23.04.2011 - 15:00
A migdia, la gent ha ocupat el centre de Barcelona: riuades de gent com en les millors ocasions de la diada del llibre omplen els carrers més cèntrics. Molta gent de comarques han triat passar el dia a Barcelona per fer un Sant Jordi que no poden viure els dies que cau en laborable. I, mentrestant, els escriptors van de parada en parada signant sense treva (com li passa a Sílvia Alcàntara i a Sergi Pàmies) o aguantant la solitud amb dignitat. El poder del Sant Jordi s’ha demostrat a prova de bomba. Els primers títols que sonen com a més venuts són, en no ficció, el manifest ‘Indigneu-vos!’ i les històries del Crakòvia. I en ficció el nou títol d’Albert Espinosa, ‘Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine’, ‘L’home de la maleta’ de Ramon Solsona i ‘La casa cantonera’ de Sílvia Alcàntara.
Pels autors de tots els pelatges la festa ha començat a les deu amb l’esmorzar a l’hotel Regina. Jordi Puntí arriba una mica tard perquè ve de Catalunya Ràdio, de participar en el programa El Suplement. La seva novel·la ‘Maletes perdudes’ (Empúries) va ser un dels llibres més venuts el Sant Jordi de l’any passat. Recorda que va signar tot el dia sense parar: ‘Vaig viure aquell Sant Jordi amb una mirada molt neta. I enguany ja no sóc el ‘tio’ verge, que s’estrena. Aquest any la sensació és diferent. Sé més què esperar. I no m’ho crec gens , eh!, perquè la previsió és que signi la meitat d’exemplars o menys que l’any passat. No sóc tonto. Aquest any ‘Els castellans’ és un llibre més petit i encara no ha fet gaire recorregut. I, sí, crec que ‘Maletes perdudes’ es continuarà venent aquest any. Els darrers premis que ha rebut li han donat una altra empenta’. De cara a les dedicatòries, pel llibre ‘Els castellans’, Puntí comenta que ha practicat uns dibuixets de pisos d’extraradi i en fa una demostració per a la càmera (‘clic’).
També passa per l’esmorzar Euduard Márquez, que enguany presenta una de les novel·les més ben valorades literàriment d’aquest Sant Jordi, ‘L’últim dia abans de demà’. Literàriament, el 2010 i el 2011 s’assemblen: no hi ha grans favorits ni grans noms ni un best-seller que espatlli la diversitat de títols. I això, segons els llibreters, ajuda a donar visibilitat als autors catalans. ‘La lliçó de l’any passat, diu Márquez, l’hauríem de saber llegir. L’èxit del Puntí és molt esperançador, perquè vol dir que el ventall s’ha obert i que el dia de Sant Jordi la gent també opta pel llibre literari.’ Márquez fa notar que no és gens fàcil que els títols d’autors catalans tinguin una rellevància per Sant Jordi, perquè els toca competir amb els autors catalans que escriuen en espanyol i que s’han traduït, amb els autors estrangeers traduïts, amb els llibres mediàtics i amb els llibres amb premi.
A les onze i pocs minuts els escriptors ja es troben a les parades (excepte Eduard Márquez, que es dedica a passar pels mitjans de comunicació al matí i a signar a la tarda). Carme Riera i Najat el Hachmi, dues dames de la literatura catalana amb novetat, es troben de costat en una parada subterrània del TMB (Transports Metropolitans de Barcelona). Després continuen juntes a la parada de la FNAC de la Plaça de Catalunya. La Najat El Hachmi, que signa ‘La caçadora de cossos’ (Columna) comenta que no li agrada signar llibres sota terra el dia de Sant Jordi, que és una diada per estar al carrer. I diu, rotunda: ‘Anirà molt bé aquest Sant Jordi, si més no a Barcelona. Fa dies que ho dic. Família meva i amics de Vic m’han dit que vindran a passar el dia a Barcelona.’ Diu que els lectors que se li hana costat han estat molt afectuosos i conta una anècdota: un senyor m’ha demanat que li dediqués al llibre a la seva dona i m’ha dit que es llegirien junts el llibre. I Carme Riera, que ha publicat ‘Natura quasi morta’ (Edicions 62) explica una anècdota que li va passar el dia abans: ‘Una senyora em va donar les gràcies pels meus llibres d’autoajuda. I jo li vaig recomanar que llegís ‘Una natura quasi morta’, que anava molt bé pel cutis.’
Sergi Pàmies i el seu celebrat ‘La bicileta estàtica’ (Quaderns Crema) no para de signar exemplars. i això que el llibre va sortir el setembre del 2010. Diu amb sorna que la gent que se li acosta són figurants pagats per l’editor Jaume Vallcorba. Porta una petita llibreta vermella on va anotant situacions, perquè demà publicarà la crònica de la festa. Des de dintre. Potser explicarà que una lectora, de nom Laura, li diu que va llegir el llibre a la biblioteca i li va agradar tant que ara el vol tenir a la biblioteca de casa seva. Una altra lectora li pregutna per la seva mare, la Teresa Pàmies. I en Francesc li diu que no deixi d’escriure i que no deixi la ràdio tampoc, que li fa passar tan bones estones. Un jove de nom Enric li fa signar el llibre. El primer que llegeix del Pàmies? Què dius ara! Pàmies i Monzó a ‘muerte’!
Matthew Tree signa ‘Com explicar aquest país als estrangers’ (Columna). Una noia s’hi acosta i li diu:
—Ha sortit el llibre en anglès?
—Sí, el trobaràs a Amazon, li diu Tree.
I ella:
—Creus que un irlandès entendrà què és aquest país?
—Jo diria que sí. Ho explico des d’un punt de vista molt personal…
Una altra autora que no para de signar és Sílvia Alcàntara amb la seva segona novel·la, ‘La casa cantonera’ (Edicions de 1984), que ja porta tres edicions i 18.000 exemplars. També signa força exemplars de la primera, ‘Olor de colònia’. Una noi jove s’hi acosta. Se la veu força emocionada. Li explica: ‘Em vam llegir mb el meu club de lectura, que som una colla de cinc amigues que ens trobem un cop al mes, sopem plegade i comentem un llibre. La vaig sentir en una entrevista a RAC 1 i em va agradar i vaig recomanar el llibre. I ara vull llegir el segon.’ I un noi robust i contundent li diu: ‘Pel Jordi, de l’escola d’escriptura de l’Ateneu, a veure si se m’enganxa alguna cosa’.
