Professorat del segle XX intenta educar alumnes del segle XXI en un sistema del segle XIX

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquesta frase, molt popular a Internet, resumeix quina és la situació actual de l’ensenyament. Recentment, les retallades en educació han conquerit portades i opinions. Però, què hi ha més enllà de la problemàtica econòmica? Estem davant d’una crisi de model?

Vivim en una societat canviant. Mentre, el coneixement avança, el sistema educatiu està ancorat al passat. Vivim en un moment fascinant? És evident que mai abans hi havia hagut tanta informació a l’abast, però mai havia estat tan fragmentada. Algunes escoles i professionals de l’educació ja han perdut la por a canviar i construeixen mètodes d’ensenyament alternatius.

Escola en xarxa

Quin ha de ser el paper de les escoles quan es pot aprendre en tot moment i en qualsevol context? El paradigma de l’aprenentatge ha evolucionat de l’estructura estable del segle XX als processos i mètodes ‘líquids’ del segle XXI. Els avenços tecnològics accentuen el concepte d’aprenentatge invisible que inevitablement, qüestiona els models d’educació formal emprats fins al moment. Ja no es concep el coneixement com un procés jeràrquic, de d’alt cap a baix, sinó que es comença a desenvolupar el concepte d’aprenentatge en xarxa.

Hi ha debats arreu del món sobre quines habilitats ha de tenir un estudiant del segle XXI: assistir pocs dies a classe i estudiar la resta, en línia, no tenir llibre de text ni rebre classes magistrals i construir el coneixement a partir de la informació de la xarxa i mitjançant la connexió en xarxa. Un vídeo exemplifica aquest model d’innovació, en què el paper dels professorat passa de ser del que transmet continguts, cap al que guia als alumnes a organitzar, seleccionar, valorar i compartir la informació que obtenen per sí mateixos.  

Però l’ensenyament s’ha digitalitzat per anar en aquesta direcció? Jordi Jubany, antropòleg, mestre i assessor en TIC, reflexiona, des de fa temps, sobre la necessitat de repensar l’educació i la societat digital, entre d’altres qüestions. Segons Jubany, cal aprofitar la digitalització i el treball en xarxa a nivell personal i social perquè permet personalitzar els aprenentatges i fe-ho de forma col·laborativa i crítica. De totes maneres, no és tan important l’eina que s’utilitza, sinó tenir clar per a quin objectiu es fa servir, i per això, és necessari conèixer diferents metodologies, diverses maneres d’aprendre. 

Mètode Waldorf i educació emocional

Aquestes propostes es poden complementar amb d’altres, com les que potencien l’educació emocional. La pedagogia Waldorf (o pedagogia lliure) defensa que cal respectar el ritme de l’alumne, sense pressionar-lo, dirigint-lo el mínim i deixant que aprengui per ell mateix. Aquest model es remunta a principis del segle XX (1919) quan el filòsof Rudolf Steiner va assentar la base de l’ensenyament Waldorf, centrat en la capacitat d’actuar, de sentir i de pensar per enfortir el cap, el cor i les mans dels alumnes. Actualment es torna a revifar: unes cent escoles eduquen perseguint la idea que els alumnes són la base d’una possible i futura revolució social. El nen o nena no va a l’escola per adaptar-se al món, sinó per canviar-lo.

L’escola mata la creativitat?

En sintonia amb la pedagogia Waldorf, però anant fins i tot  més enllà, hi ha qui assegura que l’escola convencional no està pensada per fomentar l’esperit innovador, que és justament el que es demana en l’economia més avançada del coneixement. En aquesta línia, l’educador Ken Robinson, ha construït un discurs sòlid per defensar que el sistema actual redueix les capacitats creatives dels alumnes. Assegura que els nens i nens són artistes i equivocant-se, desenvolupen la creativitat. El sistema públic d’ensenyament es regeix per una estructura d’assignatures encapçalada per les matemàtiques i les llengües, mentre que les arts queden en un segon pla. Robinson explica que aquesta estructura prové d’un sistema configurat abans del segle XIX, pensat per satisfer les necessitats de la industrialització: formar persones per anar a treballar en una fàbrica. ‘Però en un context en què obtenir un graduat acadèmic no és sinònim de tenir feina, quin sentit té?’, es pregunta.

Enllaços
Array
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any