Anna Oliver
Anna Oliver (Imatge: Prats i Camps)

El País Valencià es disposa a viure demà una segona Diada del Vint-i-cinc d’Abril marcada per la pandèmia. Ja no és el confinament estricte de l’any passat, que es va resoldre amb un concert molt llarg, amb molts artistes, en línia i en directe, però les mesures sanitàries impedeixen, encara, de fer una manifestació multitudinària.

Per a suplir-ho, Acció Cultural del País Valencià, l’entitat organitzadora, ha decidit de donar protagonisme a les comarques i fer vint concentracions per tot el territori per a continuar remarcant que no deixen els carrers. Comptaran amb la col·laboració d’entitats i associacions locals amb qui comparteixen sensibilitat.

També hi haurà un concert d’Andreu Valor al Teatre de la Unió Musical de Llíria.

Acció Cultural del País Valencià reclama a Ximo Puig una defensa de la igualtat i els drets lingüístics

Unes hores abans, parlem amb Anna Oliver, que va arribar a la presidència d’Acció Cultural just uns dies abans que començara la pandèmia. Reflexiona sobre la necessitat d’aprendre a il·lusionar i a mobilitzar la gent quan tot això passe, i sobre el camí que encara queda per recórrer.

Aquest ja és el segon any sense la manifestació. Teniu por que la gent es desmobilitze tant que coste molt de remuntar?
—Parlava amb un amic d’aquesta sensació de paràlisi que ens ha quedat. Es parla molt de la fatiga pandèmica, però jo, que estic en altres entitats i associacions, en aquest moment veig poc activisme en general. Poques ganes. I crec que això és un problema i que a totes les entitats ens costarà de recuperar la dinàmica de treball i la dinàmica de carrer.

Alguna idea?
—Caldrà un treball previ molt anticipat. No podràs fer una convocatòria el dia abans d’un Vint-i-cinc d’Abril o d’un Nou d’Octubre, sinó que hauràs de moure la gent i traure-la al carrer, recuperar els hàbits de mobilització ciutadana amb diversitat d’accions i amb molta preparació i amb molt de temps.

En termes de reivindicació nacional, també la noteu, l’apatia?
—Crec que ara estem fixats en altres preocupacions que són més urgents, més grans… Canviar la mirada i pensar en altres reivindicacions, hi ha gent que fins i tot ho troba inoportú. En aquest sentit també haurem de treballar. Costarà. El treball d’entitats, associacions i mobilització ciutadana costarà molt. No dic que serà començar de zero, però sí que serà un camí de llarg recorregut. També pense que hem canviat els hàbits i que hi haurà coses que ja no les tornarem a fer. Potser una d’aquestes coses són les grans manifestacions i potser s’opta per altres models. I en els actes, igual. Ens hem acostumat molt a l’streaming, a veure les coses des de casa o en diferit, i a la gent li costarà molt més participar. En aquest marc mental, la reivindicació política per la llengua, per la cultura i per la identitat passa a un segon pla. Haurem de tornar a fer veure a la gent la importància que ens podem perdre en un marasme si perdem la identitat.

I d’aquesta apatia, se’n poden aprofitar les organitzacions que habitualment són interpel·lades per moviments com el d’Acció Cultural.

—Sí. Però jo sóc de tarannà optimista. Pense que si després de tres-cents anys som ací, i si després de vint anys del PP som ací, doncs ho assimile. La pandèmia és com un nou intent d’anorreament del poble, però per a això hi som, les entitats. I aquesta és la força. Hi ha una gent molt convençuda amb ganes d’estirar el carro. Tota mobilització necessita algú que estire. Tornarem a posar en primer lloc les nostres reivindicacions.

I aquest Vint-i-cinc d’Abril centreu les peticions d’Acció Cultural.
—L’hem adaptat a la situació i ho hem aprofitat per fer de la necessitat virtut. No podem fer cap gran manifestació? Doncs reivindiquem el país sencer. No volies caldo? Dues tasses. No seran actes multitudinaris, encara que hi ha molta gent que ens ha preguntat on farem els actes… No ho hem dit, tot i que no és cap secret, perquè no volem convocar la gent. No tindria sentit i aniria en contra del projecte. Però enguany sí que hem recuperat la xarxa amb altres entitats. Eixim al carrer simbòlicament, ocupem-lo, recuperem l’espai públic, però a més, recuperem el contacte entre nosaltres. Igual com tornem a incidir en les reivindicacions del Vint-i-cinc d’Abril, en què més podem treballar a partir d’ací?

Amb quines entitats treballeu?
—Escola Valenciana, Intersindical, Comissions Obreres… Les grans col·lectivitats. Però també ens hem preocupat molt d’altres entitats comarcals. Per exemple, a la Vall d’Albaida, a la Ribera i en moltes altres. És bo que se sàpiga que existeixen més enllà del seu àmbit comarcal. Ja ho vam fer en la campanya de Sant Joan. La gent ha entès molt bé quin és el disseny de l’activitat. Els hem donat confiança plena. Ells ho han entès i han respost. I això de fer xarxa és importantíssim.

Enguany, demaneu la igualtat, els drets lingüístics i fer país amb la cultura. A quin ritme s’avança?
—És important celebrar els èxits. No podem viure en la queixa perpètua i en el lament continu. La llei de la funció pública i la competència lingüística són un pas molt important, però no ens podem quedar amb això. Ens ha costat Déu i ajuda aconseguir-ho. Cal un reglament que ho desenvolupe, cal continuar lluitant perquè a l’àmbit sanitari la competència lingüística siga necessària. Això no és possible. De la mateixa manera que no és possible acceptar les declaracions del ministre de Justícia de l’altre dia dient que en el món de la justícia la llengua és el castellà i que jutges i fiscals han de parlar en castellà i que l’article que ho diu no es modificarà. No és suficient que jo, com a ciutadana del País Valencià, puga anar al jutjat i fer ús de la meua llengua. La qüestió és que jo puga rebre les resolucions en la meua llengua. I que no se’m felicite, com em passa com a professional, per fer ús del valencià. És una cosa normalitzada. Som a València i parlem valencià o som a Catalunya o al País Basc… Seria molt convenient que els jutges i els fiscals usaren el valencià oral i escrit.

El Botànic ha fet tot allò que s’esperava d’ells?
—Ha fet menys. En aquesta legislatura i mitja, ja ha passat massa temps per a no haver fet cap pas per a aconseguir la reciprocitat. Les Corts s’hi han pronunciat a favor, hi ha acceptació pública dels espectadors, À Punt funciona i es va consolidant, hi ha hagut col·laboracions i la gent les ha acceptades… Què passa? Per què no ho fan? O la mateixa llei de la funció pública, per què ha costat tant? I encara ens hem d’esperar al desenvolupament del reglament. Per què les coses no es poden fer més de pressa? És cert que per al País Valencià és molt millor tenir el govern del Botànic, això és indubtable. Crec que d’això n’hem d’estar satisfets, però no hem de perdre la perspectiva de la reivindicació política i de l’exigència. Millor que governe el Botànic! Però això no vol dir que tinguen un xec en blanc per a fer el que vulguen i que no puguen ser qüestionats.

En termes nacionals, el Botànic ha estat a l’altura amb relació a la repressió a Catalunya?
—Segueixen la mateixa dinàmica que en tots els territoris. A Catalunya tampoc no es preocupen gaire de què ocorre al País Valencià, ni abans ni ara. Això és com un regne de Taifes en què cadascú es preocupa del seu i la visió de nació completa es té poc. Parlant de democràcia, de drets humans, del fet que grans organitzacions com Amnistia Internacional o les comissions de l’ONU s’han pronunciat qüestionant la presó de tots els líders polítics, però especialment dels líders socials, com el company Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, sí que hauria estat desitjable un exercici de convicció democràtica, haver fet una manifestació pública. Fins i tot, sense compartir l’itinerari polític. Pots estar en contra del que demanen i com ho han demanat. Però per damunt de tot això hi ha la democràcia i els drets humans. I jo crec que sí que calia un pronunciament públic.

Com us imagineu el Vint-i-cinc d’Abril del 2022?
—[Riu] Faig la broma que vaig arribar a la presidència i ens van confinar i no em deixen aterrar i no em deixen fer un Vint-i-cinc d’Abril. El més important és que hàgem superat tota la situació sanitària, que les famílies puguen respirar i fer un procés de dol tan necessari. A mi no m’obsessiona especialment la manifestació. Tant me faria. El que vull és que el poble es moga. Que hi haja consciència social, ganes de treballar pel país, per la llengua i que fem país, que és el lema d’enguany. I el format m’és igual.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.