Vicent Flor: “Els espanyolistes i antivalencians no són idiotes, és gent que vol eliminar el valencià”

Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura (Afers) és el darrer llibre del sociòleg i gestor cultural Vicent Flor. El títol és un homenatge clar a Manuel Sanchis Guarner i s’hi analitzen les actituds secessionistes de la dreta i l’extrema dreta valencianes: l’interès per preservar l’hegemonia de la llengua castellana o, per exemple, per què es promou la unitat cultural amb la hispanitat en compte de promoure-la amb la catalanitat.

En aquesta entrevista, que fem dies abans de l’anunci de Carlos Mazón de canviar el nom i alguns articles de la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), s’hi fa referència a bastament, de l’AVL. Per això tornem a parlar amb Flor perquè ens analitze aquest moviment, que va més enllà que no havia anat cap govern de dretes fins ara.

—Al títol del llibre, hi hem de llegir un homenatge implícit a Sanchis Guarner.
—Sense dubte. És un homenatge claríssim. Crec que jo sóc valencianista gràcies a Sanchis Guarner. Hi ha gent que entra al valencianisme amb Nosaltres, els valencians, jo hi entre per via de La llengua dels valencians, que fou un llibre que em va colpir particularment. I, per tant, és un homenatge. Hi ha gent que vol atacar la llengua dels valencians de Sanchis Guarner.

—Sanchis Guarner com escriuria ara La llengua dels valencians?
—Crec que mantindria molt d’allò que va escriure i hi afegiria, potser, un capítol dedicat als qui volen trencar la unitat de la llengua. Perquè ell va conèixer una part de la batalla de València, però després crec que no s’hauria imaginat que els antivalencians incidirien tant en la qüestió del secessionisme lingüístic.

—Els valencians mateixos són els qui van contra la llengua dels valencians?
—No, però el sistema de dominació no és possible si una part dels dominats no hi col·labora. Hauria sigut possible el patriarcat sense la col·laboració de dones? Hauria sigut possible el colonialisme sense la col·laboració d’una part de les persones racialitzades? Imaginem que el 99% de la gent del Principat fos independentista, evidentment, Espanya no podria continuar el domini sobre Catalunya. La dominació passa perquè una part dels dominats accepten els valors dels dominadors i els reprodueixen, també al País Valencià. Tristament. No és una qüestió pròpia dels valencians, és una qüestió de tots els pobles dominats.

—Al llibre feu referència a l’anomenada batalla de València i dels guanyadors i els perdedors. Qui són els perdedors?
—Els perdedors i els guanyadors en les batalles identitàries o polítiques sempre són provisionals. Si hagueren dit als irlandesos després de l’alçament de Pasqua que després de la Segona Guerra Mundial tindrien un estat independent, no s’ho haurien cregut. Però és veritat que en la batalla de València hi ha un triomf de l’espanyolisme i una derrota del valencianisme, tot i que el valencianisme finalment ha aconseguit d’enlairar-se. Els resultats de la transició democràtica són molt roïns, però avui una formació com Compromís és parlamentària i, fins i tot, ha estat en opcions de govern. Per tant, ha estat una derrota no definitiva. I el llibre s’escriu amb aquesta idea que cada vegada més valencians es desperten. Com més valencians siguen conscients de la dominació i hi lluiten en contra, més difícil ho tindran els dominadors.

—Citeu uns quants autors com a ideòlegs del secessionisme. Impressiona que, essent tan pocs, tinguessen tanta força i fessen tant de mal.
—Els dominadors sempre són pocs, però tenien instruments molt poderosos. Mitjans de comunicació, diners, capacitat d’influència política. Jo em dedique a analitzar els principals generadors del discurs. Tingueren uns grans amplificadors que van fer que el discurs fos versemblant per a una part important de la població. Com? A Las Provincias el tema principal cada dia era l’anticatalanisme, l’antivalencianisme. Cada dia. “Ens volen furtar la paella, ens volen furtar Ausiàs Marc…” Llavors no hi havia l’índex d’alfabetització generalitzat, ni de nivell universitari, i va calar. Com que eixe discurs ha funcionat, s’ha mantingut. Avui, el senyor Mazón el reprodueix, el senyor Llanos de Vox el reprodueix. I si el reprodueixen no és perquè ells, realment, siguen blavers en el sentit estricte, sinó perquè els va bé.

—Al llibre parleu de l’origen franquista del secessionisme a partir de la publicació de Nosaltres els valencians i d’El País Valenciano… Abans no era necessari ser secessionista perquè no hi havia una consciència de la llengua que parlaven els valencians?
—El secessionisme és una forma de reacció antivalencianista, anticatalanista. Des de la Renaixença, hi ha una classificació lingüística entre el castellà, que diuen que és la llengua de la modernitat, de la narrativa, i del futur, i el valencià i el català, que és la llengua de la poesia, del món rural, i del passat. Fuster és el gran qüestionador al País Valencià d’eixe estatus. Fuster vol posar el català al mateix nivell que el castellà, i davant això és quan es reacciona. El secessionisme no és patrimoni només dels valencians. Hi ha secessionisme en la llengua catalana –menys– a les Illes Balears, a la franja d’Aragó, però també hi ha secessionismes lingüístics a França que s’ha utilitzat per anar contra una llengua tan potent com l’alemany a Alsàcia-Lorena. És una estratègia. Mira com els defensors del castellà sí que defensen la unitat de la llengua castellana. Que és una llegua molt més diversa i de vegades amb dificultats de comprensió. Els portuguesos, també. Tot el món ho fa. Nosaltres també hem de fer-ho. És un patrimoni molt important.

—On és l’entrebanc?
—L’entrebanc és que a l’estat no li interessa que el català siga una llengua potent. No oblidem que el català és la segona llengua, amb molta diferència, de l’estat. És la gran alteritat de l’estat. Per això la casa reial afavoreix institucions secessionistes com la “Reial Acadèmia de Cultura Valenciana”, i ara també l'”Academi de sa Llengo Baleà”. I aleshores hi ha un conflicte polític entre els qui volen que el castellà continue essent hegemònic i els qui aspiren que el català també ho siga. Per això, el secessionisme és una cortina de fum. Perquè darrere dels secessionistes no hi ha res, exceptuant una minoria molt concreta, no hi ha una voluntat real de fer servir el valencià, sinó que busquen atacar el català. La prova és què fa el senyor Mazón, que intenta de buidar el valencià de les escoles reivindicant una llengua valenciana independent. No és una reivindicació perquè el valencià siga una llengua amb els mateixos drets que el castellà, sinó que és contra eixe ús. La prova és que s’oposen que el català siga una llengua oficial en la Unió Europea, però aspiren que el valencià ho siga. És pura demagògia.

—Al País Valencià hi ha un problema de noms. És molt complicat dir la llengua pel seu nom, dir-li català, ací. Ni tan sols les persones convençudíssimes de la unitat de la llengua no ho fan. Alguna vegada es podrà superar?
—Bé, la denominació “valencià” és una denominació històrica que, si ho mirem bé, té un element molt positiu. S’anomena valencià al català. El català és considerat la llengua valenciana. No s’anomena valencià al castellà. Crec que, més que superar-ho, el que s’ha de fer és donar-li normalitat. Les dues denominacions són correctes, jo al llibre les faig servir indistintament, per a segons quins usos, i crec que és un error donar trumfos a l’espanyolisme i al blaverisme. Regalar el nom de “valencià” o regalar senyeres als antivalencians és un error.

—Secessionisme lingüístic i anticatalanisme no és el mateix, dieu.
—Una cosa és l’odi o el rebuig a qualsevol ideologia que qüestiona l’estat nació espanyol, i una altra cosa és el trencament de la unitat de la llengua. Van molt aparellades. El secessionisme lingüístic és l’excusa per a la subordinació del català al castellà.

—Quina és la diferència entre el blaverisme i el secessionisme?
—Van molt lligades, el blaverisme és un regionalisme populista. El secessionisme és una separació de la llengua.

—Escriviu que la gent que parla valencià no normatiu ho fa perquè és una manera d’afirmar l’espanyolitat dels valencians.
—Com més coneixes la cultura i la llengua pròpies, més saps que no és veritat allò que han dit alguns de separació del valencià i del català. Paraules totèmiques, com “xicotet”, que seria valencià i “petit”, català… La paraula “petit” també l’han feta servir els valencians. O la paraula “escombrar”, que també s’usa en el context d’agranar els forns… Com més coneixem la nostra riquesa, més ens adonem que ens han enganyat. És veritat que tenim una història política separada des de Jaume I. Separada i alhora conjunta. Un Regne de València dins la Corona d’Aragó, la qual cosa també és bidireccional. La prova és que el procés independentista no es planteja per als Països Catalans, sinó per a Catalunya i prou. Cosa que difícilment hauria passat al País Basc. Hem tingut una història de separació que ens ha fet allunyar, però a Catalunya han de ser conscients que la pluralitat i la diversitat és un patrimoni de tots, i que ells també perden amb el secessionisme lingüístic.

—Quin ha estat el gran èxit del secessionisme?
—Impedir o dificultar la normalització del català al País Valencià. Mentre discuteixen si és valencià o català, no es discuteix el tema real, que és la igualtat dels valencianoparlants i dels castellanoparlants al País Valencià. Eixe hauria de ser el debat real. Per què no tenim dret a tenir les cartes en català? Per què podem tenir un conflicte lingüístic en una consulta mèdica pel fet d’utilitzar la nostra llengua?

—L’AVL es va crear per tancar el conflicte. Ara han tornat amb força els atacs, no tan sols a la unitat de la llengua, sinó a l’AVL mateixa. D’on vénen, aquests atacs?
—Aquests atacs a l’AVL són una excusa per a desenvolupar el conflicte lingüístic. L’espanyolisme més radical busca l’eradicació del valencià. Passa que fer-ho d’una manera tan oberta, dir “volem eliminar el valencià”, generaria un cert rebuig a una part important de la població. Dir que el valencià no és català és una manera més amable als ulls d’alguns valencians per a convèncer-los que eixe és el camí. No oblidem que els espanyolistes i els antivalencians no són idiotes. Són gent que vol eliminar el valencià, però no són idiotes. Per tant, també saben adaptar el seu discurs a la realitat social. Per intentar de tenir més influència.

—Per això alguns també són dins l’AVL.
—També tenim casos curiosos en l’AVL, com ara, que un acadèmic, en un context en què s’està plantejat la desaparició del valencià com a llengua oficial a Alacant, replantege el tema de l’accent del nom de la ciutat de València. És evident que en el millor dels casos té poca vista.

—Ara el president de la Generalitat ha anunciat que canviarà el nom de l’AVL per dir-ne “Acadèmia de la Llengua Valenciana”. Tot això, per a fer content Vox.
—La suma de PP i Vox no és suficient per a modificar l’estatut d’autonomia, per tant, és un brindis al sol. Però és un brindis. Això vol dir que fa l’ullet als sectors socials més proclius al secessionisme lingüístic de l’àrea metropolitana de València, que és on viu un votant de cada tres del País Valencià. És un intent més de forçar la situació, com la d’excloure els actors catalans en la història de la llengua, en el currículum escolar. I encara una altra cosa.

—…
—No podem oblidar que la reforma de l’estatut d’autonomia que va introduir el concepte de “llengua valenciana” en el text és iniciativa de Francisco Camps, però pactat amb el PSOE que aleshores dirigia Joan Ignasi Pla. El terme “llengua valenciana” no existia, a l’estatut de Benicàssim. El concepte “llengua valenciana” o el concepte “valencià”, per si mateixos, no són secessionistes. Tot i que “llengua valenciana” ho és prou. És un intent de voluntat particularista molt més marcada que la denominació “valencià”, d’ús més habitual. El tema està en la voluntat diferenciadora, secessionista, separatista que té aquest govern per a fer demagògia. No oblidem que això és una cortina de fum. Volen que el català, al País Valencià siga residual, una llengua B.

—Aquests atacs tan furibunds de Vox, que el PP s’empassa, d’on vénen? On tenen l’arrel?
—Del franquisme. És un unitarisme absolut. La política lingüicida de Vox és molt semblant a la del franquisme. Voldrien evitar que el català fos llengua oficial i voldrien que fos una llengua que només es fes servir per a les paelles i, en tot cas, fer algun exaltament poètic de tant en tant. Aquest és el futur en què voldrien restringir la llengua. Ho va dir Fuster. Volen restringir-la al reducte folclòric. Per això hi ha la pugna, perquè el que planteja Vox és inacceptable per a qualsevol que aspira a un futur digne del català al País Valencià i a tots els territoris de llengua catalana. I no oblidem que Vox va més enllà del que va anar el partit regionalista secessionista Unió Valenciana. Tenim una dreta extrema molt més potent, que condiciona el govern amb molta més força

—De manera superficial, tendim a parlar de la dreta antivalenciana i de l’esquerra progressista com a més valencianista, però en el llibre expliqueu que no és així.
—No. De fet, en la transició hi hagué una dreta valencianista, el partit Demòcrata Liberal del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià, probablement era de centre-dreta, amb el senyor Burguera al capdavant. Tot això ho van liquidar a la transició. Hi ha una esquerra jacobina al País Valencià que sense ser estrictament blavera o secessionista és molt antivalenciana.

—Parleu del PSPV?
—Un sector molt important del PSOE valencià és profundament antivalencianista.

—En el llibre recordeu l’intent de Ciprià Ciscar de canviar els estatuts de la Universitat de València.
—Crec que el PSOE valencià intentava fer d’àrbitre entre el blaverisme i el fusterianisme. Un poquet de cultura i un poquet de demagògia. No oblidem que qui oficialitza l’himne regional amb la lletra “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” és el PSOE que, en la primera legislatura, té majoria absolta a les Corts Valencianes. No estava forçat a fer-ho per pactes electorals. En el llibre analitze un poc la retòrica d’eixe primer PSOE que s’ha volgut idealitzar, i és molt significativa. Per fer-ne una caricatura ràpida, el PSOE valencià no és Vicent Soler. Ja m’agradaria a mi.

—Parlant del nom i de les coses, hi ha el nom del país. Costa molt que l’esquerra i fins i tot els valencianistes diguen el nom del País Valencià.
—Va ser una decisió, conseqüència de la via del 143, que, unilateralment, es va canviar a Madrid. La proposta d’estatut d’autonomia, ja rebaixada, malgrat tot, mantenia la proposta de denominació de País Valencià. Això es va canviar. És al preàmbul de l’estatut i, malgrat tot això, la dreta continua dient que la denominació de País Valencià és anticonstitucional. En canvi, el PP del País Basc fa servir País Basc. Sempre els dic: “País Basc, sí i País Valencià, no?” I ja que ens posem legalistes, recorde que la denominació oficial en la constitució espanyola del castellà és “castellà” i no “espanyol”. I ells fan servir la denominació “espanyol”. Diguem-ne que a l’esquerra, hi ha por d’indignar la dreta, i jo crec que la dreta ja ve indignada de casa. Sense provocar-la, trenquen el consens autonomista. Mai el PP no s’havia atrevit a qüestionar la valencianitat d’Alacant. Aquesta legislatura sí que ho han fet. Això potser hauria de fer reflexionar alguns sobre que no s’ha de tenir por de plantar cara als antivalencians.

—Al principi parlàveu de la força que tenien els blavers, els secessionistes, amb els mitjans de comunicació a favor. De fa unes quantes setmanes, veiem com À Punt canvia el nord absolutament. Té poca audiència, però sí que té repercussió tot el que fa. Això serà també un retrocés?
—El millor, amb independència de l’audiència que tenia À Punt, és que contribuïa a la dignificació del valencià. I els espanyolistes intenten evitar això siga com siga. És la consideració que no són dues llengües iguals, sinó que el català és una llengua de poble, de llauradors, del passat. Qualsevol qüestió que vegen, l’escola en valencià, mitjans de comunicació, llibres en català, normalitat de literatura, tracten d’impedir-ho com siga. Veure això és molt important perquè, si no, no entenem el conflicte lingüístic.

—Intentar de predicar el secessionisme en una època que qualsevol xic d’ací pot veure tik-toks d’un influenciador de Girona, per exemple, no sé fins a quin punt continuarà fent forat o arribarà un moment que la gent se n’adonarà.
—L’objectiu del secessionisme és conflictivitzar l’ús del català al País Valencià. És a dir, crear l’embolic. Creant embolic hi ha sectors socials que s’inhibeixen respecte de l’ús del valencià. Si escriure en català la carta d’un restaurant pot ser conflictiu, serà més fàcil que no el facen servir, per exemple. Per tant, no podem mesurar els èxits del secessionisme en percentatge de persones que creuen que valencià i català són dues llengües diferents, sinó com a una estratègia més de conflictivitzar el català perquè el castellà siga llengua hegemònica. Per a mi, aquesta és la clau.

—Això és utilitzat com una cortina de fum. El senyor Mazón té 229 morts damunt la taula.
—També és una cortina de fum de qüestions polítiques diverses. Per això l’usen. Quan algú molt optimista em va dir que el blaverisme havia mort, jo, de broma, vaig respondre que si s’havia mort, s’havia mort d’èxit. En el sentit que és hegemònic en alguns valors al País Valencià. És hegemònic perquè fa que una part de la gent que no ho és tinga por de parlar amb claredat. En eixe sentit és un indicador de l’hegemonia. Això ho digué Gramsci. L’hegemonia és parlar dels temes que interessen als que interessen i no parlar dels temes realment importants. Passa igual. No hi ha un debat sobre la desigualtat, no hi ha un debat sobre per què Madrid creix i creix, però sempre veiem en els mitjans de comunicació estatals la idea que Catalunya és, suposadament, la privilegiada econòmicament en els pressupostos de l’estat. Cosa que és falsa. Però estem en un món en què la veritat és secundària, sinó semblar que. El secessionisme és només una tàctica per a relegar el català a una posició secundària al País Valencià.

—Tants d’anys d’ensenyament en valencià, encara hi ha generacions joves de nous polítics que combreguen amb aquesta doctrina?
—Sí, però també vull destacar que, malgrat l’intent de convertir el valencià en una llengua secundària a l’escola pública, eixa consulta trampa els va eixir malament. Les línies en valencià tenen prestigi social. Malgrat tot, i per això els fa ràbia, el català és una llengua de cultura. Malgrat tot, en aquesta ciutat tan difícil per al futur de la llengua, jo continue sentint parlant els pares als seus fills en valencià. I mentre passe això, la llengua té futur, malgrat que tracten d’impedir o de dificultar que els pares tinguen un ús normal del valencià amb els seus fils. Aquest és el debat. La resta, és una cortina de fum.