El fiscal Javier Zaragoza, durant la conferència en línia organitzada pel Col·legi d'Advocats de Barcelona

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Viatge en el temps, ahir al migdia, per a escoltar la conferència de Javier Zaragoza, el fiscal que va acusar els presos polítics des del Tribunal Suprem. L’home va desgranar la història de la fiscalia espanyola, la qual va remuntar a 1713, quan la fundà el fiscal castellà Melchor Rafael de Macanaz, l’home que va abolir els furs valencians i va confiscar els béns valencians i catalans. Zaragoza va citar l’època franquista de la fiscalia i sobretot els anys actuals, posant èmfasi en la seva independència respecte als governs. La conferència, titulada ‘La rellevància constitucional del Ministeri Fiscal‘, no es va poder fer en directe a causa de la covid-19, i centenars de persones es van connectar en línia a la plataforma Zoom per escoltar-la. Els organitzadors de l’acte, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, presidit per Maria Eugènia Gay, van prometre que intentarien que al setembre el fiscal Javier Zaragoza vingués presencialment a parlar del procés, tot i les fortes protestes i crítiques que l’acte d’ahir han causat entre molts col·legiats, ofesos per la presència d’un home clau en la sentència als presos polítics.

Zaragoza va estar acompanyat dins la pantalla pel seu amic José María Fuster Fabra, membre anys enrere de Fuerza Nueva, advocat i padrí de noces del general Galindo, condemnat per terrorisme al País Basc. Aquest article de Josep Casulleras descriu la vinculació dels organitzadors de l’acte amb la plataforma unionista Llibertats, incloent-hi el moderador, Eloy Moreno Torres, l’espès Francisco Chamarro Bernal i un combatiu Miguel Capuz Soler, que va disseccionar l’anomalia espanyola en els processos d’instrucció. Segons Capuz, el procés d’esclarir els fets abans del judici està tan controlat per la fiscalia que el pres acaba condemnat abans de començar. ‘Recordo que hi havia un magistrat a Barcelona que deia: que passi el condemnat. Abans del judici!’, deia un Capuz que ahir va jugar a equilibrar la balança en una hora i mitja d’elogis a la feina, funcions i independència dels fiscals, començant per Javier Zaragoza.

Una hora i mitja en què es va poder entrar al seu món, el seu argot, els tecnicismes i les lleis datades de 1870, i les sentències dictades un 19 de juliol contra la reparació de víctimes de la ultradreta a Navarra. Ahir al migdia, el fiscal Zaragoza va jugar a casa, tot i que en alguns moments va tenir problemes tècnics que van deixar-li la imatge congelada, com segons quines mentalitats.

VilaWeb us ofereix, transcrita i editada, la conferència que vam poder seguir per Zoom, juntament amb altres zoombats, i que va encetar José María Fuster Fabra amb una ditiràmbica presentació del seu amic, amb qui va dir que menjava bolets i prenia vi a Madrid.

José María Fuster Fabra, durant la conferència en línia amb el fiscal Zaragoza.

José Maria Fuster Fabra: ‘Zaragoza sempre ha estat considerat progressista’
«Javier Zaragoza ha assumit tota la seva vida de fiscal amb una vocació tremenda. Parlar de Javier Zaragoza com a fiscal és parlar d’un currículum realment impressionant: va ser al País Basc a partir de 1981, en els anys de plom. Va exercir acusacions en la lluita contra ETA, però també contra membres dels cossos i les forces de seguretat acusats de tortures. És un dels fundadors de la Unió Progressista de fiscals que va arrencar amb criteris que xocaven amb la fiscalia que venia del franquisme. Sempre ha estat considerat un fiscal progressista. Va passar a la lluita del narcotràfic, i algunes organitzacions de narcotraficants van arribar a planificar-ne l’assassinat. Lluny d’atemorir-se, el seu següent pas, després de divuit anys de lluita contra el narcotràfic, va ser assumir la direcció de la fiscalia de l’Audiència Nacional.

Els anys t’ensenyen moltes coses, com ara el plaer de tenir com a amics la gent que admires. Per mi, la possibilitat, quan vaig a Madrid, de menjar uns bolets i prendre vi amb el meu amic Javier i parlar del fet humà i el diví és extremadament reconfortant. Tinc aquesta immensa sort. Javier Zaragoza és tremendament calmat i tranquil. Que és valent, ho té més que acreditat. I a ell li escau com a ningú la frase de Napoleó: ‘Estimo els meus enemics perquè són els únics que no m’obliden mai.’ A Javier Zaragoza els seus enemics no l’obliden mai. I la tranquil·litat amb què s’ho pren exaspera propis i estranys.»

Javier Zaragoza: ‘Aquesta fiscalia ha estat proactiva en la justícia universal’
«Gràcies per la invitació. I per haver resistit fins al final. Malgrat totes les pressions i la campanya en contra. Només puc dir que us estic molt agraït. Vull que transmeteu la meva gratitud a la vostra degana. I sobretot, al meu amic José María Fuster, agrair-li les seves paraules. Quan es tracta d’estigmatitzar, és normal que només s’esmentin algunes coses, com m’ha passat a mi, sobre el judici del procés, el cas Guantánamo, o el cas Couso. S’ha de dir les coses senceres. I la veritat és que en tots dos casos els tribunals han donat la raó a la fiscalia. Certament. Però vull recordar que la fiscalia que jo presideixo també va donar suport a la investigació del poble sahrauí, i al cas Guatemala, en relació amb l’assalt a l’ambaixada i l’extermini del poble Maia. I que ha donat suport a la investigació dels jesuïtes al Salvador, i del genocidi d’espanyols a la Segona Guerra Mundial, en el camp de concentració nazi de Mauthausen. És a dir, aquesta fiscalia ha estat proactiva en la justícia universal. Però les lleis imposen límits. I els límits s’han de respectar. I aquesta és la clau.

Una breu reflexió: diuen que la judicialització de la política és el gran mal. No hi estic d’acord. El gran problema és la politització de la justícia. Quan els partits polítics instrumentalitzen la justícia en el seu benefici. O la política de nomenaments d’alts càrrecs judicials quan es reparteixen quotes. Això és un greu problema, com fer retrets a les resolucions judicials quan no agraden.

La desjudicialització de la política és l’altra cara de la moneda. Aquest és un terme estrany, fruit d’una visió un punt patològica de la justícia. La desjudicialització no pot servir per a sostraure del control judicial el compliment de les lleis. Ni per col·locar sota el paraigua de la impunitat l’acció política quan trenca la legalitat. La defensa de la legalitat constitucional és una qüestió que transcendeix els projectes polítics partidistes. I aquí tindreu sempre el Ministeri Fiscal.

Javier Zaragoza.

Passem a la independència del poder judicial, que inclou jutges, tribunals i Ministeri Fiscal. Una missió que no es pot complir si la institució encarregada de procurar-la i garantir-la depèn de qui ha de ser controlat. Axioma fonamental.

Hi ha el debat antic sobre la configuració legal i constitucional del Ministeri Públic. Un debat tan antic com l’existència de la mateixa institució, que es pot situar el 1713, amb la designació de Melchor Rafael de Macanaz com a fiscal general del Consell de Castella. De record ingrat a l’Aragó perquè va tenir un paper important en la supressió dels furs, però que els darrers anys de la seva vida va estar exiliat i empresonat per haver-se resistit a les pressions del rei.

Aquest debat sobre la independència s’alimenta directament, o indirectament, dels diferents governs. Tots sempre sucumbeixen a la temptació de posar el fiscal al seu costat. Recordareu que durant molts anys el fiscal general de l’estat el podien nomenar en un consell de ministres i cessar-lo en el següent.

L’extinta llei orgànica del poder judicial de 1870 (la provisionalitat de la qual es va allargar més de cent anys) va dissenyar el fiscal com el representant del govern als tribunals. I fins a l’entrada en vigor de la constitució, el ministre de Justícia podia donar ordres i instruccions al fiscal del Tribunal Suprem i als fiscals territorials. La dependència jeràrquica del govern era inqüestionable.

La constitució va encunyar el 1981 un model diferent, eliminant la dependència jeràrquica amb el govern que hi havia fins aleshores. El govern, això sí, mantenia la proposta de candidat, però el nomenament el feia el rei. El problema és que el càrrec de fiscal general no tenia un estatus jurídic que el blindés de les ingerències del govern. El govern, paradoxalment, no podia donar instruccions al fiscal, però en canvi sí que el podia cessar. Inseguretat jurídica absoluta. No tenia ni mandat. Això es traduïa en iniciatives legals per part del fiscal que anaven molt en la línia del govern que l’havia anomenat.

La reforma del 2007 va tenir aportacions molt positives: es va crear l’inexistent estatus del fiscal general, el mandat de quatre anys, que el cessament del fiscal general tingués unes causes taxades, i que fos el congrés dels diputats que intervingués en el seu nomenament. Per informar, tot i que de manera no vinculant, sobre la idoneïtat.

Cal reforçar la plantilla i els recursos, així com canvis normatius que enforteixin la independència del Ministeri Fiscal. Per exemple: l’autonomia pressupostària. Sense autonomia pressupostària, s’està sempre subjecte al control del Ministeri de Justícia, i així no tindrem mai una plantilla adient, ni per a assumir tasques d’investigació. Avui som 2.700 fiscals per 47 milions d’espanyols. Ràtio molt reduïda d’un fiscal per cada 17.400 habitants. Un altre canvi seria que el congrés dels diputats i la comissió de Justícia tingués més pes en el nomenament del fiscal general.

O limitar el poder del fiscal general de l’estat respecte de cada afer que puguin portar els 2.700 fiscals arreu de tot el territori (article 25). Això no passa en altres estats similars als nostres. És normal que el fiscal general disposi d’instruccions de política criminal en termes generals, però arribar al detall reforça la imatge de sospita de pèrdua d’imparcialitat. També hauria de retocar-se l’article 27, perquè el fiscal concret del cas pogués defensar-se millor en contra del superior jeràrquic, per les raons que tots sabem. Són reformes imprescindibles si volem assumir el canvi d’una reforma molt necessària, i inviable en la situació en què ens movem.»

Chamarro Bernal i el 19 de juliol
La intervenció del segon ponent, Francisco Chamarro Bernal, va ser espessa i es va centrar en la idea que la instrucció, l’esclariment dels fets en un cas, no pot passar a dependre només dels fiscals, perquè els advocats i la defensa han de tenir el seu paper i drets:

«Durant molts anys ens han dit que la panacea de la instrucció penal seria que es traspassés íntegrament al Ministeri Fiscal. No hi havia ministre que no ho cités. Acabava desat en un calaix. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional que comentaré, entenc que la qüestió s’ha clarificat del tot. I podem dir que el Ministeri Fiscal no pot fer-se càrrec íntegrament de la instrucció penal. I així ho defensaré.

La sentència 85/2018 del 19 de juliol del Tribunal Constitucional es dicta a conseqüència d’un recurs d’anticonstitucionalitat promogut pel president del govern contra la llei foral 16/2015 del 10 d’abril del Parlament de Navarra. La llei de reconeixement i reparació de les víctimes per actes de motivació política provocats per grups d’extrema dreta o funcionaris públics. Es va crear una comissió que podia establir els fets, encara que cap tribunal ho hagués fets abans, per tal de reconèixer les víctimes i rebre prestacions. El TC va anul·lar la comissió perquè els delictes només poden ser estudiats al judici penal.»

I segons Bernal, aquesta sentència del TC d’un 19 de juliol sobre l’extrema dreta dóna per tancada la qüestió.

Miguel Capuz Soler.

Miguel Camuz: Que passi el condemnat!
«No ho dic jo, Vicente Sendra diu que en el nostre sistema actual, la defensa s’ha d’enfrontar a dos acusadors: el Ministeri Fiscal i el jutge instructor, la tasca del qual és essencialment inquisidora, al contrari del que passa a països on han instaurat un fiscal investigador i un jutge de garanties.

Donem la instrucció al Ministeri Fiscal encara que tinguem un jutge de garanties, un de recusació i un d’enjudiciament. Al final, el mateix que instrueix ens acaba acusant. Costa una mica d’entendre. Si resulta que el fiscal ha d’acusar durant tota la instrucció, acabem com la llei d’enjudiciament criminal, que entrem vençuts al judici. Recordo que hi havia un magistrat a Barcelona que deia: que passi el condemnat. Abans del judici!

Al jutge instructor li competeix la direcció de la investigació, i no li correspon ocupar una posició d’enemic de l’investigat. Es parla del principi d’imparcialitat. Però jo aquí discrepo. No existeix aquesta imparcialitat. Quants dels que ens dediquem al procés penal sentim aquesta frase? Providència: passi al Ministeri Fiscal per a informe. Ho veiem cada dia. És cert que després el jutge ho resol. Però quants cops resol en contra de l’informe del Ministeri Fiscal? Poques vegades ho veiem. Molt poques.

Per què dic que el Ministeri Fiscal té part d’instructor? Per què l’article 3.24 diu que només el fiscal pot demanar declaració de complexitat; l’article 801 que només ell pot demanar la conformitat premiada dels judicis ràpids (cosa que modifica directament el codi penal, que redueix un terç la pena); i l’article 963.1.1 diu que el fiscal pot demanar el sobreseïment en els delictes d’escassa gravetat.

Jo recomano la sentència del TC 206 del 2003, de l’1 de desembre, i llegir el vot particular de Javier Delgado Barrio. Il·lustra molt sobre la instrucció.

La instrucció no ha de dur necessàriament a la condemna. No ens equivoquem. No existeix una mena de presumpció d’innocència invertida en clau de condemna (en aquest cas, era una agressió sexual). No ens equivoquem. Partint d’aquesta premissa, les garanties han de ser en totes les fases d’instrucció.

Hi ha més avantatges per al Ministeri Fiscal: no els podem imposar costos en la cassació, ni quan recusa un jutge o un magistrat. O el tema dels secrets de les actuacions. Ho sento, però en la reforma del 2015 no veig que digui que es pugui prorrogar el secret de les actuacions. Crec que no es pot prorrogar el secret. Plantegem-ho. Algú pensarà, que ruc. Però la llei diu el que diu.

Penso que la instrucció que tenim és bona, però hem de ser més persistents en les nostres actuacions.

Recordem que el TJUE, el 9 d’octubre de 2019, en referència a l’ordre europea de detenció [cas Puigdemont] dicta que encara que les euroordres siguin dictades pel Ministeri Fiscal, han de ser gravades per un tribunal. És el tribunal, que garanteix que l’ordre reuneix els requisits. No pas el fiscal.»

Torn de preguntes:
Eloy Moreno Tarrés: ‘Les preguntes formulades, les divideixo en dos blocs. Unes tenen a veure amb propostes sobre el nomenament del fiscal general de l’estat. I el segon grup de preguntes no té res a veure amb el tema de la conferència, sinó amb algunes especificitats relatives al judici del procés. No està marcat que s’hagin de respondre avui. Amb independència que si hem d’organitzar una conferència per a respondre a aquestes preguntes sobre la intervenció del fiscal Zaragoza en el judici del procés, no tenim inconvenient a organitzar aquesta conferència.’

Eloy Moreno Tarrés.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.