València, un accent i trenta monedes de plata

Tancar un accent pot semblar poca cosa. Però a València sabem que s’hi juga molt més que una qüestió filològica: s’hi juga la dignitat d’un poble, la memòria històrica i la resistència contra la imposició cultural. L’intent del PP i Vox de rebatejar la ciutat com a “Valéncia”, amb l’accent tancat que propugnen les Normes blaveres del Puig, no és una qüestió tècnica ni anecdòtica, sinó una nova ofensiva contra el valencià i la seua legitimitat institucional.

Per això sorprèn, i dol, veure el nom d’Abelard Saragossà encapçalant aquest informe que pretén justificar un canvi de nom basat en criteris pseudocientífics i una voluntat política clarament regressiva. Un professor que fa anys defensava a les aules, amb rigor, que el topònim “València” s’ha d’escriure amb accent obert perquè així ho estableixen els criteris normatius. El mateix Abelard que predicava l’esperit crític, la coherència i la defensa de la llengua com a eina de cohesió social.

Cal recordar, a més, que el marc legal que regula el canvi dels noms oficials dels municipis valencians exigeix un informe previ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Així es va fer l’any 2016, quan es va oficialitzar la forma única “València”, d’acord amb la normativa vigent i amb totes les garanties institucionals. Ara, en canvi, aquest pas s’ha eludit. No hi ha cap nou dictamen de l’AVL. El que sí que hi ha és un informe encarregat a Saragossà, que no sols suplanta la veu de l’acadèmia sinó que aprofita el text per desacreditar l’informe de 2016, aquell que va ser aprovat per una àmplia majoria dels membres de la mateixa institució.

La ironia és que el mateix Abelard Saragossà sostenia exactament el contrari fa uns quants anys, segons explica Toni Cuquerella a Eldiario.es. En un article del 1998, “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” publicat al Butlletí de la Societat Onomàstica, alertava que fer canvis simbòlics com el del topònim de València podia provocar rebuig social i defraudar aquells valencians que, des del respecte per la norma, han treballat per recuperar el prestigi de la llengua pròpia. Textualment, deia: “El valencianisme no pot introduir canvis normatius emblemàtics que puguen posar-se en contra d’aquells valencians que estan fent més per la recuperació social del valencià. Si, de sobte, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana començara a promoure la grafia Valéncia, és segur que una part dels valencians que intenten que el valencià siga efectivament la llengua del poble valencià, se sentirien defraudats.” Doncs ací som, vint-i-set anys després, i ell mateix és qui firma el que abans denunciava.

Un exercici de revisionisme interessat, utilitzat per justificar un canvi polític, no científic, dissenyat pel PP i Vox, que mai han dissimulat la seua intenció de retallar l’espai del valencià a tots els àmbits. I Saragossà els ha fet el joc. No per una gran xifra, dos mil euros, sinó per allò que de vegades pesa més: una raspallada a l’ego, potser alguna promesa i una sensació de rellevància que el pas dels anys li ha anat negant. Trenta monedes de plata.

És cínic, a més, que ara es declare ofès per les crítiques, ell que ha posat la seua signatura al servei d’aquells que han perseguit entitats, han censurat llibres, han laminat subvencions i han orquestrat una autèntica cacera de bruixes contra la societat civil valenciana. Vol fer la feina bruta per a Vox i PP i, alhora, que no se li puga dir res. Com deia ma mare: qui no vulga pols, que no vaja a l’era.

La llengua s’ha de defensar sempre. Però sobretot, s’ha de defensar allà on siga atacada. I això és també un avís per a Catalunya i per a tot el domini lingüístic: quan les barbes del teu veí veges xollar, posa les teues a remullar. No és un cas aïllat: és una tàctica. El que passa a València no acaba a València.

Si el valencià ha sobreviscut segles de persecucions, de prohibicions i de menyspreu, ha estat gràcies a la dignitat d’una societat civil que ha resistit l’ofensiva de cada època. I ara ens toca tornar a plantar cara. A denunciar la complicitat dels qui, per ego o oportunisme, presten el seu nom a l’estratègia dels qui volen que el valencià siga una llengua en retirada.

No és només l’accent d’una ciutat: és el futur d’una llengua. I no podem vendre’l per trenta monedes de plata. I molt menys per un trist informe signat per un acadèmic que fa temps va deixar de creure en allò que ens va ensenyar.

València no es toca. L’accent és obert. I la memòria, també.