23.07.2013 - 06:00
Al centre de l’Antàrtida, sota l’estació russa Vostok (l’“est”, en rus), a prop del Pol Sud, hi ha un llac enorme, de forma allargada, de prop de 14.000 quilòmetres quadrats d’extensió (un 30 % més que la província de València). Però no es veu; està ocult sota una capa compacta de gairebé quatre quilòmetres de gel. L’aigua del llac ha estat aïllada de l’atmosfera durant més de quinze milions d’anys; és, per tant, un ecosistema de propietats úniques. Quins microbis poden viure en un llac que està a tal profunditat que no li arriba la llum? Hi poden haver sobreviscut els organismes que van quedar atrapats quan el llac va ser cobert pel gel? Hi deu haver tants bacteris i virus com els que trobem en llacs i oceans? Què passarà quan es pugui perforar tot el gel, sortirà l’aigua a pressió, contaminarem l’aigua amb els microbis de la superfície?
Aquestes i moltes preguntes més se les han fetes durant anys els científics. Els russos, perquè el llac està en la «seva» zona del continent antàrtic, i perquè són els únics que hi han investigat. Els nord-americans, que fins ara no han pogut treballar-hi, perquè posen en dubte els resultats, si no es fan els controls adequats. Els ecologistes, perquè temen, amb raó, que l’ecosistema es destrueixi quan entri en contacte amb l’exterior.
El llac Vostok va ser descobert el 1974 mitjançant radar. Ara és perfectament «visible» des dels satèl·lits artificials. L’aigua es manté en estat líquid per efecte de la pressió de la gran massa de gel que té al damunt. Encara que l’aigua es mantingui en estat líquid (condició imprescindible perquè hi hagi vida activa), les condicions ambientals són rigoroses: una pressió hidrostàtica mitjana de 400 bar, una temperatura aproximada de –3 ºC (l’aigua del llac no es congela per la pressió existent i per la possible activitat geotèrmica) i foscor absoluta. L’estudi del llac ens pot orientar sobre les condicions que podria haver-hi a Europa (satèl·lit de Júpiter) i Encèlad (satèl·lit de Saturn), que tenen una extensa escorça de gel i possiblement aigua líquida a sota, de manera comparable a la del llac Vostok.
En aquesta capa de gel podem distingir tres zones principals: (1) la capa superior de 3.310 metres (gel glacera), que és un «rellotge» paleoclimàtic de la Terra dels últims 420.000 anys (abasta les quatre glaciacions del quaternari tardà); (2) la capa de gel entre 3.310 i 3.539 metres (gel de transició), que presenta deformacions com a conseqüència de moviments de lliscament d’unes capes sobre les altres; i (3) la capa per sota dels 3.539 metres, d’uns 200 metres (zona d’acreció dinàmica), on hi ha un equilibri entre desgel i congelació, entre la «superfície» del llac i la capa de gel del damunt.
Atrets per la possibilitat d’estudiar l’aigua més pura del planeta, els investigadors russos han perforat el gel per prendre’n mostres (testimonis o cilindres de gel –de la mateixa manera que les prospeccions geològiques extreuen testimonis de les roques). Però el 1998, en arribar a una profunditat de 3.623 metres, van aturar-se pel perill de contaminació del llac. Fa uns deu anys es van reprendre les perforacions i el 2007 es va arribar a uns 80 metres per sobre del llac. El febrer de 2012 la perforació va arribar al llac i se’n van extreure unes mostres, però no era segur que l’aigua gelada extreta fos la del llac, i no de les capes de gel que són a sobre. En la següent campanya, en ple estiu polar (gener de 2013), s’ha tret un altre testimoni de mostreig de més avall, per assegurar-se que era aigua del llac.
A les mostres de gel del llac Vostok es troben diferents tipus de microorganismes, que romanen actius però que no es multipliquen o bé ho fan molt lentament. Les baixes temperatures no representen un obstacle per a la colonització i supervivència microbiana en aquest tipus d’ambient. La capacitat dels microorganismes per sobreviure i créixer en un ambient molt fred és el resultat d’adaptacions moleculars i fisiològiques.
Llig l’article sencer a la web de la revista Mètode.
Ricard Guerrero. Secretari científic de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
Mercè Berlanga. Professora associada. Departament de Microbiologia i Parasitologia Sanitàries, Universitat de Barcelona.
Carles Puche. Il·lustrador, Barcelona.
Enllaços
Array
