“Joan Vinyoli és, com tothom sap o hauria de saber, un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional. Com que sembla que els catalans hem aconseguit en poesia, pel que sembla, un nivell força digne i podem dialogar, sense desmerèixer massa, ens diuen, amb altres literatures més afortunades que la nostra, hem de concloure que Joan Vinyoli és un poeta que honoraria la lírica de qualsevol país. Sí, Joan Vinyoli és un gran poeta que honoraria la lírica de qualsevol país. Sí, Joan Vinyoli és un gran poeta, un dels nostres escassos veritables poetes.” L’autor d’aquest elogi sense matisos és un altre poeta, Salvador Espriu. S’havien conegut abans de la guerra a casa del poeta Òscar Samsó i Ardèvol, company d’estudis d’Espriu i amic de Vinyoli. Serà una altra amistat comuna, la del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la que els acabarà d’unir.

Una admiració sincera

Quan va esclatar el conflicte, Vinyoli es va salvar d’anar a la trinxera i fou mobilitzat a intendència gràcies a la complicitat del seu mestre Carles Riba i del germà d’Espriu, Josep, llavors destinat a l’Hospital Militar. Espriu es quedarà fent serveis auxiliars per mala salut. L’any 1938, el vital i brillant Rosselló es mor al sanatori del Brull. En Vinyoli, Espriu hi trobarà un reflex de l’amic enyorat. Com escriu el seu biògraf Agustí Pons, l’admiració sincera i autèntica per Rosselló i Vinyoli “seria l’admiració cap als poetes elegits, per dir-ho en termes rilkeans, és a dir, cap a aquells poetes dotats d’una força lírica que sembla sorgir espontàniament del seu interior i que es concreta en imatges d’una bellesa instantània, com flaixos que de cop i volta il·luminen espais interiors o paisatges exteriors”. Per la seva banda, Vinyoli correspondrà a l’admiració, no sense una certa enveja pel reconeixement literari que anirà assolint un Espriu que, amb la postguerra, deixarà enrere el somni impossible de ser professor en una universitat ocupada i bescanviarà la prosa per la poesia i el teatre.

Cinquanta anys de relació que es documenten a No et molestis a contestar-me (Ed. Empúries), la correspondència entre ambdós poetes editada per Natàlia Juan i Georgina Torra a partir dels fons de Joan Vinyoli dipositats pels seus fills a l’Arxiu Comarcal de la Selva de Santa Coloma de Farners, municipi natal d’Espriu i lloc de vacances de petit de Vinyoli. De fet, quan el maig del 1981 Espriu i el cardenal Narcís Jubany van ser nomenats fills predilectes de la vila, l’autor d’El caminant i el mur va escriure al batlle: “Ell [Vinyoli] sí que és de debò un gran poeta universal, i no pas jo, que ho sóc –si és que ho sóc, i no només un versaire– de can pica-rellisca. Nomenar-lo, com a mínim, fill adoptiu de Santa Coloma, subratllaria la generosa gratitud i el mai no discutit honor de la nostra ciutat, fina, sensible i justa, i faria, al seu torn, feliç en Joan Vinyoli.”

En temps d’ostracismes

El volum es forneix de les cartes que Vinyoli va rebre d’Espriu i de les còpies que va fer de les adreçades al seu corresponsal, perquè el poeta de Sinera va destruir la correspondència rebuda, com també les dedicatòries dels llibres. Després de les primeres notes dels anys trenta, la correspondència fa un salt fins a mitjan dècada dels quaranta, un moment ben diferent d’aquella primavera universitària republicana en què tots dos, malgrat feines anodines que menyspreaven, van viure el començament d’un període fecund en la seva obra. Així i tot, Vinyoli no s’estarà de compartir la sensació d’aïllament en què viuen els poetes catalans: “Aquesta sensació de solitud i deslligament en què treballem és innegable. Com no hauria de sentir-la jo que, com tu saps prou, des de fa alguns anys –en realitat, des de després de la guerra, que és com dir sempre– no he tingut com tu l’escalf d’una franca aprovació per part dels joves, ni que sigui una aprovació sense compensació veritable. Però també comprenc que, tot i el predicament excepcional que tens, donades les circumstàncies de la nostra cultura, no per això deixis de sentir-te isolat, passada la meitat de la teva vida, i això et faci sofrir més que a mi mateix –que en realitat estic més sol, en aquest ordre de coses– pel fet d’estar-ho menys en el corrent de la vida.”

Tot i aquest punt de partida compartit, la ressignificació popular d’Espriu, sobretot arran de la publicació de La pell de brau, les adaptacions teatrals de Ricard Salvat i les musicals de Raimon, com a “poeta del poble”, contrastarà amb la solitud de Vinyoli, que d’ençà de la mort de Riba i el rebuig de la seva obra perquè no encaixava amb els motlles rígids de la poesia social, es reclourà en el silenci. És llavors, revoltat contra “la injustícia, el fanatisme i la incomprensió”, que Espriu escriu l’elogi esmentat al començament d’aquest article, inclòs en l’article “Obra poètica de Joan Vinyoli”, publicat a Presència el 1965. És un moment d’intercanvi de llibres dedicats amb la mediació de Teresa Sastre, esposa de Vinyoli i companya de feina a Assistència Sanitària Col·legial, en què Espriu intenta d’animar l’amic en el seu defalliment: “Recorda això, t’ho prego: no has passat per aquest món en va. No sé si t’aplaudiran o no, no sé si faran cas o no de la teva obra (i, si en fan, serà per motius extrapoètics, no t’hi amoïnis, perquè la poesia –i les arts en general– no interessen gairebé a ningú), però recorda sempre, en els teus inevitables moments de buidor i defallença, que no has passat en va, que has pagat ja el teu tribut fins l’últim sou.”

Darrers anys, darrers reconeixements

El reconeixement tardà de Vinyoli arribarà quan els joves poetes connectin amb llibres com Tot és ara i res, editat al principi de la dècada dels setanta, quan les xacres de salut deixaran marca en l’un i l’altre. “Has anat sembrant amb dolor i constància indefallent la teva llavor al llarg de tota la vida i ara en trobes el fruit. En el teu cas trobo que és digne i bo, equitatiu i salubre que siguis oficialment honorat amb les més altes distincions que pot desitjar un poeta com tu.” Espriu celebrarà els èxits que arribaran a Vinyoli, en forma de premis –Lletra d’Or, Premi de la Crítica, Crítica Serra d’Or, Premi del Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de literatura…– en una darrera etapa, malgrat tot, fructífera amb llibres com Cercles, A hores petites i Domini màgic, on es troben uns quants poemes dedicats a l’amic. Amb la represa democràtica, Espriu també és honorat i enaltit pel seu rigor literari, però sobretot pel seu compromís amb la cultura i la llengua catalanes. “Ets prou autocrític, honest, intel·ligent i greu per no deixar-te enlluernar per res. Però jo trobo que has d’acceptar amb alegria el que se’t dóna i fruir-ne fins on puguis. Sabem alguns que la mort ho senyoreja tot i que la maigre immortalité noire et dorée no ens pot consolar de la nostra mísera condició. La immortalitat literària estic segur que la tens. I ara, també en vida, ets lloat i exaltat com et mereixes. Entranyablement voldria, però, per a tu i per a mi i per a tot home de la terra, que no fóssim tan desgraciats des de l’origen”, li correspon Vinyoli.

La darrera carta de l’aplec és una eloqüent targeta en blanc que Salvador Espriu va enviar a la vídua de Vinyoli, després de la mort d’aquest, el 30 de novembre de 1984. Efectivament, el poeta no tenia paraules per a expressar tot allò que sentia.