[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

La Generalitat ha anunciat que impulsaria totes les mesures possibles per a millorar el pressupost de l’estat espanyol. El Consell ha establert contactes amb el Ministeri d’Hisenda. El conseller Vicent Soler atribueix el menysteniment de l’estat envers el País Valencià al tarannà poc reivindicatiu que ha tingut històricament. Diu que els valencians no han estat mai cap problema per a l’estat, però que d’ara endavant sí que ho seran. En aquesta entrevista, Soler assegura que no rebaixarà ni un euro del pressupost de la Generalitat i que si Rajoy aconsegueix la majoria de vots per a aprovar els comptes no hi haurà marge de negociació possible.

A què atribuïu aquest maltractament econòmic a què l’estat sotmet els valencians?
—És la pregunta que em faig a mi mateix i la que faig en públic cada volta que parle com a conseller d’Hisenda. No hi ha cap raó, tret que la nostra poca visibilitat política com a poble faça que Madrid actue amb tant de menyspreu que afecta la dignitat de cinc milions de persones. I això, hi ha textos clàssics de la dreta valenciana de principi de segle XX que ens ho atribueixen. En aquell moment es podia dir intuïtivament, però ara hi ha xifres damunt de la taula. El cas més fort és que una comunitat autònoma amb renda per càpita inferior a la mitjana, és a dir, més pobra que la mitjana, és aportadora neta a la resta del sistema. És com Robin Hood, però a l’inrevés. El pobre paga al ric. I aquesta situació toca límits i és absolutament inaguantable. I diria més encara, atempta contra dos principis constitucionals importants: el principi de l’equitat i el principi de la suficiència. Nosaltres reivindiquem per a tots –i, per tant, també per a nosaltres– que la distribució constitucional de competències tinga una lògica paral·lela de distribució vertical de recursos en els tres nivells d’administració. Perquè si això no es fa bé, al final el perjudicat no és el govern autonòmic, o el govern municipal, sinó que al final és el ciutadà. Crec que el govern de Madrid té una inèrcia perquè és jutge i part, i és el govern de l’estat, però també és el govern d’una d’aquestes tres administracions de l’estat. I sempre agrana cap a casa i això fa mal als ciutadans per la part de les responsabilitats que són atribuïdes a les altres dues administracions.

Quants milions hi heu trobat a faltar, en aquest pressupost que ha presentat el ministre Montoro?
—No menys de 1.300 milions més dels que s’han emportat. Tenim un problema. Si els ingressos han pujat a tot Espanya perquè l’economia va millor, i per tant els ingressos fiscals van millor, hi ha una cosa que no s’ha resolt: el model. El model ens continua aportant relativament els menors recursos per càpita de tota Espanya. Això no s’ha solucionat.

Què no es podrà fer sense aquests diners?
—Les infraestructures són un escàndol absolut. Ja no és únicament el corredor mediterrani. És el servei de rodalia. És una àrea metropolitana poc vertebrada des del punt de vista ferroviari. La vertebració del país mateix. Però també parlem de la necessitat que el govern d’Espanya aplique la llei de dependència. Ha d’aportar el 50% dels fons de dependència i només hi aporta un 12%. La panòplia de necessitats no satisfetes és molt gran. És un fet gravíssim. És el ciutadà que haurà de portar el xiquet a barracots, o s’haurà d’esperar per a operar-se, o no tindrà atenció a la dependència. Parlem d’això.

Creieu que hi ha marge de negociació amb el Ministeri d’Hisenda espanyol?
—El govern espanyol està en minoria en el parlament, encara que diu que ja ha aconseguit els 176 vots que necessita. Però és l’aritmètica parlamentària la que mana? Tot fa pensar que es tracta d’un pressupost en què pesarà molt el mercantilisme dels vots. I, per tant, algunes comunitats autònomes tindran més ingressos que nosaltres. Jo crec que això no és política d’estat. Una política d’estat ha d’atribuir les despeses d’acord amb criteris objectius i no segons l’aritmètica parlamentària. És possible que així el senyor Rajoy haja aconseguit tenir una majoria exigua, però una majoria parlamentària.

Els diputats del PSOE a Madrid s’abstindran per facilitar l’aprovació d’aquest pressupost?
—Jo sóc membre del govern valencià, però a mi m’arriba que hi votaran en contra. Tots. No solament els valencians.

Aquesta setmana, a les Corts es va viure un moment històric d’unanimitat contra els comptes de l’estat. Us va sorprendre?
—No. Ja no em sorprèn res. Jo crec que si en una cosa hem avançat en aquests dos anys de ‘govern del Botànic’ és a explicar clarament quina era la nostra situació.

Ni la posició favorable del PP, no us va sorprendre?
—Quina alternativa tenia el Partit Popular? No ha pressionat Madrid. La decisió de les corts és l’endemà d’haver decidit a Madrid, no el dia anterior. La situació del PP valencià era difícil. Imagineu-vos que haguera votat contra la declaració.

A banda la reunió convocada pel president de les Corts amb els diputats i senadors, hi ha cap mena d’acció o moviment de força que puga fer el govern?
—Estem oberts a qualsevol consideració de pressió democràtica. Crec que és hora de dir prou a aquesta situació de menysteniment i de maltractament sistemàtic que no respon a cap lògica, sinó a la debilitat dels valencians com a poble. No hi veig cap més raó. El govern espanyol se n’aprofita. És un concepte de govern de les elits madrilenyes amb un afany de recentralitzar. Només s’atenen els problemes quan es presenten. Potser els valencians en el passat no hem estat mai cap problema. Doncs ara sembla que sí que ho som.

El pressupost de l’estat alterarà d’alguna manera el de la Generalitat?
—El pressupost de la Generalitat ha estat aprovat per les Corts Valencianes. Aquesta decisió sobirana dels valencians s’ha de mantenir incòlume. Ara ens demanaran un pla d’ajust i en parlarem, i direm que no rebaixarem ni un cèntim. No tan sols seria injust, sinó que no respondria a res, perquè els 1.325 milions que vam demanar, i que ja són en el pressupost, ni tan sols aconseguirien que la nostra despesa per càpita fóra la mitjana de l’estat. Nosaltres fem unes reivindicacions que no podran ser mai titllades de radicals, sinó que són moderades. No podem rebaixar unes quantitats que ens donen el mínim vital per a tindre uns serveis bàsics. Per tant, els 1.325 milions que el Partit Popular ha dit que són ficticis, no ho són. Són reivindicatius i posen en relleu la mancança de recursos que tenim de manera discriminada els valencians.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]