Vides i obres

  • Les llengües bantu són molt vistoses a ulls nostres. Si nosaltres marquem el gènere i el nombre amb sufixos, ells ho fan amb prefixos

Carme Junyent
23.07.2023 - 21:40
Actualització: 24.07.2023 - 00:45
VilaWeb
Carl Meinhof (fotografia: Wikimedia Commons / domini públic).

No recordo com vaig conèixer l’obra de Giuseppe Ungaretti. Sé que quan vaig topar amb els seus poemes em va enlluernar i, d’aleshores ençà, l’he anat llegint i rellegint. Durant una etapa de la meva vida vaig tenir una colla d’amics italians, uns intel·lectuals milanesos que, quan em van sentir parlar d’Ungaretti, gairebé em van insultar perquè, deien, Ungaretti era un feixista. De fet, va ser ministre d’Educació amb el Duce, però, aquest era motiu suficient per a renunciar a la seva obra?

El debat sobre la valoració de les obres en relació amb les ideologies dels autors deu ser tan antic com la mateixa creació. El cas és que, amb el canvi d’ideologies i/o perspectives, una obra ben valorada en un moment pot caure en desgràcia en un altre. El cas de Gil de Biedma em sembla prou conegut. Jo recordo l’impacte que em va causar la seva narració de relacions amb nois filipins, però en el seu moment ningú no li va retreure res. Un altre cas que s’ha debatut recentment és el de Picasso.

El primer quadre que vaig veure conscientment a la meva vida va ser Femme accroupie (Jacqueline), de Pablo Picasso. Si no ho recordo malament, amb motiu de la inauguració dels frisos del Col·legi d’Arquitectes, La Vanguardia va dedicar una portada a Picasso, o, més ben dit, a la seva obra. Entre les fotografies que hi sortien hi havia la d’aquesta pintura. La meva mare la va retallar i la va posar en una mena de marc de cartró. Aquella imatge va ser a casa durant molts anys i a la meva mare li semblava genial. La Femme accroupie pertanyia a la col·lecció privada de Jacqueline Roque i la meva mare mai no l’havia vist. El mateix any que es va morir, es va poder veure a l’exposició Picasso en Madrid. Jo hi vaig anar, el vaig poder veure i vaig comprar el pòster de l’exposició la imatge del qual era aquest mateix quadre. Una imatge que jo sempre havia vist en blanc i negre, resulta que era de colors. El vaig emmarcar i d’aleshores ençà l’he tingut al menjador de casa. Què en puc fer d’aquest vincle sentimental en un moment que s’ataca Picasso per misogin i masclista?

Un altre cas és el de Peter Handke. Ja he explicat altres vegades que, arran de la representació de la seva obra Kaspar al teatre Capsa de Barcelona, jo el vaig seguir amb autèntica devoció i vaig llegir la seva obra completa, si més no, mentre la vaig poder seguir a Alemanya (ara els “meus” llibres de Handke són a la biblioteca de la UB). Quan Handke es va revelar com un defensor de Milosevic, què en podia fer d’aquella “devoció”?

En el món de l’art aquest conflicte té difícil solució, perquè si en una obra de creació poden passar les coses més abjectes, això difícilment es pot relacionar amb la ideologia de l’autor. Gent sinistra pot crear grans obres en benefici de la humanitat, és així. En el camp de la ciència i el coneixement, però, les coses poden anar d’una altra manera.

En l’africanística hi ha un cas molt clar de fins a quin punt la ideologia pot malmetre la tasca científica que, com a tal, hauria d’estar per sobre d’aquestes contingències. Es tracta de Carl Meinhof (1857-1944) (sí, era oncle d’Ulrike Meinhof). Comparatista canònic, entre les seves fites hi ha la reconstrucció del proto-bantu i nombrosos treballs descriptius sobre les llengües bantu. Va intentar fer la classificació interna del grup i no se’n va sortir, tot admetent que no hi havia prou dades. Un gest prou honest. Però els nazis van començar a fer forat, ell mateix es va afiliar al partit de Hitler i el rigor que havia mostrat sempre com a lingüista es va anar diluint en disbarats cada cop més grans.

Les llengües bantu són molt vistoses a ulls nostres. Si nosaltres marquem el gènere i el nombre amb sufixos, ells ho fan amb prefixos. Quan nosaltres diem el català, els catalans i Catalunya, en suahili tindríem kikatalani, wakatalani, Ukatalani. La mateixa seqüència per al ganda: luganda, baganda, Uganda. O per al rundi: kirundi, barundi, Burundi. O per al tswana: setswana, batswana, Botswana. Aquests prefixos marquen les concordances i tot plegat fa una mena de canemàs tan elaborat que a Meinhof i molts altres se’ls feia molt difícil creure que això fos obra dels “negres”. Per justificar-ho van cercar una explicació i la van trobar en els camites.

Els camites eren els descendents de Cam, fill de Noè. Segons el relat de la Bíblia, després del diluvi, Noè va plantar una vinya i un dia es va emborratxar. Cam el va trobar ebri i nu i, no tan sols se’n va riure, sinó que va convidar els seus germans a fer el mateix. Els germans no tan sols no van riure i van cobrir el pare amb una flassada sinó que, quan es va despertar, li van explicar el que havia fet Cam. Noè, enfurismat, el va maleir a ser “serf dels serfs dels seus germans” i, segons la tradició, els africans són els descendents de Cam.

Meinhof es va agafar a la teoria camita per justificar el que a ell li semblava una obra d’art de gramàtica; és a dir, si les llengües bantu eren tan “complexes” era perquè els que havien portat aquesta gramàtica a l’Àfrica no eren negres sinó una població que, com a molt, s’havia ennegrit. La justificació d’aquest deliri el va portar, d’una banda, a empescar-se un matrimoni entre un pare camita i una mare nigrítica on s’hauria oficiat la barreja, i després un intent d’establir una família de llengües camites que és un dels disbarats més grans de l’africanística. Seguint l’obra de Meinhof al llarg dels anys t’adones de com el deliri va creixent i tot aquell rigor que havia exhibit en els seus primers anys es dilueix per una qüestió purament ideològica.

En la ciència, el coneixement pot rebatre aquests disbarats, però en el camp de la creació, el que està fet està fet i si l’autor és execrable, què hi podem fer. Crec que, al final, tots tenim la resposta i continuem mirant les pel·lícules que va produir Weinstein tot i el fàstic que ens fa la persona.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any