11.04.2010 - 06:00
Cercar la recepció internacional que han tingut un centenar de novel·les d’un centenar d’autors de la literatura catalana, en l’àmbit de la ficció és entrar en un món poc conegut fins ara. L’exposició ‘Ficcions enfora’, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i comissariada per Esteve Miralles i Enric Gallén, aporta molta informació nova sobre les traduccions fetes d’obres literàries catalanes i desvirtua força tòpics que l’empetitien.
‘La literatura catalana no és ni minoritària ni té un caràcter perifèric’, diu Esteve Miralles. ‘L’exposició ‘Ficcions enfora! La literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries’ demostra que la literatura catalana ha esdevingut un centre d’atracció en aquest món. Un bon exemple n’és el teatre. Per exemple, l’obra de Carles Batlle ‘Temptació’ es va estrenar abans a Viena que no a Barcelona. I hem de pensar que Josep M. Benet i Jornet figura entre els cinc millors dramaturgs europeus. La mundialització ens ha anat molt bé.’
L’exposició comença amb un mapa del món en què se situen amb gomets de colors les obres dels deu autors més traduïts: Sergi Belbel, Josep M. Benet i Jornet, Jaume Cabré, Quim Monzó, Carme Riera, Jordi Sierra i Fabra, ‘El mètode Grönholm’ de Jordi Galzeran, ‘La pell freda’ d’Albert Sánchez Piñol, ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda, ‘Tirant lo Blanc’ de Joanot Martorell; també s’hi inclou un fenomen excepcional: ‘Les tres bessones’ de Roser Capdevila, amb els drets televisius venuts a tot el món, tret d’Austràlia, i s’hi inclou perquè parteix de la literatura.
A l’exposició, hi trobem dades interessants com aquesta: els 450.000 exemplars venuts de ‘Les veus del Pamano’ de Jaume Cabré a l’alemany o els 300.000 de ‘Pedra de tartera’ de Maria Barbal, també a l’alemany; o els dos milions llargs d’espectadors de tot el món que ja han vist ‘El mètode Grönholm’ o les trenta-una llengües diferents de ‘La pell freda’, o les esplèndides crítiques d’aquesta obra i de la trilogia de ‘La guerra de les bruixes’ de Maite Carranza.
Una tercera part de les traduccions es fan al castellà, una altra tercera part a l’anglès i a l’alemany i la tercera part restant es reparteix entre una vintena llarga de llengües en què cada any es tradueix una obra catalana.
Els criteris aplicats a la selecció dels 101 autors són diversos. D’entrada, solament hi ha novel·listes, contistes i dramaturgs; poetes, assagistes i divulgadors científics resten pendents. A més, han prevalgut el nombre de traduccions i el volum d’exemplars venuts. Finalment, tan sols hi ha una obra per autor, a gratcient que n’hi ha, com Mercè Rodoreda, que tenen molta obra traduïda.
I si Esteve Miralles assenyala que l’exposició fa caure tòpics, Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, n’abona un, el que diu que una obra ha de tenir èxit a fora perquè triomfi a casa. Així es desprèn de les seves paraules: ‘No volem fer un discurs triomfalista ni cofoista, però sí que volem desacomplexar-nos. I per què aquesta exposició? Perquè quan es mira la nostra realitat literària sense complexos ni condicionants ideològics, es troba interessant. I els editors de fora són capaços de construir èxits amb l’obra dels nostres autors. I volem aprofitar aquest èxit exterior per retornar-lo cap endins, per redescobrir o descobrir els nostres escriptors.’
Oriol Izquierdo recorda que la fundació de l’Institut Ramon Llull i les accions de la Fira de Guadalajara i de Frankfurt, sobretot d’aquesta última, han estat una caixa de ressonància enorme. ‘Gràcies a Frankfurt l’evolució natural de les traduccions s’ha consolidat.’
