“Van morir sols, espantats i en una ratera”: la indefensió de la gent gran durant la gota freda del 29 d’octubre

La gota freda del 29 d’octubre de 2024 va destruir la vida de moltes famílies, que van veure com l’aigua i el fang els arrabassaven els éssers estimats. Molts encara no són capaços de parlar-ne, continuen amb tractament psicològic i amb medicació, i el fet traumàtic de les morts ha fet que ni tan sols hagen començat el dol. N’hi ha una xifra significativa, i és que de les 229 víctimes mortals més d’un centenar eren més grans de setanta anys.

No és pas una casualitat que hi morís tanta gent gran, perquè molts viuen en les plantes baixes de les cases de poble, i no van ser a temps de fugir-ne. Tampoc no els va avisar ningú del perill que corrien. Com no van avisar el personal de la residència Savia de Paiporta (Horta Sud), de la qual van transcendir unes imatges que molts encara no hem oblidat. Malgrat els esforços dels treballadors, que van fer tant com van poder per salvar els més de cent avis que hi vivien, en van morir sis. Els dies següents encara en van morir dos més en hospitals, i ara la jutgessa de Catarroja investiga si va ser a conseqüència de la gota freda.

Isabel

Isabel, de vuitanta-un anys i amb un Alzheimer prou avançat, tenia una plaça pública de la Generalitat en aquesta residència concertada, i va ser una de les víctimes. Quan la barrancada va entrar de ple en les instal·lacions, ella i els altres cent vint usuaris de la residència sopaven. Es podia moure sense cadira de rodes, però l’aigua va impedir que poguessen arribar fins on era ella per salvar-la. El seu fill, Marc Poveda, recorda com un infern les primeres quaranta-vuit hores, sense saber res de sa mare. Ara, gairebé un any després, diu que es troba més sencer. “Però, en relació amb el que ha succeït, encara em costa situar tot això en el punt exacte del meu cervell, processar-ho”, afig.

“Estava molt dolgut, molt trasbalsat per la pena, i molt indignat amb els nostres governants i la seua pèssima gestió, perquè no me’n sabia avenir. Però amb el temps he aconseguit de desplaçar aquest dolor que tenia davant i no em deixava coordinar coses. Pense que ara vaig evolucionant”, diu. Sap que la mort de la mare ja no té remei, però voldria que es fes justícia i s’assentassen unes bases clares perquè no tornàs a passar una cosa com aquella. Considera imperdonable la deixadesa de funcions dels dirigents polítics, que es van oblidar de la població. Una població que va quedar totalment indefensa contra l’aigua i el fang, especialment la gent gran.

La residència va obrir un mes i mig després de la catàstrofe, en un temps rècord, i van fer un homenatge a les víctimes. Marc és conscient que els treballadors hi van deixar la pell, però assenyala que el problema són “les residències com a entitats amb ànim de lucre”. “Sempre fan igual, tindre el mínim personal, que d’això en done fe amb les meues visites diàries, i pagant-los el mínim, per la qual cosa hi ha molta rotació i poca professionalitat”, diu. Pensa que si s’haguessen complert els protocols que indiquen que en cas d’alerta roja cal pujar els residents al primer pis, la mort d’Isabel s’hauria pogut evitar. Ara està més tranquil perquè confia en la instrucció de la jutgessa, que va citar a testificar els treballadors que hi havia aquell dia.

Rosa

Rosa tenia noranta-dos anys i va morir a casa seua, un dels trenta-un habitatges que l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl (EVhA) –una entitat pública empresarial adscrita a la vice-presidència primera i Conselleria de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge– tenia a Picanya. Hi vivien persones grans que, en general, es valien per si soles. Més tard, dins el mateix recinte, hi van fer un centre de dia. Tot i que el seu contracte de lloguer el tenien amb aquesta entitat, ara la Generalitat no se’n vol fer responsable. De fet, el recinte ha tancat i s’hi han tapiat totes les cases.

Carmina Gil, la nora de Rosa, insisteix que la Generalitat era la responsable d’aquell centre, i que els havien d’haver avisat. “Primer per l’alarma general, segon per la Generalitat, que era responsabilitat seua, i tercer per la teleassistència, que molts la duien posada. No els van avisar per cap d’aquests tres mitjans, i els que van morir allà van morir sols, espantats i en una ratera”, diu.

A part la seua sogra, té constància de sis morts més, però no ho saps amb certesa, perquè hi ha qui diu que en van ser nou en total. “Hi havia la meua sogra, Olga, Maruja, Sebastián, una senyora que anava amb cadira de rodes, i un matrimoni que van morir junts. No es van poder salvar, no es van poder subjectar, es van abraçar i se’n van anar”, diu.

Carmina assenyala la vice-presidenta i consellera de Serveis Socials, Susana Camarero. “Ella era la responsable de les residències, encara que sostenen que al centre de dia no hi va morir ningú. És clar, si no era horari que hi haguera ningú allí, no hi va morir ningú. Però sí que van morir en les cases del mateix recinte que, a més, eren de la Generalitat, i en els contractes ho diu. Tots tenien el seu contracte de lloguer amb la Generalitat. L’única cosa que sé de la vice-presidenta és que va dir que els havien avisat el dia d’abans i el mateix dia per la teleassistència, i això és mentida. No es va avisar i, a més, després va eixir que no constava cap trucada d’avís als botons”, reitera.

Ella parla en nom de la família, perquè els fills de Rosa no tenen forces, i també és la vice-presidenta de l’associació de Víctimes Mortals DANA 29-O. “El meu marit es troba malament perquè no ha estat una defunció normal, no hem pogut fer el dol i tenim un record continu. Ha passat un any i cada dia ho tenim en la cara del president de la Generalitat, perquè no ha admès res. I sentim diàriament totes les mentides i tota la porqueria que tira sobre nosaltres. Anem medicats i amb psicòlegs. La meua cunyada no assisteix a cap cosa perquè no pot, els meus nebots tampoc, les meues filles van als psicòlegs, el meu marit i jo també. Anem tirant cap endavant, perquè cal portar a qui cal davant la justícia, però tenim moments molt baixos. L’única cosa que volem és que ens deixe tranquils, volem començar un dol. El dia de la dana va deixar de ser el president de la Generalitat per als valencians i volem que se’n vaja, que es pose davant la justícia i que reconega que va fallar. Ell i el seu Consell”, diu.