Concentració dels CDR de Gràcia davant la caserna de la Guàrdia Civil. Imatge d'arxiu (Fotografia: Albert Salamé)

L’altre dia parlava amb algú que, de fa mesos, és objecte de seguiment per policies secrets. Surt de casa i els veu. Va a la feina i els veu. Entra a un bar i els veu. Els veu perquè es deixen veure. És la manera de pressionar que tenen els piolines. Volen deixar clar que tenen l’activisme independentista sota control. A ell, el segueixen de sempre, de manera intermitent, si bé darrerament la cosa és molt pesada i un punt angoixant. No tan sols el segueixen al carrer. També a la xarxa. Per això té el telèfon xifrat de mil maneres, encara que tampoc no les té totes, en aquest punt. No cal dir-ne el nom. Sí que cal dir que no és un cas únic. Són desenes, centenars (?), milers (?) els qui es troben en la mateixa situació. N’hi ha que ho ha denunciat públicament.

Com a periodista, n’he entrevistat, de gent seguida, que m’ha explicat detalls del seguiment de què són objecte. La darrera, Mireia Boya, ex-diputada de la CUP. Ho explicava així: “En el conflicte amb l’estat espanyol hi ha una part important que no hem jugat prou bé, que és la guerra psicològica. La por. Fer por. I fer seguiments forma part d’aquesta estratègia. Jo em trobava homes a la cantonada de la casa on vivia. I agafava el bus, i hi pujaven. I jo en baixava, i ells en baixaven. Feia un cafè, i eren allà.” Els seguiments que explica la Mireia Boya són d’abans del referèndum. Els que explico avui són actuals. Uns i altres no són seguiments per a evitar cap crim. Si de cas, són seguiments per a cometre’n, pura guerra psicològica en mans de l’estat, que vol que els independentistes deixin de fer independentisme.

L’altre dia parlava amb algú que havia parlat amb un dels presos polítics. Amb un dels que aquestes darreres setmanes han sortit unes quantes hores. El pres polític li explicava que, quan són fora, al carrer, la mà de policies que els segueixen, espien i controlen, és realment aclaparadora. Cotxes, parelles, grups, mirades i orelles. I que una cosa és controlar que no s’escapin. S’entén. Una altra, és guerra psicològica. No acceptable.

El moviment independentista és espiat per les xarxes, i seguit pel carrer, d’un manera intensa, constant i angoixant de fa anys. No han parat. Afecta no tan sols els presos polítics de permís, o ex-diputades abans d’un referèndum, sinó desenes, centenars (?), milers (?) d’independentistes anònims que avui són coartats i pressionats sense haver comès cap crim. Volen debilitar-ne els moviments. Si l’independentisme viu en hores baixes, és perquè l’activisme que fa també hi viu. I en part, és dèbil pels seguiments de què és objecte.

El teòric de la desobediència civil, Paul Engler, explica que en les arts marcials es practica l’akido: aconseguir que la força de l’agressor se li giri contra. Que el seu cop de puny el faci caure a terra a ell, no a tu. Engler recorda que també hi ha l’akido polític. Convertir l’agressió en una defensa potent. En el nostre cas, la venjança dels espiats consistiria a aprofitar en favor nostre el fet de ser espiats constantment, impunement, al mig del carrer. No parlo tan sols de fer contraseguiment, que ja se’n fa, per saber de cert si hi ha seguiment o no. Parlo de denunciar, publicar, documentar aquest seguiment. Parlo de grups que es deixen veure i es fan notar. Parlo de deixar clar que, si fan seguiments, diguin quin jutge els ha ordenats. Parlo de fer saber si són seguiments il·legals. I si són legals, d’exigir que ens diguin de quanta gent parlem. Són desenes, centenars(?), o milers (?) els qui el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias fa seguir? Em demano, de fet, com els altres podem ajudar els nostres espiats. Parlo de l’ara i l’aquí, i no únicament del llarg camí. Parlo de guanyar petites batalles, de manera constant, sense esperar la gran victòria electoral que sempre ens distreu, per necessària que sigui, del dia a dia.

 

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb