18.06.2014 - 06:00
Juan Carlos de Borbó encara avui l’últim dia com a rei d’Espanya i cap d’estat. Demà el seu fill Felipe en prendrà el relleu amb l’acte de coronació. Però abans cal fer la cerimònia de sanció i promulgació de la llei orgànica que fa efectiva l’abdicació de Juan Carlos. Es farà aquesta tarda al Palau Reial de Madrid. Hi assistiran les principals autoritats de l’estat espanyol, tret del president Artur Mas, que encara no haurà tornat del viatge als Estats Units. L’acte d’aquesta tarda serà l’últim que presidirà Juan Carlos com a cap d’estat i demà ja no assistirà a la coronació del seu fill, a fi de cedir tot el protagonisme al nou monarca, segons les explicacions oficials. Amb l’abdicació, Juan Carlos clou un regnat de trenta-nou anys ple d’episodis tèrbols.
Legitimitat inexistent
El primer aspecte tèrbol és la legitimitat. Juan Carlos fou designat pel dictador Francisco Franco successor seu i va jurar lleialtat al dictador, a les lleis franquistes i als principis del Movimiento. Legalment, la legitimitat és exactament el cop d’estat de Franco i, en concret, la llei de successió del cap de l’estat aprovada per les corts franquistes el 1947. Però, en canvi, no té gens de legitimitat històrica. La llei de successió del cap de l’estat del 1947 és una aberració jurídica enorme i l’única força que té és la victòria bèl·lica del dictador. Franco s’atribueix el paper de regent, sense dir-s’ho, i queda clar que serà ell i ningú més que ell qui decidirà qui farà de rei (vegeu aquest vídeo del dia que Juan Carlos va jurar ser-ne el successor). Sense cap legitimitat històrica on agafar-se.
D’aleshores ençà, el rei ostenta un escut d’armes, un segell i un estendard que mantenen intactes els símbols pre-constitucionals franquistes, els del Movimiento Nacional, el jou i les fletxes. L’expert en heràldica Armand de Fluvià es demanava el 2004 per què no s’havien canviat aquests símbols i si el rei d’Espanya s’hi trobava bé.
A banda la continuïtat formal del franquisme que representa, Juan Carlos mai no ha rectificat les expressions de reconeixement i d’admiració del règim dictatorial, com les que va manifestar en una entrevista d’una televisió francesa i en aquest discurs de la seva proclamació com a rei d’Espanya.
Tampoc no ha demanat mai perdó per les paraules dites en el discurs de l’acte de lliurament del premi Miguel de Cervantes a Francisco Umbral, quan va afirmar: ‘Mai la llengua castellana no ha estat una llengua d’imposició, sinó de trobada; mai ningú no ha estat obligat a parlar en castellà: són els pobles més diversos que han fet seu ben lliurement l’idioma de Cervantes.’
23-F
Si la inexistència de legitimitat dels propis orígens com a regent ja enterboleix prou el mandat de Juan Carlos, la gestió que ha fet del seu càrrec ha estat també prou fosca. En primer lloc, en un dels episodis més discutits i debatuts de la recent història d’Espanya: el colp d’estat del 23-F. El setmanari alemany Der Spiegel va publicar fa tot just dos anys un informe enviat per l’ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, en què exposava que el rei Juan Carlos havia mostrat comprensió pels protagonistes del cop d’estat del 23 de febrer de 1981. La revista es basava en un despatx enviat per l’ambaixador al govern del socialdemòcrata Helmut Schmidt, i que feia poc que s’havia desclassificat en la publicació ‘Documents d’Història de la Política Exterior de la RFA’. S’hi descrivia el contingut d’una conversa entre Lahn i el rei espanyol el 26 de març de 1981 en què Juan Carlos, lluny de mostrar rebuig o indignació pels colpistes, hi va mostrar ‘comprensió i simpatia’.
L’escandalosa fortuna acumulada
Després de trenta-nou anys, Juan Carlos ha amassat una gran fortuna, difícil de calcular per l’opacitat amb què ha actuat sempre la casa reial espanyola. Només se’n publiquen els comptes des del 2011, però sense incloure aspectes relacionats amb la corona, com ara els viatges, la seguretat, els vehicles oficials i moltes altres partides relacionades amb ministeris com ara Defensa, Interior, Economia, Afers Estrangers… I tot plegat tampoc no inclou els beneficis que el rei espanyol hagi pogut fer com a mitjancer en la negociació de contractes milionaris.
Ara fa dos anys, el diari The New York Times va dedicar un reportatge a parlar de la fortuna del rei d’Espanya, amb unes dades que rarament ha publicat la premsa espanyola. ‘Contràriament a uns altres monarques europeus, Juan Carlos va accedir al tron després de la mort del dictador Francisco Franco, el 1975, sense tenir res, i ha maldat per amassar una fortuna pròpia a banda el pressupost anual de 8,3 milions d’euros’, deia.
Però anava més enllà: ‘El rei és àmpliament valorat en cercles de negocis pel fet d’actuar com a negociador i ambaixador econòmic pel seu país, però continua essent un secret com ha aconseguit la riquesa personal. Es calcula que la riquesa de la família reial espanyola és d’uns 2.300 milions de dòlars [1.700 milions d’euros], una quantitat que els seus partidaris consideren que ha estat inflada a base d’incloure-hi propietats del govern.’
La il·legitimitat i l’enriquiment econòmic del monarca espanyol han estat dos elements constants del regnat, farcit de casos polèmics. Les caceres en safaris africans –l’últim dels quals, a Botswana, va ser descobert per un accident nocturn i va desembocar en un escàndol internacional–, les nombroses relacions extramatrimonials –en un recent article de la revista Forbes en comptaven unes mil cinc-centes–, i els casos de corrupció que han esclatat aquests darrers anys, bàsicament focalitzats en la seva filla Cristina i el gendre, Iñaki Urdangarin.
