21.06.2013 - 06:00
Els qui coneixen Vicent Todolí diuen que és un ‘animal visual’. Es pot comprovar en la intensitat emocional que causa en l’espectador l’exposició ‘Tàpies. Des de l’interior‘ (vídeo), que ha comissariat, repartida entre la Fundació Antoni Tàpies i el MNAC. Todolí, ex-director de la Tate Modern i avui un dels comissaris d’exposicions més preuats internacionalment, ha tingut accés a l’obra més íntima de Tàpies, la que guardava al seu estudi, aquella que havia reservat durant molts anys per a la futura fundació, però també aquella que Tàpies necessitava tenir a prop perquè reproduïa el seu món. I també l’obra fallida.
I quin Tàpies ha aparegut? ‘Un Tàpies amb moltes arestes, més complex, amb més direccions i més risc, que t’assalta els sentits. Hem entrat en culs-de-sac, no hem defugit aspectes incòmodes. No hi ha un traç comú entre les obres, tot i que totes comparteixen una radicalitat’, comentava Todolí ahir durant la visita amb la premsa.
Per Todolí tot passa pels ulls. Per això, a indicació seva, l’espectador no trobarà en ‘Tàpies des de l’interior’ texts explicatius fora del títols de les obres. Tot és visual. Todolí tampoc no ha deixat escrit en el catàleg el seu pensament, la visió i l’experiència que li han reportat el projecte. I ahir, a l’hora d’explicar-se davant els periodistes, va ser més aviat esquerp i va mirar d’esquivar les preguntes que demanaven revelacions. Li vam demanar si podia triar una obra que servís de punt de partida per a explicar la selecció feta. La resposta va ser taxativa: ‘Jo no parle de les obres, jo no sóc cap professor. No faig jerarquies entre les obres triades, no és aquesta la idea. S’ha de valorar tota l’obra en conjunt, es tracta d’una mirada de 360 graus.’ I tot el conjunt vol dir, és clar, les dues parts que conformen la proposta: la que es pot veure a la Fundació Tàpies i la que es mostra al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Vam insistir-hi: ‘Però quins fils heu estirat per llegir aquest Tàpies més íntim?’ I ell: Sí, fils són els que trobaràs en les primeres obres que donen inici a l’exposició de la fundació.’ Efectivament, la mostra concentrada a la Fundació Tàpies comença a baix de tot de l’edifici amb tres obres de l’any 1946, delicades i delicioses, titulades ‘Fils sobre cartró’, ‘Fils i argolla’, ‘Capsa de cordills’. Aquests són els fils que Todolí estira i ens porta a una obra de Tàpies molt recognoscible, ‘Porta metàl·lica i violí’ de l’any 1956, una dècada posterior. I a partir d’aquí el repertori visual no para de dir i de créixer.
És en aquesta primera sala de la Fundació Tàpies on ja es prefigura gairebé tot l’abecedari de l’artista. I, tanmateix, la mirada incisiva de Todolí ha capturat les obres que són moments de canvi, de ruptura. Hi aflora un Tàpies rupturista, amatent a la descoberta, experimentador, inquiet per no caure en la repetició, el lloc comú. Aquesta és l’aportació més interessant de Todolí, que rebat la cantarella d’aquells que als anys noranta deien que Tàpies ja havia pintat prou, que havia pintat massa i tot, que es repetia.
En la conferència de premsa, Todolí es va explicar una mica: ‘Sempre m’havia intrigat per què Tàpies feia una tria d’obra per guardar-se, en tanta quantitat. D’aquí va sorgir la proposta, que era fer una lectura de Tàpies a partir d’aquestes obres que havia guardat al seu estudi. Vaig adoptar l’actitud d’aquell que veu per primera volta l’obra de Tàpies. No tenia una idea preconcebuda de què em trobaria ni de què faria, i en un primer estadi tampoc no sabia si l’exposició es podria fer. Quan vaig estudiar les obres que hi havia em vaig adonar que sí que permetien una retrospectiva. Aquesta era la voluntat. Però fins al final no he començat a veure què en sortia.’
Durant la visita ens vam trobar amb el crític Arnau Puig, amic de Tàpies ja des de l’època de Dau al Set. Si Todolí ha volgut fer una aproximació neta, Puig va veure com Tàpies feia moltes d’aquestes obres i recordava les discussions apassionades que tenien. ‘Certament, eren discussions d’alta intensitat que giraven entorn del fet figuratiu o només matèric. Tàpies era més del matèric, però acabava incorporant el figuratiu. Era un home inquiet que no s’acomodava i es veu molt bé en l’exposició.’ En una de les sales del MNAC hi trobem la peça ‘Marró uniforme’ del 1960. Diu Arnau Puig: ‘Jo, amb aquesta obra, li hauria dit a Tàpies: “En saps, de fer Tàpies” [riu]. Però la peça que segueix, “Ocre-gris sobre marró”, del 1962, només dos anys després, ja mostra una recerca nova.’
Sorpreses i perles
Segons Todolí, la gran diferència entre les obres exposades a la Fundació Tàpies i les que es mostren al MNAC és que en la seu de l’artista es proposa l’obra pictòrica més objectual, i al MNAC la més gestual i matèrica, amb una bona part de peces de gran format. Todolí no hi ha inclòs ni dibuixos ni escultures. Una de les sorpreses que s’endurà l’espectador és que, tant en l’un espai com en l’altre, les obres tenen un ordre cronològic i abracen set dècades de la feina de l’artista, des dels anys quaranta del segle XX fins a la primera dècada del XXI: a la fundació Tàpies hi ha obra del 1946 al 2009 i al MNAC del 1945 al 2011. Per això Todolí insisteix en la necessitat de veure totes dues exposicions per entendre el conjunt de la proposta, que en el catàleg es mostra junta, independentment de l’espai on s’hagi col·locat cada peça. Aquest estructura és innovadora i rupturista, tot i que Todolí ja ha apuntat que és un camí possible –però no pas l’únic– de col·laboració entre institucions.
Todolí demana la implicació de l’espectador. I es pot assegurar que a l’espectador no li faltaran raons per a capbussar-se en aquesta festa del Tàpies més íntim. Sense cercar jerarquies, només a tall d’exemple, hi trobarà perles doloroses i compromeses, com la pintura de grans dimensions que va dedicar a la memòria de Salvador Puig Antich el 1974, on el gris i el negre empetiteixen la paleta de colors, present però impossible de ser usada; o una pintura titulada ‘Sedàs’, en què dues taques negres com dos ulls copen un llenç on l’artista fa passar la mirada pel sedàs. L’espectador també s’adonarà de la quantitat de peus i petjades que Tàpies va deixar en els seus quadres i se sorprendrà amb una obra com ara ‘Díptic amb dues formes corbes’ del 1988, on el contingut sexual no és pas evident a primer cop d’ull. I, per tancar, hom presenciarà una de les obres que Tàpies va pintar poc abans de morir, ‘Dos personatges’, quan ja gairebé no hi veia ni hi sentia: és un àpat que celebren un home i una dona. Han begut molt de vi, el vi que es fa sang, el vi que és hedonisme també, una festa amb el paisatge del Montseny de fons i amb tot el món de l’artista, que arriba a la fi, una fi no volguda, que l’enutja.
