20.09.2011 - 11:12
El jove cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha arribat al Festival de Sant Sebastià amb dos films que per ell són complementaris: la ficció ‘Los pasos dobles‘, que va presentar ahir a la secció oficial i que opta a la Conxa d’or, i el documental ‘Quaderns de fang‘, a partir de l’acció del pintor Miquel Barceló i del coreògraf Josef Nadj, que es presenta avui. Lacuesta va rodar ‘Los pasos dobles’ a Mali també amb Barceló, a partir de la figura del pintor francès François Augiéras, que identifica amb diversos personatges, introduint així el concepte de duplicitat en un film que el mateix director ha qualificat de pel·lícula d’aventures.
‘Los pasos dobles’ té com a punt de partida uns murals pintats en un búnquer entre Mali i Algèria per François Augiéras als anys 60. Els primers murals van ser destruïts per militars, és per això que la segona vegada que els va fer, Augiéras va obstruir l’entrada del búnquer amb una roca i va deixar que l’arena sepultés les pintures, que encara no s’han trobat.
Miquel Barceló va acompanyar Lacuesta durant la presentació del film a Sant Sebastià i va explicar: ‘En tot moment vaig evitar actuar, vaig fer sempre el que hauria fet si no hi hagués hagut l’Isaki gravant’. Tot i això, Barceló ha assegurat sentir-se totalment identificat amb la pel·lícula, la sent propera al seu treball, tant que podria ser part de la seva iconografia.’
En una entrevista concedida a l’ACN, Lacuesta ha explicat que els films ‘són dues pel·lícules que es complementen: encara que es poden veure per separat, qui les vegi juntes hi trobarà una sèrie d’ecos. Per exemple, qui vegi el documental acabarà pensant que a Àfrica hi ha una cova pintada per Barceló, i qui vegi la ficció veurà el que passa amb aquestes pintures. O allò que en la pel·lícula són personatges de ficció, com els albins que fugen dels seus perseguidors. Al documental es veu com Barceló pinta uns quadres amb una tècnica amb lleixiu que ha inventat, perquè ell diu que els albins no són blancs, sinó despigmentats. Aleshores els pintava amb lleixiu damunt una tela negra, al principi se’ls veia com transparents i llavors aquest lleixiu pujava i es convertien en els personatges blancs.’
També ha explicat que ‘en la història de la poesia cada vegada es tendeix més cap al jo del segle XIX, i arriba un moment que aquest jo és com si esclatés i es convertís en diverses persones, i ens adonem que tots som múltiples i diversos. Augiéras era molt conscient d’això i ho escrivia. De fet, Augiéras tenia una frase que em sembla que descriu la pel·lícula: ‘Vaig de metamorfosi en metamorfosi, fins a esgotar algun dia tots els meus dobles’. La pel·lícula juga una mica amb això. No sé ben bé perquè ho faig, no sé si és una qüestió d’identitat o una qüestió de preocupacions formals, de voler provar coses diferents en cada pel·lícula per apredre-les. Crec també que aquest tipus de canvis d’estil fan el film més intens. Encara no ens hem adonat que la idea de suspens de Hitchcock que als anys quaranta i cinquanta funcionava perfectament, avui no té cap sentit perquè la gent ja sap com acaba. Val més que el suspens vingui donat pel que s’explicarà després, com serà la pel·lícula i quin serà el pla següent. Per això ena questa pel·lícula el pla següent sempre és imprevisible.’
