La fiscalia reconeix que a Via Laietana es va torturar les germanes Serra i que aquells fets formen part d’un context de crims contra la humanitat. Però aquest reconeixement queda buit quan la mateixa fiscalia en demana l’arxivament provisional per manca d’autors identificats. L’estat accepta que hi va haver tortura, però continua protegint els torturadors. Es valida el relat de la víctima, però es blinda l’anonimat dels botxins.

Aquí rau la responsabilitat de l’estat: no en la ignorància dels fets, sinó en la manca de voluntat d’anar fins al final. Perquè el cas de Blanca i Eva Serra té una força política devastadora. No és un cas aïllat de violència policial a les acaballes del franquisme. És la prova d’un patró repressiu que desmenteix el relat complaent de la transició. Les detencions entre el 1977 i el 1982 situen aquesta violència no només en el postfranquisme immediat, sinó també en democràcia. Això és el que fa aquest cas tan intolerable per a l’estat: que desmenteix la ficció confortable segons la qual la tortura era un residu del passat que va desaparèixer amb la mort del dictador. No. Va continuar. Va mutar de cobertura política, però no va desaparèixer.

L’arxivament, per tant, no és una simple decisió processal. És una posició d’estat. És la manera institucional de dir que es pot reconèixer la barbàrie sense tocar els seus responsables. Que es pot parlar de drets humans sense obrir els arxius. Que es pot invocar la memòria mentre s’impedeix la justícia. I això no és memòria democràtica. És gestió administrativa de la impunitat.

La investigació ha estat insuficient perquè no s’han impulsat diligències efectives per identificar els responsables ni per reconstruir l’estructura repressiva. Diuen que no han pogut identificar els torturadors. Però què s’ha fet realment per identificar-los? Quins arxius s’han obert? Quins atestats s’han rastrejat? Quins noms s’han contrastat? Quines cadenes de comandament s’han reconstruït? Quins responsables polítics, policials i administratius han estat cridats a respondre? Si no s’han esgotat totes les vies d’investigació, l’arxivament no és una fatalitat processal, sinó una renúncia institucional. I en matèria de tortura, la renúncia també és responsabilitat.

Per això és fonamental insistir que la tortura genera responsabilitat per acció i per omissió. Per acció, evidentment, dels qui peguen, asfixien, humilien, amenacen i sotmeten. Però també per omissió dels qui permeten, toleren, encobreixen o deixen d’investigar. La definició internacional de tortura no es limita a l’acte directe del funcionari que infligeix dolor; inclou també els casos comesos amb el consentiment o l’aquiescència dels poders públics. I el dret internacional és igualment clar quan considera la tortura com a crim contra la humanitat si forma part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil.

Això és exactament el que la resolució no vol assumir fins a les últimes conseqüències. Perquè, si es qualifiquen els fets com a crims contra la humanitat, no es pot continuar tractant-los com una mena d’expedient inert, condemnat a morir per manca de voluntat investigadora. Els crims contra la humanitat són una qualificació jurídica gravíssima que obliga l’estat a actuar amb tota la seva capacitat d’investigació, preservació documental i persecució penal.

La dimensió de gènere del cas encara fa més intolerable l’arxivament. Blanca Serra no denuncia només tortures polítiques. Denuncia també humiliacions i vexacions específiques pel fet de ser dona. I això és determinant. La repressió contra les dones dissidents té una càrrega específica d’escarment, degradació i submissió. No es limita a castigar una idea política: pretén humiliar, sotmetre i disciplinar el cos femení. Per això la violència contra les dones adopta formes específiques, sexualitzades i exemplificadores, pensades per recordar-los quin és el lloc que el poder els reserva.

El cas Serra és doblement devastador: perquè parla de franquisme i parla de democràcia; perquè parla de repressió política i de violència patriarcal; perquè obliga a acceptar que Via Laietana no és només una adreça carregada de passat, sinó una arquitectura viva de la impunitat.

I és aquí on el debat deixa de ser estrictament jurídic per convertir-se en una qüestió de dignitat democràtica. Quina mena d’estat és aquell que admet que es va torturar en dependències policials i no identifica els torturadors? Quina mena de sistema és aquell que reconeix les víctimes, però no depura responsabilitats? Quina mena de memòria és aquella que honra el patiment i protegeix els seus causants? Un estat que encara no ha trencat amb els mecanismes profunds d’impunitat heretats del franquisme.

La prova més clara és que, a hores d’ara, continuen essent les víctimes, les entitats de drets humans i la societat civil les que han d’empènyer la justícia. L’estat arriba tard, arriba a mitges i arriba blindat. Reconeix el dany quan ja no pot negar-lo, però continua resistint-se a fer allò que distingiria una democràcia madura d’una democràcia defensiva: obrir arxius, individualitzar responsabilitats, portar els culpables davant la justícia i convertir els espais de terror en espais de reparació. La comissaria de Via Laietana ha de deixar de funcionar com a dependència policial. És imprescindible transformar-la en un espai de memòria, d’arxius documentals i en un centre d’interpretació de la impunitat i la tortura. La impunitat dels fets i dels causants és intolerable en qualsevol democràcia consolidada. És una exigència de decència pública.

La tortura no s’acaba quan s’acaben els cops. La tortura continua quan l’estat no investiga. Continua quan els arxius romanen opacs. Continua quan els responsables no són identificats. Continua quan una causa s’arxiva abans d’haver esgotat totes les vies possibles d’investigació. Continua, en definitiva, quan la democràcia tria conviure amb la impunitat.

Això és el que el cas de les germanes Serra deixa al descobert amb una cruesa insuportable. Que el problema no és només el passat. Que el problema és el present que encara el protegeix.

A les germanes Serra els devem respecte i reconeixement. Per la seva dignitat, per la seva fermesa i per haver sostingut la memòria allà on l’estat ha volgut imposar silenci. I, molt especialment, a Blanca Serra, per la seva valentia, per la seva lucidesa i per la seva perseverança infatigable. La seva veu manté viu un combat imprescindible per la veritat, la justícia i la reparació.