Rafael Poch (1956) és un periodista nascut a Barcelona, i que ara fa més de trenta anys que viu a l’estranger. Ha treballat, per exemple, a Rússia, la Xina i Alemanya. Actualment fa de corresponsal per al diari La Vanguardia a França, des d’on ha seguit amb atenció i lucidesa les eleccions franceses. Molt llegit a casa nostra, Rafael Poch atén VilaWeb telefònicament des de París. I ens desgrana el present i el futur de l’estat francès.

—Eleccions amb alta abstenció. 25%. Aquí sembla poca, però a França, és molta.
—Sempre hi ha més participació en la segona volta. Aquesta vegada, no. Molta gent desencantada. Per això crec que les veritables eleccions aquí a França van ser les de la primera volta. És quan el panorama polític va esclatar en quatre blocs: conservador, esquerra, Le Pen i Macron. I tots ells amb un vint per cent de vot, aproximadament. I aquests quatre blocs són la novetat política. El partit socialista s’ha pasokitzat totalment i a la dreta ja veurem què passa, perquè estant en una situació crítica.

Què en destacaríeu, del nou president francès, Emmanuel Macron?
—Hi ha una cosa molt paradoxal. Macron surt de la banca Rotschild, era el conseller econòmic d’Hollande, i el seu ministre d’Economia. És a dir, l’estrateg de l’economia de l’hollandisme i, malgrat tot això, s’ha presentat com a nou. Ell, que era el responsable de la política econòmica de l’hollandisme, amb una eficàcia molt discreta, es presenta com a cosa nova? Doncs li han comprat la idea.

Per què ha estat discreta l’eficàcia d’aquestes polítiques?
—Recordem que a França l’atur ha augmentat d’un 20% i la política de regalar a les empreses 100.000 milions d’euros ha estat un desastre. No ha creat feina. A l’inrevés. L’estat ha regalat diners, i els diners han acabat a les butxaques dels accionistes. I ell, vinculat a tot això, s’ha presentat com una ruptura. Però n’és la continuïtat. És la gran paradoxa. Ara, hem de dir una altra cosa. Com diu un vell ex-ministre socialista, republicà gaullista típic i tòpic, no es pot insultar el futur. I un home que ha arribat a la presidència a trenta-nou anys, ningú no ens diu que no pugui canviar de registre totalment. Ja ho veurem. Hi ha qui comenta que el rei Juan Carlos va arribar com un producte de Franco, i al final va fer la democràcia. Gorbatxov, producte soviètic, va liquidar l’URSS. Veurem què fa Macron. Tampoc no podem dir, amb tota l’arrogància, que aquest és l’home de les finances i punt. No. És un home de les finances, claríssim. És un home que té un programa neoliberal, segur, i que arriba al poder quan sembla que el paradigma neoliberal ja s’ha esgotat, i viu una crisi. És molt jove, està sol i sense partit. Doncs ja veurem què en sortirà, de tot això. Hi ha un punt d’incertesa.

Què ens en podem esperar, de Macron president? Més ajudes a fons perdut a la gran empresa?
—El seu programa és radicalitzar tot allò que ell diu que ni Sarkozy ni Hollande no han estat capaços de fer: alliberar els blocatges de l’economia francesa, retallar el marc laboral francès, encara més, i fer-ho per decret. Cosa que és molt bèstia. La darrera retallada de la llei laboral va fer sortir milions de persones al carrer. Vol canviar les pensions, i l’atur, en el sentit que vol la UE. La UE creu que les pensions són un 20% més altes que no caldrien, i per tant s’han de retallar. I que també s’han de retallar els drets socials. Això proposa Macron. Aquest és el seu projecte. I, segons les darreres declaracions, ho vol fer molt de pressa. I aquí ens tornem a trobar amb una altra paradoxa.

Quina?
—Dels 21 milions de vots que ha rebut Macron, només 11 són d’adhesió. La resta, són gent que l’ha votat per anar contra Le Pen. I 11 milions són molt pocs. Le Pen, l’han votat 10 milions. Tornem a ser a l’escenari de la primera volta. Tot això en un país marcat pel descontentament. Té una posició molt fràgil i una determinació molt gran. I és aquesta barreja entre fragilitat i determinació, que resulta inquietant.

Le Pen, feixista! No ho veig clar.
—Teniu raó. No és seriós presentar-ho així. El Front National no és un partit feixista. Des del punt de vista d’un historiador, o fins i tot d’un observador ibèric, no ho és. No té esquadrons armats, sistema corporatiu ni res d’això. Ara, és hereu de diverses tradicions de l’extrema dreta, entre les quals el neofeixisme europeu dels anys setanta, i també hereva petainisme, el règim col·laboracionista francès amb els nazis. Tot això passat per trenta o quaranta anys d’evolució de la societat francesa. I la majoria dels militants del Front National, uns dos terços, han entrat al partit fa cinc, sis anys. Gent nova. I aquesta dona, Marie Le Pen, ha fet una obertura social, gaullista, aprofitant el fet que l’esquerra ha abandonat totalment l’espai sòcio-econòmic francès amb un descontentament molt gran. Tot això és inquietant? Sí. És extrema dreta? En algunes coses, sí. És feixisme? Francament, no.

Mélenchon no va demanar el vot per Macron. A alguna gent, no li ha agradat.
—Em va semblar intel·ligent políticament. Hi ha una raó: era conscient quina era la base del seu vot. La base no comprava aquesta alternativa Macron – Le Pen, perquè la trobava tramposa. Considerava, i els fets han demostrat que tenien raó, que la victòria de Macron seria aclaparadora. La solució va ser cridar a no votar Le Pen, però no donar una consigna de vot exprés cap a Macron. Això en què s’ha traduït? Que més de la meitat dels votants de Mélenchon van votar Macron, amb una agulla al nas. Un 30% s’ha abstingut. I un 11% ha votat Le Pen. Amb aquestes dades han intentat muntar un escàndol. Un escàndol artificial. Perquè si mires què ha votat la dreta, veuràs com els de Fillon han votat Macron, però en cap cas no han arribat al 50%, com ha fet l’esquerra. I, a més a més, un 30% han votat Le Pen. Molt més que l’11% de Mélenchon. Però l’escàndol el volien muntar.

Amb Mélenchon sorgeix una nova esquerra, a França? Extrema esquerra fins i tot?
—L’extrema esquerra han estat els candidats trotskistes, 1%, 0,5%. Jo parlo d’un bloc d’esquerres. Això sí. Si ho observeu, el partit socialista, la seva política dels darrers anys, en un 80%, ra l’esquerra de la dreta. Ara finalment tenim una esquerra de veritat. Amb 7 milions de vots. I ha tingut una pujada de vuit punts, mot més dinàmic que el Front National. La gran notícia d’aquestes eleccions és la pujada de l’esquerra. I a les legislatives té unes perspectives molt grans.

Per què, molt grans?
—Primera, el vot de Mélenchon és l’únic que ha entrat amb una proposició similar a tots els actors de la societat: populars, quadres tècnics, obrers, intel·lectuals, classes mitjanes, funcionaris, i joves. Gairebé en la mateixa proporció. Macron ha estat votat pels guanyadors de la globalització, quadres rics, i Le Pen sobretot per sectors populars. Mélenchon, en canvi, és el vot més representatiu d’arreu del país. I en un context de radicalització, i tensions, que podrien degenerar en violència, aquest vot podria ser un antídot, un vot que invita a la reconciliació.

Per què parleu de possibilitat de violència, a França?
—Hi ha molta gent descontenta, una degradació i una constatació que amb el disseny de la política europea França en surt molt malparada. I perquè França, a diferència d’uns altres països, encara té molts joves. Taxa de fecunditat de dos fills per dona. A Espanya, 1,3; Alemanya, 1,4, em sembla que és. I, com sabeu, i els països àrabs també, són els joves els qui tenen la sang calenta, i els qui surten al carrer. Ahir a la nit va haver-hi manifestacions violentes a cinc o sis ciutats franceses. Minoritàries, és cert. Però sense precedents. També és cert.

Mélenchon, com el definiríem?
—És una síntesi d’allò que Bernie Sanders era als EUA. A les xarxes semblen de Podem, però en la matriu són republicans de tota la vida. Són antineoliberals, i com que la UE és l’autopista de les polítiques neoliberals, doncs proposen una negociació seriosa amb Alemanya: o canvien les coses, o nosaltres baixem. És un programa sofisticat. Però, quin és el problema? Que per a aplicar aquestes polítiques necessites el suport del 80% de la població. Aquí l’analogia amb el primer chavisme sí que és pertinent. Va ser a partir d’una força com aquesta que va poder contrarestar l’ofensiva dels rics. Això, ara com ara, no hi és, a França. El programa francès, tan simpàtic com vulguem, necessitaria un suport que avui no hi és.

A França quin índex de desocupació hi ha?
—Un 10%. I és molt. Penseu que els francesos són molt exigents. Vénen de la revolució francesa, d’aquesta tradició. La diferència amb el nostre país és que nosaltres, quan hem desafiat, gairebé sempre hem perdut. Ells, no. A França, la història, el poble, a vegades, ha guanyat. I la intervenció del poble, a vegades, ha estat determinant per a fixar la mitjana política. Els fa ser una població molt més exigent i participativa. Si vius en un país en què la participació popular no ha canviat gens la història, o ha acabat en desastre, tens una actitud. Però si t’estàs en un país on les coses, a vegades, han millorat gràcies a la insurrecció, en tens una altra. Per això el poder francès, quan tracta amb el poble, té més respecte. Hi ha una frase del Sarkozy que diu: hem d’anar amb compte amb el nostre poble, perquè és un poble que, depèn de com, et salta al coll.

Poch es queda a França o torna?
—A França, a França. Aquestes eleccions no són el desenllaç de res, sinó més aviat l’inici d’alguna cosa. El mes que ve, el 8 de juny, primera volta. Per això és molt interessant veure què passarà amb el vot del Mélenchon. I la jugada que s’haurà de veure els primers dies és veure quin primer ministre presentarà, què proposarà per a les legislatives, fins a quin punt la inèrcia de la seva victòria el catapultarà a les legislatives. Fins a quin punt es trencarà del tot la dreta, i fins a quin punt la dinàmica de Mélenchon arribarà. Hi ha una dada central, en tot això. A França hi ha 577 circumscripcions electorals. I no arribes a la segona volta si no arribes a un mínim de vots. D’aquests 577, en més de 470 Mélenchon va obtenir més del 12,5%. Això vol dir que en 470 hauria passat a la segona volta. En el 80% de França hi hauria un candidat de l’esquerra. L’esquerra pot tenir un gran grup parlamentari. Ja seria reblar el clau: cohabitació de Macron amb els de Mélenchon! Insòlit del tot. Però un govern de cohabitació entre Macron i la dreta, que pressionaria perquè fos encara més liberal, també seria un còctel explosiu. Al carrer, que el tenim com el tenim, i una oposició d’esquerres molt potent. El futur de França són turbulències.

Seguiu el cas català?
—No el segueixo amb gaire atenció. No tant perquè no m’interessi, sinó perquè fa molts anys que estic fora. Més de trenta. Tot el canvi de l’any 2010, per mi va ser una sorpresa inesperada, i vaig haver de demanar què passava. Per mi hi ha tres components claríssims. Primer, un fet històric: greuge comparatiu dels darrers anys cap a Catalunya. S’ha de ser una mica curt per a no veure-ho. Segon punt: un component de transformació, representat en la CUP. I en tercer lloc i per la dreta, envoltar-se de l’estelada per tapar la corrupció. Tot plegat em sembla una situació força interessant i molt potent. No sé com acabarà. Però és molt potent.

A França, com ho reben?
—Aquest país, com sabeu, és un país jacobí.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]