20.06.2014 - 06:00
‘Si els papers no tornen, serà una altra prova evident que vivim en un estat d’absoluta d’arbitrarietat’, diu el president de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes. El Ministeri de Cultura espanyol ha decidit, unilateralment, que es negava a tornar els documents espoliats a ciutadans catalans i que continuarien a l’Arxiu de Salamanca perquè –diu– no tenen cap propietari clar. Segons la llei, és una comissió mixta integrada també per representants de la Generalitat que ha de decidir quins documents es retornen, però la Generalitat no hi ha tingut ni veu ni vot. En aquesta entrevista, Cruanyes diu: ‘El conflicte dels papers de Salamanca simbolitza molt bé el procés que vivim. Exemplifica la nostra lluita per la dignitat.’
—La història dels papers de Salamanca és la cançó de l’enfadós…
—Sí, és un camí tortuós. Hi ha hagut molts inconvenients que han dilatat el procés. Fins ara la llei es complia, però ara ens trobem amb un episodi nou: l’estat espanyol directament la incompleix. El ministeri espanyol es queda la documentació adduint la sentència del Tribunal Constitucional que diu que s’ha de retornar a Salamanca la documentació que no es pugui lliurar als propietaris. Però la competència no és seva! La feina d’identificació i lliurament a les víctimes és de la Generalitat, tal com diu la llei.
—Quan fa que haurien de ser a Catalunya aquests documents?
—El març del 2013, a l’última reunió de la comissió, es van aprovar els documents i s’havien de transferir en un termini màxim de tres mesos. Ells s’excusen en problemes de digitalització… I ara, amb això de la sentència!
—El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, considera que es tracta d’un xantatge.
—Sí, ho és. I una mostra de desconfiança institucional. A més, es vulnera el principi de competència.
—I per què creieu que tants anys després encara posen traves a transferir els documents?
—Perquè se’n foten de la virolla! Apliquen la força. És com si ens diguessin: ‘Nosaltres tenim els documents i en farem el que ens doni la gana. És una qüestió de sensibilitat política i social: les víctimes d’una dictadura han de ser compensades i reconegudes. És una qüestió de principi democràtic. Pablo Grey, relator de les Nacions Unides, va venir aquí i va dir que el patrimoni documental i material s’havia de retornar als requisats.
—Justament enguany fa setanta-cinc anys que els van requisar.
—Sí, per acabar de reblar el clau. Catalunya té un esperit democràtic i uns principis assumits socialment que Espanya no té. Aquí trobem normal la necessitat de reparació. Vivim en positiu que el govern faci un acte de reparació que, a més, l’honora. A Espanya és el contrari, diuen que els perjudica electoralment. A qualsevol altre país d’Europa, una acció com aquesta es faria tot just abans de les eleccions per tenir més vots!
—Confieu que un dia tornaran tots els documents que falten?
—Si som en un estat de dret, el tribunal hauria de dir al ministeri que els lliurés. D’entrada, hem de confiar que passarà. Si això no es compleix, serà una altra prova evident que vivim en un estat d’absoluta d’arbitrarietat. Seria el contrari de l’estat de dret i es veuria clar que les decisions es prenen per motius polítics, imposades per la força. El fet cert és que una de les explicacions de tot aquest comportament és l’animadversió envers Catalunya. Es tracta Catalunya com un enemic i les víctimes com si fossin els botxins.
—No desistiu?
—No. Malauradament encara hem de continuar treballant; ja vam dir que la nostra intenció no era que la comissió fes anys, perquè voldiia dir que això no s’hauria arreglat.
—Us agradaria que tornessin abans del referèndum d’independència del novembre?
—No hi hem pensat. Nosaltres tenim més reivindicacions entorn de la memòria, com el procés de Companys, i estem convençuts que en una Catalunya independent es resoldran de seguida. Si fossin competència del Parlament de Catalunya, aquestes qüestions ja s’haurien resolt. Per tant, el canvi d’estatus ajudaria a poder encarar-les. És clar que el conflicte dels papers de Salamanca simbolitza molt bé el procés que vivim. Exemplifica la nostra lluita per la dignitat.
—Què fareu per reclamar-los?
—Ja teníem programat un acte el 5 de juliol per commemorar que fa setanta-cinc anys que es va acabar la requisa. L’acte quedarà reforçat amb la reacció contra aquest nou episodi. Hi participarà la Plataforma per la Llengua perquè aprofitarem per posar en evidència que també va ser llavors que va començar la repressió de la nostra llengua: reinaugurarem l’escultura dedicada a Frederic Mistral, que l’Ajuntament de Barcelona ha accedit a restaurar.
