01.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.10.2025 - 21:44
El govern de Carlos Mazón, acorralat com està, ha decidit aquestes darreres setmanes de recórrer a l’anticatalanisme com a última barrera defensiva. És un clàssic de la política valenciana, això de refugiar-se darrere la percalina blava per intentar de manipular els sentiments més baixos de la gent i veure si així et salves. No sé si li funcionarà, però sospite que no, car, malgrat tot, hi ha polèmiques que als anys vuitanta eren explosives i podien enfonsar qualsevol polític i avui no. Ja ho veurem…
Siga com siga, el darrer moviment del client d’El Ventorro ha estat –ahir mateix– presentar el cartell del Nou d’Octubre amb tres enormes faltes d’ortografia –“Vixca, Vixca, Vixca”– com a motiu central. El lector de la resta del país potser ho ignora, això, però la forma “Vixca” per a dir “Visca” té una certa tradició al País Valencià, tradició a la qual Mazón s’ha agafat per a justificar que el cartell de la diada es publique ple de faltes.
La cosa podria ser un simple passatemps exòtic o fins i tot divertit, si no fos que implica una mala bava considerable i perquè reprodueix una de les maniobres més barroeres de l’espanyolisme, allò de les paraules-mite.
Ho explicaré amb una anècdota de fa molts, molts, anys. Manuel Broseta, en una de les seues típiques giragonses, un dia va decidir de fer-se blaver. I com que tenia i movia diners va voler fer el milhomes i treure al carrer ni més ni menys que un diari en paper –en aquella època els diaris eren en paper encara– en “valencià”. Com sol passar, hi va haver alguns càndids almogàvers que es van entusiasmar amb l’invent i van considerar que calia donar-li suport i que era necessari per la llengua i tot aquell bla-bla-bla que conforta sempre les ànimes més incautes.
El cas és que un dia el tal Broseta va reunir tot l’equip d’entusiastes i els va anunciar que el diari es diria “Hui”. Evidentment, existia ja de molt abans el diari Avui –que en aquella època encara arribava amb regularitat als quioscs valencians i l’hi podies comprar al matí. Hi va haver un parell de protestes sobre la tria i aleshores Broseta va sentenciar, amb aquells aires de dictador que gastava l’home: “Si no es diu ‘Hui’ els qui hi posen els diners no els hi posaran.” El diari, la llengua en què era escrit o la línia editorial, en realitat, tant hi feien. Solament importava la diferenciació simbòlica: Si “ells” tenien l’Avui, “nosaltres” tindríem el “Hui”. I podríem fer la campanyeta corresponent preguntant a la bona gent com ha de ser la mateixa llengua si els diaris a Barcelona i a València es diuen diferent.
La festa es va acabar de seguida i el diari no va eixir mai al carrer. El “valencià” a personatges com Broseta –o Mazón o Lerma– els interessa com a maniobra política i prou. Com a tots els qui parlen, pensen, somnien i fan política en un perfecte castellà. I si no val “contra el català”, aleshores el “valencià” ja no interessa. Pura barra.
Jo no en sóc cap expert, i per tant no sé si en el món resta cap llengua natural. Qui sap si allà a Papua o a l’Amazònia n’hi ha cap, però la resta de llengües fa molt temps que han deixat –totes– de ser naturals. Ningú ja no parla espontàniament. Les interferències cultes, de la televisió a l’ensenyament, passant per la música o els llibres, han fet que totes les llengües tinguen un registre formal que s’escola per la boca dels parlants de seguida. Especialment d’ençà de l’aparició de les normes.
Normes i normativitzacions que són totes, i en totes les llengües, una font perenne d’artificialitat. Enutjosa potser del punt de vista del localisme extrem, però imprescindible per a fer d’una llengua qualsevol una llengua moderna. I gràcies a Déu que Pompeu Fabra ens va fer la feina ja fa molts anys!
Cada vegada que passege per la plaça de Josep Maria Arnau a Arenys de Mar m’ature davant una placa que li és dedicada i que m’encanta sempre de llegir. Perquè –coses del temps passat– és en català pre-fabrià i, en conseqüència, dialectalment és infinitament més pròxima al meu català de Bétera que no pas la llengua que es parla actualment al Maresme. Hi és escrit amb tota la naturalitat del món “visqué” i “morí”, “sa vida” o “hòmens”, fins i tot “recort”, simplement perquè encara no s’havien fixat les normes ortogràfiques modernes del català quan algú va decidir d’esculpir-la. I és clar que aquesta mateixa placa diria, a Arenys, molt segurament, “Vixca” en el cas que haguessen considerat necessària l’expansió. És clar que sí. Com ho fa l’ignorant de Mazón, que es pensa que un petit canvi ortogràfic pot canviar la realitat.
Per això quan la veig sempre pense en els analfabets aquests que es creuen que parlen i defensen el “valencià” i només –pobres ignorants– parlen “català pre-fabrià”. O, per dir-ho amb la famosa sentència de Joan Fuster, que es pensen que parlen “valencià” i simplement parlen “malament” –i no entraré ara, per favor, a discutir sobre l’ús més que legítim del dialecte en l’àmbit domèstic o mentre te’n fas una a la nit al voltant d’una taula gran.
Vixca la ignorància, doncs. I la barra.
PS1. La intercepció de la Flotilla que anava cap a Gaza encara intensifica més la tensió al Llevant. Seguim amb la màxima atenció tot allò que hi passa i us en mantindrem al corrent, tot i les dificultats d’aconseguir informació de primera mà. En aquest article hi ha les declaracions de Juan Bordera (Compromís), Pilar Castillejo (CUP) i Jordi Coronas (ERC), que fa poques hores que explicaven a VilaWeb com és el tram final de l’operació.
PS2. Allò que durant dècades havia estat indiscutible –el pes de TV3 i Catalunya Ràdio com a elements nacionals– avui és objecte de disputa. Ahir dos-cents professionals van protestar públicament perquè consideren que assistim a una dissolució de la marca i els objectius dels mitjans públics catalans. Arnau Lleonart ha parlat amb alguns treballadors i ex-treballadors coneguts que ens expliquen el seu recel: “De TV3 a 3Cat: el desdibuixament de ‘la nostra’ troba resistències”.
PS3. Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura (Afers) és el darrer llibre del sociòleg i gestor cultural Vicent Flor. El títol és un homenatge clar a Manuel Sanchis Guarner i s’hi analitzen les actituds secessionistes de la dreta i l’extrema dreta valencianes: l’interès per preservar l’hegemonia de la llengua castellana o, per exemple, per què es promou la unitat cultural amb la hispanitat en compte de promoure-la amb la catalanitat. Esperança Camps ha parlat amb ell: “Els espanyolistes i antivalencians no són idiotes, és gent que vol eliminar el valencià”.
