Se sap que una de les normes bàsiques de l’estratègia militar és d’intentar fer que el teu enemic hagi de lluitar al més gran nombre de fronts possibles, per tal que divideixi les seves forces. I avui, quan Espanya ha començat la veritable envestida contra Catalunya, l’independentisme, en lloc de constituir un front únic n’ha obert, ell sol, un segon. Un front interior en el qual l’adversari no ha de gastar ni un minut de temps atès que es tracta d’un front que oposa independentistes, en una batalla pacífica però que devora temps, energia i confiança. Cada dia que passa sense un govern català constituït i que comenci a pencar agreuja el risc que des de Catalunya s’ofrenin noves derrotes a Espanya.

També per això em sembla un error pensar que aquest procés pot prescindir d’Artur Mas a primera línia. Ho dic de manera molt tranquil·la, talment el ‘no tranquil’ d’Antonio Baños: Mas és, avui, la persona més útil per a anar cap a la independència i per això, exclusivament per això, és molt millor que sigui president. Ni masisme, ni genuflexió davant d’un suposat messianisme. Pur càlcul pragmàtic. Mas és la persona més coneguda a les cancelleries, és el nom de referència a la premsa més influent del món i el fet mateix que vingui del centre-dreta permet de donar una tranquil·litat –relativa però real– a la que serà algun dia coprotagonista del procés: la comunitat internacional. No hi ha més arguments que aquests, però em semblen arguments objectius més que suficients.

És clar, la CUP repeteix tothora que el procés és més important que qualsevol persona. És cert. Però la repetició d’aquest argument porta en ell mateix la seva contradicció: si la independència és més important que qualsevol persona, també és més important que qualsevol veto a una persona.

Hi ha dos motius principals en aquesta obstinació de la CUP. El primer és que no torni a ser president aquell que entre el 2010 i el 2012 va ser el president de les retallades. Des del llavors, però, Mas ha anat fent un gir cap a la socialdemocràcia, un gir avui completat gràcies a les falques dels seus socis de llista. O sigui que el no de la CUP no és per la por que Mas repeteixi la política del 2010 sinó per a castigar aquella política. Però és ben sabut que només amb els teus enemics pots fer la pau. La història és plena d’exemples d’adversaris que, sense renunciar a cap de les seves conviccions, s’alien de manera circumstancial en nom d’un projecte comú superior.

L’altre motiu de la CUP és la hipòtesi que l’independentisme es pot ampliar per l’esquerra i que Mas representa un fre objectiu a aquesta ampliació. És probablement veritat, però aquest argument també porta en ell el seu contraargument. Sense Mas, allò que es pot guanyar per l’esquerra es pot perdre per la dreta. I l’independentisme, per tant, podria no avançar gaire. Mas tranquil·litza una part de l’electorat conservador que, sense ell, podria renunciar a la independència com a objectiu necessari i raonable. No fer Mas president té com a efecte col·lateral d’oferir pa, vi i vots al projecte unionista de Josep Antoni Duran i Lleida.

És clar, tot això sembla un empat perpetu entre la posició de Junts pel Sí i la posició de la CUP. Si crec que ha de prevaler l’opció de Junts pel Sí és per la utilitat específica i objectiva de Mas i perquè tenen cinquanta-dos diputats més que la CUP.

I ara, l’agulla d’estendre. El 21 d’abril de 2002 Jean-Marie Le Pen va arribar segon a la primera volta de l’elecció presidencial francesa i es va qualificar, doncs, per a la segona volta. Durant les dues setmanes que van separar aquelles voltes, l’esquerra francesa, de la més moderada a la més radical, va viure el moment més convuls des del 1968. I, al final, per impedir l’elecció de Le Pen, va votar Jacques Chirac; el qual, pel que fa a les polítiques neoliberals, se situava a un nivell estratosfèric en comparació amb Artur Mas. Aquell vot de l’esquerra va ser massiu i traumàtic. Semblava que la papereta de vot estampada amb el nom de Chirac fes pudor i, per això, molts electors van dipositar-la dins l’urna tot tapant-se, literalment, el nas. L’agulla d’estendre va esdevenir una icona d’aquells dies agitats en què els partits i els electors progressistes, fins i tot radicalment progressistes, van votar un candidat que els repugnava en nom d’un interès superior. Van embrutir-se, van renunciar a la puresa i van fer allò que pensaven haver de fer pel seu país.

Això, doncs. L’independentisme català reclama a crits i a precs un acord i no hauria de perdre més temps en discussions internes que malgasten energia i fan minvar la seva credibilitat. I menys ara que Espanya ataca. Embrutim-nos tots plegats, que Catalunya s’ho val; puc trobar, per a qui les vulgui, una desena d’agulles d’estendre que van servir el 2002 per tapar nassos abnegats. Que la puresa no ens faci perdedors.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]