06.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 07.01.2026 - 08:32
Hi ha una paraula que han volgut convertir en insult: “bonisme”. Els qui la fan servir com a arma llancívola la pronuncien amb un deix de superioritat, com si el seu realisme cru els fes més lúcids que no els altres, més savis, més preparats per a la duresa del món. Dels altaveus de l’extrema dreta fins als tribuns que exhibeixen el dolor aliè com un trofeu de caça, el bonisme ha esdevingut sinònim de feblesa, d’ingenuïtat, de la incapacitat de veure les coses tal com són. I, tanmateix, quan Xavier García Albiol declara que ha aconseguit el seu objectiu de batlle deixant quatre-centes persones al carrer en plenes festes de Nadal, sota el fred i la pluja, i quan els Estats Units ataquen Caracas per segrestar-ne el president en una operació que Donald Trump considera la més espectacular d’ençà de la Segona Guerra Mundial, no veiem pas cap victòria del realisme sobre la ingenuïtat, sinó la capitulació de la raó enfront de la força bruta. Que no és igual, ni de bon tros.
Convé, doncs, examinar per què el llenguatge de la força resulta tan seductor en el nostre temps i entre la nostra gent. Funciona –crec– perquè té una qualitat instantània: promet allò que semblen ser solucions immediates a problemes complexos. Enfront de la inseguretat, la deportació. Enfront del conflicte, la bomba i els morts. Enfront de l’ocupació, el desallotjament amb nocturnitat. Enfront de la resistència, l’assassinat. No hi ha cap deliberació, no hi ha cap matís, no hi ha el tràngol –aparentment fatigador– de la negociació i l’acord. La violència ofereix una narrativa nítida, amb “bons” i “dolents” clarament identificats –tant si els bons són bons com si no ho són, això tant hi fa– i amb un final previsible i ràpid. En un món saturat d’incertesa, en un país que tremola enfront de tantes incògnites com tenim al davant, aquesta rotunditat que ens ven la violència actua per a molts com un bàlsam sobre els esperits ferits.
Però és una il·lusió. Hannah Arendt, que va reflexionar com ningú sobre les derives violentes del segle XX, ens va deixar una distinció fonamental que no hauríem d’oblidar mai: el poder no és igual que la violència. El poder brolla allà on les persones s’uneixen i actuen de comú acord; és l’emanació d’un pensament plural, el resultat del consens social. La violència, en canvi, és la prevalença d’una sola veu que silencia les altres, l’anul·lació de la individualitat dels ciutadans i de la seua capacitat d’actuar lliurement. Per això el poder necessita sempre la legitimitat, però la violència només necessita una justificació, qualsevol justificació. I per això, també, la violència és sempre –malgrat allò que puga aparentar– un signe de feblesa política, no pas de fortalesa: la violència emergeix precisament allà on el poder se sent en perill, mai allà on el poder està ben assentat.
Mirem Veneçuela. Això que Trump presenta com una victòria de la justícia és en realitat una simple exhibició de força bruta que estableix un precedent terrorífic: qualsevol país poderós pot envair-ne un altre i segrestar-ne els dirigents si els considera il·legítims. Poseu Caracas davant l’espill de Kíiv, com vaig suggerir en un editorial recent, i veureu fins a quin punt l’argument s’ensorra.
Mirem també què passa més a prop. Al nostre país creix una mena de discurs que presenta la duresa com l’única política possible. Quan els polítics de l’extrema dreta presenten com una alternativa viable i raonable fer impossible la vida de la gent, només perquè no són com ells volen, exhibeixen un sadisme que cerca la complicitat del lector ferit. L’objectiu no és resoldre un problema d’habitatge o de convivència o de feina o de seguretat; l’objectiu és la humiliació pública de l’altre, la deshumanització com a espectacle –assignatura en què Trump excel·leix com pocs– amb la intenció de magnificar un dirigent aparentment extraviril, encara que puga tenir cos de dona.
I què hauríem d’oposar-hi “els bonistes”, a això? Què podem dir nosaltres, els qui creiem en el diàleg i la tolerància, els qui entenem que els arguments són importants, els qui pensem que els problemes es poden resoldre sense haver de recórrer necessàriament a la força?
Potser la primera cosa que cal oposar-hi és una reivindicació oberta i sense complexos de la bondat com a valor polític. Tan simple com això. No pas de la bondat estúpida que ignora la realitat, sinó de la bondat que la sap i decideix que és important no cedir a la temptació de la crueltat. I això per una raó que tots sabem que és certa i és més que documentada per la història: perquè la crueltat no resol res: la crueltat solament desplaça el problema, l’agreuja, el fa crònic. Quatre-centes persones al carrer avui seran quatre-centes persones desesperades demà, en un altre lloc, que originaran noves tensions. Un país bombardat avui serà un focus d’inestabilitat durant dècades. Unes urnes segrestades i uns votants apallissats no solament no han posat fi a la voluntat d’independència dels catalans, sinó que corquen per dins i afegeixen tensió a l’estat espanyol que va decidir de respondre així. La violència engendra violència, sempre; aquesta és la seua única llei immutable.
Per contra, el bonisme, en el sentit més profund, no és la creença ingènua que tots els problemes es resolen amb abraçades i tots sols. És el reconeixement que les societats funcionen quan les persones confien les unes en les altres, quan hi ha un mínim de solidaritat, quan el contracte social es basa en alguna cosa més que la por del càstig. I per això, tan sols per això, és millor. I és més útil. Perquè els sistemes que es fonamenten exclusivament en la força són inherentment inestables: necessiten com més va més força per a mantenir-se, fins que s’enfonsen pel seu propi pes. L’imperi romà ho va ensenyar. La Unió Soviètica ho va ensenyar. Trump ho aprendrà quan descobresca que totes les bombes del món no poden crear totes soles un govern legítim a Veneçuela que la seua població accepte com a propi. I Espanya, tard o d’hora, ho aprendrà –una altra vegada, quan ja siga tard per al seu projecte, com li ha passat amb els 28 estats actuals que un dia van ser tan indiscutiblement espanyols com espanyola puga ser ara mateix Bétera.
Però hi ha una cosa més que crec que cal posar damunt la taula, i que potser és incòmoda per a una certa esquerra. La desqualificació del bonisme ha reeixit –ha arrelat en una part de la societat– en part perquè una certa esquerra s’ha acomodat en la denúncia moral sense intenció d’oferir solucions pràctiques. Som molt bons detectant ràpidament el mal, però ens costa massa definir un model alternatiu sòlid. Hem estat més anti que pro: antifeixistes, antiracistes, antimilitaristes, sense matisos i sense la paciència de bastir respostes concretes a problemes concrets. I això ha deixat a vegades un buit que l’extrema dreta ha ocupat fàcilment amb les seues fantasies expeditives, per més falses que siguen.
La reivindicació del bonisme, per tant, no pot ser tan sols una protesta contra la crueltat. Ha de ser també una crida, un reclam, a la construcció d’alternatives reals: polítiques d’habitatge que funcionen, polítiques d’integració que no siguen lletra morta i eslògans tan sols, sistemes de seguretat que protegesquen tothom sense criminalitzar ningú, un dret internacional que tinga eines per a castigar qui no el compleix. En definitiva, ha de ser la recuperació de la política com a l’art de fer allò que és possible per a tots i no com a l’espectacle de la confrontació verbal contra els qui pensen diferentment. Ha de ser, en definitiva, la demostració pràctica i diària que la bondat no és cap feblesa, sinó l’única forma de fortalesa capaç de perdurar i mantenir estable una societat.
Perquè al final, la pregunta no és si nosaltres podem permetre’ns de ser bons en un món ple de dolents. La pregunta és la contrària: si podem permetre’ns de no ser-ho. La història ens ha ensenyat a bastament que les societats que renuncien a entendre la bondat com a valor polític acaben devorant-se a si mateixes. El llenguatge de la força bruta és molt atractiu a curt termini, sí, però està més que demostrat que és també el camí més curt cap a la barbàrie. I de la barbàrie no se’n pot eixir amb més barbàrie, sinó amb la decisió ferma, i potser heroica, de no cedir-hi davant els qui la proclamen i la practiquen. És a dir, amb un pas decidit per a no caure en cap moment en el fem pel qual ens volen arrossegar. Tampoc ara.
