Dimarts vinent és el Dia Internacional de la Llengua Materna i l’Associació Catalana d’Esperanto ho commemora avui al vespre a la Llibreria Ona de Gràcia amb una conferència de l’escriptor i lingüista basc Aitor Arana (1963), que hi presentarà la seva obra magna: l’imponent diccionari esperanto-èuscar, èuscar-esperanto (2015). Hem aprofitat la presència d’Arana a casa nostra perquè ens parli sobre la situació d’aquestes dues llengües, de les quals és expert i apassionat.

Què va empènyer un parlant de la llengua més antiga d’Europa a interessar-se per la llengua més moderna del món?
–Un amic meu em va parlar de l’esperanto quan jo tenia uns vint anys i em va semblar la solució per a la qüestió de la llengua internacional. Vaig pensar que estava tot molt ben pensat i planejat, sobretot veient què havia passat al llarg de la història amb les llengües que s’han anat imposant com a idioma internacional o semiinternacional, que no han portat sinó a la desaparició de moltes altres llengües i cultures. Feia falta una llengua neutral, és a dir, que protegís la resta de llengües, grans i petites, i que alhora fos un pont neutral entre els pobles per agermanar-los lingüísticament. Això és impossible de fer amb una llengua estatal o no estatal que pertanyi a un determinat poble, perquè aquell poble sempre serà privilegiat respecte dels altres. Feia falta un esperanto i, com que ja existia, quan en vaig sentir a parlar vaig decidir d’aprendre’l. Em va semblar la solució a aquest problema.

I us hi vau dedicar en cos i ànima, amb tot de traduccions i especialment amb l’elaboració d’un gran diccionari bidireccional durant quasi trenta anys!
–Sí, quan vaig començar a aprendre l’esperanto ho volia fer en èuscar, però no hi havia gairebé material. Sols un petit document d’abans de la guerra, dels anys 1930, del tot insuficient. Em vaig veure obligat a començar a aprendre’l en espanyol, però vaig pensar d’anar fent-me el meu propi material, a mesura que l’aprenia: el meu diccionari, la meva minigramàtica… Això va ser la llavor del diccionari. I després en vas parlant amb la gent, t’hi animen i t’acabes ficant en aigües més profundes! I al final, com que no era una cosa ni subvencionada ni ajudada per cap govern, han passat quasi trenta anys, però s’ha acabat i ja disposem d’aquest instrument de treball.

Avui el presenteu a Barcelona…
–Sí, el diccionari es va publicar fa dos anys a Euskal Herria, on ja s’ha presentat, i ara ho fem a Catalunya. En l’acte també aprofitaré per parlar de la situació de la llengua basca, en esperanto…

Sobre l’estat del basc, hi ha símptomes de present (com el canvi de signe al govern de Navarra i la creació de la mancomunitat d’Euskadi Nord) que poden donar una certa esperança de futur, oi?
–La situació és molt diferent per a una persona que viu en una regió d’Euskal Herria ja hispanitzada o francesitzada i una que encara no ho ha estat del tot. Afortunadament visc en una de les províncies més bascòfones, Guipúscoa, i tinc la sort de poder viure en èuscar. Des del meu punt de vista i experiència, doncs, podria dir que l’ampolla és bastant plena. Però sé perfectament quina és la situació global a les set províncies, i mirant el conjunt de tot Euskal Herria crec que sí que hi ha raons per a tenir esperança perquè els avenços que s’han fet han vingut de la mà dels mateixos parlants o de persones que ja havien perdut la llengua originària i han volgut recuperar-la per a ells o els seus fills. L’empenta actual ve d’aquí, principalment, i això em dóna raons per a tenir esperança. Però a un cost molt alt, també ho haig de dir: la pèrdua de qualitat. Això sí que preocupa bastant, però crec que preocupa la nostra generació, i no tant les futures.

Pèrdua en relació amb la genuïnitat, la varietat…?
–Mira, com que l’èuscar té milers d’anys, va viure la romanització i la va sobreviure! Però ho va pagar molt car lingüísticament. Sols cal obrir un diccionari per veure que les paraules autòctones en èuscar són un 30% i el 70% restant són préstecs, molts dels quals del llatí mateix i de llengües romàniques. Això és un cost! El llatí no va influir tant la gramàtica com el vocabulari. I ara tornem a viure una situació molt semblant, però per desgràcia respecte a l’espanyol, el francès i l’anglès. Ja no és respecte a una llengua poderosa, sinó a tres! I per això crec que s’enfortirà aquesta tendència de pèrdua de qualitat, traduïda en la recepció de molts hispanismes i gal·licismes, que no sé fins a quin punt es podran evitar.

I, per això mateix, l’esperanto és un instrument molt important perquè no passi això ni a l’èuscar, ni al català, ni a l’anglès ni a cap llengua gran o petita, perquè podria ocupar els camps d’interrelació a escala mundial i cada poble podria continuar usant la seva llengua sense influència de les més grosses, com li passa al basc, que ara mateix es troba davant de tres monstres.

Parlant de la qualitat: hi ha qui percep l’euskara batua, l’estàndard unificat que s’ensenya a les escoles i s’usa a l’administració i als mitjans, precisament com una llengua artificial… a l’estil de l’esperanto!
–Sí, però també depèn de les zones. Com que és tan variada la situació lingüística dins un territori tan petit com és Euskal Herria, depèn molt sovint d’on visquis per respondre la pregunta en un sentit o en un altre: si vius a Zuberoa o a Biscaia, la diferència amb l’euskara batua és bastant important; però si vius a les zones centrals, el salt no és tan gran i aquesta impressió que esmentes no és tan evident. Ara, sí que és veritat que en totes les zones que es van hispanitzar o francesitzar totalment des del punt de vista lingüístic, el batua és actualment el dialecte de milers i milers de parlants. I molts d’ells ho viuen així, i jo me n’alegro molt. Perquè abans passava que el castellà o el francès substituïen el basc i punt, i avui gràcies al batua i a la voluntat popular que he comentat abans, això ja no passa.

I tot plegat porta a una altra cosa que també és molt important en el cas d’Euskal Herria: s’ha aturat la pèrdua de territori que l’èuscar patia des de fa com a mínim quatre mil anys. La pèrdua de terreny es va aturar el 1970 gràcies al batua, també. Per tant, era necessari fer una variant unificada i per sort es va fer bé.

Així com l’esperanto es diu que es pot aprendre en sols tres o quatre mesos, el basc arrossega l’etiqueta de ser una llengua difícil.
–No, ni l’una cosa ni l’altra. Tot i que molta gent ho diu, la veritat és que lingüísticament l’èuscar és un idioma més lògic que no l’espanyol, el francès o qualsevol llengua romànica, perquè totes aquestes últimes presenten per exemple molta excepció verbal, que el basc no té. En aquest sentit, és molt més lògic i fàcil. Però sí que és molt diferent, i això exigeix un esforç especial a qui no el sap. Però al revés també, perquè he conegut persones grans que van patir molt no podent-se expressar en castellà perquè era molt diferent del seu èuscar! Es dóna la mateixa dificultat en tots dos sentits. Resumint, el basc és molt diferent, no molt difícil!

I quant a l’esperanto, doncs tampoc no és tan fàcil com se sol dir en la propaganda, perquè al cap i a la fi és una llengua i totes tenen el seu punt de facilitat i dificultat. Però és veritat que a l’esperanto, com que es va treballar precisament amb la intenció de facilitar-ne l’aprenentatge, s’hi han mantingut moltes de les característiques lògiques de les llengües naturals i se li n’han tret les excepcions. Això facilita molt les coses, és clar.

Soleu defensar que l’esperanto és una oportunitat per a les llengües minoritzades. Per què?
–D’entrada perquè en el cas de l’èuscar ens trauria del damunt aquestes llengües tan potents que ens esclafen. Podríem parlar en èuscar sense tenir la pressió del francès, de l’anglès i de l’espanyol, i quan sortíssim d’Euskal Herria la relació amb aquestes llengües seria al mateix nivell, a través de l’esperanto. Això protegiria tant l’èuscar com també l’espanyol, el francès i l’anglès, perquè ens posaria a tots al mateix nivell lingüístic. Però abans et comentava que quan vaig aprendre esperanto veia que era la solució d’aquest problema, però no comptava que els governs no s’hi implicarien gens. Mentre els governs no deixin d’actuar com ho fan, l’esperanto serà un instrument que hi és, però que no s’usa realment amb la capacitat amb què es podria usar. Perquè jo ja tinc cinquanta-tres anys i quan era petit ens deien que per anar pel món, l’idioma que s’havia de saber era el francès! I ara és l’anglès! I no sabem què passarà més endavant, però crec que hauria de ser l’esperanto i deixar-nos de baralles per ser la llengua internacional. Tots al mateix nivell, és més just.

I què pot fer l’esperanto en un món on l’anglès sembla ocupar el seu lloc com a llengua auxiliar internacional?
–Tinc un bon exemple que em sembla fantàstic: Udalbiltza és un grup d’ajuntaments de zones bascòfones que va decidir que, malgrat la pressió del francès i l’espanyol, les seves relacions internes serien sempre i exclusivament en èuscar. Es va obrir així una via molt important de respiració per a la llengua, perquè totes les cartes, missatges i històries que es produeixen entre aquests municipis són 100% exclusivament en èuscar. Perquè l’esperanto arribi a una situació en què pugui començar a ser l’instrument vàlid que pot ser cal que els estats, sobretot petits, i els pobles sense estat s’adonin que hi és i comencin a interrelacionar-se entre si sense tenir en compte, sens donar prioritat, l’anglès, l’espanyol, el francès o el portuguès. És aleshores quan començarà a sorgir una veritable xarxa que enfortirà l’esperanto, com Udalbiltza ha aconseguit d’enfortir l’èuscar al 100% en aquests ajuntaments. És molt? És poc? No ho sé, però abans aquesta via respiratòria no existia i ara sí.

I voldria afegir, en aquest punt, que estic molt desesperançat amb els nostres respectius governs perquè els veig totalment fixats en l’anglès com la llengua que cal potenciar als col·legis. En la meva opinió s’equivoquen de totes totes perquè el que fan és obrir la porta de casa a un altre gegant: si abans no en teníem prou amb dos, ara s’obre la porta a un altre… i de manera voluntària i recomanant-ho!

La comunitat esperantista catalana té una llarga trajectòria i és ben arrelada. I a Euskal Herria?
–És molt important sobretot a Biscaia, amb el grup esperantista de Bilbao, i també el grup de Pamplona. I hi ha una associació esperantista basca, però és molt dèbil. Gosaria dir que el just existeix, es fa el que bonament es pot. I ja vindran millors temps, perquè els presents ja són ben difícils! No tenim força i l’esperanto és una cosa molt oblidada.

Podríem dir que el món esperantista en sap més, del basc, que no a la inversa?
–Sens dubte, conec boníssims esperantistes que estan molt interessats en l’èuscar precisament perquè és diferent, i al revés no. A Euskal Herria detecto una manca de fe tremenda amb l’esperanto.

Per crear l’esperanto, el doctor Ludwik Lejzer Zamenhof es va fixar en unes quantes llengües, sobretot d’Europa. Sabeu si es va fixar en el basc?
–N’he llegit alguna cosa i crec que no. Ara, coincideixen que totes dues llengües són aglutinants, i la manera de construir paraules és igual en totes dues llengües. Però això també passa amb les llengües germàniques.

I una curiositat final: com a bascoparlant i esperantista que sou, què us obre més portes al món: els bascos a la diàspora o la comunitat esperantista?
–A l’estranger mai no he hagut de parlar en anglès, perquè he pogut parlar en esperanto! Això per mi és una satisfacció molt gran: per sort hi ha esperantistes allà on vagis!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]