Featured Video Play Icon

Diumenge al matí. No sé si dir que va ser indignant, vergonyós, violent, agressiu, vexatori o tot alhora. No us penseu pas que parli de cap esdeveniment extraordinari: parlo d’un partit de futbol 7 de la categoria d’alevins, Sí, sí parlo de nens i nenes que tenen entre deu anys i dotze, que dediquen part del seu temps de lleure a fer esport.

És clar que, si volem ser justos, el problema i la vergonya no eren al terreny de joc, sinó a la graderia, on un seguit de famílies, abocades al joc i a l’esport amb una passió intensa i malentesa, actuaven amb una mala educació en grau superlatiu.

Paradoxalment, segons abans que el xiulet de l’àrbitre indiqués el començament del joc, els capitans de tots dos equips van desplegar sengles pancartes blaves on es llegia clarament ‘respecte’. El missatge, més diàfan impossible, s’adreçava cap on érem nosaltres, a la graderia.

L’afecció de l’equip local ho va entendre i en tot moment va ser correcta, fins i tot tan silenciosa que la seva discreció la feia passar totalment desapercebuda.

Per contra, l’afecció visitant va deixar anar tanta mala educació i violència verbal com era possible, en un autèntic caramull de disbarats, un gavadal d’insults adreçats a l’àrbitre (molt jove, a més), que va haver d’encaixar estoicament seixanta minuts de records constants a la seva mare, i de referències a la seva hipotètica tendència sexual, a més de les frases que pretenien intimidar i algunes altres que posaven en dubte el seu benfer. Cal dir que el col·legiat no va arronsar-se. També en determinats moments els jugadors –els nens i les nenes, vull dir– van ser les dianes dels improperis més desagradables.

Tot això ve a tomb per a alertar que determinades conductes que condemnem socialment, com ara la violència de parella, l’homofòbia, el masclisme, els abusos (verbals en aquest cas) i tantes altres poden trobar en els terrenys de joc i en les afeccions dels clubs un camp on sembrar la llavor i germinar, si no hi posem remei. I encara cal ser més curosos en casos com aquest, quan l’esport és practicat per nens i nenes, atès que els valors s’han de posar per sobre de tot, fins i tot de la competició i dels resultats. I aquí crec que tots plegats, em refereixo als clubs, anem una mica de gairell.

Hi ha iniciatives i experiències que, lluny de sancionar o de reprimir aquestes conductes, proposen una manera de contribuir a eradicar-les: que tots els concurrents participin en l’esdeveniment esportiu, amb un resultat que condicioni la puntuació final de la competició.

Em refereixo a una iniciativa del Consell Esportiu del Baix Llobregat que he descobert navegant per la xarxa arran de l’incident de diumenge: Juga Verd Play. En són autors Carles Gonzàlez i Pere Alestrué, bons coneixedors del món de l’esport. Ens proposen tot de modificacions en la competició escolar per a tenir en compte l’actitud, el comportament, l’educació dels esportistes, etc. Però allò que m’ha cridat l’atenció de debò és la importància que hi adquireix la graderia, que també valora i és valorada i, per tant, incideix directament en les puntuacions.

Probablement, per a aplicar el Juga Verd Play cal ser valent, perquè és un trencament de les dinàmiques esportives habituals. Però sobretot cal saber ben bé a què juguem i què ens hi juguem quan els nostres fills i filles salten a un terreny de joc: és una aposta clara pels valors i l’educació.

Tot plegat depèn de tots nosaltres: afeccionats, arbitres, entrenadors, jugadors, clubs, familiars, etc. La pregunta és molt clara, quin model volem per als nostres fills i filles? Cadascú sap la seva resposta, però cal encertar-la: aquí no hi ha segones oportunitats.

 

(Aquest article va ser publicat el dia 7-4-2014.)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]