeus, molt més arrenglerat amb la retòrica de Feijóo i que fa mesos que impulsa un acostament –almenys parcial– a l’extrema dreta. En una campanya protagonitzada justament per l’onada reaccionària –l’extrema dreta pot ser primera a Itàlia, França, els Països Baixos, Hongria i cinc estats més, pel cap baix–, Von der Leyen ha començat a fer matisos. Les seves condicions són que els ultres siguin a favor de les institucions comunitàries, en contra de Vladímir Putin i a favor d’enviar més armes a Ucraïna. Allarga la mà, per exemple, a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, malgrat les polítiques de restriccions duríssimes que el seu govern ha engegat contra el col·lectiu LGTBI. Seria massa –de moment– de construir ponts amb Matteo Salvini pel seu flirteig pro-rus, però els drets socials poden restar a un segon pla si hi ha suport a Ucraïna. Meloni encapçala les enquestes folgadament i el vot dels seus diputats pot ser decisiu.

Però amb un excés de geometria variable el tret li pot sortir per la culata, a Von der Leyen. El canceller alemany, Olaf Scholz, va criticar l’acostament progressiu dels populars a l’extrema dreta. La candidata del PSOE, Teresa Ribera, va advertir que a l’extrema dreta no se la frenava “fent-li l’abraçada de l’ós a les institucions”. Si tiba massa la corda cap a la banda de Meloni, els socis socialistes poden respondre-hi amb una estrebada que la podria allunyar del càrrec, i a l’altra riba hi ha opcions alternatives que corren com rumors entre passadissos i que podrien emergir de sobte. L’ex-primer ministre italià Mario Draghi és vist amb bons ulls pel president francès, Emmanuel Macron, i Sánchez li va dedicar una elegia pública quan va haver de deixar el càrrec. El PP espanyol ha dit que no hi estaria d’acord i que la seva candidata era Von der Leyen, però la posició neix també del càlcul sobre com conviure amb Vox, que comparteix grup amb Meloni a Brussel·les. La cosa es mou en aquestes coordenades, i la cosa dependrà, en bona part, de fins a quin punt els socialistes i els liberals, que formen part de la gran coalició, resisteixen el cop el 9 de juny.

És un debat de fons que dirimirà el rumb de la Unió Europea els pròxims cinc anys i en què els partits independentistes són més aviat isolats. Esquerra Republicana forma part de la família dels Verds-ALE, que no va formar part de l’equació fa cinc anys i difícilment en formarà part ara, i Junts és al grup dels no adscrits. Però l’amnistia és avui, també, un projecte socialista, i, per tant, un element sensible contra el qual Von der Leyen no es pot abraonar amb la duresa de Feijóo. Von der Leyen necessita una majoria qualificada al Consell Europeu, del qual formen part els dirigents dels vint-i-set estats membres, i després una majoria absoluta al Parlament Europeu.

La lupa

Von der Leyen bascula cap a Meloni per interès personal, però no està ben bé sola. Aquesta setmana, en un gest mediàtic important, la influent revista The Economist ha defensat el gest. “La senyora Meloni té polítiques i qualitats certament objectables. Així i tot, descartar per principi de treballar-hi seria miop. El seu historial mostra que no és una piròmana política. Ha remat amb la senyora Von der Leyen en matèries com la immigració il·legal; totes dues han visitat plegades els països del nord de l’Àfrica i han arribat a acords amb els seus mandataris autòcrates per a frenar els fluxos. Ha estat una defensora incondicional d’Ucraïna, a diferència d’uns altres col·legues seus a la dreta populista. El seu partit lliura batalles culturals a casa, però en termes de seguretat i economia governa Itàlia com una pragmàtica. No se l’hauria d’expulsar de la centralitat política”, escrivia l’equip editorial. Sigui com sigui, la maquinària per a presentar Meloni com una moderada s’ha engegat a tota potència, però ni de bon tros governa Itàlia com una moderada.

La frase

Santiago Abascal, mentrestant, continua fent sang amb la contradicció que el PP i el PSOE s’esbatussin fort internament i, en canvi, portin plegats la política europea. “No som com els qui teníeu davant fins ara, que han votat plegats un 89% de les vegades aquests darrers cinc anys”, ha dit avui en un acte. El moviment dels ultres de Vox és hàbil perquè posa el focus en la mateixa paradoxa que explica els silencis de Von der Leyen amb l’amnistia.

Seguint declaracions i titulars, sembla gairebé que la campanya europea faci nosa als grans partits del Principat, que tenen el cap a una altra banda: la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, l’endemà mateix de les eleccions, que haurà de decidir qui en compon la mesa i qui el presideix. El president Pere Aragonès va admetre públicament que havia convocat el ple el dilluns 10 perquè la campanya de les europees no interferís en les negociacions interiors –ço és, perquè cap anunci de pacte no perjudiqués el seu partit, que malgrat la derrota és al centre de totes les equacions. Però les converses ja han començat. La candidata de la CUP, Laia Estrada, va explicar ahir que negociaven amb Junts i Esquerra una mesa independentista per a protegir els drets dels represaliats –en una legislatura en què la mesa haurà de defensar el vot de Ruben Wagensberg, exiliat a Suïssa. La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha dit que no tenien clar què farien perquè Estrada havia vulnerat la discreció de les converses.

Els republicans juguen a fer-se els durs perquè tothom els necessita. Si no negocien la presidència amb Junts i la CUP, podrien negociar-la amb Junts i el PSC, tot imitant l’operació que el 2003 va servir per a entronitzar Ernest Benach: tothom requeria el suport dels republicans, i ells es van deixar estimar. Però ara les coses són diferents, perquè vénen de governar tots sols i perdre la presidència. Hi ha un cert ressentiment, en la reacció davant la derrota: “El PSC i Junts han fet oposició plegats, doncs que cerquin plegats la solució”, no deixen de repetir membres de la direcció del partit. Salvador Illa, que es va afanyar a elogiar la tradició d’Esquerra i va dir que, malgrat tot, continuaria essent un espai important al país, festejaria de gust els republicans. Ara bé: després de la dimissió anunciada per Oriol Junqueras, que ha dit que plegarà poc després de les eleccions europees, la decisió sobre una possible abstenció tècnica per a investir Illa depèn de dos actors que ho veuen amb molt de recel: els militants i Marta Rovira.

Avui mateix, en una entrevista a RAC1, una Rovira alliberada retòricament com feia temps que no se la veia –tal volta per l’adeu de Junqueras, tal volta per l’optimisme amb l’amnistia, tal volta per totes dues coses–, ha dit que, de moment, no consideren de permetre que Illa sigui president. “No ens fa por una repetició electoral”, ha dit. L’escenari del blocatge agafa força, malgrat que els discursos poden començar a capgirar-se de sobte a partir del 10 de juny, i que després hi haurà més de dos mesos per a esmolar-los, si fracassa el primer candidat a la investidura. Rovira, per si de cas, deixa pistes per les rutes continentals: si els socialistes hi volen negociar –cosa que significa que no es tanquen a negociar-hi– l’hauran d’anar a veure a Ginebra, on fa sis anys que viu exiliada; i qualsevol que els vulgui fer la cort –cosa que vol dir que poden acceptar segons què– haurà de fer “propostes i respostes” respecte del finançament singular que proposen els republicans i de la defensa de la llengua catalana.

La dependència d’aquesta investidura pendent no dóna gaire autonomia a la candidata Diana Riba, malgrat que les excentricitats de Molina –com ara la proposta de dur The Tyets a Eurovisió– donin minuts de pantalla a la candidatura. Fins ara, la campanya europea mira de reflectir aquest despit contra el PSC i Junts. Riba ha criticat que, com que els tres eurodiputats de Junts eren al grup dels no inscrits i no s’han alineat amb cap gran família europea, “no han tingut tanta incidència” ni han fet “una tasca tan intensa” com Esquerra a Brussel·les. (Riba va mirar de mediar perquè els acceptessin als Verds-ALE, però no se’n va sortir.) Junqueras encara ha estat més agressiu, i ha acusat Junts de “vendre fum i mentides” amb el retorn de l’exili i d’haver-se quedat aïllats al Parlament Europeu. L’agenda del Principat, en canvi, espatlla una mica la imatge d’enfrontament: aquesta setmana han aprovat i celebrat plegats, entre somriures i abraçades, l’aprovació de la llei d’amnistia.

Conscient que no marca el ritme de la campanya –molt determinat pel president espanyol, Pedro Sánchez, i per l’extrema dreta–, Esquerra prova de relligar les qüestions principatines i donar-los projecció més enllà. Avui, Riba ha dit que demanarà per carta a la Unió Europea i a l’ONU que vetllin per l’amnistia perquè els jutges espanyols no la facin trontollar. La campanya, malgrat tot, ha donat uns dies de gràcia a Esquerra per a recompondre’s després del cop, però passi què passi amb el resultat del dia 9, l’endemà començarà una fase delicada per al partit, i la pressió que ara no senten els començarà a caure al damunt. I cap de les solucions no sembla bona.

La xifra

Amb un 23,6% dels vots, l’any 2014, Esquerra Republicana va guanyar les primeres eleccions a Catalunya d’ençà de la república. Eren unes eleccions europees, precisament, amb el filòsof Josep Maria Terricabras, finat fa poc, de cap de llista, i Ernest Maragall de segon. Aleshores va superar CiU per més d’un 2% del vot i el PSC, que començava la seva immersió al forat negre d’on tant li ha costat de sortir, va baixar fins a un 14,2% i la tercera plaça. Deu anys després, i amb el procés entrant en dimensió desconeguda, sembla que les tendències s’han tornat a invertir.

La imatge

El candidat del PSC, Javi López, el primer secretari del partit, Salvador Illa, i la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, han sortit a córrer avui per la llera del Besòs. Aquesta ha estat la substància de la seva campanya, avui, un bon retrat de com els partits han de fer mans i mànigues per a cridar l’atenció en unes eleccions amb una tradició d’una participació molt baixa. I també un retrat d’allò que li falta a Illa per a ser president, encara, malgrat tot: recórrer un bon tros.

La fe en Europa és precisament un punt de fractura entre l’espanyolisme que s’oposa a l’amnistia. Santiago Abascal no n’espera res: per a ell els funcionaris que tallen el bacallà a Brussel·les són una part més de la conxorxa corrupta que vol trencar Espanya, tal com el PSC és un partit independentista més. El candidat a les europees, l’ultra Jorge Buxadé, ja va dir ahir que els jutges del Tribunal de Luxemburg no són independents ni imparcials perquè han resolt dues vegades a favor del president Carles Puigdemont. Avui encara ha anat un pas més enllà: la gran coalició europea, en què governen plegades les famílies del PP i del PSOE, han permès que els tribunals europeus segrestessin “la sobirania judicial espanyola”, de manera que ningú no se’n pot refiar. “Algú es creu que Europa aturarà l’amnistia? Algú creu que un ponent estonià, alemany o finès declararà la inconstitucionalitat i la immoralitat de la llei d’amnistia?”, s’ha demanat avui en un acte.

Vox retreu al PP la seva connivència amb els socialistes constantment, en una pluja d’exemples molt fina. L’amnistia, diuen, s’hauria d’haver frenat al senat, on el PP té majoria. No en van ser capaços i ara tan sols saben fer teatre. Feijóo els fa el sord, però la seva actuació és com oli en un llum per a Abascal. L’altre dia, Vox menystenia la manifestació contra l’amnistia organitzada pel PP titllant-la de “romeria”, i avui el PP ha informat que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que aspira a repetir, serà dissabte a la vila gallega d’O Pino, on fan una tradicional romeria que aplega cada any vora tres mil o quatre mil assistents. Feijóo clamarà ben segur contra l’amnistia; i Von der Leyen, què farà? De moment, el govern en funcions de la Comissió s’ha aclucat d’ulls i ha dit que no es posa cap termini específic per a analitzar el contingut de la llei. “No en farem cap més comentari”, ha dit el portaveu Eric Mamer.

La batalla de l’independentisme davant la justícia europea no ha finit el recorregut, com explicava fa poc Josep Nualart Casulleras, malgrat tot, però el canvi de rasant de l’amnistia sembla que ha capgirat els papers. Junts i Esquerra fan campanya bo i reivindicant que caldrà la seva presència als passadissos belgues justament per a frenar-hi també les forces que hi confabulen contra l’amnistia, però –sobretot a Junts, que és qui fa menys que ha entrat a la roda i qui ha tingut un paper més anòmal a Brussel·les– l’era encetada d’aquest pacte amb el PSOE i la derrota a la Generalitat en desplaça bona part de l’actuació a Madrid. En canvi, tot plegat pot lliurar a l’espanyolisme més ranci el domini de l’escena europea. És allí que es continua negociant la renovació del Consell General del Poder Judicial amb la mediació de la Comissió. I la premsa espanyola, per exemple, ja repica l’esquellot avisant que si el Tribunal de Comptes vol els diners malversats, potser haurà de recórrer a la Unió Europea.

Els socialistes miren d’aprofitar la situació per presentar-se com els qui han resolt el conflicte. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha dit: “Avui Espanya és més pròspera i està més unida que no pas el 2017.” Ho diu de cara endins, esgrimint la victòria de Salvador Illa per a convèncer el 61% d’espanyols que no veuen l’amnistia amb bons ulls, però també ho diu de cara enfora, per convèncer les institucions europees que ell és qui ha tancat un problema que no els anava gens bé de tenir obert, mentre el PP i Vox no deixen de ruixar-lo amb benzina. El candidat socialdemòcrata a presidir la Comissió Europea, Nicolas Schmit, va avalar la llei fa pocs dies i va afirmar en una entrevista a La Vanguardia: “Sánchez ha portat la pau a Espanya i ha pacificat la situació a Catalunya, que era fora de control.” Els socis de Sánchez, amb unes altres paraules, subscriuen si fa no fa això mateix. El candidat dels Comuns Sumar a les eleccions del 9 de juny, Jaume Asens, un dels impulsors de la llei, ha dit que servirà per a “tancar ferides”.

Junts i Esquerra, en canvi, s’han abocat a repetir que la llei no canvia res, que avui no es perdona sinó que es guanya i que la parada següent és un referèndum. Tot i que el preàmbul de la llei conté afirmacions rotundes que delimiten el terreny de joc, com ara que “tots els camins han de transitar dins de l’ordenament jurídic nacional i internacional”, tots dos partits destaquen el simbolisme i la transcendència històrica que l’estat reconegui errors en la seva gestió del 2017. El candidat de Junts, Toni Comín, ha apuntat que l’amnistia s’ha arrabassat al PSOE “sense pagar-ne cap preu polític”. De l’exili estant, ha reiterat que, una volta el text entri del tot en vigor –que encara trigarà uns quants dies a publicar-se al BOE–, tornarà conjuntament amb el president Puigdemont i el conseller Lluís Puig. La candidata d’Esquerra, Diana Riba, considera la llei “una victòria sense pal·liatius” i diu que ara caldrà portar l’acord de claredat fallit del president Pere Aragonès al Parlament Europeu.

Mentrestant, amb Feijóo assenyalant la Comissió i Abascal que li alena al clatell, els fiscals del procés ja han advertit el fiscal general de l’estat que no creuen que l’amnistia es pugui aplicar als investigats i condemnats per malversació –entre els quals el president Puigdemont i Oriol Junqueras. I l’Audiència espanyola ha decidit avui mateix que faria una vista el 27 de juny per decidir si amnistia els CDR de l’operació Judes. Brussel·les, qui sap fins a quin punt reaccionarà; a Madrid, l’aparell judicial ja ha ensenyat que no s’aturarà.

La frase

El candidat de Ciutadans a les eleccions europees, Jordi Cañas, que s’esforça per no restar del tot escombrat després de la patacada al Principat, ha dit: “El segon major beneficiat de l’amnistia és el senyor Feijóo.” I ho ha justificat així: “És el mateix Feijóo que a les catalanes deia que amb Junts s’hi hauria de poder parlar.” Ciutadans considera que tard o d’hora arribarà un pacte del PP amb Junts o el PNB per a governar a Madrid. Va ser, casualment, el candidat del PP valencià a Brussel·les, Esteban González Pons, qui va dir que Junts era un partit “la tradició i legalitat del qual no són en dubte”.

La xifra

177, la quantitat de vots afirmatius que ha rebut l’amnistia al congrés espanyol, una xifra un punt òbvia, si es vol, però que és important de recordar: tan sols un escó per damunt de la majoria en un congrés on n’hi ha 350. Sánchez va guanyar el torcebraç el 23 de juliol proppassat, però els equilibris en la política espanyola s’aguanten per majories molt estretes.

Comín ha descentralitzat la campanya, diu, per a escenificar la internacionalització del conflicte que s’ha assolit aquest mandat, però el canvi també li serveix per a evitar paral·lelismes i abaixar el llistó. Les desenes d’autobusos que fa tot just un mes es desplaçaven cada dia fins a Argelers, imantats pel poder de convocatòria de Puigdemont, difícilment hi anirien ara, per a unes eleccions que solen tenir poca participació –sovint al voltant d’un 40%– i sense el reclam del president, que ha decidit de cremar el cartutx d’entrar personalment en la dinàmica autonomista interior. Ahir, mentre Pedro Sánchez reconeixia l’estat palestí, Comín i Neus Torbisco eren a Ginebra per a exigir a la Unió Europea que canviï de parer i atengui els tractats internacionals que protegeixen el dret d’autodeterminació. Demà serà a Venècia i a Roma. Avui ha estat a la capital eslovena, Ljubljana, on s’ha reunit amb el vice-batlle de la ciutat, Boštjan Koritnik, l’eurodiputat Milan Brglez i l’ex-president eslovè Milan Kucan.

Sense el mateix clima insòlit de fa cinc anys, el discurs de Comín es basa a reivindicar que Junts continua essent, a Europa, l’única llista amb les mans prou deslligades per a “defensar els interessos de Catalunya sense servituds”, i que per això tenen aliats diferents a cada país. “Som l’única llista estrictament catalana”, va dir fa pocs dies. Puigdemont, Comín i Ponsatí –que no va a la llista perquè ha fundat un partit nou, Alhora– han hagut de restar al grup dels no adscrits al Parlament Europeu. Havien sol·licitat d’ingressar als Verds-ALE, la quarta força a la cambra, però hi va haver fortes discrepàncies dins la família sobre si calia acceptar-los, i al final hi van acabar renunciant ells mateixos. Fa pocs dies, Junqueras va entrar al cos a cos amb Junts justament amb aquesta qüestió: va dir que els republicans poden defensar millor Catalunya a Brussel·les perquè sí que els van acceptar els Verds-ALE, i que en canvi Junts és un partit “sol i aïllat”. L’objectiu de Comín és convertir l’excepcionalitat de la no-adscripció en una arma.

Junts malda per exhibir una certa xarxa de contactes al marge dels grans grups, plena de suports personals. A Eslovènia, per exemple, Comín i el seu número tres, Aleix Sarri, han participat en un acte organitzat pels socialdemòcrates a la seu del seu partit. Fa un parell de setmanes, Comín fou convidat per l’ex-primer ministre italià Giuseppe Conte al llançament de la campanya europea del moviment 5 Estels, que també forma part dels no adscrits i abans havia estat dins un grup euroscèptic. “Són moltes les forces polítiques europees que ens han volgut escoltar i entendre durant aquests anys, al Parlament Europeu”, va escriure el candidat de Junts a X. Demà, a Itàlia mateix, farà un acte amb l’eurodiputat del Partit Democràtic Massimiliano Smeriglio, que fa poc que ha deixat el grup socialdemòcrata per passar als no-adscrits. Al grup dels Verds-ALE també hi ha hagut eurodiputats que s’hi han compromès explícitament, malgrat tot, com la francesa Michèle Rivasi, que va demanar l’acceptació de Puigdemont i Comín. També han rebut el suport de l’N-VA flamenc, que forma part del mateix grup europeu que Vox, tot i que Junts se n’ha desentès.

A banda aquestes simpaties tàctiques, Junts també vol fer valer que la seva presència a Brussel·les i Estrasburg ha servit per a anar recordant la qüestió catalana. Comín vol mostrar una altra xarxa, no pas de contactes, sinó el reguitzell de sentències de la justícia europea que han donat la raó als represaliats independentistes. El Tribunal de Luxemburg, en una de les derrotes judicials més contundents de la persecució espanyola contra l’independentisme, va reconèixer que Junqueras havia estat eurodiputat per dret d’elecció, que per tant tenia immunitat quan el Tribunal Suprem espanyol el va condemnar per sedició, i això va permetre a Puigdemont i Comín, primer, i a Ponsatí, després, de ser reconeguts com a eurodiputats. Aquesta setmana, Comín i Torbisco han reivindicat que les resolucions que ha anat dictant Luxemburg han demostrat que la justícia espanyola amb l’independentisme català no actua de manera justa, i no respecta els seus drets.

L’envit és ara com demostrar que, després de l’amnistia, que es vota demà passat, la presència a Brussel·les continua tenint pes en aquest sentit. David Sassoli, president del Parlament Europeu ja finat, lloat sovint per Comín, va defensar els drets dels eurodiputats independentistes; els Verds-ALE que no volien admetre’ls al grup van declarar que eren favorables que fossin eurodiputats, i les denúncies contra la repressió han trobat sovint complicitats molt transversals. Com va explicar VilaWeb, la disputa davant la justícia europea continuarà, encara amb final incert, però l’acord de governació de Junts amb el PSOE i la negociació a Ginebra han canviat el paisatge d’hostilitat que ha regnat l’última legislatura. Junts, a poc a poc, s’anirà redefinint.

La frase

Diana Riba, ara candidata d’Esquerra, va mirar de negociar amb la direcció del grup Verds-ALE perquè acceptessin Puigdemont i Comín, però els últims dies s’ha sumat al to de Junqueras, més de confrontació. Avui ha retret a Junts que “no ha tingut tanta incidència” i que no han fet “una tasca tan intensa” com Esquerra a Brussel·les.

El focus

Els candidats no deixen de repetir que aquestes eleccions europees són importants, o molt importants, o importantíssimes, o decisives, o crucials, o un punt d’inflexió, però el fet cert és que fins i tot en plena campanya és una altra actualitat política que acaba atraient el focus. Avui la notícia política és també l’anunci d’Esquerra que està disposada a negociar amb Junts i la CUP per controlar la mesa del parlament, cosa que s’haurà de decidir l’endemà d’aquestes eleccions. La cap de llista de la CUP, Laia Estrada, ha dit que tots tres partits ja negocien. L’altra meitat del focus polític se l’ha enduta el cara a cara que hi ha hagut a Madrid entre Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez, que continua dominant l’escena.

Depenent de la resposta de Tel-Aviv, la disputa pot fer combustió. El govern israelià ha acusat Sánchez de ser “còmplice d’incitació a l’assassinat del poble jueu i de crims de guerra”. El seu ministre d’Exteriors ha comparat la vice-presidenta Yolanda Díaz amb Hamàs i l’Iran per haver dit que Palestina havia de ser lliure “del riu fins a la mar”. Encara és difícil de preveure l’abast de l’escalada, però almenys la topada enxampa la Unió Europea fent pressió contra Netanyahu: ahir, en una cimera, els ministres d’Exteriors europeus van acordar de reclamar-li que compleixi les resolucions del tribunal de l’Haia i que acabi la congelació de béns a l’Autoritat Palestina. Així, una vegada més, Sánchez descol·loca el seu cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, i sembla que els socialistes hi escurcen la distància als sondatges. El portaveu del PP, Borja Sémper, s’ha limitat a dir que creien en la situació dels dos estats però que el reconeixement ara era inoportú.

Sánchez també descol·loca Sumar i Podem: Díaz també ha exigit sancions i un embargament d’armes, i el seu candidat, Jaume Asens, ha demanat al PSOE i a ERC que vagin més enllà i trenquin relacions amb Israel, però l’anomalia del gest diplomàtic de Sánchez els agafa amb el peu una mica canviat. Seguint la tònica de la campanya, els socialistes ajuden sobretot l’extrema dreta, perquè Vox es pot permetre el luxe de ser més agressiu. Santiago Abascal ha dit avui que Sánchez “alimenta el pitjor terrorisme que hi ha sobre la faç de la terra”. Però, en un grau més baix, Sánchez també fa lluir una contradicció que –en unes altres circumstàncies– seria fàcil d’explotar per l’independentisme: el govern espanyol, a la pràctica, reconeix un estat que no controla ni el seu territori ni, és clar, les seves fronteres, i posa l’autodeterminació al centre del debat. Abascal mateix –dramàtic però amb el dit a la nafra– ha retret a Sánchez, indignat, que el reconeixement de Palestina pot fer que Israel reconegui uns altres estats dins de les fronteres espanyols.

L’independentisme ho viu amb neguit. Convergència simpatitzava amb la causa sionista. El president Pujol s’hi emmirallava públicament; el president Mas va rebre un premi de la comunitat israeliana de Barcelona per haver promogut la col·laboració entre tots dos països. D’ençà que el president Puigdemont capitaneja Junts, les posicions són menys estables. Per una banda, el grup més pro-israelià ha estat actiu al parlament. Junts va ser l’únic partit que va votar en contra de la declaració que denunciava que el poble palestí era víctima d’un apartheid –Vox i Ciutadans s’hi van abstenir. Després de l’atac d’Hamàs, l’octubre passat, Junts en va votar una altra amb el PSC, Ciutadans i el PP que defensava el dret d’Israel de respondre-hi. S’hi van oposar la CUP, els Comuns i Esquerra, que els va retreure “una lògica militarista”. I l’ex-consellera d’Acció Exterior Victòria Alsina va arribar a fer passos per a obrir una delegació de la Generalitat a Tel-Aviv, però els plans van descarrilar quan Junts va sortir del govern i Esquerra els va frenar en sec.

Durant aquesta campanya europea, Junts mira d’evitar la qüestió. Fa uns dies, en ple debat, Míriam Nogueras no en va dir res al congrés espanyol. La resposta oficial és acusar Sánchez d’oportunisme. En un vídeo penjat a X, Puigdemont el va titllar d’hipòcrita perquè Madrid no reconeix Kossove, nega el dret  d’autodeterminació del poble saharià i és “aliat de Turquia en la repressió contra el poble kurd”. El candidat Toni Comín hi ha afegit que Sánchez podria “començar pels casos més propers, com Catalunya i el País Basc”. Abans, però, Comín havia estat més dur: en una intervenció a Estrasburg al març va demanar que la Unió Europea deixés d’exportar armes a Israel. “No podem ser còmplices d’un genocidi”, va dir. La número 2 de la llista, la doctora en dret Neus Torbisco, considera que Palestina “ha estat durant dècades víctima d’una política colonial i d’ocupació que occident ha assumit, en part, per un sentiment de culpabilitat pels horrors de l’holocaust”.

A Junts no tothom se sent còmode amb les posicions de Comín i Torbisco. A Esquerra hi ha més quòrum (malgrat casos puntuals, com el de la diputada a Madrid Pilar Vallugera, que ha expressat una connexió sentimental amb Israel). La candidata Diana Riba ha valorat el gest de Sánchez com una primera pedra i ha confiat que el reconeixement s’escampi pels estats membres de la Unió com una taca d’oli. De fet, demana d’anar més enllà: que hi hagi represàlies contra Netanyahu i el seu govern, que “la llei internacional actuï i que els crims de guerra siguin jutjats”. “Si considerem que s’han de trencar relacions diplomàtiques amb un govern, sigui quin sigui, perquè hi ha un genocidi sobre la taula, s’hauria d’aplicar per a tots i no tenir una doble vara de mesurar segons si és Israel o Rússia”, ha opinat. Avui, a més a més, s’ha reunit amb Mustafa Barghouti, secretari general d’Iniciativa Nacional Palestina, un partit secular i pacifista molt minoritari.

Cinquè dia de campanya i Sánchez continua passant les pàgines de l’agenda, com si la resta de partits s’haguessin d’anar pronunciant sobre les qüestions que ell ha decidit d’encetar. Demà passat, el congrés espanyol ha de votar definitivament l’amnistia, llei fundacional de la legislatura, de la conjunció del PSOE amb Junts i també de la “nova etapa” que Salvador Illa no deixa de repetir que ha començat.

La frase

El candidat de Vox, Jorge Buxadé, ha criticat durament els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i els ha acusat de no ser “ni independents ni parcials” per haver preservat els drets del president Puigdemont en un parell de decisions aquests darrers anys. Buxadé, de l’ala més ultra del partit, està decebut amb la Unió Europea perquè esperava que fes més cops de mà a l’estat espanyol en la repressió contra l’independentisme. “Què ha fet Europa en cinc anys? Permetre que Puigdemont sigui eurodiputat, que pugui viure a Waterloo”, ha dit.

La xifra

Prop d’un sòlid 27% del vot, podrien obtenir els Fratelli d’Italia, els postfeixistes italians encapçalats per la primera ministra Giorgia Meloni, a les pròximes eleccions europees. El 9 de juny serà la seva primera gran prova de foc d’ençà que van guanyar les eleccions generals a final del 2022, llavors amb un 26%. Meloni és, probablement, la figura més festejada d’Europa en aquests moments, mentre Marine Le Pen li proposa de fer un gran grup d’extrema dreta per a ser segona força a Brussel·les i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, li allarga la mà.

D’ençà que va començar la invasió russa, el febrer del 2022, el suport econòmic i militar ha estat l’objectiu del president ucraïnès en tots els viatges a l’estranger. L’abril proppassat, després de mig any de negociacions, el senat dels Estats Units va aprovar un paquet d’ajuts que inclouen 57.000 milions d’euros per a Ucraïna. La inversió estava embarrancada per la disconformitat dels republicans. “Un retard costós”, va lamentar Zelenski. Kíiv ja ha avisat que la seva capacitat de resistència i el seu dipòsit de munició han anat minvant aquests últims mesos. La visita de Zelenski a Madrid s’havia hagut d’ajornar per culpa dels atacs russos a Khàrkiv, la segona ciutat del país, una peça clau del trencaclosques. Si al novembre guanya Donald Trump, partidari de desentendre’s progressivament de la guerra, l’aixeta es podria tancar. “Si no hi ha suport nord-americà –va dir el president ucraïnès fa poques setmanes– significa que retrocedirem, ens retirarem, a poc a poc, a petits passos.”

Brussel·les, també temorosa que torni Trump, ha reaccionat amb directrius per aconseguir a mitjà termini una independència estratègica respecte dels Estats Units, però el procés és lent, perquè cal harmonitzar molts interessos. Ni entre estats de la Unió Europea ni entre els membres de l’OTAN no hi ha consens sobre com ajudar militarment Ucraïna, sobre quan cal asseure’s a negociar amb Vladímir Putin ni sobre quines opcions serien acceptables després de la guerra. Fa tres mesos, Emmanuel Macron va dir que no descartava l’enviament de tropes occidentals a Ucraïna. Tot i que l’amenaça es va matisar aviat i va molestar el canceller alemany, Olaf Scholz, que la va refusar de ple, fa pocs dies Macron encara tornà a suggerir que, d’aquí a un temps, si les circumstàncies canvien, tal volta caldrà considerar-ho. El nou govern polonès ha dit que els francesos tindrien el dret d’enviar tropes si ho desitgessin i el lituà ha posat damunt la taula “una coalició encapçalada per França” per a fer entrenaments en terra ucraïnesa.

Dos sentiments conviuen enfrontats a Europa: la por –sobretot de les repúbliques ex-soviètiques– que Rússia vulgui obrir-se encara més camí si guanya a Ucraïna, i la por que, si es fan passos mal mesurats contra Putin, la tensió s’intensifiqui i el conflicte s’escampi com una taca d’oli. Mentrestant, la narrativa per a preparar un rearmament recorre el continent. La Comissió Europea ja va proposar l’any passat que es destinessin 500 milions a ajudar la indústria armamentística a produir més, i enguany els governs ho han començat a concretar. Al març es va publicar el primer document per a definir una estratègia industrial de defensa comunitària, i que eleva la xifra a 1.500 milions. Espanya rep pressions per augmentar-ne el pressupost, i tant Sánchez com Josep Borrell, cap de la diplomàcia europea, han subscrit que cal augmentar-lo coordinadament, tot i que rebaixen el to de la retòrica d’imminència bèl·lica que tenen uns altres dirigents.

El pacte de Sánchez amb Zelenski ha travessat moderadament l’actualitat, més marcada per la duresa de la situació a Gaza i la imminència de l’amnistia, que es vota dijous vinent, però serà una qüestió cabdal de la nova legislatura europea. La promesa dels 1.000 milions ha causat un punt de recel al govern de coalició espanyol, perquè Sumar ha criticat que s’hagi signat amb opacitat. El ministre Ernest Urtasun, fins fa poc eurodiputat d’Iniciativa, ha demanat a Sánchez que sotmeti a debat i votació al congrés aquesta mena de decisions. “Una cosa tan important com la política de defensa, com l’enviament d’armes, no es pot fer d’aquesta manera”, ha dit. Els socis de Sánchez consideren que cal prioritzar un intent de negociació per a la pau. La candidata d’Esquerra, Diana Riba, en una línia semblant, ha demanat de no “oblidar les vies diplomàtiques” i que la política exterior no sigui segrestada per la indústria armamentística.

El cap de l’oposició espanyol, Alberto Núñez Feijóo, ha tocat el viu de Sumar. Dóna suport al paquet d’ajuts anunciats per Sánchez però també n’ha criticat la poca transparència. “No n’ha informat el congrés i no sé si n’ha informat l’altra part del govern, i això que són més de dos milions d’euros de despesa pública”, ha dit. Un dels grans obstacles de Feijóo en aquesta campanya és que el seu discurs no es destaca per posicions clares en matèria internacional, ni sol parlar gaire sobre rearmament ni sobre Ucraïna. El PP tot ho torna intern: avui Dolors Montserrat ha respost a la polèmica tot criticant “les ingerències estrangeres com la de Putin i els seus vincles amb Puigdemont”. Mentrestant, el candidat de Junts, Toni Comín, demanava sense embuts el suport de Brussel·les a Kíiv i ho considerava un deure. Hi haurà molta geopolítica durant la campanya, demà sobretot. Sánchez fa anar Feijóo a remolc dels seus cops de timó diplomàtics i Feijóo es prepara per a rabejar-se en l’amnistia.

La xifra

No tan sols la Unió Europea vol més autonomia respecte dels Estats Units. El secretari general de l’OTAN, el noruec Jens Stoltenberg, ha proposat un ajut de tots els membres de l’aliança de cent mil milions d’euros que ha fet arrufar celles entre els socis i que s’haurà de debatre durant la reunió del juliol. Una altra de les disputes obertes és si els ajuts a Ucraïna s’han de centrar més en els fons de la Unió Europea o bé en l’aliança atlàntica.

Una incertesa

Zelenski es pot trobar que, d’aquí a final d’any, quatre dels seus principals interlocutors hagin renovat els rostres. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, si els equilibris postelectorals li impedeixen de romandre al càrrec; Rishi Sunak, el primer ministre britànic, si com tot sembla indicar perd les eleccions del juliol contra el laborista Keir Starmer; Joe Biden, als Estats Units, si perd les eleccions contra Trump; el secretari general de l’OTAN si és rellevat a la tardor, quan li expira el mandat. A l’octubre de l’any vinent, hi ha eleccions a Alemanya, la potència europea que més suport dóna als ucraïnesos, i sembla que Scholz podria perdre el poder.

Tot i que d’ençà de la investidura de Sánchez, el novembre proppassat, ja hi ha hagut eleccions a Galícia, el País Basc i Catalunya, amb resultats desiguals, ara el PP vol convertir les europees en una mena de plebiscit contra la Moncloa. La tesi d’Alberto Núñez Feijóo, i també de Vox i d’una bona part de la vella guàrdia socialista, és que l’amnistia és un frau perquè Sánchez no la duia pas al programa electoral del 23 de juliol. Ara, diuen, toca respondre. El PP hi juga amb el lema de campanya: “La teva resposta”. Avui Feijóo ha volgut presumir de musculatura, i amb aquest mateix lema ha convocat una manifestació al centre de Madrid que ha aplegat vuitanta mil persones (vint mil segons la delegació del govern espanyol) per protestar explícitament contra l’amnistia. El missatge no acaba de ser clar, tot i l’acompanyament multitudinari: ahir demanava que Sánchez s’atrevís a sotmetre la llei a referèndum i avui ha demanat que la retirés.

El somni amb què fantasieja el PP és una forta victòria el 9 de juny per poder desplegar una campanya de pressió a fi que Sánchez anticipi les eleccions. Avui ja li ho ha demanat Feijóo, que mira d’erigir-se en el pare de tots els moderats, però té fuites de gas per dues bandes. A l’esquerra, perquè encara cal demostrar que al PSOE els efectes de l’amnistia li passin factura electoralment. No li’n van passar pas els indults. I a la dreta, perquè Vox no fa seu el relat. Santiago Abascal ha acusat avui el PP d’organitzar una “romeria” després d’haver estat incapaços de blocar l’amnistia al senat, on tenen una sòlida majoria. La retòrica d’Abascal ha estat molt incendiària d’ençà del novembre. Els diputats del seu grup van qualificar de cop d’estat la sessió d’investidura de Sánchez, en van posar en dubte la legitimitat i van abandonar la cambra. Avui, Abascal ha acusat gairebé directament Feijóo d’haver facilitat un “conflicte inconstitucional a partir d’una llei feta de manera corrupta” per no haver-ne frenat la tramitació.

El PP té al sarró la carta d’Isabel Díaz Ayuso, que, a diferència de Feijóo no té cap reserva discursiva. La presidenta madrilenya ha acusat els socialistes de totalitarisme i ha imitat el president argentí, Javier Milei, amb un “¡Carajo!” ben sonor. Però Ayuso no és la veu única del partit i Vox sap perfectament com tocar el voraviu. Les eleccions europees els ofereixen una avinentesa idònia per a aprofundir el discurs contra el bipartidisme del PP i el PSOE. Si a l’estat espanyol, l’aliança dels dos germans grans es concreta sobretot en qüestions d’estat i abraçades determinants però esporàdiques, a Brussel·les és ben clar que remen plegats, perquè populars i socialdemòcrates governen junts la Comissió Europea, amb l’ajut dels liberals. Vox s’escarrassa a criticar la permissivitat del PP amb l’amnistia perquè això encaixa amb el marc que perfila tota l’extrema dreta a Europa: “Són la mateixa cosa”. “Volem intentar trencar en massa l’aliança irrompible entre PP i PSOE”, ha dit Abascal a València.

Els dos socis del govern de coalició espanyol s’han lliurat de bona gana a la batussa. A Catalunya, davant el poc visible Javi López, candidat socialista, Salvador Illa continua basant la campanya a reivindicar la seva victòria el 12 de maig, i ha dit que si el PP protesta contra l’amnistia és perquè “sembla que li faci por d’obrir una nova etapa, que sigui nostàlgic d’unes altres etapes que s’han viscut a Catalunya”. Jaume Asens, candidat de Comuns Sumar, un dels arquitectes de la llei, ha criticat el PP perquè la considera inconstitucional abans i tot que el Tribunal Constitucional espanyol ho sentenciï; i Irene Montero, que recolza bona part de la seva campanya a Catalunya per evitar l’esbocinament de Podem, ara al grup mixt del congrés espanyol, ha endurit encara més el to i ha demanat mobilització contra l’estratègia del PP, que considera colpista.

Sembla que, tant com escalfa la política espanyola i molt concretament la madrilenya, l’amnistia no és al cor del discurs dels partits independentistes en aquestes eleccions, mal que en parlin quan els ho demanen. Potser perquè consideren que si no els ha retut al parlament no els retrà ara. Esquerra Republicana segueix una estratègia dual d’erosionar la posició de Junts, per una banda, i de fer propostes concretes amb mirada continental, per una altra. Avui Oriol Junqueras ha criticat que Puigdemont i els seus “venen fum i mentides” i juguen amb la il·lusió del retorn a l’exili; i el fitxatge estrella del partit, el meteoròleg Tomàs Molina, ha parlat d’una política europea amb perspectiva mediterrània. Toni Comín, candidat de Junts, opta de moment per denunciar la incapacitat del PSOE de defensar els interessos catalans a Brussel·les, renunciant a donar a Catalunya “el pes estratègic que li correspon”, per exemple, amb el corredor mediterrani.

La xifra

Avui fa exactament 2.000 dies que el Consell General del Poder Judicial espanyol, l’òrgan que regula el govern dels jutges, no es renova malgrat tenir el mandat caducat. La candidata socialista, Teresa Ribera, ha fet servir la dada per demanar al PP que no doni lliçons de constitucionalisme; i la de Podem, Irene Montero, que també és molt dura amb els socialistes, els ha demanat que es faci la renovació encara que sigui sense un acord amb el PP. La renovació de l’òrgan és, paradoxalment, una de les qüestions internes més europees de l’estat, perquè el PP i el PSOE han necessitat que el comissari de Justícia, Didier Reynders, els faci de mediador. Fins ara, sense èxit.

La frase

El candidat de Ciutadans, Jordi Cañas, que ha tornat a la primera línia per a tocar el violí de l’orquestra del Titanic, ha dit que difícilment veurem treballar els eurodiputats de Vox que surtin elegits, perquè fins ara els ha vists participar en comissions parlamentàries “des d’un bar de carretera, amb whiskys darrere”.

Sánchez sembla disposat a repetir la jugada. L’objectiu sembla que és ofegar el PP d’Alberto Núñez Feijóo en la irrellevància durant la campanya i centrar-se, novament, en Vox, que es pot veure afavorit pel bon moment ultra a tot arreu del continent. Avui, en un acte a Sevilla, Sánchez ha demanat el vot perquè no hi hagués “coalicions reaccionàries a Europa” i ha insistit que votar el PP o Vox era pràcticament el mateix. “Per votar la ultradreta a Espanya hi ha una manera directa que és votar Abascal i una indirecta, que és votar el PP, que pacta amb Abascal”, ha dit. En efecte, els populars europeus sembla que s’atansen a l’extrema dreta. Feijóo fa la gara-gara a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i l’altre dia va dir que no li semblava homologable a la resta. Fa temps que mira d’acostar-la als populars. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que aspira a repetir, també n’ha dit paraules semblants. Però el fet és que els socialistes i els populars governen junts a Brussel·les, i que Sánchez i Von der Leyen han tingut bona relació.

Aquesta vegada no necessàriament han de sortir-li bé les coses, a Sánchez. L’extrema dreta navega amb habilitat les mateixes onades que ell, i alimentar-la massa és delicat. A Milei mateix sembla que li agrada que el tractin de boig. “Si els assenyats són els qui ens han enfonsat el país, tant me fa”, deia fa poc en una entrevista. I, per una altra banda, perquè la recepta electoral no sempre li ha funcionat: una cosa és situar el marc d’una campanya, i una altra de ben diferent és guanyar. Sánchez va monopolitzar i espanyolitzar la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del maig de l’any passat, i el castell de cartes li va caure. El País Valencià i les Illes, per exemple, sembla que demanaven una narrativa diferent. Els socialistes, a més, sempre necessiten un suport robust a Catalunya per resistir a la resta de l’estat espanyol, i el clima principatí té la mirada molt més posada en les conseqüències del 12 de maig que no pas en les europees.

Als mítings, Illa parla molt del parlament. “Demanem a tothom que tingui ofici polític per traslladar els resultats del 12 maig a un esquema de govern que reflecteixi la voluntat dels ciutadans de Catalunya”, ha dit avui. Fins i tot quan promet que parlaran d’Europa acaba tornant al parc de la Ciutadella: “Reivindiquem la política útil, com ho vam fer a les eleccions del 12 de maig!” Així gairebé sembla que desafini el candidat del PSC, Javi López, que mira de reivindicar la tasca que han fet a Brussel·les –i que les enquestes mostren que els ciutadans coneixen poc. “Volem que els fons de recuperació que modernitzen les nostres empreses i el nostre teixit productiu i ajuden les nostres administracions, el millor que ha passat a Europa en les últimes dècades, es converteixin en un instrument permanent”, diu.

Les dificultats que Illa tindrà per a evitar una repetició electoral no acaben de deixar que els socialistes abracin la campanya amb triomfalisme. Els partits independentistes, tot i que encara no han paït el cop, miren d’aprofitar-ho. Catalanitzar la conversa electoral els dóna més oxigen ara que no pas fa un mes, perquè confien que podran desviar el focus de l’obra de govern, en el cas d’Esquerra, i del desgast del procés, en el cas de Junts, i centrar-se a atacar els socialistes. Ahir, en un acte al Cercle d’Economia, Sánchez va prometre una millora –ambigua– del finançament si Illa arribava a ser investit, i avui el candidat Toni Comín li ha respost ironitzant sobre els incompliments del PSOE: “Ara sí, ve i promet un nou model de finançament, en plena campanya electoral. Es deu pensar que Salvador Illa serà investit president, per això deu fer aquesta promesa.”

La campanya es catalanitza sense embuts. Avui l’amnistia també ha estat molt present als discursos. Els jutges espanyols han rebut al seu correu oficial una guia per a boicotar-ne l’aplicació, promoguda per la Plataforma Cívica per la Independència Judicial. El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha criticat que era una “inducció a la prevaricació des del mateix ventre del CGPJ”. El dels Comuns, Jaume Asens, en la mateixa línia, ha criticat que la guia pretenia de “prevaricar amb la llei d’amnistia i sabotejar el mandat de les urnes”. I el socialista López s’ha mostrat convençut que els jutges l’aplicarien igual que apliquen qualsevol norma. La llei s’ha de votar definitivament la setmana que ve i serà una qüestió recurrent els dies vinents. Alberto Núñez Feijóo, que ja saliva, ha demanat a Sánchez que s’atreveixi a sotmetre-la a referèndum perquè “ho decideixin tots els espanyols”.

La proposta

La candidata republicana, Diana Riba, que avui era a Bilbao per seguir la final de la Lliga de Campiones, ha proposat d’aplicar a les federacions esportives la directiva europea sobre igualtat de gènere que s’aplica als consells d’administracions d’empreses. Ha posat d’exemple que a la Reial Federació de Futbol espanyola, de 140 directius tan sols hi ha sis dones, i s’ha emmirallat en els èxits d’un “Barça femení que capitalitza victòries, que crea referents i que, a la vegada, planta cara als abusos i les injustícies que es pateixen en un àmbit tan masculinitzat com el futbol”.

La frase

El president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, ha dit que el PSOE era “amic dels talibans” per criticar el reconeixement de l’estat palestí que ha promogut Pedro Sánchez, juntament amb els governs d’Irlanda i Noruega.

Hi ha gestos, però el trencaclosques és molt complicat, i els engranatges de la gran coalició –populars, socialdemòcrates i liberals– són molt consolidats. Amb un bon resultat dels euroescèptics i dels eurodubitatius, la legitimació de les institucions europees pot trontollar encara més. L’eurobaròmetre d’aquesta primavera diu que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar en la Unió. No sembla que la institució perilli a curt termini –la visió d’Europa continua essent sobretot positiva i, a més a més, després d’haver entrat en vigor el Brexit, la intenció de votar d’anar-se’n en un hipotètic referèndum com el del Regne Unit ha baixat a tot arreu considerablement. Però, a mitjà i llarg termini, la cosa perillarà si no hi ha revulsius. Segons el CEO, per exemple, el 84% dels catalans considera que la seva veu és poc escoltada, o gens, a Brussel·les; i el 43% de la població té un sentiment poc europeista, o gens –una xifra que creix fins al 64% en el cas dels joves entre divuit anys i vint-i-quatre. L’horitzó no és engrescador per a la unitat europea.

La participació en les eleccions europees sol ser escassa, sovint força per sota del 50%. Fa cinc anys, hi hagué una excepció a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, en un clima de gran agitació política, però aquesta vegada l’abstenció pot tornar a ser un entrebanc dur de superar, sobretot per als partits independentistes, que encara es recuperen de les eleccions del 12 de maig, on l’elevada abstenció d’un 42% del cens els va empènyer a una baixada extraordinària en vots i escons. Tal volta veurem campanyes estrambòtiques –avui mateix, els candidats d’Esquerra han davallat en ràfting per la Noguera Pallaresa. Tot plegat sol activar uns paràmetres de vot diferents, quan es mira a Brussel·les: hi ha més vot de càstig, més anomalies. Així, per exemple, l’any 2014, Le Pen s’estrenà guanyant unes eleccions; Esquerra ho féu al Principat per primera vegada d’ençà de la república; i així nasqué llavors Podem, per sorpresa. Així, també, l’any 2019 el president Carles Puigdemont va obtenir més d’un milió de vots.

El moment electoral és especialment estrany a Catalunya. Mentre duri la campanya, les converses sobre la investidura ja hauran començat. El president en funcions, Pere Aragonès, ha convocat la constitució del parlament –quan se n’haurà d’elegir un president nou– l’endemà mateix de les urnes, el dilluns 10 de juny. La campanya posarà tothom a prova. Els socialistes, amb Javi López de candidat –que repeteix però és molt poc conegut–, hauran de comprovar si la seva embranzida aguanta. Junts, amb Toni Comín, té l’altíssim llistó del resultat de Puigdemont de fa cinc anys. Esquerra, amb Diana Riba i Tomàs Molina, s’hi presenta en coalició amb Més per Mallorca, Bildu i el BNG. El bon moment dels bascs i els gallecs pot salvar el cop en global, però la lectura del resultat al Principat serà important: Esquerra ha entrat en crisi després d’haver-se ensorrat a les municipals, les espanyoles i les autonòmiques, i el resultat a les europees serà important per a observar els pròxims mesos de negociació a la Generalitat. Una volta superats els comicis, Oriol Junqueras deixarà la presidència del partit després de tretze anys.

El president espanyol, Pedro Sánchez, té als morros una prova de foc. L’amenaça de dimitir va marcar l’inici de campanya a les catalanes i el truc va sortir prou bé. La crisi diplomàtica amb Javier Milei, president argentí, i el reconeixement de l’estat palestí han marcat l’inici d’aquesta, però els efectes són molt més incerts. Una victòria molt sòlida de Dolors Montserrat –i, per tant, d’Alberto Núñez Feijóo– seria un cop dur per a Sánchez; un resultat ajustat potser li donaria alè. A Sánchez el pot ajudar també un bon resultat de Vox, si l’ultra Jorge Buxadé surfeja bé l’onada extremista europea; però el pot perjudicar un mal resultat de Jaume Asens amb Sumar, l’experiment de Yolanda Díaz que fins ara no ha reeixit, i que ara, a més a més, s’encararà per primera vegada amb Podem, que presenta Irene Montero. Quan fa un any que es van acabar el govern de Progrés i el del Botànic, Compromís continua de bracet amb Díaz, però Més per Mallorca ha desertat i s’ha unit amb els republicans. Pot haver-hi moviments a l’esquerra del PSOE, a partir del dia 10.

Els efectes de la possible victòria de Le Pen davant d’Emmanuel Macron i el pes de Rassemblement National a Catalunya Nord. Els pròxims moviments de Meloni. La profunditat de la derrota dels socialdemòcrates alemanys, que governen amb l’aigua al coll. L’estira-i-arronsa de Sánchez i Feijóo. La capacitat de resistència de Junts i d’Esquerra. Tot i que solen tenir poc seguiment, aquestes eleccions poden fer un copet decisiu per a moltes peces que activaran un efecte dominó. En aquest diari de campanya ho seguirem pas a pas, amb un lliurament periòdic.

Un tema del dia

L’oficialitat del català a Europa ha protagonitzat el primer dia de la campanya i probablement serà una qüestió recurrent. En un acte de la Pimec, la consellera Meritxell Serret ha demanat més ambició al ministre espanyol José Manuel Albares, que s’ha compromès a “no abandonar el combat”. Comín s’hi ha afegit i ha retret al govern espanyol que “fins ara no ha estat a l’altura”. I el candidat de Compromís, Vicent Marzà, també ha promès d’impulsar-la.

Les altres xifres

La mateixa enquesta del CEO dóna dades preocupants sobre el grau de coneixement que els catalans tenen de les institucions europees. Quan se’ls demanava si sabien dir el nom de cap ens comunitari, tan sols el 7% sabia dir el de la Comissió Europea, i tan sols l’11% el del Tribunal de Justícia de la Unió. La institució més coneguda és el parlament, amb un just 29%. A més a més, el 66% dels enquestats no sabien contestar la data de les eleccions o la deien incorrectament.

La proposta

El candidat estrella d’Esquerra en aquestes eleccions, Tomàs Molina, fins ara home del temps al 3Cat, va fer broma ahir que, per “als primers cent dies”, tenia un compromís del director de la televisió, Sígfrid Gras, que consistia a “intentar posar TV3 a Eurovisió” i enviar-hi el grup The Tyets amb la cançó “Coti x Coti”.

Aquest era l’escenari que més interessava a Junts per a arreplegar un vot útil independentista i recuperar abstencionistes i indecisos. En els seus discursos, Aragonès només ha entrat en la possibilitat de la seva reelecció, però les enquestes han reservat a ERC la tercera posició i el paper de força decisiva, de qui dependrà que Illa o Puigdemont siguin presidents. La part positiva per a Esquerra és que això li garantiria de mantenir-se en un govern de coalició, però pot sacsar internament el partit en un moment delicat de davallada electoral. Aragonès ha evitat de posicionar-se sobre els possibles pactes en una situació d’inferioritat numèrica.

Tant Illa com Puigdemont volen prioritzar un pacte amb el partit d’Oriol Junqueras. Illa va obrir un dia la porta a entendre’s amb Junts, però la va tancar l’endemà. Puigdemont ho va refusar de ple. El candidat de Junts, convençut de la seva restitució, espera de ser investit amb majoria simple en una segona votació. Amb una abstenció, potser, del PSC? Illa nega que Sánchez pugui forçar-lo a aquesta situació, i ha assegurat que serà el PSC qui decidirà què fer a Catalunya. Si fos així, s’imposaria un escenari de dependència mútua entre Junts i els socialistes a Madrid i a Catalunya que podria abaratir les negociacions als dos parlaments. Però hi ha moltes incerteses encara. Una de principal és si els independentistes sumaran majoria absoluta. També, si el partit d’extrema dreta Aliança Catalana aconseguirà d’entrar al parlament, arreplegant un vot islamòfob i contestatari al “processisme”, amb l’interrogant afegit si la suma dels partits independentistes en podrà dependre. ERC, Junts i la CUP s’han compromès a no pactar-hi. En canvi, si les enquestes es confirmen, Alhora entomarà la seva vertebració com a partit sense haver obtingut representació.

Amb cap més projecte en l’horitzó nacional que la insistència d’ERC i Junts de negociar un nou finançament perquè Catalunya recapti tots els imposts i hi hagi un referèndum d’independència acordat, s’ha obert pas el debat sobre la gestió, el canvi climàtic, els serveis públics, l’habitatge, l’educació, el model turístic i de desenvolupament econòmic. Però Esquerra no sembla haver capitalitzat la seva acció de govern. Illa no s’ha mogut del marc de l’estatut. No li calia, per anar projectant una imatge de presidenciable amb la idea de girar full d’una “dècada perduda”, que ha volgut falcar amb els anuncis de nomenar la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, de consellera d’Interior i el major Josep Lluís Trapero de director general de la policia. Però el problema d’Illa seran les sumes.

La candidata dels Comuns, Jéssica Albiach, voldria un tripartit. Albiach tancava la cursa electoral amb la vice-presidenta espanyola Yolanda Díaz a Cornellà de Llobregat. I la candidata de la CUP, Laia Estrada, posava fi a la campanya al passeig del Born de Barcelona, un lloc simbòlic per a l’esquerra independentista. Caldrà veure si els anticapitalistes paren el cop de les enquestes i com concreten després les seves condicions per a pactar una hipotètica investidura.

El PP té l’ascens assegurat amb la caiguda de Ciutadans. Però el president del PP, Alberto Núnez Feijóo, que s’ha abocat a la campanya, necessita que Alejandro Fernández superi Vox. Un objectiu que semblava inicialment a l’abast, però que es podria haver complicat. Carlos Carrizosa difícilment podrà tornar a trepitjar el parlament com a diputat.

Les negociacions no seran fàcils i les endimoniades sumes i restes podrien portar a una repetició electoral. És una hipòtesi que no pot descartar ningú. I que dependrà, també, dels incentius que tinguin els partits per a tornar a les urnes. Qui menys en pot tenir és qui quedi tercer ­–ERC, segons la majoria de sondatges–, per impedir que s’imposi una polarització encara més perjudicial per als seus interessos. Però també podria passar que la repetició de les eleccions fos el pas previ per a justificar uns pactes que l’electorat no hauria acceptat d’entrada.

Però abans es constituirà el parlament, amarat per les eleccions europees, i el congrés espanyol haurà de donar el vist-i-plau a la llei d’amnistia. Puigdemont ha dit que serà al parlament en el primer debat d’investidura. La primera votació serà la que posarà en marxa el rellotge dels terminis per a una hipotètica repetició. Però abans hauran de passar moltes més coses. La primera, la jornada electoral. “A guanyar! A guanyar! A governar!”, clamava Illa. “Catalunya no és cosa de dos senyors sinó de vuit milions de catalans!”, defensava Aragonès. “Senyors de Madrid, prepareu-vos perquè ja venim”, ha deixat anar Puigdemont.

L’anècdota

Pedro Sánchez ha acabat posant-se una samarreta amb la cara de Salvador Illa. La duien tots els joves estratègicament situats a l’escenari del míting per sortir en els enquadraments de les càmeres. N’han donada una a Sánchez, que primer l’ha deixada al faristol i, després, se l’ha posada sobre la camisa texana que portava. Però al final del míting ja no la duia, potser perquè feia calor.

Les xifres

15.000 són les persones que, segons Junts, han acabat pujant a Catalunya Nord durant tota la campanya. En el míting final, segons el partit, hi ha hagut 3.500 persones a Elna i s’han mobilitzat 19 autocars. Segons el recompte del PSC, al seu míting final han assistit 3.500 persones dins el pavelló, i n’hi havia 500 més a fora. ERC xifrava en 500 les qui s’han aplegat a Tarragona.

ERC pot tenir la clau de la governabilitat la mateixa nit electoral. Tot fa pensar que tindrà a les seves mans la capacitat de decidir si pacta un govern amb Junts o amb el PSC, una dicotomia que no ha volgut resoldre en el transcurs de la campanya. Aragonès no ha entrat en cap hipòtesi que no sigui la seva victòria i tampoc ha estat diferent aquest vespre en el míting amb què, a la pràctica, ha tancat la campanya, malgrat que l’acte final sigui demà a Tarragona. Aragonès ha criticat de la mateixa manera els seus dos adversaris polítics: insisteix que, si governa Illa, en realitat manarà la Moncloa, i un PSC que ha canviat la lletra ce de Catalunya per la de Ciutadans; i alhora considera que si torna Puigdemont a palau tornaran les retallades als serveis públics.

El candidat d’ERC, a més, ha qüestionat el lideratge amb què Puigdemont reivindica la seva candidatura, per les giragonses discursives en la defensa que han fet del Hard Rock o per la manera com han apel·lat a la unitat independentista. “No ens poden parlar d’unitat ni tenen lideratge per a parlar d’unitat si per la porta del darrere intentaven pactar una moció de censura per fer caure ERC”, ha dit Aragonès, referint-se a les insinuacions d’Illa que Junts l’anà a cercar per fer caure l’executiu quan el partit de Puigdemont va sortir del govern. Malgrat l’evidència que serà difícil que ERC i Junts puguin aparcar el passat i les diferències, Aragonès ha deixat anar un “ja en parlarem”, sempre partint de la previsió de la seva victòria, i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha dit que volen “refer confiances”. En una connexió de Ginebra estant, acompanyada de Ruben Wagensberg, Rovira ha dit que la llei d’amnistia no tan sols posarà fi a la repressió sinó que també té l’objectiu de “refer els ponts entre els independentistes”. “Hem decidit de combatre la repressió per aconseguir els espais de confiança política que vam tenir l’1-O”, ha dit.

Diana Riba i Tomàs Molina, els candidats d’Esquerra a les europees, han presentat l’acte. “On són els sobiranistes d’ICV avui? I els catalanistes del PSC? On són els antics convergents que defensen aquest projecte independentista que ha de ser viable i amb un projecte net de corrupció que no s’ha d’avergonyir de la seva història?”, ha demanat Riba, retòricament. Precisament avui s’ha fet públic el suport a Aragonès d’una trentena de persones provinents de l’antic espai de CiU i del PDECat, arrenglerats amb la feina feta pel conseller Carles Campuzano. L’han subscrit l’ex-batllessa Montserrat Candini, l’ex-diputada Carme Vidal Huguet i l’ex-diputat Xavier Quinquillà, entre més. Aragonès ja comptava amb el vot de l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, que en va lloar la “política de moderació” en un article a l’Ara on explicava les raons del seu vot. El llegat de CiU continua en disputa en aquestes eleccions. Jordi Pujol i Artur Mas van anunciar que votarien la candidatura de Puigdemont després del distanciament dels darrers anys. Illa, per una altra banda, es va fotografiar amb Miquel Roca i Junyent, en una manifestació implícita de suport, i els ex-consellers Miquel Sàmper i Santi Vila s’han adherit al manifest de suport al candidat socialista.

ERC s’ha reivindicat davant militants i simpatitzants de tot de Catalunya. El candidat d’EH Bildu a la presidència basca, Pello Otxandiano, també ha acompanyat Aragonès. Ha estat, de fet, un intercanvi de suports, perquè el president de la Generalitat també va intervenir en el míting del tancament de la campanya de les eleccions basques de Bildu a Bilbao. Otxandiano ha assenyalat que les esquerres independentistes l’encerten a l’hora de llegir el moment històric. “El futur reclama inexorablement la sobirania dels pobles i avançar en polítiques públiques més feministes i més equitatives”, ha dit.

El parlament basc es constituirà dimarts, dos dies després de la votació catalana, i Otxandiano ha vaticinat que de les converses entre el PNB i el PSC en sortirà un govern “ni-ni”: “ni abertzale ni patriota”. Quan el candidat d’EH Bildu, que va aconseguir d’empatar en diputats amb el PNB, agafi el seu escó al parlament basc, la política catalana ja haurà entrat també en les negociacions per als pactes. I pot ser que ERC en tingui la clau.

La frase

“Ja n’hi ha prou que Tarragona sigui tractada com el pati del darrere de Catalunya”, ha dit la candidata de Comuns Sumar, que ha defensat una Catalunya cohesionada i equilibrada. Jéssica Albiach ha subratllat l’existència de les nuclears i del risc químic, ha dit que calia tenir memòria del que va passar amb el Castor, que no s’esvaeix el perill d’un transvasament de l’Ebre i, ara, s’hi projecta el “casino més gran d’Europa”, en referència al Hard Rock. Un complex macroturístic que diu que portarà més precarietat, delinqüència, inseguretat i ludopatia. Albiach ha criticat la candidata del PSC per Girona, Sílvia Paneque, que no vol un Hard Rock a prop de casa seva, però sí al Camp de Tarragona.

La lupa

El candidat del PSC, Salvador Illa, ha continuat exhibint suport a la seva llista. Avui s’ha fotografiat amb l’ex-ministre d’Universitats Manuel Castells, amb qui va compartir l’executiu espanyol durant la pandèmia. El sociòleg i professor universitari va ser proposat ministre per Unides Podem i abans de la campanya electoral, en un article a La Vanguardia, ja havia anunciat que votaria Illa perquè considerava que era l’únic que podia articular una coalició del PSC, ERC i els Comuns. “Sempre és un privilegi poder compartir conversa i reflexions amb el meu amic Manuel Castells”, ha dit Illa en una piulada a Twitter.

Esquerra havia acusat Junts de no haver-lo signat: “No hi ha extremes dretes bones i dolentes, totes són dolentes”, va dir fa dies Pere Aragonès en un míting a Granollers. Dilluns passat, en el debat de candidats de RTVE, tant Salvador Illa com el número 3 de Junts, Josep Rull, van dir que signarien el compromís. Illa és, de fet, un dels candidats que més ha parlat d’Aliança Catalana durant la campanya. Ho ha fet per situar-la al costat de Vox, com un dels dos partits amb qui ha garantit que no pactarà. Però el candidat socialista també ha advertit dels riscs que l’independentisme es contagiï dels postulats d’Orriols, i cada vegada que l’esmentava entrava en el pantanós terreny de fer publicitat de la candidatura.

Puigdemont ha acusat Illa de donar-li un altaveu: “Em fa sospitar de la voluntat real del seu compromís contra el feixisme. Realment, si tu no vols que creixi, en parles menys.” El candidat de Junts assenyalava que François Mitterrand va fomentar l’extrema dreta amb el propòsit d’afeblir Jacques Chirac i el resultat, anys després, és que podrien guanyar les eleccions europees a l’estat francès. En una conferència de premsa sobre el desafiament demogràfic, Puigdemont també desvinculava la immigració de la multireincidència. La candidata de la CUP, Laia Estrada, ha dit que Aliança Catalana és un perill per a la causa independentista. “Hi ha un interès de l’espanyolisme a fer créixer aquesta gent”, ha dit en una conferència de premsa a EFE, tot subratllant que hi ha mitjans espanyols que li han “regalat” portades.

L’última enquesta de VilaWeb, publicada dilluns a la nit, estimava que Aliança Catalana podia obtenir tres escons per Barcelona, cosa que deixaria la batllessa de Ripoll, que es presenta per Girona, fora del parlament. El partit islamòfob sembla nodrir-se majoritàriament d’antics votants de Junts i la CUP i, en menor mesura d’ERC, segons la darrera enquesta del CIS. Però també rep una part de l’electorat de Vox pel vot antiimmigració, malgrat la paradoxa que es declari com a partit independentista. El darrer sondatge del CEO recull que la independència és important per al 54% dels que declaren que votaran aquest partit, mentre que un 81% s’hi decantarà per la qüestió de la immigració. No obstant això, un 79% del seu electorat diu que vol que Catalunya sigui un estat independent i un 21% hi està en contra. La xifra dels que s’hi oposen és menor en l’electorat dels partits independentistes: un 14% dels d’ERC, un 10% dels de la CUP i un 7% dels de Junts.

El candidat de Vox, Ignacio Garriga, ha negat reiteradament que es disputi una part de l’electorat amb el partit d’Orriols. No obstant això, Vox ha introduït aquesta vegada una bandera catalana al cartell electoral i ha defensat la necessitat de garantir la preservació de la identitat catalana contra l’islamisme, sempre entenent la identitat catalana com una manera de ser espanyol.

El text de la UCFR també compromet les candidatures que l’han signat a impedir que l’extrema dreta tingui representants a la mesa del parlament i a les de les comissions, a la coordinació dels intergrups i a la relatoria dels grups de treball, i que participin en la presentació de ponències col·legiades. També els insta a evitar que tinguin presència en els nomenaments institucionals que depenen de la cambra, incloent-hi l’elecció de senadors de designació territorial.

La frase

Aragonès ha assegurat que no plegarà si el PSC i Junts fan un pacte postelectoral. “Em correspondria exercir de cap de l’oposició”, ha dit en una entrevista a TV3. El president de la Generalitat i candidat d’ERC ja va avançar que no entraria en un govern de coalició si no era per a presidir-lo. Aragonès també ha evitat de dir si prioritza tancar un pacte amb Junts.

L’anècdota

Illa ha fet avui una atenció als mitjans a Cervelló amb Guillaume Tarradellas, nét del president Josep Tarradellas. “El missatge de Tarradellas és perseverança, constància i tossuderia. El que requereix avui Catalunya”, ha afirmat. Hores més tard, el PSC feia públic que els ex-consellers Miquel Sàmper i Santi Vila s’havien adherit a la plataforma de suport a Illa. El candidat del PSC també es va fotografiar ahir amb Miquel Roca i Junyent.

Les xifres

El PSC és el partit que més recursos gastarà en la campanya electoral: 2,5 milions d’euros. Segons dades recollides per l’ACN, el pressupost de Junts i ERC és d’1,7 milions. El del PP, d’1,6. Els Comuns tenen un pressupost de 600.000 euros i la CUP de 400.000; Ciutadans no ha volgut fer públic quant hi invertirà.

El bloc més esperat, el dels pactes, no arriba fins al final, potser quan molts espectadors que matinen ja han anat a dormir. Però ningú no surt dels discursos coneguts i les preguntes que no tenien resposta es mantenen tal com estaven. La CUP interpel·la ERC, Junts i els Comuns per recuperar una agenda nacional i social pròpia i fer avançar el procés, i lamenta que només vulguin pactar amb el PSOE. “Ens ho fan difícil”, afirma Laia Estrada, que diu amb “pena” a Aragonès que hagi fet les polítiques “sociovergents” clàssiques. “Vostès han rebutjat tots els pressupostos de la legislatura”, li respon Aragonès. El candidat d’ERC insisteix que les seves condicions per a pactar són el referèndum, el finançament i la llengua, i que no acceptaran ni per activa ni per passiva cap pacte amb Aliança Catalana, després d’haver dit que volen donar una oportunitat a Puigdemont. Rull s’hi agafa i assegura que tampoc no hi pactaran ni per activa ni per passiva, amb Orriols, perquè prioritzen la defensa dels drets humans, insisteix en la idea del duel entre el PSC i Junts, i alerta d’un pacte homòleg al de Barcelona perquè Illa sigui president.

Arribats a aquest punt, Alejandro Fernández presenta el PP com un partit amb vocació de govern i condiciona els seus vots a la fi del procés i la baixada dels imposts, entre més mesures. Albiach es declara disposada a pactar amb la CUP, el PSC i amb ERC, i identifica Junts amb Convergència. “No és possible un pacte amb Junts de cap de les maneres perquè és dreta”, afirma. Al PSC i Junts els diu la “coalició de l’asfalt”. “El senyor Puigdemont abans de fer-me president a mi deixarà la política”, continua Illa, que considera molt important que Junts s’hagi desmarcat de Sílvia Orriols, en qui veu una versió “autòctona” de l’extrema dreta. “Jo no m’he manifestat mai al costat de Vox, vostè sí”, li etziba Rull.

La primera ronda

El debat comença amb una ronda de preguntes que els candidats es fan ells amb ells, en què gairebé és més important què es demana que no què es respon, i que posa a prova amb qui es vol confrontar cadascú. Illa pregunta a Aragonès sobre si Junts és estabilitat, Aragonès s’hi torna qüestionant la credibilitat que té per a governar vist el fracàs de Rodalia, Rull demana a Fernández si demanarà perdó per la repressió i la guerra bruta del PP, amb la passivitat dels socialistes. Ignacio Garriga ensenya a Rull un esprai “antivioladors” i vincula immigració i delinqüència. Estrada demana al número tres de Junts què faran del Hard Rock si governen i Rull sorprèn emmarcant-lo en el “turisme familiar” i en proposa l’autosuficiència energètica i el consum d’aigua amb una dessaladora. Albiach demana a Aragonès quants habitatges socials han construït per a dir-li que n’han fet zero. Carlos Carrizosa retreu la llei d’amnistia al PSC i Fernández culpa Junts d’haver aplicat durant deu anys una agenda econòmica cupaire, malgrat l’exclamació d’Estrada: “Tant de bo!”

La sequera i el canvi climàtic

Després, el debat continua amb la sequera. Les darreres pluges han portat el govern a suavitzar les restriccions d’aigua cinc dies abans de les eleccions. “No podem parlar de la sequera sense parlar d’emergència climàtica”, diu Albiach, que titlla de decebedora la legislatura, amb el colofó del pacte “secret” entre ERC i el PSC per dur endavant el Hard Rock. Aragonès assegura que els ha tocat de fer allò que no havien fet abans els governs de Junts i el PSC. “Els pagesos podran regar tres vegades més”, diu, tot recordant que és temps de sembra i elogiant l’esforç ciutadà per la reducció del consum, a més de prometre una planificació de les infrastructures i un canvi del model econòmic. Estrada li retreu una gestió a curt termini, rendida al lobby turístic i no donant prioritat a la pagesia ni als residents.

“Catalunya ha estat molt per sota de les seves capacitats”, segons Illa, aquests darrers deu anys. El candidat del PSC proposa un decret d’emergència per a fer les dessaladores i la regeneració d’aigua del Besòs, millorar el reg agrícola i la xarxa de subministrament d’aigua. “En energies renovables som a la cua”, afegeix. Rull diu: “El canvi climàtic és la batalla de les nostres vides i l’anem perdent.” Nega que s’hagi de gestionar la sequera amb improvisació, enfrontant territoris i sectors. Fernández responsabilitza el govern d’una “profunda incompetència” per la manca de mesures, tot i que estaven avisats de feia molt de temps. “Som el setè territori en renovables”, reivindica Aragonès, i carrega contra el govern espanyol per les anades i vingudes amb la dessaladora de la Tordera. “Vostè tenia fons, però sempre la culpa és d’un altre”, li etziba Illa. “Qui ha sostingut el govern és vostè”, li retreu Estrada. Carrizosa, que havia restat fora de joc, els diu que són uns cínics per tots els anys en què han governat, només ocupant-se del procés. Albiach no para d’esmentar el Hard Rock i defensa una nova cultura de l’aigua i un nou model productiu, i la candidata de la CUP demana que tothom es manifesti sobre la interconnexió de xarxes perquè diuen una cosa al territori i una altra a fora.

El procés, el referèndum i TV3

Entren llavors en l’apartat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Carrizosa assegura que el procés no s’ha acabat i que els independentistes reclamaran el referèndum al PSOE, responsabilitza Illa d’abandonar-se a ERC i Junts, i ho aprofita per criticar TV3 per les resolucions de la Junta Electoral espanyola que prohibeixen de parlar de “exiliats”. Amb la televisió pública també s’hi enganxa repetidament el candidat de Vox. Albiach dóna valor a la negociació política i Estrada, després dels indults i l’amnistia, creu que cal obrir la carpeta de l’autodeterminació recuperant la iniciativa del parlament. “Competeixen a veure qui pujoleja més”, diu Estrada a Junts i ERC per la seva política pactista a Madrid. Rull demana de refer la unitat, aprofitar la capacitat d’influència a Madrid, refer la nació. “No enganyo ningú, sóc defensor de l’Espanya de les autonomies, el meu objectiu és acabar el procés”, fa notar Fernández. “Per vostès, el procés és un negoci. Vostès són processistes”, afegeix, adreçant-se a Aragonès i Rull. També critica el PSC per l’amnistia.

“Vam començar la legislatura amb nou presos polítics”, diu el candidat d’Esquerra, amb Rull al plató. El candidat d’ERC i president de la Generalitat es felicita dels resultats de la negociació amb el PSOE abans de defensar que s’han de pactar les bases per a un referèndum i posar fi al dèficit fiscal, “el gran elefant a l’habitació”. Illa diu que pretén resoldre el problema del finançament desplegant el consorci tributari que recull l’estatut. “El seu partit va instrumentalitzar Catalunya per guanyar vots a Espanya”, retreu Illa al PP, i l’acusa de no tenir cap proposta. “El PP és un perill per a Catalunya”, hi afegeix Albiach. “Uh, quina por!”, bromeja Fernández. “El seu govern també ha practicat l’espionatge i la infiltració amb policies”, retreu Estrada a la candidata dels Comuns.

Llengua i cultura, i polítiques socials

En l’apartat de llengua i cultura, la CUP diu donar suport a la reivindicació que s’hi destini un 2% del pressupost i qualifica d’alarmant la situació del català. Parla d’una emergència lingüística i proposa d’actuar en tots els àmbits per garantir l’ús social de la llengua. El PP apunta que, quan fallen la cultura i l’educació, acaba fallant la societat. “Com més intensa és la política de multes i coaccions, més baixa el català”, assegura Fernández, que percep que el català s’ha fet antipàtic i allunya els joves. Tot seguit s’enganxa amb Estrada per la persecució de la llengua a les Illes i al País Valencià. Fernández intenta fer una broma a la candidata de la CUP perquè són del mateix barri, però el del PP sembla insinuar que Estrada no va anar a l’escola pública i ella l’acusa de mentir. Aragonès també veu una obsessió de la dreta espanyolista per atacar el català a l’escola i reivindica l’obra del seu govern. “No he tingut la sort de ser filla de la immersió lingüística perquè vinc de València”, lamenta Albiach, que també es compromet amb el 2% per a la cultura.

“La llengua i la cultura és el que fa que Catalunya sigui nació”, continua Rull, que també reivindica TV3 i fa valer els consensos del president Joan Rigol, a qui la majoria ha fet referència al començament del debat. El número tres de Junts demana al PSC que es reincorpori al consens per la llengua, defensa que la immersió lingüística es compleixi i reclama més personal per al Consorci per a la Normalització Lingüística, a fi que s’acabin les llistes d’espera per als cursos de català. ERC li retreu la falta de suport a un pressupost que hi invertia. I aleshores Illa lloa la consellera Natàlia Garriga, i és el primer que esmenta el perill de l’entrada al parlament de la dirigent d’extrema dreta Sílvia Orriols. El candidat del PSC també es felicita del pacte tancat amb ERC, Junts i els Comuns pel català a l’escola i repta el PP a afegir-s’hi. Estrada aprofita l’avinentesa per etzibar-li que era una llei que liquidava la immersió.

Aragonès dispara contra Illa sempre que pot. Junts prova d’evitar la confrontació amb els partits independentistes, i critica durament el PSC i el PP. Illa obre fronts contra la majoria i intenta de projectar-se com a futur president contínuament. La CUP vol pressionar ERC i Junts perquè deixin de “pidolar” al PSOE. El PP i Cs miren de desgastar el socialista sempre que poden. La candidata dels Comuns es contraposa a Junts i prova de marcar ERC i el PSC.

Illa és qui més ha gastat el cronòmetre quan comencen a parlar de polítiques socials, d’educació, habitatge i salut. Els tres temes es barregen, compliquen la confrontació d’idees, i s’hi acaben escolant les polítiques en seguretat. “Decepció” és la paraula amb què defineix Albiach la gestió d’Aragonès. Les candidates dels Comuns i de la CUP s’enganxen amb les mentides del candidat de Vox. Estrada proposa de prohibir els desnonaments. En aquest apartat, Carrizosa també s’ho fa venir bé per parlar del procés i la falta d’autoritat de la policia. En vista de “l’actitud d’odi” de Carrizosa, Rull li respon que ells no els tancarien mai a la presó per haver defensat unes idees pacíficament, i enfila les propostes del seu programa. Aragonès promet la gratuïtat futura de l’educació dels zero als tres anys i ho lliga amb la necessitat d’un nou sistema de finançament. Illa parla, sempre que pot, de la dècada perduda, també en aquest àmbit, i fa l’únic anunci de la nit sobre Parlon i Trapero. I llavors, més educació. Fernández proposa un model trilingüe i la recuperació de la cultura de l’esforç. “Només trepitgen una escola pública o un CAP quan toca tallar la cinta”, sentencia Estrada, qüestionant la credibilitat dels qui han governat.

Al final, el candidat del PP és el que més ha parlat i la de la CUP, la que menys. “Tant de bo aquest fos el resultat”, fa broma Fernández, que ja voldria que fos diumenge i el gràfic que compta el temps, el recompte dels vots. No hi ha minut d’or per a demanar el vot. Després de gairebé dues hores i mitja de debat, tampoc no calia.