La veritat

En aquesta mateixa columna ens preguntàvem ara fa sis mesos si l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti podia haver estat un agent del CNI o fins i tot un agent doble. Aleshores en teníem poca informació. Però les explicacions dels uns, per una banda, i el silenci dels altres, per una altra, no feien sinó fer-nos sospitar. I, entre més coses, miràvem d’entendre per què no s’havia informat els Mossos d’Esquadra de tot allò que feia referència a Es-Satti i que tant el CNI com la Guàrdia Civil sabien.

Ara ja sabem que Es-Satti no només, efectivament, treballava per al CNI, sinó que tant ell com els joves de Ripoll eren vigilats com a presumptes gihadistes (fins i tot, en el cas dels joves, la documentació que coneixem ara indica que tenien els telèfons intervinguts, fins pocs dies abans dels atemptats). Totes les proves, per als interessats, a Público, de la mà de Carlos Enrique Bayo. Però la cosa és encara més greu perquè mentre ningú no doni la cara i no ens en doni més detalls no podem evitar de fer-nos més preguntes, amb la mosca de la sospita cada dia més amunt:

—PP, PSOE i Ciutadans van vetar la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol perquè ja sabien alguna cosa sobre la connexió de l’imam amb el CNI? I si és així, què més sabien?

—La Guàrdia Civil va voler fer-se càrrec (provant d’apartar els Mossos de manera irregular) de la investigació de l’explosió del xalet d’Alcanar perquè sabia que hi havia el cadàver d’un confident del CNI? I, en cas de ser així, en l’espai de temps entre l’explosió d’Alcanar i els atemptats de Barcelona i Cambrils, no hi havia prou dades i evidències per a posar-se encara més en estat d’alerta, per a ordenar immediatament la cerca i captura dels joves de Ripoll i per a informar-ne els Mossos? El CNI sabia que l’imam i els joves de Ripoll fabricaven, de feia setmanes, bombes en aquell xalet d’Alcanar? I si és així, per què no va ordenar d’aturar-los?

—Durant l’angoixant cerca i captura de Younes Abouyaaqoub, l’autor material de l’atemptat a la Rambla, per què no es va facilitar tota la informació possible als Mossos, tenint en compte que, pel que sembla, Younes no era pas cap desconegut i fins i tot tenia el telèfon intervingut pels serveis d’intel·ligència espanyols?

—És per vergonya o per alguna cosa més, que els quinze testimonis representants del CNI i de les forces de seguretat espanyoles no s’han presentat a la comissió d’investigació dels atemptats al parlament tot i haver-hi estat citats?

—És també tan sols per vergonya que Rajoy va tardar set hores a comparèixer després dels atemptats?

—Com s’explica que ni la premsa ni la classe política espanyoles no es posin les mans al cap arran de la informació que es va sabent? I si és per prudència i perquè creuen que les informacions no són prou reveladores, com s’explica que ningú de l’aparell de l’estat no assumeixi la responsabilitat, si més no, de donar-ne més detalls per esvair dubtes?

—I, finalment, si l’atemptat hagués succeït a Madrid, aquests silencis informatius serien iguals? I si resultés que els informes que ara se saben revelessin que qui té les mans més brutes són els Mossos i no el CNI? També hi hauria aquest silenci o tota la premsa i la caverna espanyoles hi sucarien pa fins a empatxar-se?

Som majoria els qui encara recordem els atemptats de l’11-M a Madrid. Amb profunda tristesa i indignació. Tristesa, per raons òbvies. I indignació, pels fastigosos intents de manipulació del govern d’Aznar, que va mentir durant hores bo i sabent la veritat i que va arribar a telefonar directors de diari amb el propòsit de dictar-los el titular.

Els temps han canviat i els SMS s’han transformat en piulets i altres ginys. Però no ens mamem el dit i no deixarem que tornin a provar d’enganyar-nos. Com va dir Rubalcaba (sí, Rubalcaba) aleshores: ens mereixem un govern que ens digui la veritat. Podem ser prudents, però pacients ja no tant. I, mentrestant, esperarem informació, la cercarem i continuarem llegint Bayo a Público (encara que sigui per fascicles). Però sigui com sigui aquí hi ha algú que va tard, molt tard. I aquest algú (o a qui li correspongui ara) que comenci a parlar i a explicar-nos la veritat, per complicada, ridícula o perversa que sigui. I perquè no passi (com passa massa sovint en aquest estat espanyol) que a l’hora de retre comptes ens trobem que els responsables ja són o bé morts o bé dements. O això, o desconfiarem tant que acabarem creient que la veritat és tan dura i putrefacta que no es pot ni explicar.