21.03.2015 - 06:00
Amb l’entrada de la primavera a l’hemisferi nord, el 20 o 21 de març, se celebra el Nowruz, l’any nou persa. A més de l’Iran, el ‘nou dia’ es festeja en territoris veïns que van rebre la influència de la cultura persa, com l’Afganistan, l’Azerbaitjan, el Casaquistan, el Kurdistan, el Tadjiquistan, el Turkmenistan, el Turquestan Oriental i l’Usbequistan, a més de les comunitats parsis o zoroastrianes de l’Índia. I també en el calendari de la fe bahá’í, originada a mitjan segle XIX a l’Iran, el Naw-Rúz s’escau avui.
El bahisme és, de fet, la més jove de les religions mundials, atès que fou fundada el 1844 per Mirza Husayn Ali (1817-1892), membre d’una de les famílies més nobles i privilegiades de Pèrsia. Amb el nom de Bahá’u’lláh (‘la glòria de Déu’, en àrab), fou considerat des d’aleshores pels bahá’ís el més recent en la cadena de missatgers de Déu, en què s’inclourien Abraham, Moisès, Buda, Zaratustra, Crist i Mahoma.
La idea central del missatge bahá’í és que la humanitat és una de sola i que ha arribat el moment d’unificar-la en una societat global. Bahá’u’lláh afirmava que Déu havia engegat forces històriques que destruïen les barreres tradicionals de raça, classe, credo i nació per a crear, amb el temps, una civilització universal.
Entre els principis que promou la fe bahá’í per a arribar a aquesta unitat de la humanitat, com s’explica a la web de la comunitat a Barcelona, hi ha abandonar tots els prejudicis, assegurar a les dones la plena igualtat d’oportunitats amb els homes, reconèixer la unitat i relativitat de la veritat religiosa, eliminar els extrems de pobresa i riquesa, aconseguir l’educació de tothom, defensar la responsabilitat de cada persona de buscar la veritat independentment, establir una federació mundial i reconèixer que la veritable religió està en harmonia amb la raó i la recerca del coneixement científic.
Amb aquests valors, no és estrany que el bahaisme promulgués la necessitat de buscar una llengua internacional auxiliar, complementària amb les llengües maternes naturals i facilitadora de l’entesa mundial i la pau. Tot i que cap de les autoritats de la comunitat bahá’í no ha especificat mai quin idioma hauria de tenir aquest paper, el bahaisme ha anat històricament molt lligat al moviment esperantista. La destacada pacifista i feminista Lidia Zamenhof (1904-1942), la filla petita del creador de l’esperanto, fou una activa promotora tant d’aquesta llengua artificial com de la fe bahá’í, a la qual es va convertir el 1925. El 1937, precisament, va anar als EUA per ensenyar aquesta religió i l’esperanto i el desembre de l’any següent va tornar a la Polònia natal per continuar traduint molts escrits bahà’ís a l’esperanto. La seva tasca es va aturar tràgicament al final del 1942 al camp d’extermini nazi de Treblinka.
Després de la Segona Guerra Mundial el llegat de Lidia Zamenhof, juntament amb el de Martha Root i Hermann Grossmann, fou reprès i va cristal·litzar la dècada del 1970 amb l’Aliança Bahá’í Esperantista (BEL).
Actualment es calcula que la fe bahà’í és seguida per més de cinc milions de persones a tot el món i, paradoxalment, és prohibida i perseguida a l’Iran, on la revolució islàmica la considera herètica. El principal centre del bahaisme mundial és el santuari del Bàb al Mont Carmel de Haifa (Israel), on hi ha la Casa Universal de Justícia, la institució suprema de govern d’aquesta fe. Per tot el món hi ha espectaculars temples bahá’ís, com el del Lotus a Nova Delhi (Índia).
Al nostre país també n’hi ha una comunitat prou important a Barcelona, on ja hi havia notícies en la premsa local d’aquesta religió a mitjan segle XIX. Les primeres dècades del XX alguns bahá’ís estrangers van visitar la ciutat, com el pintor nord-americà Mark Tobey (1925), l’arquitecte Charles Mason Remey i l’enginyera Beatrice Irwin, que va dirigir la instal·lació luminotècnica d’alguns dels monuments de l’Exposició Internacional del 1929. També fou important aquell mateix any la visita de la reina Maria de Romania.
Luis Ortuño, el 1949, fou el primer bahá’í de Barcelona, on ha anat creixent una xarxa de comunitats que s’estén també pel Vallès, les principals ciutats del País Valencià i de Mallorca.
