07.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.09.2020 - 13:12
Aquest article és una breu reflexió sobre els resultats de l’enquesta GAD3 de La Vanguardia, publicada fa un parell de dies.
Introducció: unes metàfores absurdes
‘Què preferiries: (a) divorciar-te, (b) no divorciar-te, o (c) no divorciar-te i que la teva parella canviés radicalment?’
A aquesta pregunta, la resposta de la majoria dels qui pensen en el divorci seria probablement C. Tot i això, al final, acaben optant per l’opció A perquè l’opció C, en realitat, no existeix. De fet, les úniques opcions reals eren les opcions A i B: és la inexistència de l’opció C que porta molts divorciats a l’opció A. No és que els divorciats tinguessin una preferència a priori pel divorci: és que, en la seva situació, els semblava l’opció menys dolenta. Però imaginem-nos una enquesta de la població dels possibles divorciats amb una qüestió que inclogués l’opció C, i els titulars que en podrien sortir: ‘Una majoria clara en contra del divorci.’
Us agraden les metàfores absurdes? A mi també. Fem-ne una altra. Imaginem-nos una enquesta sobre les eleccions presidencials americanes. La pregunta podria ser: ‘Qui vols que sigui el nou president dels Estats Units?’ I hi hauria dues opcions:
A. Trump,
B. Biden.
I el resultat d’aquesta enquesta seria un 50% per a l’un i un 50% per a l’altre (més o menys), oi?
Però, què podríem fer si volguéssim ‘diluir’ una banda per fer visible que no té tant de suport? És senzill: afegir-hi opcions. Imaginen que la pregunta tingués cinc opcions en lloc de dues:
A. Trump,
B. Biden,
C. Sanders,
D. Obama,
E. Clinton.
Quin seria el resultat? És clar: un fraccionament d’aquells que votarien Biden entre les altres opcions. I el titular? ‘Una majoria clara en contra de Biden’.
Preguntes diluïdes amb opcions inexistents
I què té a veure tot això amb la política catalana? Afegir opcions inexistents a preguntes binàries per diluir el percentatge en favor d’una opció específica permet d’aconseguir titulars cridaners amb poc significat real. Un exemple recent: ‘Tan sols un 26% s’aferra al referèndum’. Aquest titular, que es refereix als resultats de l’enquesta GAD3 de la Vanguardia es basa en aquesta pregunta: ‘Si comença una negociació bilateral, quina via us estimaríeu més per a resoldre el conflicte?’
Aquesta pregunta, a parer meu, té dos problemes importants:
1. Conté una pressuposició hipotètica de probabilitat qüestionable (‘si comença una negociació bilateral’).
2. Conté una llista de quatre opcions de factibilitat qüestionable (i. ‘Una millora del sistema de finançament’; ii. ‘Un nou estatut’; iii. ‘Una reforma de la constitució espanyola’; iv. ‘Un referèndum sobre la independència’).
Per què són problemàtiques aquestes opcions? Perquè:
(a) No són mútuament exclusives (hom pot ser partidari d’una reforma de la constitució espanyola per poder permetre un referèndum, per exemple).
(b) Incorporen opcions gairebé impossibles per diluir unes altres opcions.
És a dir, afegint opcions a la llista de respostes el percentatge de cada resposta baixa, però no de manera homogènia: de la mateixa manera que la preferència pel divorci baixaria de resultes de l’addició d’opcions de millora de la parella (tot i ser gairebé impossibles), la preferència pel referèndum d’autodeterminació baixa arran de l’addició d’opcions radicalment reformistes (reforma de la constitució, per exemple).
Independentistes condicionals
Si es vol mesurar el suport a un referèndum d’independència a Catalunya, per què no es pregunta: ‘Voleu que hi hagi un referèndum d’independència a Catalunya? Sí o no’? Per què ho fan, això d’afegir més respostes?
Ho fan perquè el titular derivat d’una pregunta binària seria força diferent que el titular derivat d’una de quaternària (i al final, siguem honests, la gent només llegeix el titular). Una qüestió binària sobre el referèndum originaria un titular que diria que la majoria de catalans vol un referèndum (enquesta, rere enquesta, rere enquesta). De la mateixa manera que donar la possibilitat de votar per Obama o Clinton té l’efecte de reduir el suport per Biden, donar la possibilitat d’una reforma constitucional té l’efecte de reduir el suport al referèndum. Una pregunta amb quatre respostes és capaç d’originar titulars amb xifres petites, perquè crea aquelles condicions que converteixen els independentistes ‘condicionals’ (aquells que són partidaris de la independència però acceptarien unes altres opcions) en no independentistes, o fins i tot en no sobiranistes.
Realisme
Ja sé què penseu: ‘Però, Joe, per què hem de reduir la realitat complexa a preguntes binàries simplistes? Per què hem d’excloure una opció com la reforma constitucional si és una opció que té molt suport a Catalunya?’
La resposta és simple: cal ser realista. De la mateixa manera que Sanders no és una opció realista per a les eleccions americanes del novembre, i de la mateixa manera que ‘que la teva parella canviï’ no és una opció realista per a molts que es volen divorciar, l’opció ‘reforma de la constitució’ simplement no existeix. I no existeix per dues raons.
- Perquè el grau de satisfacció amb la constitució espanyola és molt alta a Espanya, cosa que en fa impossible una reforma avui:
- Encara que una reforma fos possible numèricament, la preferència territorial a Espanya és clarament entre mantenir la situació actual i més centralització:
De manera que, encara que fos possible una reforma constitucional (hi insisteixo: ara no ho és), és molt probable que aquesta reforma reduiria l’autonomia de Catalunya perquè a Espanya la majoria opina que Catalunya ja en té massa:
Conclusió
En resum, quant al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, la preguntes binàries (referèndum o no; independència o no) són les més adequades, perquè les altres opcions senzillament no existeixen. A parer meu, atesa la composició de l’opinió pública espanyola sobre la qüestió catalana, hi ha només dues opcions ‘realistes’: (i) mantenir l’estat actual, (ii) referèndum.
Per què les considero opcions realistes (tot i que, personalment, les considero també subòptimes)? Perquè hi ha precedents: (i) hi ha un precedent d’independències no pactades (de fet, n’hi ha molts); (ii) mantenir la situació actual (havent-se mantingut aquests darrers anys tot i la inestabilitat política) s’ha demostrat una opció realista.
Per tant, els qui considerem important saber què pensa la població i trobar una solució política corresponent faríem bé de concentrar-nos en sortides polítiques reals i opcions existents, encara que preguntar directament sobre aquestes opcions no produeixi sempre els titulars que ens agradin.
Hi ha dues opcions realistes, i són realistes perquè no depenen de reformes electoralment impossibles a Espanya: (i) mantenir l’status quo; i (ii) independència sense permís.
