13.12.2022 - 21:40
Finalment Xavier Trias ha confirmat que seria candidat a la batllia de Barcelona. Candidat per Junts, encara que, si hem de fer cas de les seues primeres explicacions, molt poc candidat de Junts, o tan dissimuladament com puga candidat de Junts –Josep Rexach ho explica bé en aquesta crònica.
És evident que la seua presència en la cursa electoral ja és per si un revulsiu en una ciutat cada dia més entristida i crispada. Una Barcelona que és ara mateix una ciutat sense rumb, un desastre que reclama a crits un canvi urgent. Segons que sembla, ell està convençut que és l’únic candidat que es pot presentar com a anti-Colau, de manera que assumeix un paper que va més enllà de les sigles del seu partit.
Per a ell és una prioritat, sobretot, acostar el PDECat al seu projecte, perquè tot fa pensar que assistirem a unes eleccions molt renyides en què cada vot comptarà i perquè els drets electorals de l’espai que era convergent els té el PDECat, pel que fa a les municipals de Barcelona. I, de la mateixa manera, i per raons molt semblants, Trias ja ha fet des del primer minut una crida als votants descontents del PSC i d’Esquerra perquè el voten a ell, no necessàriament a Junts. En aquest intent de presentar-se com a transgressor i transversal ha arribat al punt, un pèl esperpèntic, de no descartar acords amb el PP, i ha explicat que a ell, quan era batlle, el PP sempre l’havia tractat bé.
L’estratègia és, doncs, nítida: Trias es posa al mig del ring i desafia Ada Colau intentant que Collboni i Maragall resten en un segon pla. El temps dirà si així pot capgirar les enquestes, però és clar que si Junts volia tenir un candidat competitiu amb possibilitats fins i tot de guanyar aquest és Xavier Trias. La qüestió, tanmateix, és quin preu estan disposats a pagar per tenir-lo.
I ho dic perquè en els primers compassos visibles de la maniobra allò que crida més l’atenció és el retorn descarat de la vella Convergència. Trias mateix ahir se’n va declarar orgullós i va arribar a dir que CDC no s’hauria hagut de dissoldre mai. Que el PSOE i el PP també han tingut problemes (de corrupció, això no ho va dir ell) i no s’han dissolt. Un argument –diguem-ho tot– una mica coix i interessat. Convergència no es va dissoldre tan sols pels problemes de corrupció, sinó també perquè el procés independentista la va arrossegar, com a molts més partits. I, en relació amb això, sobta l’estudiat allunyament que el candidat fa respecte de la independència. Amb l’excusa, certa però excusa, que les eleccions locals no tenen res a veure amb les nacionals, Trias juga a l’ambigüitat i per tant els votants es poden trobar amb un disgust després del recompte de vots. Ahir, per exemple, posava en el mateix sac i com si fossen una mateixa cosa el PSC i ERC; i això tothom ha de reconèixer que és molt poc consistent amb les crítiques ferotges que Junts fa a Esquerra quan és aquesta que trenca el bloc independentista acostant-se al PSC.
Els primers noms que s’han sabut de la llista, en fi, no inclouen cap sorpresa i remarquen aquest retorn a la vella Convergència. Tenir de número dos Neus Munté, que va ser l’artífex del pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, més enllà del seu valor personal com a candidata, estic segur que és una manera d’enviar un missatge, i no precisament als electors sobiranistes.
Barcelona necessita urgentment un canvi. Però un canvi, per definició, no pot limitar-se a tornar a una època passada. Aquell PP amb què Trias podia pactar i que el tractava bé no és el PP posterior al 9-N i al Primer d’Octubre, el PP del 155. Com el PSC no és tampoc el socialisme previ al 9-N, aquell que encara creia en la democràcia i que els vots decidien. Un dels més grans i eficaços col·laboradors del Trias batlle, Joaquim Forn, va passar tres anys a la presó i ara no podrà ser a la seua llista per les conseqüències de la repressió desfermada pel PP i el PSOE, junts, després de la proclamació de la independència. De manera que el PSC no és un partit més i prou. Fins i tot diria que allò que va ser sociològicament Convergència abans del procés, les bases d’aquell partit, avui és ben diferent. El moviment per la independència ha radicalitzat aquells votants, no tan sols perquè han canviat del punt de vista nacional, sinó també perquè han copsat –després d’haver-les viscudes de prop– les monstruositats del poder d’una manera que abans els era llunyana.
Per tot plegat, presentar com a fórmula política, avui, el retorn al 2011 em sembla senzillament inquietant. Perquè Catalunya no és allò que era el 2011 i tot això que ha passat aquests anys no es pot deixar de banda, com si no hagués passat. Però també perquè Barcelona no és com era aleshores. Ni el món global és com era, una cosa abans allunyada i que ara és ací mateix, als nostres carrers i barris.
Per això els envits nous per a la ciutat no són els que tenia el 2011 i se’ns acumulen sense resposta. Fins al punt que obliguen la gent a fugir-ne, a abandonar una ciutat que havia estat, temps enrere, anhelada per tothom. Trias n’hauria de ser conscient.
VilaWeb us ofereix ara també, com a novetat, la possibilitat de regalar una subscripció del diari, amb un producte físic dissenyat especialment. El podeu veure ací.
