Barcelona és una ciutat que s’ofega entre el mar i la muntanya. limitada per una conurbació que no cedeix un pam d’asfalt. Si li afegim la seva reticència a créixer cap amunt, la Ciutat Comtal obliga els seus barris a reinventar-se. A donar cabuda a les noves realitats d’una societat més oberta, no només culturalment, sinó també econòmicament. Un canvi que no sempre és ben rebut per alguns d’aquests barris, on el seu caràcter popular més que un símbol és un estil de vida.

El que abans era un poble dins el terme municipal de la ciutat, el Poblenou, cedeix poc a poc terreny a les noves empreses del 22@ i al turisme que ja no hi cap al centre. Lluita per no perdre la seva identitat, amb l’obstinació de la gent que ha crescut i forma part dels seus carrers.

‘Al Poblenou ens Plantem’ és una iniciativa veïnal per aturar el que creuen que és una “massificació turística” del barri. Una situació generada no només pels cada vegada més nombrosos estrangers de pas per la ciutat que hi pernocten, sinó també l’encariment del sòl d’un barri cada vegada més atractiu per al capital immobiliari. De fet, a l’assemblea del barri no para de comentar-se la suposada compra de la finca del carrer Doctor Trueta 234 per part d’una promotora “per a vendre els 10 pisos d’uns 70m2 per 300.000-360.000€”.

Aquesta escena es repeteix avui pels diferents districtes i barris de la ciutat. Barcelona no només rep cada dia més turistes sinó que acull cada cop més nouvinguts d’arreu del món. Alguns barcelonins veuen com es dilueix dia a dia la seva imatge de la ciutat. Els carrers, places i comerços amb els quals dibuixaven el seu mapa mental es transformen fins al punt de no poder-los reconèixer. A aquest fenomen se li ha donat el nom de gentrificació, mot que en els darrers anys ha passat a definir per a molts els mals de la ciutat.

Però que és la gentrificació? Molts experts assenyalen que el que pateixen avui alguns barris de Barcelona ja ho va patir el centre fa anys uns. Maria Lindmäe, professora de Geografia Humana a la Universitat Pompeu Fabra, defineix aquest fenomen com “l’augment del valor del capital que té com a resultat l’expulsió d’un poder adquisitiu més baix”. Amb aquesta concepció, podrien ser molts els districtes de Barcelona afectats o implicats en el fenomen. Altres experts com Carles Carreras, catedràtic de Geografia de la Universitat de Barcelona, en canvi, es remeten a la definició original, és a dir, “el retorn de les perifèries al centre”. Lluís Frago, també professor de Geografia a la UB, afegeix: “Des de fa uns anys, i per primer cop en la història de la urbanització, la gent torna a viure al centre”.

Aquestes definicions impedeixen que el Poblenou es pugui caracteritzar com a exemple del fenomen. “El Poblenou no és un centre, per tant, això qüestiona el concepte inicial de gentrificació”. Lindmäe defensa que si bé en els seus inicis el concepte feia referència al retorn al centre, “un cop s’han regenerat els barris cèntrics de la ciutat, la definició és molt més oberta” i permet aplicar-se al Poblenou.

Però, definicions a banda, tots els experts coincideixen en afirmar que el que pateix el Poblenou són canvis socials. I la seva causa principal, la globalització. La pèrdua de negocis històrics, la procedència dels nous habitants dels barris o el canvi generacional no s’emmarquen en el fenomen de la gentrificació -o alemenys no només-, sinó en la globalització i el lliure mercat. Aquests dos factors expliquen que la ferreteria del barri de tota la vida sigui substituïda per una gran cadena. L’error, segons Lluís Frago, és considerar que els canvis en el consum i la competència comercial siguin vistos com a “productes de la gentrificació”.

Els canvis socials i urbanístics de molts barris de Barcelona són conseqüència tant de factors culturals com d’econòmics. A La nueva frontera urbana, el geògraf escocès Neil Smith, catedràtic de la City University New York apuntava als canvis de l’estil de vida de la gent com una de les causes de la gentrificació: “Juntament amb la tendència de tenir menys fills, el retard en el matrimoni i una creixent taxa de divorci, els compradors i inquilins més joves estan canviant el somni dels seus pares per un de nou definit més en termes urbans que suburbans”. Precisament són els joves de classe mitjana els que decideixen tornar als barris més cèntrics de la ciutat, buscant lloguers més barats. “Els pioners, normalment estudiants, posen el barri de moda i el capital immobiliari l’aprofita per projectar una imatge exterior de la qual poder-se apropiar”, apunta Lluís Frago. En aquest sentit, l’economia hi juga un paper rellevant. Smith destacava que la rehabilitació d’edificis al centre de la ciutat i als barris perifèrics començava a ser vista com una opció econòmicament viable i més rentable que la construcció de nous habitatges.

En el cas de Barcelona, la internacionalització explica molts dels canvis socials que han experimentat els barris. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea i les Olimpíades de 1992 a la Ciutat Comtal representen una expansió i una projecció pública de la seva imatge. Barris fins llavors oblidats, comencen a prendre protagonisme com a part fonamental de la ciutat.

No es pot etiquetar com a gentrifiació cada cantonada que difereixi del que els veïns recorden. Els canvis del paisatge urbà són constants i formen part de viure en una gran ciutat com Barcelona. I, tot i que és veritat que forma part d’aquest pacte tàcit recordar amb nostàlgia com era abans el barri, també ho és acceptar les transformacions que pateix.

Això no vol dir que la gentrificació no existeixi ni tingui els seus inconvenients, o que en moltes ocasions la pujada del preu del sòl no empenyi a qui ha viscut tota la vida a anar-se’n. Però aquest és el procés que viu ara mateix una ciutat que rep quatre turistes per cada habitant, on vuit de cada deu pisos de luxe que es venen són comprats per estrangers.

En el context capitalista actual, l’economia està oberta tant al tràfic econòmic com de persones. Barcelona és la dotzena ciutat més visitada del món, una ciutat que agrada fora d’Espanya i que per alguna raó que moltes vegades s’escapa als nadius, enamora. Aquests factors fan que la demanda del seu sòl cada vegada sigui major, que el perfil de qui ve a viure sigui diferent. Més jove, ‘modern’, més instruït i amb una millor posició econòmica moltes vegades. Aquesta nova població té demandes diferents, altres prioritats, altres estils de vida i això, en una societat de consum, transforma el paisatge al seu voltant.

Barcelona serà millor o pitjor depèn de a qui es pregunti. En tot cas és diferent. Al Poblenou si bé alguns dels habitants de tota la vida no es senten del tot còmodes amb els canvis del barri, també hi veuen la cara positiva. El caòtic fenomen de la globalització és un més del Poblenou.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]