Xavier Gual: “En molts instituts, el català no és ni la segona llengua”

Entrevista a l'escriptor, periodista i professor, que publica 'Qui ha de salvar el català? Crònica d'un professor de secundària' (Eumo Editorial)

VilaWeb
Bel Zaballa
06.11.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De mica en mica, s’ha anat trencant el tabú sobre la immersió lingüística a les aules, un model que en la teoria i en el context en què va néixer era ideal però que amb el pas del temps s’ha convertit en una mentida amb què ens hem estat enganyant. No tots. Els professors ja veien què passava. Però els fallaven els altaveus. Això diu Xavier Gual (Barcelona, 1973), que a més de ser autor d’una dotzena d’obres de narrativa i haver treballat de periodista fa quinze anys que és professor de secundària. Amb aquestes credencials ara publica Qui ha de salvar el català? (Eumo Editorial), una sèrie d’articles en què relata el dia a dia als instituts que ha conegut, principalment del Vallès, i també ofereix propostes per a revifar el català. Sap de què parla. El llibre no tan sols interpel·la els professors (“tots som professors de llengua: el de socials i el de matemàtiques també”, i això vol dir, per exemple, que tinguin en compte les faltes en un examen), sinó també les famílies, que tenen la responsabilitat de transmetre la llengua, i al cap i a la fi, la societat i els governs, que han de fer que el català sigui útil.

La realitat que explica, no per més sabuda esgarrifa menys, i se sintetitza força amb aquest comentari que fa durant l’entrevista: “Quan sents dos alumnes parlant entre ells en català, te’ls mires, perquè et crida l’atenció.” També confessa que molts alumnes obtenen el C1 de català tot i no tenir-ne les competències bàsiques, perquè no pot haver-hi tants suspesos, i això, avisa, es pagarà car. Si no es paga ja.

—”Els governs no saben què passa dins l’aula.” Quina és la realitat dels centres?
—Hi ha una certa desconnexió. Nosaltres vivim el dia a dia de dilluns a divendres, durant molts anys, hi ha una realitat que coneixem. Però no tenim altaveus per a explicar-ho, i al polític de dalt de tot no li arriba. La immersió lingüística ha estat molt vàlida en uns anys en què la majoria dels alumnes tenien el català com a llengua de família. En el moment en què hi ha una gran majoria d’escoles públiques on no és així, on fins i tot en cap cas el català es parla a casa, no n’hi ha prou amb dues o tres hores la setmana de català per a tenir competències bàsiques.

Una qüestió preocupant que expliqueu en el llibre són les mancances en expressió oral i escrita i en comprensió lectora…
—La immersió ha de ser, justament, que totes les assignatures es facin en català. Això reforça l’aprenentatge de la llengua. Com que això no passa, anem perduts. Ningú controla que la resta d’assignatures es facin en català. És un problema, i ha anat empitjorant el rendiment de l’alumnat. Aprovem molts alumnes a qui donem el C1 de català a 4t d’ESO perquè han superat un examen escrit, han trobat el complement directe i han fet una redacció. Però no tenen capacitat per a fer-te un discurs en català, per exemple. O una exposició. Això ens ho trobem a batxillerat, que fan treballs de recerca i després no tenen competències per a fer l’exposició ben feta en català.

“Que ens deixin suspendre massivament en català”, demaneu. I confesseu que molts professors heu estat permissius i heu fet els ulls grossos.
—Hi ha un pànic des de dalt de tot que fem un embut. Si fóssim estrictes, hauríem de suspendre molta més gent. Hi ha molt de pànic del fracàs escolar. Però això vol dir que falsegem les titulacions que donem. A l’ESO han de tenir uns aprenentatges que en molts casos no són reals. I en el cas de la llengua, resulta que donem el C1 de català, que és una bestialitat. Jo tinc un cas d’un alumne de batxillerat que ara s’està traient el B1, perquè havia vingut de fora, no tenia el nivell, i no aprovaria mai, si no. I ha anat a una escola d’idiomes. Com més va, els instituts més treballem com a escola d’idiomes, perquè és una llengua que han d’aprendre des de zero.

Alumnes sense competències en català, i professors que no parlen català, tampoc.
—Hi ha molts companys que han decidit, per afinitat amb la majoria de l’alumnat, de parlar-los en castellà. I, en molts casos sense adonar-se’n, comencen la teoria en català i després canvien i fan la resta de la classe en castellà. Això són moltes hores que no es fa res en català. Si a casa, amb els amics, a les xarxes, la televisió, tot ho fan en castellà, vol dir que només fan dues hores la setmana en català. Això és molt poc. I van passant els anys. Hem de buscar la manera, potser una escola d’adults, potser una altra via, perquè es treguin aquesta titulació amb més temps, perquè tampoc cal que vagin repetint indefinidament 4t d’ESO. Tenim alumnes que, pel perfil sociològic, gent nouvinguda o gent que no es belluga més enllà dels barris perifèrics on viuen, que no senten ningú que parli català, i a vegades es pensen que ni existeix.

Xavier Gual (fotografia: Eumo Editorial)

Us pregunten si el català existeix?
—Cada any! I si serveix per a res. Nosaltres fem una feina i després, fora, s’ha de justificar que sí, que serveix, que tindran més oportunitats laborals, que segons on vagin o on treballin, els demanaran que els parlin català, o que els entenguin… Han de veure aquesta realitat. Nosaltres fem una part molt important, bàsica. Aquesta immersió s’ha de complir. No sé com, perquè és molt antipàtic, això de posar multes o perseguir companys. Però hi ha professors que s’han jubilat després de més de trenta anys treballant aquí que no han dit mai ni una sola paraula en català. Suposo que això els de dalt ho deuen intuir, però és que és tan important! Es posa en perill el futur de la llengua. Perquè no es transmet. Es perden parlants. Un alumne catalanoparlant, a l’institut, entre companys, no el fa servir, el català, perquè la majoria fa servir una altra llengua. En molts instituts, el català no és ni la segona llengua. Jo treballo a la zona del Vallès, entre Sabadell i Terrassa, i aquesta és la realitat dels instituts públics. Són molts alumnes que passen per aquí.

Els inspectors no han fet la feina que havien de fer?
—Jo puc dir-vos els noms i cognoms de gent que ha treballat amb mi que no ha parlat mai català, però potser no em pertoca pas. Hi ha molta por. Hi ha direccions més valentes i d’altres amb més por d’aixecar segons quins debats. Els de català sembla que hàgim de defensar això tots sols, però potser els de socials o els de matemàtiques ens podrien donar un cop de mà. Tots som professors de llengua. Això és el que defenso. Jo no aniré assenyalant ningú. Això qui ho ha de fer? Doncs qui s’encarrega d’aquestes coses. Però passa que els inspectors també veuen la realitat que troben… Si jo sé que ve un inspector al centre, aquell dia faré allò que sé que toca per llei. Cal fomentar la consciència. Entre els professors trobes tot l’espectre polític, també algun que està de cul amb el tema del català, i que no li entra de cap manera, i fins i tot és reaccionari. Però aquestes persones no poden estar-se trenta anys menystenint la llengua. De fet, fins que no canviï, la llei diu una altra cosa. Demana aquesta immersió. I és molt necessària. Els polítics estan molt desconnectats. Se’ns va fonent tota sola, la llengua. Jo crec que el sistema és bo, amb tants nouvinguts que hi ha, sobretot a partir dels anys dos mil, però hem de pair-ho. I necessitem més hores de català.

Hi ha una sentència que les limita, la del 25% de castellà, tot i que va quedar aturada arran del nou decret llei del govern. Què en penseu?
—Moltes vegades als de català se’ns escapa el riure. Hi ha molta ironia, amb això. Si complissin el 25%, a molts instituts guanyaríem una barbaritat. Perquè probablement les classes que es fan en català són menys de la meitat. Hi ha casos extrems en què fins i tot català es fa en castellà. Si fos un 25% de castellà i prou, molts centres hi sortirien guanyant. Hi ha polítics que demanen unes coses que demostren que no coneixen la realitat de les aules.

Els treballs per projectes poden perjudicar més el català?
—Depèn de la valentia de la direcció, si ho considera una qüestió prioritària o no. Cada centre és un món, perquè segons on està ubicat el perfil dels alumnes canvia moltíssim. Sense entrar a valorar què em sembla treballar per projectes, quant a la llengua, com més deixes els alumnes treballar entre ells en grup, més fàcil és que parlin tots en castellà mentre treballen. Quan hi ha un treball guiat amb diàleg del professor pel mig és més fàcil fomentar la llengua. A mi em passa: els dic, treballeu en grups, i automàticament canvien la llengua. De manera que fan menys hores en català.

L’alumne catalanoparlant acaba essent l’estrany…
—En aquest perfil d’institut, sí. Qui parla en català a casa, a l’institut es relaciona en castellà. I a vegades entre dos catalanoparlants ja és una cosa normal que parlin en castellà. Fins al punt que, com a professor, quan sents dos alumnes parlant entre ells en català, te’ls mires, et crida l’atenció. Cosa que vol dir que la normalitat és l’altra.

Us queixeu que s’ha fet recaure massa el pes sobre els professors i que això és cosa de tothom, però què es pot fer als centres per la llengua?
—Fer pinya entre el grup de professors que som. En el meu cas, som noranta professors. Som molts. Hem de mirar que no sigui una cosa que preocupi tan sols als professors de català. Parlem de transmissió, que aquests alumnes, vinguin d’on vinguin, tinguin unes competències mínimes en les llengües oficials. El castellà ja el parlen molt bé i tenen moltes opcions per a consumir lleure, diversió, amistat, en aquesta llengua. Es tracta que puguin fer servir el català amb la mateixa naturalitat. I fer-ho extensiu a les extraescolars, i a les visites que vénen a fer xerrades… Que el català no sigui només en aquelles hores de classe sinó en totes les activitats que hi hagi.

Això requereix una conscienciació per part dels professors.
—I no sempre hi és. Però ens hem adonat que el professor de català és una mena de salvador de la llengua. I hem de mirar d’unir gent en aquesta petita lluita, que no sigui només una cosa nostra. És molt important, tenint en compte que som en uns percentatges molt preocupants. Hem d’estendre-ho perquè necessitem més ajuda, als instituts. I fora, també: que el govern legisli perquè el català sigui útil. Que te’l demanin a les feines, que tu puguis exigir que t’atenguin en català, com a mínim, que t’entenguin.

Que els alumnes vegin que el català és útil, insistiu amb això.
—A mi em pregunten, però tu els parles en català, als teus fills? Home, sí. Per a ells és una cosa estranya, que fora de l’aula es parli català. Els sembla que és una cosa acadèmica. Com qui aprèn llatí i els serveix per a aprovar una assignatura. Tenen l’experiència de gent que coneixen que fa temps que és aquí i que no li ha calgut, el català, i no el sap i amb prou feines l’entén. Per altra banda, a les aules d’acollida, et trobes gent que ve del Paquistan o de la Xina i que parlen quatre o cinc llengües, i no els sembla pas estrany que n’hagin d’aprendre dues més. Però què passa? Aprenen amb moltes ganes el català, però després veuen que tots els alumnes parlen castellà, i que fora d’aquí, al carrer, també es fa servir el castellà. Sí, sí, jo sé català, però ja veig que tothom fa servir el castellà.

Aquí és on entra el paper de la societat. I de les famílies. En el llibre recordeu que si el català mor serà perquè s’haurà deixat de transmetre als fills.
—Si el català va perdent tants parlants és també perquè la transmissió falla. Si els fills consideren que la llengua dels pares no és prou interessant, i que en les relacions amb els amics, les parelles, els fills, és millor parlar-ne una altra, encara que amb els seus pares parlin català, vol dir que aquesta llengua ha perdut interès, ha perdut utilitat. I això passa. Famílies catalanoparlants, o bilingües, que es van decantant cap al castellà. Perquè té un camp més ampli, i ens funciona per a totes les situacions lingüístiques.

Una cosa molt important que esmenteu, i segurament molts ho hem viscut en algun moment, és que una vegada s’ha creat un vincle lingüístic amb una persona és molt difícil de canviar-lo.
—Fins i tot entre catalanoparlants. Quan hi ha un grup d’amics en què algú parla castellà, tota la resta acaba canviant. Aquesta idea de mantenir el català és el futur, penso: parlar en català sempre, perquè la majoria ens entendrà, i si a algú li costa, fem manera perquè li sigui més fàcil, però ha d’anar per aquí. Perquè si sempre fem el canvi, acabarem parlant català únicament amb el cercle més íntim, o amb gent que coneixem. Només amb el fet de mantenir la llengua, la cosa canviaria. Sentir més sovint el català ja ens canvia la percepció. Hi ha moltíssima gent que el pot parlar i pel que sigui no l’acaba fent servir. Si molta gent s’anima a interactuar més sovint en català, això dóna una percepció que la llengua té més recorregut.

Activisme lingüístic. Hi ha gent que se’n deu acabar cansant.
—La veritat és que cansa, però no hi ha més remei. Ens ha tocat. És això o res. O ho perdrem i ho veurem perdre. Cal contagiar les ganes de revifar. La veritat és que molta gent pot parlar català. Passa que no li cal. Fins i tot molts nouvinguts quan fan servir la llengua que han après estan contents: “sóc capaç d’explicar-me i fer-me entendre en una llengua que no és la meva i que he après”. Això s’ha de fomentar. A banda que és una cosa enriquidora, patrimonial. Podem fer campanyes ecologistes i de sensibilitat de moltes qüestions, també d’aquesta. La llengua és un dels patrimonis més importants que tenim. Que ens identifica amb un territori. Ho hem de fer entendre: la necessitat de fer servir la llengua d’aquest territori. I això no fa cap mal, eh? I no et treu de parlar-ne d’altres en altres moments.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes