Teodoro Obiang té un país únic, Guinea Equatorial, un partit únic, el PDGE, i un grup d’amics únics, el Movimiento de Amigos de Obiang (MAO), que es reuneixen periòdicament, amb camises i vestits que reprodueixen la cara del líder únic, per adorar la seva figura única. Miguel Angel Moratinos, ex-ministre socialista d’Afers Estrangers, és un dels entusiastes assistents a aquests aquelarres d’adhesió i exaltació del sàtrapa, tal com s’encarrega de difondre la premsa única.

Als anys 1980, com que els diners de la cooperació espanyola no arribaven per a satisfer la voracitat econòmica de la família Obiang, el narcotràfic va ser una de les activitats favorites de la família. Hi va haver més d’una dotzena de familiars, entre els quals Teodorín, i alts diplomàtics del clan detinguts en aeroports de tot el món per tràfic de drogues i de divises. Alguns compliren anys de presó a Espanya i en més països.

El 1988, per exemple, un cosí de Teodoro Obiang, Lucas Nguema Esono, àlies Lukito, primer secretari de l’ambaixada de Guinea a Madrid, va ser detingut a l’aeroport de Barajas quan volia retirar una maleta amb 18 quilos de marihuana i 340 grams d’heroïna. Lukito va al·legar que creia que la valisa contenia lingots d’or i ullals d’ivori. Aquest incident no impedí que anys més tard fos nomenat ministre delegat de Joventut i Esports i ministre d’Educació.

La dedicació familiar al narcotràfic va durar molts anys. El 1997, per exemple, el ministre d’Informació, Santos Pascual Bikomo Nangwande, va ser detingut a Barajas amb 15 quilos d’heroïna. En la batuda posterior, la policia va detenir vint guineans més, alguns dels quals eren família directa del dictador. Les detencions internacionals i l’inici de l’explotació petrolífera el 1995 va anar obrint més horitzons a les activitats mafioses internacionals del clan. En tot aquest entramat, el Movimiento de Amigos de Obiang (MAO) feia de club social o tapadora recreativa d’alguns dels socis del capo.

Adolfo Obiang Bikó, líder de la independència i etern opositor de la família, en el seu llibre Guinea Ecuatorial. Del colonialismo español al descubrimiento del petróleo, definia els orígens del MAO com la ‘novella màfia internacional, associats econòmics d’Obiang, en el mercadeig dels recursos naturals de Guinea i en les activitats del narcotràfic i de l’emblanquiment de diner negre. Representa, a més, empresaris fantasmes de companyies pirates, amics del dictador i dels seus familiars, empreses nord-coreanes, eslaves, italianes, libaneses i més firmes fictícies de qüestionable identitat’.

Els anys passen, Obiang i el MAO perduren i el grup d’amics es va transformant, rejovenint i diversificant. Avui l’amic Moratinos és un seguidor aplicat de les festes del MAO, però no pas l’únic. A la celebració de ‘Tota una vida per l’Amistat’, del 2013, a Bioko, a la festa del ‘Gran Amic Teodoro Obiang’, acompanyat per la seva esposa, ‘La Gran Amiga Constancia Mangue’, també hi van assistir, entre més, Alicia Koplowitz i Fernando Falcó, marquès de Cubas i conseller de FCC, empresa que maldava per aconseguir el contracte d’aprovisionament d’aigua de Malabo. Sí, el 2013, encara no hi havia aigua potable corrent per a tothom a la capital del Kuwait negre.

L’amic Moratinos, en el seu discurs, va remarcar: ‘Cal oblidar els errors del passat i treballar pel futur. Espanya i Guinea tenen un llarg camí per recórrer juntes. Hem de continuar treballant.’ No deixa de sorprendre que l’ex-ministre parlés com un home d’estat quan feia dos anys que s’havia retirat i es dedicava als seus negocis. Però em fa l’efecte que aquesta confusió potser ja la tenia, a la inversa, quan era ministre d’Afers Estrangers (2004-2010) o, ben abans, director general de Política Exterior per a l’Àfrica Subsahariana i l’Orient Mitjà (1993-1996).

Actualment, Moratinos és una de les peces més importants dels lobbies espanyols a Guinea. Fa d’intermediari entre empreses alienes o pròpies i l’estat guineà, que vol dir la família Obiang i les empreses públiques que controla el clan. La meitat, Teodoro i el seus, i l’altra meitat, doña Constancia i els seus, entre els quals es destaca el tercer membre del triumvirat: Teodorín.

Si bé les activitats comercials no han pas de ser il·legals, sí que ho és el pagament de comissions –altrament dites suborns– a funcionaris o membres de la família per a obtenir contractes; i també ho és el tràfic d’influències. I no perdem de vista que donen suport i fan negocis amb una de les dictadures més corruptes del planeta, sobradament investigada i denunciada per la justícia internacional i les grans ONG.

Moratinos-Obiang, l’inici d’una amistat fructífera
Abans d’endinsar-nos en les aigües tèrboles del lobbisme moratinià, objecte del pròxim article, intentem saber l’origen d’aquesta amistat tan fructífera amb Obiang. Quan Moratinos accedeix al càrrec de director general d’Àfrica, el 1993, es troba que fa un parell d’anys que Obiang ha emprès una cruel campanya de repressió contra els opositors. Segons testimonis diversos, al centre de Malabo se sentien els crits dels torturats en dependències de la policia. I quan van ser alliberats sota pressions internacionals, molts dels quals sanguinolents, trinxats, anaven pels carrers cercant ajuda. L’ambaixador espanyol, per regla general, xiulava i mirava al cel.

La repressió era la resposta negativa, contundent, a les demandes de democratització que li havien fet Adolfo Suárez i Felipe González, reiteradament. Un no rotund, gèlid i amenaçador. El motiu: Obiang tenia un roc a la faixa, ja havia descobert petroli i, aviat, cap al 1995, el començaria a explotar amb els americans, el principi de la seva fortuna i poder incommensurables. La fi de tota esperança per al poble guineà.

Això va originar l’any 1994 una retirada general de la Cooperació Espanyola, que aportava més del 33% del PIB guineà.

Aquí cal fer un incís en una de les principals incògnites de la relació Espanya-Guinea. Els primers a fer prospeccions petrolieres a Guinea van ser els espanyols, concretament Hispanoil, precedent de Repsol. En van trobar, però van concloure que extreure’l era massa cara i hi van renunciar. La mateixa concessió comprada per una empresa nord-americana fou l’origen de la gran escalada petroliera del país i d’Exxon Mobil, Amerada Hess, ELF, i tutti quanti, incloses avui les companyies xineses i de totes les principals potències del món. Guinea és el tercer productor africà i Espanya, per mitjà de Repsol, només hi ha aconseguit un jaciment rellogat de tercera regional.

Per què els espanyols van abandonar tan alegrement la zona si havien estat els primers de trobar-hi petroli? Negligència, engany, o jugada manipulada? No ho sabrem. El dictador guineà sempre juga a cartes amb diverses baralles a la vegada.

Teodoro Obiang, doncs, quan es va sentir fort, va imposar brutalment la seva voluntat. L’any 1995, en unes eleccions municipals, va resultar vencedora una coalició opositora, la Plataforma de Oposición Conjunta. Obiang no ho podia tolerar i va forçar el frau, de manera que s’atorgà la victòria al seu partit, el PDGE, manipulà els resultats i reprimí durament els opositors. Aquest va ser el principi d’un seguit d’eleccions que fins avui ha guanyat ell per resultats sempre favorables de més del 95% dels vots. L’any 1995, quan Obiang va fer el primer gran frau electoral, no hi hagués grans gests de protesta del ministeri d’Afers Estrangers espanyol. El director general d’Àfrica era Miguel Angel Moratinos. Potser aquell dia va començar una llarga amistat.

Moratinos, l’emissari de falses promeses d’Obiang
Passen els anys i la teranyina de complicitats i favors mutus entre l’amic Moratinos i el Gran Amic Obiang es va fent més densa i evident.

Novembre del 2006. Moratinos és ministre d’Afers Estrangers del govern socialista quan el congrés espanyol, per majoria, es nega a rebre al seu Gran Amic. El dictador guineà s’indigna, i més encara, quan veu que en els mesos vinents les crítiques i investigacions polítiques i periodístiques contra el seu règim són cada dia més visibles. A ell, li convé la invisibilitat, la llei del silenci, cosa que sempre ha aconseguit comprant voluntats i fent falses promeses.

Ja s’havien anunciat eleccions parlamentàries i municipals a Guinea el maig del 2008 quan Miguel Angel Moratinos va reunir al seu despatx del Palacio de Santa Cruz, a Madrid, representants dels partits polítics espanyols, bascs i catalans que s’havien oposat a la visita d’Obiang. Moratinos els va assegurar que havia parlat amb Obiang, que estava molt enfadat de tanta crítica i que ho havia entès: si callaven i aturaven les crítiques en contra seu, es comprometia a emprendre una obertura democràtica que facilitaria l’entrada de deu o quinze opositors al parlament de Guinea. Els assistents s’ho van creure, li van prendre la paraula, van aturar l’allau de crítiques i cada partit va donar suport a una formació homòloga de l’oposició guineana. Fins i tot alguns polítics d’aquí van viatjar a Guinea per col·laborar en la campanya electoral. La premsa estrangera, però, com d’habitud, no va obtenir visat per a entrar al país.

El dia de les eleccions les irregularitats, la intimidació als votants, de vegades amb presència de militars armats, i el frau, van ser, com sempre, la norma. El PDGE, el partit d’Obiang, va obtenir el 99% dels vots. I al parlament només hi va accedir un opositor, perquè no fos dit que no n’hi havia, d’oposició. Totes les promeses que el dictador havia fet als polítics espanyols i catalans per boca del seu amic Miguel Ángel, van resultar ser una vegada més una farsa monumental. Moratinos no va donar mai cap mena d’explicació als polítics que havia reunit en secret per transmetre’ls les promeses del sàtrapa guineà.

Moratinos i Fraga, missió d’estat ultramarina
Un any després, el ministre realitzava un viatge espectacular i publicitat a Guinea, acompanyat d’un Manuel Fraga gairebé difunt i un munt d’empresaris per celebrar, com sempre, que Guinea avançava a poc a poc cap a la democràcia, i fer negocis, que ja començava a ser el seu fort. Fraga hi anava perquè l’any 1968 havia estat el representant de Franco a Guinea el dia de la concessió de la independència. Simbòlica jugada. L’explotació econòmica del poble guineà, del colonialisme a la democràcia, era la de sempre, una i única, ‘grande y libre’, i es treia la màscara en un viatge fraternal. Les empreses que els acompanyaven eren d’energia i construcció, com ara Repsol, Unión Fenosa, Isolux Corsán o Teyco, de la família Sumarroca, implicada fins al moll de l’os en la corrupció convergent i d’una altra família, la Pujol Ferrusola, la cosa nostra. O la crosta nostra. De l’àmbit sanitari hi anava Agem, que actualment s’associa amb les activitats lobbístiques d’un altre socialista, José Bono, de qui ja parlarem, àmpliament, més endavant.

Aquella pantomima hispanotropical es va cloure amb un acte solemne, en què Moratinos i Fraga van rebre la ‘Gran Cruz de la Orden de la Independencia de Guinea Ecuatorial’ de mans del dictador que, a la seva manera peculiar, va voler tenir un detall humà amb el vell franquista dedicant-li, molt suau, aquestes paraules: ‘Li agraeixo enormement que hagi vingut, perquè puc veure que vostè és a les acaballes.’

Un altre fet destacat en favor d’Obiang del període de govern Moratinos-Zapatero va ser la condonació del deute de Guinea. Era quan aquí vivíem enmig de la crisi i Guinea era un dels països del món que més creixien, teòricament, i tota la riquesa era per als seus dirigents, que tenien grans fortunes en paradisos fiscals o s’ho gastaven en cotxes de luxe, mansions, iots, i ‘putes, drogues i alcohol’, com va dir a la justícia el majordom de Teodorín. A més, cal precisar que condonar el deute de Guinea era perdonar el deute del clan Obiang perquè aquests diners no arriben mai al poble guineà, que continua malvivint sense llum elèctrica, ni hospitals, ni clavegueram. Quin motiu podia tenir el govern de Zapatero per a prendre aquesta decisió en favor de la màfia que governa Guinea?

També cal subratllar com a favor incomprensible del govern Moratinos-Zapatero l’indult governamental a dos sicaris d’Obiang, jutjats per la justícia espanyola i condemnats a més de deu anys de presó per haver atemptat contra un opositor a Madrid. L’opositor era Germán Pedro Tomo, un testimoni clau en el processament francès contra Teodorín, perquè denunciava la trama d’extorsió i cobrament de comissions il·legals del fill del dictador. Els dos sicaris van provar d’assassinar Pedro Tomo l’any 2005, a Madrid, però el confongueren pel seu germà, que en sortí malparat. La justícia espanyola els va condemnar i el govern Moratinos-Zapatero els va indultar. La darrera notícia sobre l’afer és que el ministre de l’Interior Fernández Díaz l’estiu passat va decidir de retirar l’escorta de seguretat que tenia a Pedro Tomo. La fiscalia francesa va expressar preocupació perquè la decisió arribava just quan es reactivava a París el judici a Teodorín, que, finalment, ha estat ajornat fins al juny vinent, procés en el qual el testimoni de Pedro Tomo és vital.

Tots els indicis demostren l’immens poder, diguem-ne, de seducció, que té Teodoro Obiang en les més altes esferes de l’estat espanyol. És com si tingués patent de cors. I els corsaris no obliden mai aquells que els han estat útils. Moratinos, Bono i, segurament, Zapatero, seran recompensats pel rei negre quan es retirin de la política. A més, els sortirà molt més a compte. A ells i als seus amics. Continuarà.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]