Les estelades i els punters han omplert totalment la Via Lliure de la Meridiana.

La Cambra de Representants dels Estats Units va debatre ahir tres informes sobre l’autodeterminació al món, en una sessió convocada sota el títol ‘La política dels Estats Units cap als moviments d’autodeterminació nacional‘. Hi van intervenir tres ponents: Paul R. Williams, Jason Sorens i Ivan Vejvoda. La sessió va ser presidida pel president del Comitè d’Afers Europeus del congrés, el republicà de Califòrnia Dana Rohrabacher, que el mes de setembre passat ja va convidar una delegació oficial del govern català a explicar el procés d’independència.

Del cas català en va parlar especialment Paul R. Williams, que es va mostrar especialment incisiu en la qüestió de Catalunya i va criticar-ne obertament la posició de la Unió Europea. Williams és professor de l’American University i fundador de Public International Law & Policy Group. Ha assessorat el govern dels Estats Units sobre la creació de nous estats, com ara els sorgits de la desintegració de la Unió Soviètica i Iugoslàvia, i també governs de diversos continents, entre els quals Kossove, Montenegro i Sudan del Sud, tant en processos de pau com en la redacció de la primeres constitucions.

Cambra de representants dels Estats Units.
Cambra de Representants dels Estats Units.

La manca de coherència de la UE complica la seva aproximació al cas català
En la compareixença al congrés, Williams va assegurar que si Catalunya proclamava la independència cercaria ‘el reconeixement internacional d’acord amb la voluntat del seu poble i no pas d’acord amb les disposicions de la constitució espanyola’. Invocà tot seguit la sentència de la Cort Internacional sobre Kossove i recordà que no hi havia cap precepte de la llei internacional que pogués prohibir una declaració unilateral d’independència.

En aquest punt, va criticar la manca d’una ‘aproximació coherent i cohesiva’ de la Unió Europea cap als moviments d’autodeterminació. Mancança que, segons ell, portarà a una situació difícil en el cas català, perquè, tal com s’ha comportat fins ara la Unió, si accepta de reconèixer Catalunya repercutirà en l’interior de diversos estats, però si no ho accepta ‘es crearà un conflicte latent a Europa que apartarà capital polític i recursos econòmics d’una Espanya afeblida’.

Segons Williams,  la independència de Catalunya, si no fos reconeguda per la Unió Europea ‘crearia, tanmateix, un estat que tindria l’euro per moneda, amb set milions de catalans que mantindrien la nacionalitat europea, encara que fos fora de la Unió’. Malgrat això, el professor Williams avisa que no reconèixer Catalunya seria ‘extremadament difícil de justificar’ per part dels estats que formen l’actual Unió Europea, molts dels quals no eren independents fa vint-i-cinc anys.

Abandonar l’actual política a favor de l’status quo de les fronteres
La intervenció de Williams, més enllà del cas català, se centrà en la proposta d’un model de gestió per part dels Estats Units dels casos d’autodeterminació. Segons ell, els Estats Units haurien d’abandonar la ‘política que només emfasitza l’estabilitat i l’status quo de les actuals fronteres’ en favor d’una política més oberta a l’autodeterminació, però alhora regulada, que va anomenar ‘de sobirania guanyada’. Això significa que els processos d’independència haurien de sotmetre’s a unes regulacions i a uns pactes per tal d’evitar tensió i violència entre els estats.

La intervenció de Jason Sorens, en una aproximació més teòrica, va concloure que una vegada un estat es declari independent els Estats Units no tenen cap més remei que definir-se, i va proposar de fer-ho ‘sense tenir en compte només els interessos de l’estat del qual s’ha separat el nou estat, sinó també els d’aquest nou estat i els efectes de la secessió en la política regional’.

Sorens va posar en relleu que com més oberta és l’actitud del govern central menys perill hi ha de violència i tensió. I va contraposar exemples com el danès (que autoritza explícitament el dret d’independència de Grenlàndia i les illes Fèroe) amb l’espanyol.

Pel que fa a la tercera intervenció, d’Ivan Veijvoda, es va centrar en els mecanismes per a assegurar l’acord entre les parts i va posar un èmfasi especial en els referèndums del Quebec i Escòcia.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]