Sabine Dullin, professora d’història contemporània de Rússia i la Unió Soviètica a Sciences Po de París, acaba de publicar un llibre breu i demolidor, que fa de molt bon llegir: Réflexions sur le despotisme impérial de la Russie (Payot, 2025). La tesi és clara, però incòmoda: segons ella, el despotisme i la visió imperial constitueixen la presó on la identitat russa està tancada de fa segles. Vladímir Putin, al poder d’ençà d’un quart de segle i artífex de la guerra d’Ucraïna, n’és tan sols la darrera encarnació.

Ara, l’interès del llibre transcendeix de molt el cas rus. Perquè Dullin ens ofereix amb el seu text un marc analític que il·lumina més realitats europees, i en particular una que ens toca de molt a prop: la impossibilitat estructural –també– per a Espanya d’esdevenir una democràcia plena i funcional mentre mantinga la negació del dret d’autodeterminació dels Països Catalans i les altres nacions sotmeses al seu estat.

L’assaig de Dullin parteix d’una constatació brillant: a Rússia no podrà emergir un règim pluralista i obert mentre els russos no es giren d’esquena a l’obsessió imperial del seu país. El concepte clau que fa servir l’autora francesa és “despotisme imperial”, que permet de pensar el poder absolut rus en comparació amb alguns altres imperis: l’otomà i el xinès, les monarquies absolutes europees… D’aquesta manera, Dullin supera brillantment les dicotomies habituals dels estudis russos –occidentalisme contra eslavofília, autocràcia contra panslavisme– i identifica una dinàmica de llarga durada: el despotisme i l’imperialisme es necessiten mútuament, es retroalimenten, i aquesta simbiosi fa impossible la democràcia.

La clau és entendre que l’imperialisme no és un afegitó o una simple decisió política que es puga reformar –si convé– mantenint intacte el sistema. No. És molt més profund: l’imperialisme introdueix un verí autoritari que contamina tota la vida política de la metròpoli. Perquè per a mantenir un imperi multinacional contra la voluntat dels pobles colonitzats calen estructures permanents de repressió, aparells ideològics de legitimació, una judicatura disciplinada i activa, una premsa dòcil i militants. I aquestes estructures –una volta creades per controlar les perifèries– ja no es poden desactivar voluntàriament. Funcionen totes soles. Es perpetuen. I acaben girant-se també contra qualsevol intent de canvi que arribe de la metròpoli. Us sona l’argument?

Dullin explica així el despotisme imperial: tu no pots oprimir ucraïnesos, txetxens, tàtars o georgians i ser alhora –i com si això no tingués conseqüències– una democràcia a Moscou. Perquè el sistema repressiu –imprescindible per al control colonial– enverina tota la convivència política. I converteix diferències que en qualsevol democràcia s’entendrien com a normals en qüestions existencials. L’opressió nacional impedeix el pluralisme real i criminalitza obertament la dissidència. Tot perquè la “defensa de la pàtria” esdevé l’argument que “constitucionalment” justifica qualsevol violència, qualsevol limitació de drets, qualsevol menyspreu de la legalitat democràtica.

Durant la perestroika, Grigori Iavlinski –un dels pocs demòcrates liberals russos intel·lectualment honests– va entendre aquest mecanisme. En aquella època la Unió Soviètica era el meu tema de treball, i per això vaig seguir amb molt detall i un especial interès la seua trajectòria. Iavlinski defensava de manera pública que Rússia havia de deixar anar les repúbliques no russes, perquè l’imperi era incompatible amb la democràcia. I a causa d’això –i que era jueu– va ser marginat, ridiculitzat i expulsat d’allò que se’n deia el “consens patriòtic” –tot i ser possiblement el polític més ben preparat i intel·ligent que tenia Rússia. Fins i tot demòcrates aparentment seriosos o gent que jo havia conegut com a dissidents –lluitant contra el règim–, arribat el moment de la veritat, no van poder acceptar que Ucraïna, Geòrgia o les repúbliques bàltiques tinguessen el dret d’una independència plena i sense condicions. Però, després, quan Putin va arribar al poder i va fer marxa enrere en els pocs terrenys en què s’havia avançat, es va demostrar que Iavlinski tenia tota la raó: la identitat imperial russa no es pot reformar –com no es pot reformar la identitat imperial espanyola–, de manera que sols es pot imposar amb la violència, i això fa impossible tot intent sincerament federal o plurinacional. O independència o imposició violenta, amb el “despotisme imperial” no hi ha espai possible per a la democràcia.

D’ençà del pla Ibarretxe, i encara més des que començà el procés cap a la independència de Catalunya, Espanya assisteix a una dinàmica sorprenentment similar. El PSOE de Pedro Sánchez no ha fet res de comparable a allò que proposava Iavlinski. No ha reconegut mai el dret d’autodeterminació de Catalunya. No ha qüestionat mai la “unitat de la pàtria” com a dogma. Simplement ha fet les concessions tàctiques mínimes que necessita per a assegurar-se els vots dels diputats de Junts i ERC –una amnistia imposada pel Consell d’Europa, negociacions sobre finançament, l’assumpció del vocabulari de l’acord de Brussel·les…–, però això sol ja ha estat massa per al nucli dur del règim. I, com li va passar a Iablinski, i es pot comprovar de fa poc més d’un any, el PSOE ja va essent expulsat del consens constitucional.

Ara el PP –i més enllà del PP allò que en diem “l’estat profund”– aplica als de Pedro Sánchez la mateixa lògica d’exclusió que el règim del 78 sempre ha aplicat als independentistes catalans: qui qüestiona els dogmes fundacionals del sistema és foragitat del joc democràtic legítim. El pecat de Sánchez no és reconèixer l’autodeterminació –que no ho ha fet ni de lluny–, sinó simplement haver negociat amb els independentistes, haver-los acceptat com a interlocutors necessaris. N’hi ha prou amb això perquè l’estat profund –representat sobretot pel Tribunal Suprem– li diga que ha trencat el pacte fundacional, que ha acceptat de seure amb els qui volen destruir Espanya i, per tant, ja no és un constitucionalista fiable.

I aquesta és, precisament, la lògica del despotisme imperial que descriu Dullin: no hi ha matisos possibles. O estàs amb l’imperi sense fissures o ets un enemic de la pàtria. Qualsevol posició intermèdia és traïció.

Per entendre millor el concepte, val la pena de desenvolupar més a fons el mecanisme que descriu Dullin. La historiadora francesa demostra que la identitat russa s’ha construït sobre l’imperi, no malgrat l’imperi. De la conquesta de Kazan, el 1552, a la guerra actual d’Ucraïna, la grandesa russa s’ha concebut com a expansió territorial, com a incorporació de pobles “germans” (eslaus) o com a “civilització” de pobles asiàtics. I aquest discurs imperial ha impregnat tant la literatura, la historiografia, la religió i la cultura popular que quan algú qüestiona l’imperi no discuteix una política concreta: nega la identitat mateixa de Rússia tal com s’ha imaginat durant segles. Novament: us sona això?

I ací és on entra en joc el verí: aquest imaginari imperial requereix el despotisme per subsistir. Perquè sap que si els pobles colonitzats poguessen decidir lliurement, molts se n’anirien –és fora de tota discussió que si Catalunya encara és part de l’estat espanyol és solament per la violència. Per tant, el poder imperial no té cap més remei que negar-los aquesta possibilitat. Cal criminalitzar el separatisme. Cal construir una “constitucionalitat” que blinde la unitat territorial com a intocable. I és aquesta constitucionalitat, que naix per controlar les perifèries, la que acaba definint els límits d’allò que és políticament acceptable a tot arreu. Al centre també.

Així, doncs, per a mantenir aquesta unitat contra la voluntat majoritària dels ucraïnesos o dels catalans –tant se val– cal violència. En el nostre cas, no la mateixa que aplica Rússia a Ucraïna, és clar. Però violència al capdavall: judicialització de la política, presó per a dirigents elegits democràticament, repressió policíaca, persecució d’exiliats, intervenció de l’autogovern amb l’article 155. I aquesta violència –que es presenta com a “defensa de la constitució”– és la que enverina tota la democràcia espanyola i, tal com comprova ara en la pròpia pell el PSOE, la fa impossible.

La conclusió de Dullin és inapel·lable: Rússia no serà democràtica mentre no descolonitze. Perquè és una impossibilitat estructural, no conjuntural. I això mateix –dic jo– s’aplica a Espanya: Espanya no serà una democràcia plena mentre negue l’autodeterminació dels Països Catalans, dels bascs i dels gallecs. I això que li passa amb el PSOE –expulsat progressivament del consens constitucional– ho confirma: l’imperialisme espanyol no tolera ni tan sols l’ambigüitat tàctica. El PSOE pensava que podia navegar entre aigües, però ara va descobrint allò que Catalunya sap de sempre: que amb el despotisme imperial no s’hi negocia. O el deixes enrere i te’n vas o t’acaba devorant.

Una darrera consideració. No em preocupa gens ni mica què li puga passar al PSOE. Ni tinc gens d’interès a “estabilitzar” Espanya, ans al contrari. Però crec que és difícil de discutir que una Espanya amable i relativament còmoda –com ara la dels Jocs Olímpics de Barcelona 92– fa més difícil la independència que no pas una Espanya intransigent amb la catalanitat –sobretot després del Primer d’Octubre, que va canviar per sempre el consens bàsic del país. O, per a dir-ho més clar: ens obliga a nosaltres al xoc obert i els col·loca a ells –com li passa a Rússia– al costat difícil d’entendre i d’acceptar, incòmode. I aquesta és una de les claus del nostre futur immediat que –si som capaços de pensar serenament, que ja no sé si és possible al nostre país– òbviament se’ns apareix com una gran oportunitat.

PS1. Una intervenció de Magí Garcia al pòdcast L’Arrabassada ha reactivat la conversa a les xarxes socials sobre les dificultats per a educar un fill en català, sobretot en aquelles àrees del país on la minorització de la llengua és més crítica. Sobre aquest tema, Clara Ardèvol ha fet aquest reportatge: “Mans i mànigues per a educar en català: una angoixa que creix entre les famílies”.

PS2. Moltes de les crítiques a la transició que hem anat reiterant anys i anys i que avui, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del dictador, tornem a repetir ja ens les van advertir alguns llavors, amb consciència crítica i rigor moral. En aquest article, Xavier Montanyà ens parla del paper tan lúcid que van tenir els Cuadernos del Ruedo Ibérico, que van ser abandonats en el moment que l’oposició antifranquista va entrar en el joc del poder.

PS3. Si a la Catalunya del sud continua la crisi originada per la pesta porcina, a Catalunya Nord aquest cap de setmana s’han disparat les protestes ramaderes per la manera com l’estat francès ataca el brot de dermatosi nodular contagiosa, sacrificant ramats sencers de vaques. Com us expliquem en aquest article, els ramaders han arribat a establir controls de carretera i les protestes multitudinàries s’estenen no solament per Catalunya, sinó per bona part de l’estat francès.