‘No m’havia imaginat mai que aquests monstres vendrien les nostres filles’

L’agost del 2014, els gihadistes d’Estat Islàmic (EI) van entrar a les muntanyes de Sinjar, al Kurdistan iraquià. Van capturar-hi més de cinc mil dones i menors. De llavors ençà, més de dues mil dones iazidites se’n van poder escapar. Però tres mil continuen capturades en mans d’EI, segons el govern regional del Kurdistan (KRG).

Nalin, de vint-i-cinc anys, és una de les poques que va poder fugir, fa poc més d’un any. Va arribar a Alemanya per la ruta dels Balcans, acompanyada de refugiats sirians. Té la família a Arbela, al Kurdistan iraquià. Tot i trobar-se en un país segur, Nalin, com la majoria dels refugiats, pateix  per la gent que va deixar enrere: ‘No sé quan podré tornar a veure la família. No estan protegits. En qualsevol moment, els gihadistes poden fer atemptats contra civils.’

La minoria kurda iazidita va ser atacada per EI a causa de la religió que practica, una fe que combina elements de l’islamisme, el cristianisme i el zoroastrisme. Els gihadistes els acusen d’infidels. ‘Ens consideren creients del diable i del foc; per això ens odien i ens volen cremar i matar’, diu.

A Alemanya, Nalin segueix un tractament psicològic perquè té malsons. No hi coneix ningú. Viu amb més refugiats sirians en una escola de Delmenhorst, a pocs quilòmetres de Bremen. ‘Ens ho passem malament: gairebé no dormo. Em fa por de mirar notícies, no sé què hi trobaré: decapitacions, més segrests…  No em puc treure del cap la cara de dones grans fugint’, explica.

No pot deixar de pensar en les noies segrestades que no han pogut fugir: ‘Algunes noies de la meva família són a mans d’EI. No sabem si són a l’Iraq o a Síria, ni si són vives o mortes. Entre elles, hi ha una menor de setze anys. Les crueltats que conten les dones que van poder escapar-se’n fan bullir la sang. No m’havia imaginat mai que aquests monstres vendrien les nostres filles.’

Venda de nenes per mòbil
Fa poc que Nalin va llegir que Estat Islàmic posava a la venda una nena de dotze anys. L’anunci deia: ‘Verge. Bella. De 12 anys. Parla poc àrab. És neta. El seu preu és de 12.500 dòlars i serà venuda aviat.’ És una notícia que ha publicat l’agència AP. Un activista de la comunitat iazidita que es dedica a alliberar les dones capturades pels gihadistes com a esclaves sexuals va filtrar la notícia.

Les fotografies obtingudes per AP mostren nenes maquillades, vestides amb roba prima, mentre miren a la càmera amb un somriure forçat. Algunes són menors i algunes no, però no n’hi ha cap de més de trenta anys. Hi ha quaranta-vuit fotografies de captives en venda.

Alguns entesos en el conflicte creuen que a mesura que Estat Islàmic és expulsat de ciutats que controlava creix la pressió sobre les captives. S’estreny el setge sobre les iazidites, les duen terra endins i les venen com a esclaves per Telegram o Whatsapp.

Quan els iazidites van fugir, la majoria no van poder endur-se res de casa. Nalin recorda quan els van atacar de matinada: ‘Vam fugir, però dissortadament no tots ho vam aconseguir. Vam passar cinc dies caminant amb una temperatura insuportable. Molts nens i gent gran es van morir de set i de gana. Ningú no ens va ajudar ni ens va protegir.’ La majoria del poble iazidita que vivia a les muntanyes de Sinjar té pocs recursos econòmics i no pot comprar les noies. Això encara fa que aquests anuncis siguin més dolorosos i humiliants. I, alhora, paradoxalment, els anuncis són l’única manera que tenen de saber que les noies són vives.

Cada dia hi ha més poques possibilitats que les noies iazidites siguin rescatades. A algunes famílies els han segrestat tres filles, o més, i no poden pagar la quantitat que demanen els gihadistes. Es calcula que abans de la guerra hi havia uns 500.000 iazidites, però ara no se sap quants són.

Nalin, des de la seva soledat a Alemanya, s’esgarrifa de pensar que a tots els horrors imaginats ara calgui afegir-hi la crueltat de veure com les filles, germanes i amigues són venudes com a esclaves a internet sense poder fer-hi res: ‘Sabem que les forcen a tot, però no podíem imaginar-nos això. A vegades no tenim prou paraules per a descriure tanta crueltat i tanta injustícia.’