Jacint Verdaguer

Quan a primera hora de la tarda del dilluns 17 de juny de 1895 –avui fa cent vint-i-cinc anys– el diari El Noticiero Universal va arribar als seus punts de venda ningú no es podia imaginar que dintre aquelles pàgines s’allotjava un text molt especial. Per títol exhibia només un mot, ‘Comunicat’; l’encapçalaven tres lletres (J. M. J.) que invocaven Jesús, Maria i Josep, i a la signatura hi deia ‘Jacinto Verdaguer, Pvre.’ Entremig, un parell de paràgrafs d’aparença senzilla però amb una forta càrrega de profunditat que ja formen part –aquests i els que, temps a venir, els seguirien– del bo i millor de la nostra literatura:

«Pel mes de Maig de l’any 1893, després dels Jocs Florals, se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrere els dos mesos han passat dos anys […]

He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. […] demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»

Aquesta breu nota adreçada ‘a la gent honrada de Barcelona’ –una gent per a la qual, efectivament, mossèn Cinto era un personatge estimat i popular– va ser el pòrtic d’un conjunt d’articles que ha passat a la història sota l’epígraf En defensa pròpia. Aquest primer ‘comunicat’, absolutament insòlit fins aleshores, va tenir greus conseqüències per al seu autor: un mes i mig després, el 23 de juliol, el tribunal eclesiàstic de Vic li suspenia les llicències sacerdotals i el drama que de feia uns quants anys vivia Jacint Verdaguer de cop i volta esdevenia tragèdia. La reacció, però, no es va fer esperar i entre el 6 d’agost i el primer de setembre Verdaguer va publicar una sèrie d’onze articles titulats ‘Un sacerdot calumniat’ a La Publicidad, un diari de tendència republicana i anticlerical. Una vaga promesa de rehabilitació si aturava el raig d’articles va cloure aquesta etapa i dos mesos després un equip amb els especialistes més notables del moment en el camp de la psiquiatria feia públic un dictamen segons el qual les facultats mentals del poeta eren de total normalitat.

La situació de Verdaguer, assetjat pels deutes, empitjorava i el seu contenciós perquè li fos retornat allò que la jerarquia li havia pres no apuntava cap indici de solució. Es basava en dues peticions: que li retornessin la missa i que tingués llibertat de viure on volgués i amb qui volgués per poder continuar escrivint. Per això dos anys després –entre el 25 d’agost i el 21 de novembre de 1897– va publicar, també a La Publicidad, una nova tongada de vint-i-set articles ara sota l’epígraf ‘Un sacerdot perseguit’. Resumint: un comunicat inicial i trenta-vuit articles escrits ‘en defensa pròpia’ i publicats el 1895 i el 1897 que constitueixen un conjunt de gran valor, tant literari com històric, perquè era la primera vegada que es publicava a la premsa una mostra de prosa de combat i de periodisme literari d’aquella envergadura. I insisteixo en el fet que era la primera vegada, perquè l’article d’Émile Zola titulat ‘J’accuse..!’, que passa per ser el pioner d’aquest gènere, es va publicar al diari L’Aurore el 13 de gener de 1898. És a dir, quan ja feia dos mesos que Verdaguer havia clos la seva sèrie.

Una vida no gens convencional

Fa anys que un bon amic que en aquest tema hi entenia molt més que no pas jo em deia que a casa nostra gaudim d’una àmplia nòmina d’especialistes en Jacint Verdaguer. Amb la particularitat, afegia, que una bona part es divideixen en dos grups: els verdagueristes i els verdaguerians. Grups que, a més a més, practiquen el catalaníssim costum d’estar renyits entre ells. Per desgràcia, el meu amic ja no hi és, però d’aquella conversa m’ha quedat gravada la conclusió: escriure sobre Verdaguer és comprar molts números per a la rifa d’un castanyot (dialèctic, no cal dir-ho), cosa que difícilment passa amb altres autors.

Sigui com sigui, qualsevol lector que hagi entrat de manera superficial o més profunda en alguna biografia sobre mossèn Cinto –n’hi ha un bon repertori– convindrà amb mi que la vida d’aquell home no va ser gaire convencional. Ni com a sacerdot ni com a poeta. Vegem-ne uns quants exemples. Els seus enemics, per obrir el foc.

Quan ara fa cent vint-i-cinc anys la veu de Verdaguer va començar a sentir-se a la premsa, no eren pas quatre arreplegats els qui tenia enfront seu. Fem-ne l’inventari: per començar hi havia Josep Morgades, bisbe de Vic, jurisdicció a la qual mossèn Cinto pertanyia i que va ser qui li va retirar les llicències; fent-li costat, Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, Grande de España, fill de negrer, posseïdor d’una de les fortunes més grans de l’època i que durant quasi una vintena d’anys va tenir el poeta al seu servei, primer com a capellà dels vapors de la Transatlàntica que comunicaven Espanya amb Cuba i després com a capellà de la família al Palau Moja de Barcelona, a la cantonada Portaferrissa-Rambla; també Narcís Verdaguer i Callís, cosí del nostre home, advocat i polític de notòria influència que va arribar a ser secretari del Fomento del Trabajo Nacional; Jaume Collell, canonge de Vic i amic de Verdaguer des de la infantesa fins que es va produir la ruptura, en plena persecució de mossèn Cinto; a Collell se li atribueix la frase ‘En Cinto ha tastat carn’, referint-se a la relació que tenia amb la família Duran i que, conjuntament amb la bogeria, va ser un altre dels arguments que varen esgrimir els seus bescantadors. I per acabar encara un parell més de membres del clergat: el jesuïta Antoni Goberna, molt proper al marquès i sempre amatent a clavar l’agulla on fes més mal; i Joan Güell, un altre cosí del poeta que tampoc no va filar gaire prim a l’hora de posar-se-li en contra.

Un final amb tocs d’esperpent

Una altra mostra de la peculiaritat de Verdaguer la trobem en les darreres setmanes de la seva vida. Les que varen transcórrer a la Vil·la Joana i que han estat descrites de manera magistral per Àlvar Valls a Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984), una biografia amb tocs de novel·la de més de mil pàgines publicada el març passat i que és l’aproximació més completa que he llegit fins ara a la complexa figura de Jacint Verdaguer. Valls ha consagrat un munt d’anys a la confecció d’aquest llibre i a fe de Déu que se n’ha sortit amb nota altíssima.

Imagineu, doncs, la Vil·la Joana els últims dies de maig i els primers de juny del 1902 amb un parell de Mossos d’Esquadra plantats a la porta per controlar qui hi entrava i qui en sortia, un equip mèdic que cada dia es reunia per emetre el comunicat sobre l’estat del malalt que l’endemà reproduirien tots els diaris, les dues germanes Duran i el marit de la més gran que s’encarregaven de l’atenció directa al malalt, les baralles poc dissimulades entre els representants de la Lliga, que volien un enterrament a Vallvidrera discret, ràpid i exempt d’homenatges, i els republicans, que tenien l’alcaldia de Barcelona i que volien un enterrament pels carrers de la ciutat que fos una demostració de força i de suport popular; unes controvèrsies que a efectes pràctics es varen traduir també en la redacció i signatura de dos testaments: el primer, cinc dies abans de la mort impulsat per la facció conservadora; i el segon, signat de matinada davant de l’alcalde Barcelona i representants de l’altra facció poques hores abans de la defunció i que va permetre a Verdaguer –molt preocupat pel futur de la seva obra; la ja publicada i, sobretot, la inèdita que guardava en una maleta a sota del llit– morir-se amb la tranquil·litat de saber que es compliria sense coaccions la seva última voluntat; la imatge de Francesca, la germana del malalt, cridant histèrica al seu costat: ‘Ai, Cinto, que et condemnaràs!’; i per acabar d’arrodonir l’escena un grup de joves artistes assidus dels Quatre Gats –Jaume Sabartés, Pablo Ruiz Picasso, Josep Rocarol i Àngel Fernández de Soto; Casas i Rusiñol havien passat el dia abans– intentant accedir infructuosament a la Vil·la Joana i lliurant un pom de flors al doctor Ramon Turró, que els va prometre que el posaria a la cambra del moribund.

‘Verdaguer tenia raó’

Ja he dit més amunt que el perfil del nostre capellà poeta no era gens convencional. Els darrers anys de la seva vida el prestigi de què havia gaudit entre les classes influents havia minvat en proporció similar al creixement de la popularitat que els seus versos li varen atorgar entre la gent del poble senzill que el considerava el símbol per excel·lència de l’home feble, generós i solitari que planta cara als poderosos. Àlvar Valls, autor d’Entre l’infern i la glòria, ho té molt clar quan li’n demanen opinió: ‘Verdaguer era un rebel.’ I la doctora Lluïsa Plans en el seu completíssim estudi Jacint Verdaguer. En defensa pròpia (Eumo Editorial, 2012) explica que un dia que comentava amb el pare Batllori que no entenia l’entossudiment de Verdaguer a mantenir la seva posició malgrat el desprestigi i el sofriment que li comportava, la resposta de Batllori va ser clara i contundent: ‘És que Verdaguer tenia raó.’

El drama i la tragèdia de mossèn Cinto no es poden dissociar dels avatars que vivia la societat espanyola i la catalana de l’últim quart del segle XIX quan l’Església considerava que l’entesa entre el capital i els obrers havia d’arribar per mitjà de l’exercici de la caritat. I que per combatre les forces del mal –un anarquisme cada vegada més creixent i combatiu en una societat cada vegada més laica– calia redoblar l’oració, el dejuni, els sacrificis i les almoines. Precisament una de les feines de Verdaguer a la casa dels Comillas va ser la d’almoiner del marquès que tenia una vintena de famílies que es beneficiaven habitualment de la seva caritat i que amb Verdaguer varen passar a ser més de tres-centes en un xocant contrast entre la fortuna, immensa, de Claudio López i la misèria que es palpava en els carrers i que acudia a les portes del seu palau. Un marquès que cada vegada passava més temps a Madrid on, a part de vetllar pels seus interessos comercials, dedicava moltes energies a la creació de cercles catòlics d’obrers i a organitzar pelegrinatges de treballadors a Roma per postrar-se als peus del Papa.

Tot un caràcter

No cal ser gaire sagaç per a adonar-se que la confrontació entre Verdaguer i el poder simbolitzat per Morgades i el marquès de Comillas era el xoc d’uns caràcters que semblaven pastats en la mateixa fornada. Unes personalitats fortes, orgulloses, exigents i tossudes que difícilment afluixaven la corda.

És sabut que l’any 1886 la vida de mossèn Cinto va tenir un fort sotrac espiritual de resultes del viatge que va fer per Terra Santa i que va posar en crisi la manera com fins aleshores havia viscut el sacerdoci. Com a poeta, Verdaguer es trobava en la plenitud: feia vuit anys de la publicació, celebradíssima, de L’Atlàntida i aquell mateix 1886 havia sortit Canigó i el bisbe Morgades l’havia coronat com a Poeta de Catalunya a Ripoll. Tot això a les portes d’un pelegrinatge de dos mesos que el va portar a Palestina, Síria i Egipte i que, com he dit, el va trasbalsar profundament. Tot just feia un any que havia format part de la comissió de notables catalans que va presentar a Alfons XII el Memorial de Greuges, però molt abans ja havia donat mostres de la seva personalitat singular. Per exemple, el 1865, quan, a vint anys i encara estudiant al seminari, va guanyar dos premis als Jocs Florals de Barcelona i es va presentar al Saló de Cent a recollir-los abillat amb vestit de mudar de pagès. Una imatge que, combinada amb la seva planta imponent, va deixar en els presents la convicció d’haver conegut algú cridat a fer una profitosa carrera en el món de les lletres.

Aquell poeta amb obres que eren lloades pels escriptors més cèlebres d’arreu d’Europa i que, alhora, escrivia versos senzills i ‘estampetes’ pietoses que el poble recitava de memòria era, per damunt de tot, una persona de gran ingenuïtat, capaç de predicar amb convicció allò en què creia. Per exemple, el poc valor que donava als diners. Però també era un home sol, sense cap orde eclesiàstic darrere seu ni cap canongia on aferrar-se més enllà del servei a la casa dels Comillas. La deu poètica de Verdaguer emanava incontenible i plena de força fins al punt que alguna vegada les metàfores li gastaven males jugades, com en la carta que va escriure a la marquesa explicant-li un somni que havia tingut on ella apareixia col·laborant en els seus projectes de caritat i en la qual una sobredosi de simbologia –i una poc oportuna al·lusió a la manca de fills de la marquesa i el seu home després de dotze anys de matrimoni– li va comportar un disgust i uns quants malentesos.

A partir del mes de maig del 1893 la seva desgràcia s’accelera: el marquès l’expulsa de casa seva, per ordre del bisbe Morgades ingressa al santuari de la Gleva ‘per descansar de la seva fatiga mental’, els creditors el persegueixen per cobrar els deutes contrets arran de la compra de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, el bisbe l’amenaça amb l’ingrés en l’Asil de Capellans de Vic, és acusat de boig, també d’insidiós amb la marquesa, d’escàndol per viure –quan s’escapa a Barcelona– al pis d’una vídua –doña Deseada– i dues de les seves filles, hom li retreu també la pràctica d’exorcismes amb un grup encapçalat pel pare Piñol –un frare paül exclaustrat–, es manipulen les coses que diu i que fa, és perseguit –literalment– per la justícia i acusat de desobedient amb el seu bisbe; o, com ell mateix matisava, de posar en crisi l’obediència deguda a un superior.

Immergit en aquest context asfixiant, és quan Jacint Verdaguer es proposa de passar a l’atac. Farà una cosa insòlita fins aleshores: esgrimint la seva única arma, la ploma, explicaria públicament de manera ordenada i serena la seva situació i totes les tribulacions que l’hi havien portat. Escriuria, en resum, en defensa pròpia.

En defensa pròpia

Les contradiccions perseguien Verdaguer. Aquells escrits rics en invocacions a la Mare de Déu i a Jesucrist van veure la llum a les pàgines de La Publicidad, un diari adreçat a un col·lectiu de lectors que, tot i que abominaven la religió i de les seves pràctiques, seguien mossèn Cinto amb gran interès. I ell va preparar cada text de manera summament acurada i tenint molt present el perfil d’aquells a qui s’adreçava. D’aquesta manera podem dir que En defensa pròpia és un exemple de literatura planera i construïda amb un envejable domini de l’encadenament dels conceptes i l’ordenació d’aquestes idees en el discurs, d’acord amb allò que l’autor es proposa de comunicar. Una literatura de registre clar i entenedor en què, però, quan calen no hi falten ni els cultismes, ni la ironia, ni les sentències clàssiques, ni les citacions de les Escriptures, ni –sobretot, i aquí rau un dels principals trets d’aquestes proses fascinants– el recurs sovintejat als adagis i les dites populars. Unes dites que –ai, las– ara ens poden semblar un arcaisme innecessari però que és la prova més evident que el català que es parlava fa cent vint-i-cinc anys era notablement més ric que l’actual.

Posaré uns quants exemples de tot això que he dit fins ara sobre la prosa que Verdaguer empra en defensa seva.

Comencem amb les amenaces que li fa Morgades de tancar-lo a l’Asil de Capellans de Vic:

«La idea de recloure’m allí és, senzillament, per aïslar-me de les persones qui em volen bé, dels escriptors amics i de la premsa, que, havent-se presa la pena de fixar-se en mon trist assumpto, se’m mostren caritatius i benèvols…» (6 d’agost de 1895).

Més endavant, en el mateix article del 6 d’agost fa diverses referències als seus perseguidors en un to creixent a mesura que avança el text:

«Contaré breu i respectuosament ma entrada, ma estada i, sobretot, ma sortida de la casa del mal aconsellat senyor marquès de Comillas (…)»

«Explicaré, fil per randa, les temptatives d’agafar-me, les traïcions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i fariseus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me; amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caïm (…)»

«Més que a la justícia humana, que pels pobres no n’hi ha gaire, encomano ma causa a la justícia i, més que a la justícia, a la misericòrdia de Déu, a quí prego abrigue a mos perseguidors i els torne en bé lo mal que em fan» (6 d’agost de 1895).

La doble condició de capellà i de poeta, viscuda en pla d’igualtat i sense complexos, és reivindicada per Verdaguer així que en té ocasió. Aquí, per exemple, mentre explica l’ambient que es va trobar al santuari de la Gleva, ho aprofita per destacar la seva atenció a la manera com la gent parlava:

«La gent és creienta, afectuosa i senzilla, i tot seguit en cada casa trobí un amic i en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge i de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda» (21 d’agost de 1895).

El domini de la prosa periodística

En la segona tongada d’articles publicats dos anys després es percep un Verdaguer absolutament dominador de la prosa periodística i dels recursos que necessita per a cridar l’atenció del lector passavolant. Així doncs, sota el permanent J.M.J. de la capçalera, tots els articles d’aquesta sèrie tenen un títol que molt sovint adopta la forma interrogativa com, per exemple, el del 7 d’agost de 1897 que titula ‘Qui és l’ingrat?’ i que comença així:

«Se m’acusa d’haver desobeït al senyor bisbe. ¿Los defectes de ma obediència podrien ser los de son manament? Examinem-ho. Mentres me manava coses segons raó i llei de Déu, lo vaig obeir, i no sols a sos manaments, sinó a la més petita de sos indicacions (…)»

Un matís al qual tornarà amb molta més contundència el 16 de setembre amb l’article titulat ‘Estic suspès o no?’:

«Si un prelat de la Iglésia, encara que sia per complaure a un gran d’Espanya, me manàs tirar-me daltabaix del balcó i jo tingués la debilitat de fer-ho, uns quants satèl·lits seus podrien alabar ma obediència, però la gent en massa no deixaria de tenir-me per suïcida, i amb molta raó.»

No cal escorcollar gaire per adonar-se de la riquesa de la prosa verdagueriana en l’ús de cites i refranys. Reprodueixo un paràgraf de l’article del 7 d’agost:

«Los que pretenen que vaja a Vic, ara, a donar les gràcies per tantes amabilitats, me prenen per beneit. Aquell a qui una serp ha mossegat, una soga li fa por, diuen los àrabes, i nostres pagesos, que no són àrabes sinó bons cristians, diuen Gat escaldat, de l’aigua tèbia tem, i, en circumstàncies com la meva, diuen, ensenyats per l’experiència: Qui fa un cove fa un cistell

L’endemà, el 8 d’agost de 1897, en un article titulat ‘Per què no se’m deixa dir missa?’ mossèn Cinto dispara amb tota l’artilleria:

«… no pogueren fer-me passar per boig, volgueren tacar-me d’espiritista. Los espiritistes, motu proprio, amb una caritat que els honra, digueren en ses revistes que no em coneixien i que cap d’ells m’havia sentit anomenar com a tal, i la bona gent de Barcelona, que no necessitava aqueix certificat, se rigué de l’estúpida acusació. Me tornaren allavors la missa?

No! Allavors se’m tractà de lladre, dient que havia sostreta la caixa del marquès; però tot seguit mos defensors feren observar que lo diner no em lluïa gaire, i que el marquès seguia més ric que mai. ¿Quin delicte, quina taca tenia jo a sobre, puix tampoc allavors se’m tornà lo permís?»

I, com a persona intel·ligent, Verdaguer no dubta a emprar la ironia fins i tot al·ludint a paraules de l’evangelista Mateu:

«Si el sagrat Evangeli em digués: ‘Quan vos perseguesquen en una ciutat, aneu-hi’, jo hi hauria anat a més córrer. Però em diu tot lo contrari: ‘Quan vos perseguesquen en una ciutat, fugiu a una altra.’ I aixís ho he fet; me perseguien a Vic, i he fugit a Barcelona. ¿Hauré pecat també seguint les màximes del sant Evangeli?»

Difícilment trobaríem cap article en tot aquest conjunt en el qual no hi hagués una frase o un paràgraf dignes de ser destacats. Això si no és l’article complet que mereix un lloc en l’antologia. N’he trobats uns quants, però si n’hagués de triar un diria ‘La caritat’, publicat el 5 de setembre de 1897 i encapçalat per una citació –’D’una abundosa efusió de caritat és precís esperar la salvació del món’– treta de l’encíclica de Lleó XIII sobre la qüestió obrera coneguda amb el nom de ‘Rerum Novarum’ que s’havia publicat sis anys abans. No reprodueixo l’article complet i em limitaré a un fragment que em sembla prou significatiu de l’actitud de Verdaguer a l’hora de plantar cara als problemes de la misèria de la gent:

«Lluny de mi pensar que l’almoina de Comillas les havia de cicatrisar totes i que havia d’abastar per donar medicina per tots los mals; més sí, puc assegurar que en curava alguns. Lo bé, una gota que sia, sempre fa bé i en crida d’altre; d’aquí ve l’adagi A on vas bé? A on més no sé, i aixís com lo mal, per petit que sia, ajuda a perdre, lo bé més insignificant ajuda a salvar l’indivíduo i fins a la societat mateixa.

A més d’això, lo bé que fa la caritat és incalculable; tot seguit s’estableix una corrent d’amor entre el benefactor i sos afavorits; al voltant d’aqueixos fa una atmosfera d’agraïment i de bondat, de la que participen los parents, los amics, lo veïnat i el barri i, com de la tenda d’un especier, si no tots se’n duen les espècies, tots participen de la bona olor…»

Ja he dit abans que mossèn Cinto era un home absolutament convençut de tot allò que predicava i al qual alguna vegada les metàfores li fugien del control. Aquesta imatge de la botiga d’espècies on tothom ensuma però no gaires poden comprar en seria un exemple bastant clar…

Testimoni d’un temps de canvis

Ja acabo. La vida de Jacint Verdaguer és el testimoni d’una època de profundes transformacions polítiques, socials, econòmiques i eclesiàstiques. Però el seu testimoniatge no és el d’un simple transeünt, sinó que les circumstàncies el varen situar en l’ull d’un huracà que ni havia originat ni disposava de les claus per sortir-se’n.

Les contradiccions, les ingenuïtats, les picabaralles i els excessos de simbolisme responen a aquesta situació i val la pena de tenir-ho en compte a l’hora d’apropar-nos a la seva figura. I molt especialment després del 1886, l’any del seu pelegrinatge a Terra Santa. De tot aquest drama, que amb el temps es decanta cap a la tragèdia, ens ha quedat la seva obra i sobretot la quarantena d’articles que va publicar per defensar-se dels poderosos que el bescantaven i per trobar la comprensió de la gent honrada i senzilla. Aquells que en nombre de quasi dues-centes mil persones (algunes versions parlen de molts més) el 12 de juny de 1902 varen envair els carrers de la ciutat al pas de la carrossa mortuòria que portava les seves restes.

De Verdaguer s’ha dit que és el fundador del català modern, una afirmació difícilment refutable. I una prova d’aquesta modernitat la veiem quan ens adonem de quina manera concep el paràgraf que tanca l’últim article de la sèrie, publicat el 21 de novembre. Un paràgraf en què fa entrar en joc els conceptes amb què era criticat i perseguit –ximple, maniàtic i boig– i els rebota contra els seus enemics coronant la jugada (com no podia ser altrament) amb la filigrana final d’una dita popular. Mossèn Cinto parla; escoltem-lo:

«M’heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i boig (m’estimo més calificar-los de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: quan veritat és allò de que un boig ne fa cent» (21 de novembre de 1897).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.