‘No haver-ho vist seria terrible’

‘No haver-te conegut seria terrible. Però terrible, terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.’ Potser encara amb el regust de boca d’aquest poema, que havia arrencat somriures i mirades còmplices entre el públic, la parella jove que sortia del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans dissabte a quarts de dotze de la nit comentava (ella a ell): ‘Que bé que hàgim vingut! No haver-ho vist seria terrible!’ Tal vegada sense saber-ho, la noia resumia així el sentiment de molts dels cent cinquanta assistents que van atansar-se a veure, dins del festival Barcelona Poesia, l’espectacle ‘El nus la flor‘, en el qual el pianista i compositor Daniel Ariño posa música a poemes d’Enric Casasses, mentre el poeta en recita alguns, i la cantant lírica Maria Mauri en canta uns altres.

Un cop acabat l’espectacle, de gairebé una hora de durada, amb sorpresa final i bisos carregats d’embarbussaments, bona part del públic, visiblement satisfet i fins i tot extasiat, es va quedar encara una estona més al claustre a fer tertúlia, a saludar o a discutir el lloc on valia la pena d’anar a fer l’última copa.

‘Són tres virtuosos genials, cadascun en el seu àmbit’, comentava un cinquantí als seus amics. Minuts després, no gaire lluny d’allà, al bar Almirall, una altra parella que hi prenia possiblement l’última copa  i que també havia estat a l’espectacle discutia amb veu alta si Casasses era un poeta prou popular, prou conegut o prou valorat. ‘És tan directe i sintètic que tothom l’hauria de llegir; no, millor, tothom l’hauria de veure en viu dir els seus poemes’, deia ella.

Certament, és un espectacle del què cal gaudir en viu, si pot ser a pocs metres de tots tres artistes. Com diu Casasses mateix, no es pot menystenir el valor de l’art efímer, ans al contrari. L’emoció era allà, aquell dia i en aquell moment. I prou. Tanmateix, nosaltres us oferim en vídeo un tastet de l’espectacle, qui sap si per despertar la tafaneria de més d’un i abrivar-lo a gaudir-ne íntegrament en futures ocasions, car és previst que es torni a representar en uns altres llocs. Com diu, una vegada més, el poeta: ‘A la teva cançó hi ha una nota molt emocionanta. És clar que, per notar-ho, cal sentir-la tota.’

Aquest vídeo recull aquests sis poemes: ‘Sota els teus dits’, ‘Amor’, ‘No haver-te conegut’, ‘Filla de la tardor’, ‘Tot això’ i ‘Flor’, tres dels quals dits per Casasses i els altres tres cantants per Mauri. L’espectacle sencer n’inclou una quarantena, molts dels quals inèdits i de colors, temes i estils diversos. La música, sempre d’Ariño, és igualment heterogènia i els atorga amb finor deliciosa textures amenes, tristes, angelicals o burlesques. El programa ja avisa que el ventall és ampli: des de ‘música de mobiliari’ o ‘balada jazz’ fins a ‘fallesca’, ‘groovy’ o ‘a lo Esperanza Spalding’. I la veu de Mauri, lírica i potent d’una banda, ben clara i comprensible, d’una altra, els fa navegar en dimensions atractives i sovint poc previsibles. Tot plegat, una poció màgica i terrenal alhora, sorprenent i plaent, reconfortant i pertorbadora.

Al cap i a la fi, potser el secret no és sinó aprendre a viure sempre com els antics enamorats, com si alquimistes fossin. És a dir: ‘bullint i sense evaporar-nos’.