19.09.2011 - 06:00
L’octubre del 1986 vaig anar per primera vegada a la vida a Nova York, a la inauguració de la primera exposició de l’amic Miquel Barceló, de vint-i-nou anys als Estats Units. Mentida. La primera exposició es va inaugurar el 22 d’octubre al vespre al Museum of Fines Arts de Boston, on dos xitxarel·los, el Miquel Vicens i aquest cronista, arribàrem amb tren des de N. Y. per assistir al vernissatge. Veure en Miquel desembarcant a Amèrica i enrevoltat de la crème de la crème d’artistes, de galeristes, de col·leccionistes i d’autoritats que li donaven l’enhorabona va ser un fester.
Record que aquell primer vespre li va organitzar un sopar un Rockefeller bostonià, que ja li havia comprat un parell de quadres i els mostrava entre picassos, mirós i tàpies. La festassa a la galeria Leo Castelli del carrer Green Street de N Y., la setmana següent, va convocar també els ‘up to date’, els moderns de la ciutat gratacelera. Cal recordar que Leo Castelli era un ‘must’, una autoritat, que ja havia presentat en Miquel a un Andy Warhol a la Factory i aquest li havia començat un gran retrat. Quan sopàvem a un magnífic i exclusiu restaurant italià, que semblava tret de la pel·lícula ‘El padrino’, vaig pensar que entre les seleccionades persones que ens envoltaven hi havia el millor dels ‘connaisseurs’ d’art, dels ‘dealers’, dels col·leccionistes i dels financers. L’exposició va ser rebuda amb termes encomiàstics per la difícil crítica d’art novaiorquesa. Amb aquesta entrada per la porta gran dels Estats Units, en Miquel s’havia convertit en un pintor emergent. Després ell va passar devers mig any fent feina a Greenwich Village fins que va decidir que París li feia més el pes per tenir-hi un estudi permanent. Des de llavors Miquel ha exposat moltes de vegades a galeries i museus nord-americans i s’ha fet amic d’una sàvia novaiorquesa, Dore Ashton, que ha escrit un bell llibre —‘Miquel Barceló. Al bell mig del camí de la nostra vida‘ (Galàxia Gutenberg)— que és un cant al treball de l’artista.
Amb totes aquestes fetes no és gens estrany que la galeria Marlborought i l’associació d’Union Square, li haguessin demanassin que els deixàs col·locar un dels seus ‘Gran Elefantdret’ per exposar fins el maig de 2012 a la plaça d’Union Square de Manhattan. El primer ‘Gran Elefantdret‘ el vaig veure el 2007 en bronze entre garballons i mates a la Devesa de Farrutx (Mallorca), i m’impressionà aquella invenció barceloniana de fer aguantar cap baix cul alt aquella bestiota damunt la trompa. Després el vaig tornar veure el febrer de 2010 a Caixafòrum de Madrid i al juliol a Caixafòrum de Barcelona dins l’exposició antològica ‘La solitude organisative’. I també a la plaça del Palau del Papes d’Avinyó el 7 de juny de 2010 i un en guix dins el mateix Palau. M’agrada aquesta serialització d’una escultura que forma part íntima de l’iconografia barceloniana, fins al punt que en Miquel em va dir que en regalaria una al seu poble natal, Felanitx. Quan vaig veure l’elefantot capgirat en el centre de la Gran Poma, vaig pensar que Cristòfol Colom també era de Felanitx.
Biel Mesquida, escriptor
