Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  27.05.2014  06:00

Autor/s: Martí Crespo

Set fracassos reeixits

L'informàtic i matemàtic Llorenç Valverde presenta a Barcelona el llibre 'Set fracassos que han canviat el món'

Men?ame
 

Què se'n pot esperar, d’una becaina? Un acte deslleial d’una tal senyora Smith pot fer avançar la tecnologia? Els bolquers dels astronautes fan perillar les agulles d’estendre roba? Aquestes preguntes, i unes quantes més, són les que respon el llibre 'Set fracassos que han canviat el món. Del rentavaixelles a la telefonia mòbil', del matemàtic i informàtic Llorenç Valverde, que es presenta avui a la FNAC Arenas de Barcelona (19.00). En paraules de l'escriptor Tomeu Mestre, és 'una crònica formativa i informativa, lúcida i lúdica, d'algunes peripècies que delaten com el progrés, a més d'arribar tard, ho fa pel camí de darrere i, sovint, més fruit de l'atzar que no de la investigació metodològica'.

–Com se't va acudir, de dedicar un llibre a la història més aviat desconeguda de 'set grans fracassos' de la humanitat?

–Durant aquests últims anys en què he escrit un article d'opinió setmanal sobre temes de tecnologia m'he anat trobant amb tot d'històries amb un fil conductor en unes quantes. En les quatre primeres del llibre, per exemple, que són l'Ars magna de Ramon Llull, les màquines analítiques de Charles Babbage (antecessores dels ordinadors, però mecànics, cent anys abans no hi hagués els electròncs), el rentavaixelles i l'automatització dels sistemes telefònics, el fil conductor és que són invents que busquen introduir màquines per a evitar errors humans. La qual cosa, d'entrada, és destinada al fracàs: ja sabem avui que si bé és cert que equivocar-se és cosa d'humans, per a embolicar la troca de debò el que cal és una màquina...

–I les tres històries restants?

–Sí, a part d'això hi havia tres històries més que penso que tenien també el seu què, i que eren derivades directament, com a mínim les dues primeres, de l'automatització del sistema telefònic, i que també han acabat essent fracassos relatius. La primera són els ordinadors personals, que van néixer com un producte contracultural, cosa poc sabuda. De fet, el que van decidir els seus inventors, una vegada que van ésser conscients del poder que donava a les grans empreses, corporacions i governs la informàtica, era que el millor que podien fer per contrarestar aquest poder era posar la informàtica en mans de tothom. I aquesta és la idea que hi ha al darrere dels ordinadors personals. De fet, cal tenir clar que la tecnologia, els microprocessadors..., tot això no ho van fer ells: ells el que van fer fou una cosa encara més important: van agafar una tecnologia que d'entrada era pensada per a grans corporacions i governs i la van abaixar al nivell del carrer, de les llars. Aquesta fou la seva gran aportació. I fou un fracàs perquè, combinada oportunament amb internet, més que escapar-se del control de grans corporacions i governs, és ara l'eina que mai cap Big Brother no s'hauria pogut imaginar per a tenir-nos a tots controlats.

Una altra història és la d'internet, justament. Hi ha la llegenda urbana que diu que va néixer de l'àmbit militar, però de fet no fou ben bé així. A veure, l'oficina on es va desenvolupar era l'ARPA nord-americana (Advanced Research Projects Agency), que sí que era militar, però és que en aquell moment, per contrarestar el cop d'efecte que va tenir el llançament del satèl·lit Sputnik soviètic en els EUA, el president Dwight D. Eisenhower va decidir de respondre-hi no amb la força, sinó contraposant tecnologia amb tecnologia. Va posar a controlar-ne el desenvolupament en mans dels militars, però la gestió i els que feien la feina eren tots civils. Aleshores justament el director d'ARPA, Bob Taylor, es va adonar que finançava universitats i projectes de recerca que sovint feien el mateix, però com que treballaven amb ordinadors diferents, cadascú que volia fer una cosa semblant havia de començar de nou perquè no eren compatibles. Per això va buscar un estalvi i una millor eficiència: internet fou la resposta a la recerca d'interoperabilitat, dit amb paraules d'avui. És a dir, la xarxa va néixer per a compartir. I evidentment és un fracàs ara mateix veient com posa el crit al cel molta gent veient com compartim tantes coses per internet.

I l'última història, i crec que més espectacular, és la tecnologia de telefonia mòbil, sorgida inicialment de la ment de l'actriu de cinema Hedy Lamarr i George Antheil, per a teledirigir torpedes de manera segura i secreta: es van inventar els salts de freqüència per a evitar les interferències i intercepcions. Ho van posar en mans de militars l'any 1942 per tal que el puguessin fer servir en la guerra d'aquell moment i els ho van rebutjar per dues raons: la primera fou perquè la manera que tenien per sincronitzar els canvis de freqüència entre emissor i receptor era amb una cinta de pianola, massa 'de joguina' per a una cosa tan seriosa com un torprede. I l'altra era perquè ella era 'alien', d'origen austríac, i no se'n van refiar. Però per si de cas ho van declarar secret i aleshores la patent que havien cedit gratis i 'per amore' tots dos va quedar com a secret militar fins els anys 1980. Passa que probablement els contractistes militars que van desenvolupar després els sistemes de salts de freqüència per a la telefonia mòbil, materialitzats més o menys els mateixos dies que va expirar la patent, segur que hi van tenir accés. Aquests dos personatges, sense cap formació tecnològica, foren uns precursors, però els enginyers de telecomunicacions no en parlen gaire i els han menystinguts. La gràcia de tot plegat és que surten coses, idees insospitades i imprevistes, i després ens muntem una història per justificar allò que no era previsible. Però en aquests set casos, no hi ha justificació possible.

–Hi ha una tendència, doncs, a reescriure l'origen dels invents?

–Sí, per exemple les tècniques que s'empleen en tecnologia mòbil s'atribueixen a determinats equips tècnics que realment els van posar en solfa els anys 1980, però el que és el salt de freqüència que encara es fa servir en el senyal de Bluetooth o els telèfons sense fils, per exemple, prové com he explicat de Lammar i Anthell.

–Per què set històries?

–Són les que tenia a mà. En profunditat vaig decidir emplear aquestes set perquè hi havia un fil conductor: en les quatre primeres, l'error humà; i en les tres restants, la comunicació i la telefonia. Aquestes últimes deriven totes d'una mateixa cosa: prquè de fet els qui van fer els ordinadors personals sabien electrònica perquè n'havien après un niu intentant potinejar el sistema automàtic de la telefònica. Són els phreakers, els qui van fer els ordinadors personals. I foren els hereus dels phreakers dels ordinadors personals els qui van dotar de continguts internet quan internet va arribar. Sempre parlem de la internet física, que si l'Arpanet i aquestes coses, però ens oblidem que hi havia a tot el món una comunitat que era la que necessitava desesperadament un instrument com aquell i el va omplir de continguts, amb les primeres BBS. I foren els qui van fer l'empenta a l'hora de popularitzar internet.

–Tenia entès que el paper fonamental fou de les universitats...

–Les universitats van ésser importants, en la difusió, però primer hi va haver gent, tant en el camp dels ordinadors personals com d'internet, que era fora de la societat, considerada quasi delinqüent, durant els anys 1960. En el cas dels ordinadors personals, a part aquesta comunitat hi havia un altre grup que va influir-hi moltíssim: el que es va escindir de la gent de Douglas Engelbart (l'inventor del ratolí i de la primera videoconferència). Ell va tenir sempre al cap grans sistemes i es va quedar sense finançament i una bona part del seu equip, que havia vist les possibilitats que tenien els ordinadors personals, es va decantar cap al laboratori Xerox PARC, a Palo Alto. Curiosament la persona que va encapçalar tot això, que va impulsar el Xerox PARC, fou la mateixa que anys abans s'havia fet la pregunta que va donar per resposta internet: Bob Taylor. I és curiós que reivindiquem molts noms com Tim Berners-Lee i Vinton Cerf..., però ens oblidem que hi havia algú que va tenir la visió suficient que tot allò tenia futur i va abocar un raig de dòlars perquè es fes, en Bob Taylor: va ser tant al començament d'internet com també del Xerox PARC. Si em demanes dues coses fonamentals en la història de la informàtica tal com l'entenem avui, per mi són el Xerox PARC (el que va donar contingut als ordinadors personals com la interfície gràfica d'usuari, ratolí...) i internet.

–Parles de set històries centrals, veig, però amb moltes branques i derivacions...

–El centre del llibre són les set històries amb fil conductor, però com dius són salpebrades de moltes més coses. Per exemple, sense entrar-hi a fer sang, perquè caldria un altre llibre complet, s'hi parla de la propietat intel·lectual del sistema de patents. Ho exemplifico amb l'escàndol al voltant de la patent del telèfon, de Bell i companyia. Fou una autèntica vergonya: l'Elisha Gray va presentar un avís de patent el dia de Sant Valentí del 1876 a les nou del matí a l'Oficina de Patents i a les dotze del migdia un advocat de patents molt amic del director de l'oficina va córrer allà amb la patent del telèfon de Graham Bell exigint que li registressin en aquell moment i per això va passar per davant de l'altre. I a més la cosa divertida és que ni l'un ni l'altre no havien inventat el telèfon, sinó un italià molt abans que no havia tingut diners per a patentar-lo.

–El problema de les autories, en els invents, són habituals?

–Hi ha de tot. Per exemple en els dos casos d'invents solidaris, per entendre'ns, d'en Ramon Llull i les seves Ars magna i de Charles Babbage amb els ordinadors mecànics, són clares. Però estan en un context. Ramon Llull va rebre una il·luminació que deia que havia de fer el millor llibre contra els errors dels infidels i tot li venia de les disputes escolàstiques per arribar a la veritat, que acabaven amb un raonament circular i ell es va adonar que no funcionava i el que pretenia era sistematitzar el coneixement i unes regles de raonament, de combinar coses, que li permetés, partint d'unes premisses bàsiques, d'arribar de manera inconestable per totes les bandes en discussió a una solució: que la religió cristiana era la vertadera. I en aquest camí, el gran mèrit fou que va començar a fer per primera vegada, el segle XIII, representacions simbòliques del coneixement. És per això que des de la intel·ligència artificial, des de la informàtica, el reivindiquen com un autèntic precursor. Va crear el primer autòmat per a ajudar al raonament humà.

–Rere cada invent hi ha històries tan interessants, curioses i desconegudes?

–Rere molts, sí. Passa que, com reivindico o em queixo al llibre, la història de la tecnologia també l'escriuen els guanyadors, com l'altra. El llibre, doncs, és un intent d'explicar l'altra història, com reclamava en un poema Blai Bonet. Però al darrere de tot, més enllà de l'anècdota, en la meva novel·la –perquè és més que un assaig– intento descriure el que va expressar molt bé Hannah Arendt: que explicar històries és la millor manera de desvetllar el significat sense cometre l'error de definir-lo. És a dir, tu expliques la història i cadascú que en tregui les conseqüències que vulgui. El significat final, el deixes al lector.

–Defineixes el llibre com una novel·la, tot i que el contingut és eminentment científic.

–El que intento és que sigui divulgatiu i divertit. Les històries s'hi presten molt. Per exemple, de tant en tant deixes caure alguna anècdota d'aquelles que vas trobant. La idea és arribar al gran públic amb aquestes històries. Si me'n sortiré o no, ja ho veurem. També hi ha alguna reflexió sobre l'emprenedoria, sobre el fet que la tecnologia ens arriba per accident i alguna cosa més sarcàstica: per exemple, reivindico que si tots haguéssim estat uns homínids perfectes el món no hauria progressat. Quan algú va quedar coix o inhàbil per a caçar o pescar i es va haver de quedar a la cova, va tenir l'oportunitat de mirar estels, de fer-se preguntes. Aquí va començar de fet el progrés.

Men?ame