[VÍDEO] Zoo posa el punt final amb “Epíleg”, la seva darrera cançó

  • La mona del logotip pren la paraula i narra la història de Zoo en una cançó farcida de referències

VilaWeb
Arnau Lleonart
10.01.2024 - 20:10
Actualització: 10.01.2024 - 20:18
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

La banda Zoo tancarà enguany la seva trajectòria després de deu anys fent música sobre els escenaris i als estudis, d’on han sortit tres àlbums i un EP. Van començar el 2014 amb la publicació de “Estiu“, una cançó vitalista de gran èxit en aquell moment que va empènyer Toni Sánchez (Panxo), que durant anys havia participat en projectes musicals com Orxata Sound SystemRadio MacraméRiot Propaganda, a encapçalar el seu propi grup. Uns mesos després, publicaven Tempestes vénen del sud, primer disc de Zoo, i començava un camí que els ha dut a tocar per tot el país i en grans escenaris internacionals.

Ara, una vegada ha anunciat la retirada, Zoo repassa tota la seva trajectòria a “Epíleg“, en què repassa, tant amb la lletra com amb la música, tot allò que els ha passat aquests darrers deu anys. Escolteu-la a continuació:

La lletra l’assumeix en primera persona la mona que des del primer dia acompanya la banda com a logotip i que ara descriu del seu punt de vista les peripècies de Zoo: “Estava jo dormint al meu cau. Era 2013, va aparèixer Panxo amb ritmes, lletres, somnis esguerrats en bosses. Ens llancem al riu el 2014, ‘Estiu’. Que bonic sentir-se viu.” Repassa com després d’haver publicat el gran èxit es va haver de formar la banda i van aparèixer músics que després serien imprescindibles: el productor Mark Dasousa, Marcos Úbeda, Arnau Giménez i Hèctor Galan. “Ja va fins al sostre la furgoneta, molta més passió que excel·lència als concerts, moltes samarretes amb la meua jeta“.

Després del primer disc i d’un començament fulgurant, apareixen els dubtes per com ha de ser el segon: “En un any ha canviat el plan. Segon àlbum, queda poc saldo, s’ho passen mal. Sonaran més himnes? Eixiran les nòmines? Por, suor i llàgrimes; tot això és Raval.” És en aquest moment que presenta dues noves incorporacions al grup, Natxo Císcar i Toni Fort (Pollet), i certifiquen que Raval ha agradat i és benzina per a continuar l’aventura: “La màquina engrassada, les factures pagades, s’allarguen les ressaques, no guanyen pa empastraes.” No sabem ben bé a quina anècdota fan referència, però també diuen: “Respecten els curreles, ignoren els tolais, excepte en aquell poble que acaben a galtaes.”

Després d’aquests dos primers àlbums i un EP que va incloure les cançons “Robot”, “Omertà”, “Cançons d’ofrena” i “Karrer de l’amargura” —una versió de “Carrer de l’amargura” amb els músics bascs Fermin Muguruza, Xabi Arakama i Zo-Zongó!!—, Zoo va fer una aturada que va semblar profètica, perquè va coincidir amb l’aturada obligada que va significar el confinament per la covid: “Dos zero dos zero, any de paró i ve pandèmia. La que vam lliurar no té ni nom. Que previsors que vam ser guardant llenya, i que inexplicable tindre tanta sort.”

Ens explica també com van passar aquells mesos, que més tard sabríem que van aprofitar per coure el tercer disc, Llepolies: “Va ser estranya, fecunda, bohèmia, poca pirotècnia, molta diversió. Si he de posar nota a este període d’incerteses i angúnia jo li done un punt: d’inflexió.” I ara sí, ens desvela que preparaven el disc: “De tobogans i d’ironies, de llepolies. Si fores jo també ho faries, menys tonteries.”

La ronda de Llepolies els va elevar al seu màxim èxit i van omplir escenaris majúsculs com el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center, a Madrid: “Ovacions i trofeus, la gent en peu al coliseum, donant-se la pau i l’harmonia.”

La mona aborda també la pregunta recurrent sobre el discurs polític que impregnen les cançons de Zoo, un tema que ja havien tractat a la cançó “Ventiladors“: “I la ideologia, què va ser d’això? Ells t’ho contarien, però no vull jo pujar a un altar, castigar, demanar perdó. No arribarà el dia, no sóc religiós.” En una entrevista a VilaWeb després de la publicació de Llepolies, Panxo contestava això quan li preguntàvem pel cost que havia hagut de pagar per fer gran Zoo: “Que alguna gent em tinga com a referent d’alguna cosa, més enllà de la música que fem. A mi també m’ha passat, sóc molt mitòman. Quan era un nano, aconseguir parlar amb el cantant de Reincidentes era un somni. Per això ho entenc, però no em sent còmode. O quan em fan algunes preguntes sobre qüestions polítiques i s’espera que la meua opinió sobre coses que van més enllà de la música puga ser vàlida. Em fa sentir incòmode, perquè tinc poca cosa a aportar. Més enllà d’açò, crec que el preu ha sigut molt còmode de pagar. Ho pague molt a gust.”

Què és Zoo?

Repassada la trajectòria cronològicament, la cançó obre ara un capítol en què ens explica què és Zoo. Què els mou i què els identifica: “Bojos del goig i la paraula: en peu! Rojos i ateus, caiga qui caiga, veus? Filòsofs d’afters hours i de sobretaula, els meus. Estil, agitació i propaganda, en la samarreta corbella i martell, i altres conviccions que em van donar treball.”

Però res és etern i Panxo, que posa veu a la mona, ens canta que si bé “va ser tan bonico deixar-se la pell”, “una faena per a sempre, mai”. Deixen els micròfons però no se’n van, continuaran al País Valencià: “Busqueu-nos al sud, on no seguim les modes i ens currem el discurs. De causes comunes, la nostra zona és l’escenari, pintamones. El llit, el parc i el diccionari, la barra i el vermut.” Deixen els micròfons però no se’n van, en queda el llegat: “Hem deixat un rastre de verí, de mares a fills. Podeu traure pit, i amics: no patiu per mi que vaig tindre sort i bona vida. Missió complida, xé, què he sigut feliç.”

Musicalment, dins “Epíleg” podem trobar tot de referències a unes quantes cançons de Zoo. Començant per la lletania inicial de la melodia, que recorda al ritme de “Panya“, a partir del primer minut podem sentir els vents de “El cap per avall” quan s’acompanya amb un canvi de ritme la narració dels dubtes que van sentir quan preparaven Raval, el segon disc. També podem sentir la guitarra de “Corbelles” al tram final de la cançó, quan ens parla de les conviccions que inspiren les lletres de Zoo.

Deu concerts per a dir adeu

Ara Zoo té davant deu concerts durant el 2024 per a acomiadar-se dels seus seguidors. Començaran la ronda l’1 de març a Lugo i passaran per Pamplona i Múrcia abans d’arribar el 6 d’abril a Barcelona, una de les ciutats que l’ha rebut més bé sempre, i aprofitaran l’escenari de la Telecogresca per fer vibrar el públic. Emularan així la Gossa Sorda, que el 2016 també va escollir l’escenari de la Telecogresca per a fer el seu últim concert al Principat.

Després tocaran a Bilbao; al macrofestival Viñarock, a Villarrobledo (Castella-la Manxa); i a Mallorca, l’1 de juny. A final de mes faran dos concerts consecutius a Madrid abans de tornar a Castella-la Manxa amb un concert al Bonillo per, finalment, dir l’últim adeu a casa, a Gandia, amb una actuació al festival Pirata Beach Fest.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any