Vallverdú i els escriptors que ens van ensenyar a ser lectors

L'escriptor Josep Vallverdú presenta novetat: 'El vuitè nan' · És una bona avinentesa per a homenatjar els sèniors de la literatura infantil i juvenil

VilaWeb
Joan Safont Plumed
01.04.2022 - 06:33
Actualització: 01.04.2022 - 08:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En un piulet del 16 de juny de l’any pasat, l’escriptora Llucia Ramis, on es preguntava: “Algú sap per què als sèniors de la literatura catalana no se’ls tracta amb el mateix respecte que tenen els de la literatura en llengua espanyola, anglesa o francesa?”. Seguint el fil d’aquell comentari, vaig moderar un debat, organitzat per l’Ateneu Barcelonès, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, sobre el paper dels escriptors sèniors en la literatura catalana i l’existència o no de connexions entre generacions. La mateixa Ramis i els escriptors Vicenç Pagès Jordà, Anna Ballbona i Àlex Broch van apuntar algunes de les raons d’aquesta manca de consideració: l’adamisme dels autors, un mercat i un món editorial petit, una impossibilitat de professionalització que la generació dels setanta va intentar d’aconseguir, uns mitjans atrets per la darrera novetat, l’obsessió per la continuïtat d’una llengua permanentment assetjada…

Curiosament, la mateixa setmana que a les xarxes socials encara ressonava aquest debat, el més sènior dels escriptors catalans, Josep Vallverdú (Lleida, 1923) presentava novetat, El vuitè nan (la Galera), i era homenatjat en un acte acadèmic a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual és membre des de 1991. Quan, a l’acte suara esmentat, parlàvem dels escriptors veterans, tots teníem al cap patums literàries com Jaume Cabré, Carme Riera i Joan Francesc Mira. Però no sé si cap dels intervinents i del públic que omplia la sala Oriol Bohigas tenia al cap els autors de literatura infantil i juvenil que ens han fet. Que ens han ensenyat a llegir.

El llegat dels sèniors de la Galera

Perquè som molts els qui, també amb escriptors com Roald Dahl o Gianni Rodari, vam esdevenir lectors amb els autors de la Galera, que va fundar Andreu Dòria als anys seixanta i que avui, integrada al Grup Enciclopèdia, dirigeix de manera excel·lent Pema Maymó. Als nens dels vuitanta, tant ens feia que aquells llibres no fossin una novetat o s’haguessin escrit vint anys abans del nostre naixement. Res no impedia de voler formar part de la colla del Zoo d’en Pitus o tenir un gos com en Rovelló. Som qui som i com som gràcies a Vallverdú i Joaquim Carbó, a Pilarín Bayés i Roser Capdevila, als desapareguts Sebastià Sorribas i Emili Teixidor. Uns sèniors que no tan sols cal respectar, sinó que, fins i tot, caldria que fossin venerats i estimats per les generacions i generacions que han educat en la lectura.

Joaquim Carbó
L’escriptor Joaquim Carbó.

De fet, no exagero gens si parlo agraït d’aquests autors. No tan sols perquè els vaig llegir, sinó perquè a l’escola ens van desvetllar el gust per la lectura seriosa i l’escriptura incipient treballant durant un curs La casa sota la sorra de Carbó. Es tractava de llegir i analitzar des de tots els punts de vista les aventures d’en Pere Vidal i en Henry Balua contra el senyor Ti, i, com a treball final, continuar la història. Encara recordo l’emoció que vaig tenir de poder entrevistar l’escriptor i ploma tant de Cavall Fort com d’Ofèlia Dracs. No solament en vaig sortir amb la satisfacció que havia pogut conèixer un dels primers autors que havia llegit, sinó que em va regalar la continuació de la història d’aquella història per la qual tots nosaltres havíem inventat tota mena de seqüeles.

Però Carbó, com Vallverdú, continua en actiu, a punt de fer noranta anys. Va ser finalista del Josep Pla, aquest cap de setmana serà un dels protagonistes del Món Llibre, el festival literari per a la mainada, i s’espera que publiqui novetats. Visca els sèniors!

L’imprescindible

Com vam explicar fa tres setmanes, dilluns, 4 d’abril, el Gran Teatre del Liceu fa cent setanta-cinc anys. El dia abans ho celebrarà amb un gran concert on actuaran grans veus internacionals com ara Sondra Radvanovsky, Lissete Oropesa, Iréne Theorin, Ludovic Tézier i Josep Calleja, a més de veus del país, com Marta Mathéu, Manel Esteve i Manuel Fuentes, dirigits pel mestre Marco Armiliato. El programa de la gala inclou fragments de Macbeth, de Giuseppe Verdi; Lucia de Lamermoor, de Gaetano Donizetti; i Turandot, de Giacomo Puccini.

El nom propi

La col·lecció Imprescindibles de l’Editorial Barcino presenta dimecres, 6 d’abril, la poesia completa de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, encapçalada per un pròleg de l’escriptor i crític literari Pere Antoni Pons, i amb texts de Salvador Espriu, Carles Riba, Miquel Sbert i Gabriel Alomar. La presentació, que es farà a la capella del Col·legi Major Ramon Llull, on va residir el poeta durant la seva etapa universitària i on va desenvolupar la seva incipient veu lírica estroncada per la mort, permetrà als assistents de descobrir un edifici singular de Barcelona, que enguany és previst que tanqui definitivament les portes.

L’efemèride

El 4 d’abril de 1942, una notícia breu publicada a La Nación de Buenos Aires informava de la mort el dia abans de la periodista catalana exiliada Irene Polo Roig. Tenia només trenta-dos anys i deixava en el record uns reportatges i entrevistes enlluernadors, a mitjans com ara Imatges, Mirador, l’Opinió i Última hora. Una carrera periodística fulgurant que es va estroncar quan va arribar a l’Argentina com a membre de la companyia teatral de l’actriu Margarida Xirgu, just abans de la guerra, i no va poder tornar mai a casa. Víctima d’una profunda depressió, en el moment més negre de la història del món i amb un final amb força paral·lelismes amb el de Stefan Zweig, es va llevar la vida.

Caldrà estar-ne al cas

Un dia la filla de l’actor i director Ramon Madaula li va insinuar la possibilitat de canviar-se el cognom patern pel matern. Madaula li va dir que fes allò que cregués, però dins seu va néixer una notable inquietud. D’aquella anècdota en va néixer la comèdia Els Brugarol, una història situada en una família burgesa barcelonina que viu aquest dilema del cognom com una tragèdia, i que es va poder veure al Teatre Poliorama. Ara Carles Sanjaume dirigeix l’adaptació a la idiosincràsia de l’alta societat valenciana que n’ha fet Juli Disla per a la companyia l’Horta Teatre. Els Villalonga es podrà veure al Teatre Rialto de València, aquest cap de setmana, amb les interpretacions de Lucia Poveda, Bruno Tamarit i Alfred Picó.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €