01.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 02.11.2017 - 10:07
Senyor regidor, diputat i senador,
Estarà d’acord amb mi, perquè és un fet sociològic, que quan hi ha objectius polítics fonamentats en amplíssimes mobilitzacions ciutadanes, les consciències individuals tendeixen a confluir en el diagnòstic de la situació. És a dir, molta gent comparteix plantejaments, maneres de copsar la realitat i maneres d’actuar. Els processos de canvi social es desenvolupen a cavall de múltiples voluntats concertades. Generen un estat d’ànim col·lectiu. Aquí i arreu.
Pel cap baix, a Catalunya hem viscut deu anys d’immobilisme despietat dels governs espanyols respecte de la causa catalana, després que vostès, els seus aliats del PSOE i el mateix Tribunal Constitucional torpedinessin l’estatut que la ciutadania catalana votà majoritàriament en un referèndum legal i acordat l’any 2006. Una dècada llarga de retrocés de l’autogovern, ja de per si migrat, uns anys acumulats en què aquest retrocés s’ha combinat amb les conseqüències d’una crisi econòmica que ens ha colpejat de valent. Una bona part de la societat catalana viu aquesta situació blocada en el temps com un greuge de gran magnitud. Fa temps, doncs, que hi ha raons objectives per pensar que a Espanya ja no s’hi poden trobar solucions.
Ara vostès han trobat una fórmula màgica de ‘normalització’, l’aplicació del 155. Es veu que centenars i centenars de milers de catalans no són normals perquè són independentistes i pretenen d’exercir la independència. Ras i curt, això és el que vostès defensen. I anem comprovant de què va això del 155 en plena manifestació de la República. No se’ns escapen els pilars de la intervenció, que són de manual: hisenda, seguretat, escola, comunicació. En aquest context, vostè és l’encarregat de torpedinar l’escola catalana a partir de la mentida. Permeti’m que m’aturi aquí i el correspongui amb la reflexió següent.
Vostès pretenen passar-nos per damunt com una piconadora. Però la realitat que en aquest país es mantindrà és que desenes i desenes de milers de famílies hem dit que ja n’hi havia prou a un marc espanyol que ens arravatava la raó de ser. Ho hem fet en bloc, convençudes que tenim raons per a plantar-nos. Malgrat que a les cases no tothom pensa necessàriament igual, la veritat és que la majoria pensem de manera similar. I els nostres fills viuen aquest ambient amb nosaltres, perquè son els nostres fills.
Jo, com a pare, confesso que he parlat de la millor manera de què soc capaç de política amb els meus fills. Parlem en família de la situació que vivim i anem plegats a les manifestacions. Per què els nostres fills no poden compartir amb nosaltres, els seus pares i mares, uns objectius universals com el dret de decidir democràticament el futur del país, el dret d’expressió i de manifestació, o la legítima aspiració de voler un futur de justícia social i de progrés? Quin problema hi ha, en transmetre als nostres fills una catalanitat prenyada d’aquests valors? Quina doctrina hi ha, en un fet tan natural com ara la transmissió cultural d’ideals entre familiars? Atenció, les relacions filials no es trenquen perquè un fill o filla decideixi pensar diferent d’allò que ha mamat a casa. Això passa moltes vegades, i pot passar en qüestions de marc nacional. Però, sincerament, mai no he conegut ningú que condicioni l’amor filial a seguir el marc nacional català o a qualsevol promoció familiar d’un posicionament polític determinat. Nosaltres som gent normal amb sentit comú.
Els nostres nens i nenes no són una terra erma incapaç de sentir i pensar. Els nostres fills són una part activa del món. I de Catalunya. De fet, ens interessa molt que el nostre país esdevingui un marc de convivència i progrés per als nostres fills. Per això els nostres infants son partícips del procés d’autodeterminació acompanyats pels seus pares, mares i altres familiars, però la seva participació és, també, seva. És seva perquè saben veure quina és la realitat espanyola. Han tingut moltes ocasions per a saber de què va la permanent negació espanyola de la catalanitat que es vol expressar en llibertat. La violència policíaca a les escoles el primer d’octubre va acabar de confirmar-los que la vostra Espanya opta per l’agressió d’estat contra els qui pensem diferent. Aquesta sensació s’acabà de reblar amb l’episodi d’un senat encorbatat, tumultuós i exacerbat, irracional i fanatitzat, abraonant-se contra la causa catalana i donant suport al contingut del 155 amb la capacitat reflexiva dels ‘hooligans’. Aquesta sensació s’aprofundí encara més diumenge dia 29 d’octubre, a la segona gran manifestació de l’espanyolisme, quan una vegada més, mentre nosaltres reclamàvem votar, els espanyolistes tenien per lema enviar-nos a tots a la presó de bracet amb les agressions feixistes.
Aquí, el clima general de la protesta catalana és sa, pacífic, determinat, transversal, popular, integrador i respectuós. Transmet valors democràtics fonamentals. Els que volem per als nostres fills. Aquestes són les seves referències, les que molts de nosaltres ens preocupem de transmetre amb esperit crític. Perquè creiem que és imprescindible la generació d’una ciutadania cívica, participativa i responsable. Una ciutadania republicana. Perquè el que sí que és nefast és créixer en l’odi xenòfob i catalanofòbic que projecten els representants polítics espanyolistes i un govern espanyol que respon amb repressió en comptes d’escoltar les demandes catalanes i seure a dialogar.
Per tot plegat, senyor Garcia Albiol i companyia, sàpiguen vostès que la nostra escola no es toca perquè la nostra comunitat educativa és professionalment impecable i, abans que res, democràtica i inclusiva. I no, no adoctrina, ajuda a fer-se gran a partir de la lliure realització de la persona. No fabrica independentistes, treballa per assegurar tant com sigui possible una ciutadania lliure, crítica i responsable. Ho direm una i 155 vegades. Senyor regidor, diputat i senador, comprengui per tot això que li he explicat, que els nostres infants ja vénen independentistes de casa. L’escola no hi té res a veure, en això. Hi té a veure el context que ens ha tocat viure.
Xavier Godàs, batlle de Vilassar de Dalt i sociòleg
