03.01.2012 - 06:00
“Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels Pirineus”. Llegenda popular.
La llegenda, esmentada per Juan Avilés en el seu viatge de l’any 1892 al Pallars, l’Aran i Andorra, i posteriorment recollida per Joan Amades, és una de les explicacions mítiques sobre la formació de la serralada, no pas l’única. Segons una altra llegenda molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre.
La tercera llegenda ens arriba des de l’antiguitat clàssica per tradició llibresca. Ens conta que quan Hèrcules travessava les terres del sud de la Gàl·lia pel enfrontar-se al monstre hispànic Gerió, fou acollit pel rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene. L’heroi s’emborratxà i, sota els efectes del vi, va seduir la noia amb falses promeses de matrimoni. Aconseguit el seu propòsit, el galifardeu va continuar el seu camí, deixant la noia abandonada al palau de son pare. Mesos més tard, Pirene, després de donar a llum una serp, va fugir horroritzada cap al bosc, on fou devorada per les feres. En tornar de l’expedició, l’heroi trobà les despulles de la infortunada princesa, dispersades pel bosc. Les recollí i després de donar-los sepultura, aixecà damunt la tomba un grandiós mausoleu de pedra. I batejà tot aquest muntanyam amb el nom de Pirene.
Els Pirineus, doncs, s’originen per un error o per una maledicció divina, segons les dues primeres versions; o bé per la violació d’una princesa, segons la tercera. Decididament, la visió tradicional que tant els pirinencs com els erudits forasters tenen d’aquestes muntanyes no és pas gaire afalagadora.
Refugi de llegendes i de pràctiques de màgia
Tot i la diversitat geogràfica de la serralada pirinenca (a causa de la major o menor alçada de les muntanyes i de l’orientació de les riberes) les valls de la cara nord i les que miren cap a migdia comparteixen arrels culturals comunes. La teoria és corroborada tant per la toponímia d’origen bascoide que el filòleg Joan Coromines identifica gairebé de cap a cap dels Pirineus, com també per la cultura popular. En aquest cas és l’etnògraf R. Violant i Simorra en l’obra “El Pirineo español”, el seu principal defensor. En les valls pirinenques que s’aboquen cap al sud (les que personalment hem estudiat) hi van sobreviure fins ben avançat el segle XX un bon reguitzell de narracions mítiques i de pràctiques i rituals màgics. Les causes de la pervivència són diverses.
En primer lloc, cal esmentar el profund arrelament que trobà en aquestes valls la cultura preromana, segurament de tronc bascoide. Les posteriors invasions històriques (romans i sarraïns) no van afectar-les gaire; almenys la incidència fou molt més superficial que no pas a les planes baixes o a la costa. L’aïllament geogràfic és un altre factor ben evident. Les serralades transversals de la banda sud (Prepirineu, Montsec, etc.) tanquen encara més l’accés a unes valls ja de per si prou allunyades de les grans ciutats. En realitat, fins a començament del segle XX, les valls pirinenques (almenys les del Pirineu català) dormen el somni tranquil de la tradició, alienes a qualsevol canvi que vingui de fora. A partir de llavors, però, els excursionistes, els viatgers i, sobretot, els enginyers de les hidroelèctriques comencen a despertar els pirinencs a la modernitat. Finalment, tenim el paisatge. No hi ha dubte que una geografia variada en canvis estacionals, pròdiga en penya-segats esfereïdors i en cims celestials, en boscos misteriosos i en congostos i coves infernals ha de ser més propensa a la fantasia dels seus habitants que no pas la monotonia dels horitzons de la terra plana o del mar. No només els somnis de la raó, també els accidents del terreny engendren monstres. Uns monstres potser esgarrifosos en el passat, però que, vistos des d’ara, ens semblen deliciosament fantàstics.
Pep Coll. Escriptor, Lleida. Premi Sant Jordi 2007 per la seua novel·la “Les senyoretes de Lourdes”.
Llig l’article complet de Pep Coll a la Revista Mètode
Enllaços
Array
