I si es repeteixen les eleccions? Les causes d’un possible parlament ingovernable

Deia Salvador Illa que, si guanyés les eleccions catalanes, primer s’asseuria amb els partits amb qui té més coincidències per mirar de formar govern. En una entrevista a la Xarxa, assenyalava indirectament els membres dels vells tripartits. Però el cas és que al dirigent del PSC li serà molt difícil d’aconseguir suport per a esdevenir president de la Generalitat, sobretot si els partits independentistes tenen majoria absoluta, cosa que tampoc no és clara. ERC i Junts han insistit que no pactaran amb els socialistes, i d’entrada mantenen la prioritat de tancar acords entre forces independentistes. I això tampoc no serà fàcil, encara que l’aritmètica els sigui favorable. Alguns sondatges pronostiquen uns resultats tan difícils de gestionar políticament que pinten un parlament ingovernable i una repetició electoral a la tardor. A l’octubre, si s’exhaurissin tots els terminis.

La suma independentista serà clau. I les enquestes diuen que penja d’un fil. La darrera que ha elaborat Electomanía per a Crónica Global, publicada el 14 d’abril, pronostica 34 escons de Junts, 26 d’ERC i 7 per a la CUP, i els deixa a un escó de la majoria absoluta. Un diputat que ballaria entre el PSC i ERC a la demarcació de Girona, i que podria ser a l’abast dels republicans si aconseguissin el segon lloc. En una enquesta anterior, de final de març, sí que estimaven que els independentistes podrien arribar a 69 diputats, un més que la majoria absoluta. El darrer CEO, amb uns intervals amplis en l’estimació d’escons de cada partit, la feia viable per la franja alta però impossible per la baixa. La primera dificultat amb què es poden trobar ERC, Junts i la CUP és, per tant, la impossibilitat de la suma. Tanmateix, tampoc no els seria fàcil d’articular un acord d’investidura, encara que les xifres el fessin possible.

Això és així per dues raons. La primera és pel recel i la desconfiança que arrosseguen Junts i ERC de fa anys i, sobretot, després d’haver-se’n anat Junts del govern d’Aragonès i de la determinació d’Esquerra de governar en minoria. Carles Puigdemont ha declarat que vol arribar a un pacte amb Pere Aragonès i espera que aquestes eleccions desfacin l’empat pràctic entre totes dues formacions que, aquestes dues últimes eleccions, va decantar la balança primer cap als uns i després cap als altres: el 2017, Junts va superar ERC per dos escons i el 2021 ERC va passar per sobre de Junts per un sol escó. Però Puigdemont compta que la seva candidatura serà primera a més distància i que ERC li donarà suport. Sobre aquesta base es proposa de millorar la interlocució i els acords amb el partit d’Oriol Junqueras. En canvi, no es dóna per fet que Junts donés suport a un altre govern d’Aragonès i això fa més difícil a la direcció d’Esquerra la digestió interna d’una situació de desavantatge.

La segona raó té a veure amb el tercer actor en discòrdia: la CUP. Els anticapitalistes ja es van distanciar d’ERC quan van considerar que s’incomplia el pacte de legislatura, mesos després de la investidura. No en van avalar cap pressupost i, a més, veuen en la candidatura de Puigdemont l’herència d’un model de país convergent. La CUP tampoc no comparteix l’intent de negociació que tant ERC com Junts mantenen amb el PSOE i que portarà a l’aprovació definitiva de la llei d’amnistia al congrés el mes vinent. De manera que, si els partits independentistes no aconsegueixen fixar un horitzó compartit per a fer avançar l’independentisme els anys vinents, serà molt difícil que la CUP pugui donar suport a un pla de govern marcat per l’eix ideològic. Les coses es podrien complicar encara més si entressin al parlament Alhora o la candidatura d’extrema dreta d’Aliança Catalana i depengués d’ells la majoria absoluta. La candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera ja ha advertit que no avalaria les negociacions amb el PSOE i la dependència de Sílvia Orriols dinamitaria qualsevol acord per la negativa de la resta de partits a entendre-s’hi. És una variable que, ara com ara, no dibuixen les enquestes.

En cas que ERC, Junts i la CUP arribessin a la majoria absoluta, hi hauria una complicació afegida: les negociacions per a la formació de la mesa del parlament i, per tant, per a la presidència de la cambra, s’hauran de fer durant la campanya electoral de les eleccions europees del 9 de juny, cosa que implica una contaminació per a les converses. L’endemà de la votació, el dia 10, és el termini per a la constitució de la cambra i la tria de la data dependrà de qui ja serà el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès.

Les enquestes assenyalen una altra possibilitat teòricament viable: un tripartit encapçalat pel PSC, amb ERC i els Comuns. Però Esquerra ha insistit que aquesta no és la seva opció, igual que Junts ha descartat de donar suport a Illa perquè esdevingui president. ERC no oblida les conseqüències electorals que va tenir per al partit la formació de l’executiu encapçalat per José Montilla. La meitat dels 21 diputats del 2006 es van esfumar en les eleccions del 2010 (en van quedar 10) fins que Oriol Junqueras i Marta Rovira van aconseguir de reactivar la formació per a disputar l’hegemonia independentista a l’antic espai convergent.

L’endemà de les eleccions hi haurà moltes pressions, tant a ERC com a Junts, externes i internes, perquè amb la formació d’un govern hi ha sempre molts alts càrrecs i departaments en joc. Xavier Trias, un dels representants del sector pragmàtic de Junts, deixava la porta oberta a arribar a acords amb els socialistes si Puigdemont no guanya les eleccions: “Veurem, a la vida tot pot canviar”, va dir en una entrevista a la SER Catalunya. No obstant això, sembla difícil que tant ERC com Junts es puguin entendre amb els socialistes d’entrada. Podria ser inassumible per a les seves bases i difícil d’entendre per a l’electorat. En canvi, la possibilitat de repetir les eleccions implicaria tornar a repartir les cartes per, aleshores sí, tancar els pactes definitius.

Hi ha encara una tercera aliança que es dibuixa com a mirall del que va passar amb Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona. Una hipotètica investidura d’Illa amb el suport d’un PP en ascens i dels Comuns. Els sondatges indiquen a hores d’ara que estan lluny d’arribar a la majoria necessària, tanmateix. Segons l’última enquesta d’Electomanía, no hi arribarien ni tan sols amb els vots de Vox. A més, ni a Pedro Sánchez ni a Illa els passa per alt que una investidura com aquesta podria fer miques la legislatura espanyola.

Els moviments que hi pugui haver en l’electorat durant el compte enrere fins al 12 de maig seran clau per a dibuixar un hemicicle gestionable políticament o per a definir uns equilibris impossibles que els tornin a dur a les urnes a la tardor. Fóra una mena de segona volta que regalaria als partits els arguments definitius per a tancar acords encara que fos amb la lògica pragmàtica del mal menor.