Xavier Folch, el meu editor

Em temo molt que aquest obituari serà d’aquells on es parla més de qui l’escriu que de qui se n’ha anat. I difícilment podria fer altra cosa perquè el que jo sé de Xavier Folch és el que pot saber-ne tothom. Era una persona tan discreta que sé més coses d’ell pels diaris que pel que m’explicava. Però el cas és que ell em va canviar la vida i per això ara, colpida per la notícia de la seva mort, necessito compartir alguns records que, en certa manera, l’expliquen.

Ens vam conèixer l’any 1984, l’editorial Empúries feia poc que havia començat i jo volia escriure un llibre sense saber com es feia això de publicar. Jesús Tuson li va parlar de mi (el Xavier sempre deia que, si no hagués estat pel Jesús, segurament no m’hauria fet cas) i m’hi vaig presentar amb un projecte de llibre que es deia “Les llengües d’Àfrica”. Em va dir que creia que no es vendria però que també creia que era un llibre que s’havia de publicar. El cas és que es va vendre, sobretot al Maresme i a la Selva, especialment a Blanes, perquè en aquelles comarques, molt abans que es parlés de “noves migracions”, havien començat a arribar alumnes africans i els professors volien saber com eren les llengües dels seus alumnes. Va ser casualitat, però des d’aleshores vaig començar a fer el seguiment de la diversitat lingüística que arribava i el Xavier sempre va estar pendent del fenomen. Quan va ser director de l’Institut Ramon Llull em va encarregar diverses activitats relacionades amb la diversitat, una de les quals una exposició, “Koexistenzstrategien im Mehrsprachigen Katalonien” (en català, “Les llengües a Catalunya. Estratègies per a la convivència”), que es va poder veure en unes quantes universitats d’Alemanya.

Al Xavier li interessaven molt les llengües. Ho demostra el seu catàleg com a editor i a mi m’ho va mostrar en moltes converses. Potser per això quan li vaig fer arribar un altre text amb el títol “Ecolingüística” em va dir que sí i em va proposar un altre títol: Les llengües del món. En una de les primeres converses que havíem tingut, m’havia parlat d’Antonio Tovar i el seu llibre La lucha de lenguas en la Península Ibérica. Ell havia intentat reeditar-lo, però Tovar no ho va voler. Suposo que els temps havien canviat, Tovar també havia canviat, i no devia tenir ganes de rememorar el passat. El cas és que el Xavier hi pensava sovint, en aquesta història. També m’havia explicat que Tovar havia format part del grup d’estudiants que van fer el famós creuer universitari del 1933 i que, en aquell viatge, Espriu havia quedat enlluernat per la intel·ligència de Tovar. Sigui com sigui, potser perquè no se n’havia sortit amb la reedició, un dia em va telefonar i em va proposar escriure un llibre amb el títol Vida i mort de les llengües.

A mi el Xavier em va canviar la vida. Me la va canviar quan em va publicar el primer llibre i me la va encarrilar quan va saber veure, en els meus primers llibres, una vocació per a la qual jo encara no tenia nom. Si les llengües de la immigració van ser una casualitat, les llengües amenaçades van ser la conseqüència de la seva visió premonitòria. Fins aleshores, la lingüística pràcticament no s’havia preocupat de les llengües amenaçades. Edward Sapir –també al catàleg d’Empúries–, que hi treballava, no va mencionar més que la pèrdua de dades, però no pas les conseqüències per als parlants. El 1992 és considerat el moment en què s’inicia l’estudi dels processos de substitució lingüística de manera sistemàtica i aquell any, a part de la publicació del llibre, vam crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Sense aquell encàrrec crec que ni la meva vocació ni el GELA s’haurien arribat a desenvolupar.

Després em va publicar Estudis africans i va deixar encarrilat Contra la planificació, que ja va editar Ernest Folch. Em va fer tornar a Empúries per editar Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana i, tot i que ja no vaig publicar res més a Empúries, sempre ens vam anar trobant. Compartíem alegries familiars –quan parlava dels seus néts es transformava– i editorials. Encara recordo l’orgull amb què em va explicar que Bernat Puigtobella havia traduït Tot se’n va en orris de Chinua Achebe. Ens vam trobar quan va morir Jesús Tuson, em va telefonar quan em van donar la Creu de Sant Jordi, ens havíem trobat en alguna manifestació per l’alliberament dels presos i del que estic segura és que sempre vam sentir un gran afecte l’un per l’altre. Li dec moltes coses, l’amistat amb Ramon Barnils, per exemple i, sobretot, un dels millors elogis que m’han fet mai. Jo sempre he dit que sóc de Masquefa i ho he fet perquè he viscut en primera persona els prejudicis contra la gent de poble. A ell aquesta reivindicació li feia una certa gràcia però potser pensava que no n’hi havia per a tant. Un dia, però, en una presentació d’un llibre, va explicar que ell no havia entès per què jo sempre deia que era de Masquefa fins que s’havia adonat que ser de Masquefa, en mi, era una qualitat.

La vida em va donar prou garrotades quan era jove per fer-me aprendre que no s’han de tenir coses pendents. Tot el que he explicat –tret de l’impacte de l’elogi masquefí–, el Xavier ho sabia perquè jo li ho havia dit i ho havia fet públic. Ell sempre em deia que exagerava i que quines coses de dir, perquè ell era així. Però jo sé tot el que li dec i l’agraïment que sento no té límits. Moltes gràcies, Xavier.