Aquests darrers temps els escriptors africans van trobant una acollida important a casa nostra. Hi ha contribuït en bona mesura la programació regular del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que ha entès que al continent africà es fan aportacions d’abast mundial que han d’ajudar al canvi de perspectiva mundial dels ciutadans occidentals. Així les coses, Ngũgĩ Wa Thiong’o, es va mantenir fidel a les expectatives i ja a la trobada amb la premsa va donar detalls de la seva profunditat intel·lectual i vàlua humana.

Wa Thiong’o (1938) va presentar La revolució vertical, un relat breu inspirat en la tradició oral africana publicat en versió bilingüe en sis idiomes de la península Ibèrica: Raig Verd s’ha encarregat del català, castellà i asturià; Txlaparta n’ha fet la versió en èuscar; Galaxia en gallec i Pagès Editors en aranès. En aquest relat, amb les il·lustracions d’Agustín Comotto, ens explica per què els homes caminen drets i com n’és de necessària la cooperació entre tots per a triomfar plegats.

Però com passa sempre amb el professor, el llibre és una excusa, un pretext, perquè parli de totes les coses que el preocupen –que no són poques– i perquè amb les seves reflexions ens ajudi a canviar el centre de la nostra mirada, com per exemple quan afirma que la modernitat de la majoria de les ciutats europees és fruit de la mà d’obra africana. ‘Europa ha viscut de la mà d’obra africana, que és la que li ha donat la modernitat’, afirma Wa Thiong’o, a qui li espurnegen els ulls quan parla de racisme: ‘El racisme forma part de la història del capitalisme i és curiós que ara diguin que presenciem una invasió d’africans i asiàtics quan és Europa Occidental la que ha ocupat més que cap altre poble: el Canadà, els Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia i tants llocs més. La gent tendeix a oblidar que l’Europa moderna no existiria sense el tràfic d’esclaus i la mà d’obra africana.’

I encara rebla més el clau: ‘L’Àfrica és el continent més gran del món i té més recursos naturals que cap altre, però resulta que qui s’apodera el 90% dels nostres recursos és Europa. I llavors la història que ens expliquen és al revés, diuen que és Europa qui dóna a l’Àfrica. Potser ens donen les engrunes, que són l’ajut que ens envien després d’haver-nos xuclat el 90% de la riquesa. Però és clar, a Occident moltes vegades les coses es miren amb una bena als ulls.’

Que el professor i escriptor de Kenya és algú singular ho demostra el fet que abans de la conferència de premsa ja hi hagi tot de gent que li demani que els signi els llibres. Ell s’asseu (‘les úniques paraules que sé en català són “passi, passi” perquè les cames no em van tan bé com voldria i em sap greu, perquè si hagués après el català podria llegir el magnífic llibre èpic que em van regalar quan vaig ser a Olot’) i amb cura fa una dedicatòria sentida, amb cara de concentració. També ho demostra el fet que un altre periodista veterà, en acabar la conferència, s’hi acosti amb una pila de llibres per a rubricar i encara més que n’hi hagi un altre que li vulgui donar la mà: ‘Jo no sóc fetitxista ni res d’això, però segur que li acabaran donant el premi Nobel i llavors podré dir que li vaig donar la mà.’ Però sobretot ho demostra la seva amabilitat i paciència amb la premsa (juga amb la gorra durant la sessió fotogràfica) i la seva manera de parlar i de somriure, com si fos un encantador de serps.

I és que a la primera pregunta de la sessió dispara amb bala, perquè li demanen com és possible que les vuitanta traduccions hagin partit de la versió anglesa i si això no és ja de per si una gran contradicció. ‘És cert que ho pot semblar i que jo sempre he defensat l’escriptura en llengües no colonials, però en aquest cas hem fet servir l’anglès per a capacitar les altres llengües i per a multiplicar i crear relacions paritàries. Totes les llengües del món són tresors de bellesa incalculable i totes tenen moltes possibilitats mentre no n’hi hagi cap que vulgui aprofitar-se’n i establir una relació parasitària.’

El racisme d’Isak Dinesen

Un dels moments més divertits i intensos de la jornada és quan li demanen si la seva literatura pot ser compatible amb l’amor pels llibres d’Isak Dinesen, l’autora de Memòries de l’Àfrica. De seguida Wa Thiong’o opta per anomenar-la pel seu nom real, Karen Blixen i comença a riure quan pensa en Nairobi i el fet que ‘el barri ric on van a comprar normalment els blancs es diu Karen Blixen’. Llavors diu: ‘Ella s’estimava l’Àfrica de la mateixa manera que nosaltres ens estimem un animal de companyia. En un moment donat diu dels africans que el seu desenvolupament mental s’atura a deu anys, excepte en el cas dels somalis, que arriben a disset anys. És racisme nu i cru, fet que no nega que pugui ser una escriptora magnífica, però és difícil per a mi de fer una valoració de la seva obra.’

La revolució vertical és un llibre que entronca amb la tradició de l’oralitat de la literatura africana, ‘però  jo el vaig escriure quan era a Ciutat del Cap. És cert que parteix d’aquesta tradició tan nostrada, però per a mi és una obra escrita. Si fos una obra oral seria molt difícil de trobar la manera de poder fixar-la per escrit, perquè en les històries parlades cada vegada es reinventa la història, es modifica una paraula o una altra i cada narració és una interpretació fresca d’allò que ja ha estat explicat.’

Presos polítics

I si el conte explica amb paraules senzilles com els homes es varen poder posar drets i caminar, Wa Thiong’o no troba gaires paraules per a poder explicar-se la situació dels presos polítics a casa nostra. ‘He fet moltes preguntes per entendre la situació d’aquí i no he aconseguit de trobar-ne una explicació. Jo parteixo d’una visió del món en què les presons no existeixin i en què no hi hagi presons en absolut, això voldria jo, però sobretot em preocupa que hi hagi presos polítics, gent empresonada per la seva visió del món. No entenc la situació d’aquí però m’estremeix. Jo he estat a la presó per haver parlat en la meva llengua i la meva solidaritat és màxima.’

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb