Vicent Soler: “Estem carregats de raons per a avançar en l’autogovern”

  • Entrevista a Vicent Soler, ex-conseller del govern del Botànic, una de les cares visibles que defensa que, al congrés espanyol, el PP i el PSOE permetin una modificació a la constitució espanyola perquè s'acabi el greuge cap al País Valencià i pugui exercir el dret civil valencià

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
13.01.2024 - 22:00
Actualització: 14.01.2024 - 10:45

Vicent Soler ha tornat a prendre rellevància pública en la reivindicació perquè hi hagi una modificació a la constitució espanyola per afegir-hi un paràgraf de quaranta-una paraules perquè el País Valencià pugui recuperar la capacitat estatutària d’exercir el dret civil valencià, tal com li pertoca, i s’acabi una de les moltes vulneracions dels seus drets. Perquè això passi haurien de votar-hi a favor el PP i el PSOE, i trencar un acord que tenen de no fer canvis en aquest sentit. Cosa difícil. Avui mateix hi ha una concentració per pressionar aquests partits polítics.

Hi ha la contradicció que tant el PSPV com el PP valencià van votar a les Corts la reivindicació que s’acabés aquest greuge històric, però que aquests mateixos polítics no semblen tenir la força necessària per a forçar els seus companys de Madrid. Situació esperpèntica i trista, segons que defineix l’ex-conseller del govern valencià i històric del PSPV. Analitzem amb ell aquestes contradiccions i anem a fons. Sobretot parlem de com és possible aquest menysteniment cap al País Valencià sostingut en el temps. Per fer-ho, acabem parlant més d’història i sociologia. Dos-cents anys de repressió no han passat en va. També parlem del present i futur del seu partit.

Què se sent quan el vostre partit va contra allò què defenseu?
—Sol passar quan ets en un partit. En general, milites perquè creus que és el lloc més eficaç per a canviar les coses, però no vol dir que estigues al 100% d’acord amb el que fa. De fet, en la meua tasca de membre del govern valencià més d’una vegada m’he trobat en aquesta situació. He de dir que gràcies al fet que tenia el president Puig darrere, vam torejar qüestions difícils com la del finançament econòmic, el Consell de Política Fiscal i Financera… I ara em trobe en una situació semblant en la mesura en què, efectivament, els que vàrem votar la constitució l’any 1978 ho férem com qui s’agafa a una taula de salvació per a consolidar l’eixida de la dictadura. Però enteníem que estava molt condicionada per un entorn i que, per tant, s’havia de millorar al llarg del temps. Molts dels qui no varen votar aquella constitució, quan no van tenir més remei que admetre-la, van dir que era un marc de màxims, una camisa de força en què no es podia tocar res. I així ha anat per la vida, perquè entre els que vàrem votar la constitució i els que no és imprescindible un pacte si es vol canviar alguna cosa. Per això és tan difícil, a diferència d’uns altres estats, canviar les coses, canviar la constitució, fer reformes constitucionals.

I ara, la setmana que ve, el desafiament és una petita modificació de la constitució espanyola per a recuperar el dret civil valencià.
—Els valencians, com que ja fa pràcticament dos-cents anys que no tenim protagonisme polític a Espanya, hi ha coses en què perdem pistonada. Ho vam veure, per exemple, quan la constitució mateixa va plantejar qui era d’entrada nacionalitat històrica i va agafar per la via del mig aquells que tenien aprovat Estatut d’Autonomia als anys trenta. En el nostre cas, que el 18 de juliol de 1936 convocàvem la primera comissió redactora, vam quedar fora. Així i tot, vam fer una reforma el 2006 i vam aconseguir d’incloure el dret civil valencià a l’estatut. Vam veure que érem l’única comunitat autònoma amb tradició foral que no havia recuperat el dret de legislar en matèria civil. I això era molt discriminatori. Era una de les grans assignatures pendents del primer estatut, que es va aconseguir de recuperar amb aquesta reforma estatutària, i fer el desplegament de les lleis exercint la capacitat en matèria de dret civil de les Corts Valencianes, però el Tribunal Constitucional ho va tombar.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El govern del PSOE, també.
—Tant del PSOE com del PP, que en definitiva són els alts funcionaris de Madrid, que són els que realment miren la lletra xicoteta. No hi havia cap motiu polític per a fer-ho. Com diu molt bé l’antic president del Tribunal Constitucional, Pasqual Sala, no desautoritzen la norma. Desautoritzen l’aplicació de la norma, no allò que s’ha redactat a l’estatut, sinó la concreció en les lleis corresponents. Ara, per tant, estem carregats de raons per intentar d’avançar en l’autogovern, perquè és una assignatura pendent. Que sí que vàrem incorporar a l’estatut, però que no es pot desplegar perquè el Tribunal Constitucional no ho permet.

Tan sols voleu afegir quaranta-una paraules a la constitució espanyola.
—Sí, perquè el Tribunal Constitucional mateix no hi entre i siga la constitució que ho permeta. És una solució de sentit comú per a nosaltres i per a totes les altres comunitats autònomes que ho vulguen fer.

La part més absurda de la situació actual és que totes les forces polítiques estàveu d’acord al País Valencià que era necessari d’aprovar-ho i us vau fer una fotografia.
—Sí, excepte Vox.

I ara, en canvi, al congrés espanyol, que discutirà la introducció d’aquest text, hi ha el temor que no s’aprovi.
—El que puga passar a Madrid és un altre escenari. Fer reformes costa molt i sempre és un esforç enorme per als que volem reformar la constitució i no volem que siga una camisa de força, com et deia abans. Aquest acord només és possible amb el Partit Popular, per tenir prou majoria per a fer les reformes constitucionals sense passar per referèndum. L’any passat, en la primera negociació, quan Bolaños diu a Cuca Gamarra que es pot plantejar aquest tema com una solució puntual, el PP entra en pànic, no sé si d’acord amb la seua mentalitat que això pot encetar el meló i que tots els partits que volen reformes constitucionals en proposen.

Encetar el meló…
—Sense el PP no és possible cap reforma constitucional i això és una situació molt bèstia perquè la por d’allò que podria passar impedeix una cosa en què tots estem d’acord. No sé què passarà la setmana que ve, però és molt trist, perquè en lloc de dir que no per pànic, es podria dir: “Parlem-ne tots els partits que estem d’acord amb aquesta reforma.”

No hi ha ningú en contra?
—Per què hi haurien d’estar? És una discriminació històrica producte d’aquella lectura uniformista i simplificadora de no complicar-se la vida dels redactors de la constitució, de dir els que tingueren la compilació feta l’any 78 passaven i els que no, no. Els valencians érem els únics que teníem tradició foral i, per tant, el dret, i no vam passar.

Podríeu aconseguir que el PSOE votés que sí?
—Bé, bé, es mouen molts fils, però el problema no és el Partit Socialista, t’ho dic de veritat.

Però si voten que sí és diferent que si voten que no.
—Ja, però el problema és que no és un pacte entre el govern i l’oposició. És un pacte entre dos partits, el PSOE i el PP, que han pactat una cosa determinada. Els que no han fet el pacte poden fer el que vulguen. Per exemple, em pareix molt bé que Sumar i Compromís hagen proposat una esmena. Magnífic. Però, és clar, ells no estan atrapats pel pacte, que és l’únic factible perquè hi puga haver reforma. És una situació una mica esperpèntica, si ho vols. És així.

Avui mateix hi ha una concentració. Opteu perquè tiri endavant?
—És clar, no hi ha cap motiu per no fer-ho.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Aquest greuge del dret civil valencià simbolitza molt clarament el menysteniment de l’estat espanyol i les seves institucions cap al País Valencià?
—Tota la construcció de l’Espanya contemporània és la d’un estat unitari i jacobí, que són els qui van guanyar en les Corts de Cadis. Què va passar a la nostra terra? Les classes emergents eren més de: “Jo no et qüestione a canvi que em deixes fer els negocis.” Hi ha un personatge molt important, que és el Marquès de Campo, que és qui lidera tota la burgesia emergent. Per una banda, mimetitza el comportament de l’aristocràcia decadent anterior, que és la que s’ha castellanitzat, primer per la revolta de les Germanies i després per la guerra de Successió. Arriben al segle XIX, imiten la castellanització i no fan renovació de cultura política. Més aviat assumeixen tot això com una herència impostada. És veritat que el segle XVIII ací és molt més dur que a Catalunya, a l’Aragó i a les Balears. La repressió és enorme. I és veritat que la societat com a tal està molt debilitada.

Hi ha prou consciència d’aquest procés de repressió tan gran que pateix el País Valencià?
—Segurament no, perquè el segle XIX ja és com una herència natural, quan realment és una herència a través de la repressió. El segle XX és una continuïtat, fins i tot les forces més renovadores, com ara el blasquisme, tampoc no qüestionen les coses. Blasco Ibáñez es deixa atrapar i acaba escrivint en castellà. Hi ha unes floretes dins aquest món, com Ignasi Villalonga, però són flors d’estiu, perquè ve la guerra civil i tot s’acaba. Per tant, s’ha d’esperar fins als anys seixanta del segle XX perquè es renove una certa consciència del país.

Molt de temps…
—S’havia perdut molt de temps en què aquesta nova concepció d’ofrenar noves glòries a Espanya, de no qüestionar l’statu quo, s’havia internalitzat molt en les capes populars, fins i tot les valencianoparlants. A més, el franquisme s’encarrega mitjançant l’escola obligatòria, les prohibicions i els mitjans de comunicació de masses, d’agranar tota capacitat perquè la llengua puga ressorgir. Per tant, quan s’acaba el franquisme, la capacitat de sentir en valencià o de pensar en valencià o de mirar el món des de la valencianitat és molt baixa. Fa dues generacions que treballem, però aquest passeig tan dur per la història de la valencianitat fa que estiguem en construcció permanent.

Per rematar-ho, s’encarreguen de crear la batalla de València quan apareix Fuster i tot allò que implica.
—Ells juguen sempre amb avantatge.

En aquest moment, tornant al dret civil valencià, com a exemple, tot allò que passa és un fre per a reivindicar coses que serien normals. Tot es complica, els drets democràtics són sempre sota sospita.
—Perquè la dreta –que és qui assumeix aquesta herència uniformista i desvalencianitzadora, i part de l’esquerra també, però és sobretot la dreta– s’aprofita d’aquesta internalització en el camp popular de l’espanyolitat a vegades banal per entrar en contradiccions.

És un moment d’un gran canvi…
—Tot el pensament canviant, tant el fusterià com el no estrictament fusterià, planteja un canvi en la perspectiva. És un canvi revolucionari, si vols posa-hi cometes, però ho és en el sentit de dir que tenim dret d’existir com a poble. Siga a Espanya, a Europa, o a la confederació d’estats, el que siga, però som valencians. Aquesta idea és molt important. És la que trenca, perquè és posar els interessos valencians davant d’uns altres. Ja no és només la llengua, no és només la cultura. És dir que els nostres interessos geoestratègics no passen pel passeig de la Castellana. Per què ha trigat tant, el corredor mediterrani? La geoestratègia cap al llevant mediterrani, cap a Suez, cap a l’Àsia, que és a la nostra tradició històrica, per què costa tant? Per què hi ha la mirada cap a l’oest, cap a ponent, cap a l’Atlàntic, cap a la història dels últims sis-cents anys, que s’ha construït d’ençà que la nacionalitat hegemònica a Espanya és la castellana.

I perquè es prova de separar de Catalunya.
—Sí, això per descomptat, però sempre pense que hi ha hagut una falta d’habilitat per part de molta gent. Tots aquells que estem fotuts hauríem d’estar més units. S’han fet les coses molt malament i se n’han aprofitat per debilitar qualsevol cosa que fos dignificar la condició de valencià. La mirada valenciana respecte del món i respecte d’Espanya és catalanisme. I des d’aquesta hegemonia cultural han satanitzat uns conceptes que la gent no sap de què van. I fan que justament aquells que defensen la identitat valenciana semble que siguem els que la volem liquidar fent-nos catalans.

Ara volen penalitzar dir “País Valencià”.
—Els excessos són increïbles, de veritat. Només un règim que no és capaç de poder explicar les coses pot arribar a demonitzar un concepte que és al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. Són coses que s’ha de ser en aquest país i viure-ho. Ara, jo que he estat columnista, si vols que et llegesquen tot l’article, has de mirar molt bé en quins termes t’expresses, perquè, si no, la desautorització és inicial i hi ha una part de la gent que no et llegirà. Per tant, s’ha de ser molt hàbil.

Però aquesta por que no et demonitzin no fa també un embolic que ho capgira tot?
—Pot ser, no és el meu cas. Jo vull que em llegesquen i arriben a l’última línia de l’article, per dir-ho d’alguna manera.

Dieu que ha fet molt de mal. Qui?
—En general, jo el primer. Quan s’és jove es fan moltes coses. Va haver-hi algun moment en què es creia que això dels vasos comunicants era una cosa que funcionava en la sociopolítica i en la sociocultura. I els fets han demostrat que és ben bé el contrari. És a dir, s’ha aconseguit que et desautoritzen la condició de valencià. I això ha fet perdre moltes energies i molts anys.

Hem passat a fer gairebé una entrevista d’història i sociologia. I si tornem al dret civil valencià, com ho explicaríeu perquè la gent entengui que és un canvi que pot afectar la vida de cada dia? Per exemple, el matrimoni amb separació de béns, les herències…
—A veure, el dret civil de qualsevol lloc de l’Europa occidental és dret romà. El que passa és que la història de cada poble ha fet que aquest dret romà s’interprete amb matisos que responen a la teua idiosincràsia. En aquest cas concret, és permetre que quan dues persones s’unesquen en matrimoni, continuen essent dues persones lliures. Aquesta és la concepció moderna. Aquest cas és molt evident, però, com deia al principi, parlem de tenir la capacitat de poder legislar, una capacitat que t’han tret i que els altres tenen. És recuperar la possibilitat d’exercir un dret col·lectiu que té transcendència individual. Per què els valencians no podem legislar sobre un tema? Tenim tant de dret com uns altres que sí que en tenen. Aquesta és la situació prèvia que té la transcendència de coses com les que acabem d’explicar. És una oportunitat tan senzilla, tan a tocar de la mà. És només treure la por del cap d’aquells que s’aterren amb les reformes constitucionals.

I que els polítics valencians es facin forts a Madrid?
—Els polítics valencians responen a la societat valenciana. I la societat valenciana, ara fem història una altra vegada…

Som-hi.
—La societat valenciana fa dos-cents anys que és en una situació de dificultat. El desig d’autogovern, de ser adults políticament, és de les últimes generacions. Recuperem un temps perdut. El símptoma més important, o més clar, és la llengua. La llengua, com el dret civil i com tantes coses més, la gent l’abandona de manera espontània perquè no forma part de la seua visió del món, de la seua condició de valencià. La llengua juga un paper identitari fonamental, que no ha sigut assumit més enllà de la família, i això és important perquè la gent després no valora les coses de la mateixa manera.

Però els atacs han estat molt grans, no és espontani…
—A més a més.

Però han estat fonamentals.
—No, no. Aquests atacs produirien una reacció molt gran si hi hagués una base social d’estimar la llengua. Atenció amb el que dic. No ens equivoquem. Ací són tan bèsties i fan tantes barbaritats perquè se senten forts cap a una base social que ve de moltes generacions i a què el franquisme ha donat el colp de gràcia.

Abans heu parlat de la repressió ferotge.
—En el XVIII.

Però va calar.
—Tota la meua tesi és aquesta. Eixa repressió no va caure debades, va anar conformant una societat que no va tenir les forces per a entendre que el poble valencià plantejàs amb consistència la seua visió d’Espanya, d’Europa i del món.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quan dieu que no ens equivoquem, què voleu dir?
—Que hem de fer molta pedagogia en el sentit de què la gent entenga que els seus interessos serien més defensats amb la cobertura col·lectiva de la seua valencianitat.

Fa molts, molts anys que xoqueu amb aquesta paret. Com a conseller d’Hisenda us hi vau trobar sovint. No hi ha manera de canviar-ho?
—Sí, crec que es canviarà, no té cap trellat. És una poma madura. El que passa és que aquestes pomes madures tornen a exigir el pacte entre el Partit Popular i el Partit Socialista. Evidentment, no és el moment més dolç per a pactar tots dos partits, però hi ha dues coses noves.

Quines?
—Una, que dins les comunitats autònomes del Partit Popular comencen a haver-hi contradiccions. No hi ha la mateixa situació a Madrid que al País Valencià. Aquestes contradiccions fan que el Partit Popular haja de moure fitxa. Fins ara estava molt còmode. Per l’altra banda, hi ha la nova política fiscal de la Unió Europea, que fa que la cosa siga una mica més rígida i exigirà canvis o haurem de començar a tancar hospitals o a tancar escoles perquè no hi haurà recursos o endeutar-nos de manera creixent, i això tampoc és sa per a les finances públiques.

Encara teniu esperança, malgrat les portes tancades que us vau trobar en el fiançament?
—Estic insatisfet en la mesura que no s’ha aconseguit, però estic satisfet perquè hem fet un esforç de pedagogia molt gran durant els anys botànics. Jo he anat per totes les comunitats autònomes, he discutit, he parlat amb moltíssima gent, hem fet debats públics amb diversos consellers i experts. La veritat és que en el debat les nostres posicions són molt fermes. Hem avançat molt. Per exemple, l’últim esquelet presentat per la ministra Montero apuntava un dels temes principals: que el criteri de distribució territorial ha de ser el de la població.

Llàstima que no podem desenvolupar aquesta qüestió del finançament autonòmic perquè ja no tenim temps, ni espai. Però, abans d’acabar, unes preguntes sobre el PSPV. S’entra en un moment d’inestabilitat dins el partit per manca de lideratge?
—Se sol aprendre de la història, és bo.

Però no sempre passa.
—Durant els últims anys de lideratge de Ximo Puig s’han construït dues coses. D’una banda, bastant cohesió interna, és a dir, hi ha molta integració de gent que pensa molt diferent, però hi ha hagut un lideratge cap a fer un edifici de cultura política basada en la socialdemocràcia del segle XXI i del valencianisme. Això ha quallat i és sòlid. Pot saltar pels aires en qualsevol moment, evidentment, però és ací. Per tant, qui vinga darrere no pot ignorar-ho. De la història s’aprèn el bo i el dolent. Qui vinga darrere ho haurà de fer. La cohesió que hi ha ara, eixa saviesa acumulada i orgànica, té molt a veure amb l’experiència dels vuit anys de govern. No hi era l’any 1995, quan tot era molt més embrionari.

O sigui que no es pot anar enrere?
—Hi ha una certa confusió entre el desig i la realitat. El Partit Socialista és fonamental per al País Valencià del futur. Tant si agrada més com si agrada menys. Hi ha coses que inclús a mi, que sóc militant, no m’agraden. Però és evident que el paper del Partit Socialista ha estat, és i serà fonamental. Per tant, de l’estabilitat del partit i que continue aquesta línia de socialdemocràcia i valencianisme ben conjuminada com s’ha plantejat ara, ens n’hauríem d’alegrar tots.

Quan mires de fora veus que a les Illes i al País Valencià passen coses diferents. A tots dos llocs el Partit Socialista perd el govern, però mentre Francina Armengol és catapultada cap amunt, Ximo Puig és apartat. És una exigència de Ferraz, que Puig se’n vagi?
—No ho sé, no sóc capaç de contestar aquesta pregunta. Hi deu haver hagut molts elements, inclús personals, pel mig… De fet, Francina Armengol i Ximo Puig han tingut una certa complicitat, fins i tot personal. Tampoc tenen la mateixa edat. Hi ha moltes coses que no neguen ni això ni el contrari. En la decisió del president Puig hi ha hagut moltes més variables.

Hi ha una crítica al Botànic, de sectors nacionalistes, que no ha estat prou atrevit, per exemple, en la qüestió del requisit lingüístic, que calia ser més valent.
—El concepte de valentia en política és eteri. L’important és guanyar les eleccions i poder fer polítiques. Si ets molt valent i perds no serveix per a res. Torne al concepte d’habilitat, sobretot quan no jugues amb totes les cartes. La teua habilitat consisteix a anar fent allò que vols fer, a fer allò en què creus i alhora no separar-te massa de la gent, que potser després et lleva la seua confiança perquè no entén què fas.

Però hi ha hagut gent que ha romàs a casa i, per tant, ha llevat la confiança.
—Sí, i deuen haver vist on ha portat la seua magnífica decisió: tenir Vox al govern. Doncs que la gent reflexione, no és la primera vegada que passa. Aquesta gent que s’ha quedat a casa podria haver-s’ho pensat dues vegades. O anar a votar i després a reflexionar. Però quedar-se a reflexionar a casa sense anar a votar té aquestes conseqüències.

No ho llegiu en clau que potser caldria haver fet més coses? En poso una de fàcil: no parlar en castellà quan es va a Alacant. Però n’hi ha moltes més.
—Això és contradictori, si hem perdut les eleccions, entre més qüestions és perquè molta gent d’Alacant no ens ha votat. És molt més complex. S’han fet moltes coses. Un 60% de la gent en les últimes enquestes estava contenta amb la tasca governamental i, tanmateix, perdem les eleccions. Jo faig una crida als que es van quedar a casa. D’ací a quatre anys us quedareu a casa una altra vegada? La conseqüència de quedar-vos a casa quina ha estat? Sóc militant del Partit Socialista i no estic d’acord amb moltes de les coses que fa i el vote i hi treballe. Per què? Perquè sóc un possibilista. Vull avançar, no vull tindre una meta inassolible. Em moc cada dia. Perquè, si no, això no avança. Tu has de tindre idees d’on vols anar, però després anar construint dia a dia per anar avançant.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
(Fotografia: Prats i Camps)

I, en aquest sentit, quina crítica feu, o què diríeu als qui han romàs a casa?
—Que comparen les polítiques del Botànic amb les actuals. Si prefereixen aquesta política actual, doncs que continuen quedant-se a casa. La gent és lliure d’anar a votar o no.

Però no creieu que el Botànic hauria de canviar algunes coses?
—Moltes, però això no em fa quedar a casa. Et diria més encara. Hi ha un problema fonamental, i és que aquest és el país que tenim, no el país que desitgem. Per això hem de construir-lo. Per a qui ignora el país que té i només pensa en el país que desitja, segurament el camí serà molt més difícil. Hem de saber on som. I on volem anar, i evidentment s’ha de ser ambiciós.


—Saps què? Crec que gran part de la pèrdua de les eleccions no ha sigut pel que hem deixat de fer o no hem fet, sinó perquè no ens vam adonar que aquesta campanya els temes de govern comptaven menys. I importava el “Que et vote Txapote”. És a dir, la clau del càstig a aquell traïdor, no sabem per què, però que es diu Pedro Sánchez, que havia pactat amb no sé qui, que volia trencar Espanya i “que el vote Txapote”. Tot això en un país amb mínims nacionals com és el País Valencià va calar. I aleshores potser això no ho vam valorar prou. El “Que et vote Txapote” era més important electoralment que no semblava.

Teniu una resiliència molt alta. Us considereu resilient? Algun consell per ser-ho?
—Em considere valencià. Com diria Quico Mira i el meu amic Alfons Cucó, un valencià nacional. I amb ganes que el país canvie cada dia. I no esperar una Ítaca que és allà. S’hi ha d’anar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any