09.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 09.02.2026 - 21:53
El 3 de setembre de 2023 vam publicar a VilaWeb un article pòstum de Carme Junyent, que va causar un impacte impressionant. Abans de faltar, ens va encarregar de publicar el seu darrer article, “Morir-se en català“. En aquell text antològic, que estic segur que molts deveu tenir present, Junyent recordava al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l’administració hi té coses a dir i a fer. Perquè el darrer moment nostre no siga un altre, un més, d’agressió i violència, de manca de respecte a allò que som. “Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir-se en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per a no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera”, escrivia en aquell text l’enyorada lingüista, símbol per a tanta gent de rigor intel·lectual i esforç personal.
Gairebé tres anys després, avui, dissortadament, em trobe obligat contar-vos una història semblant, encara un passet més enllà i tot. I de recordar-nos, per tant, a tots, la nostra condició de perseguits –en la vida i en la mort– pel fet de ser això que som.
Fa unes quantes setmanes que es va morir Károly Morvay, un gran català d’origen hongarès, eminent filòleg i espòs de Daniela Grau, militant activa i incansable per la llengua, la cultura i la nació catalanes. Una dona amb qui sempre pots comptar i que no té mai un no per resposta, un autèntic pilar comunitari.
Daniela Grau i la seua filla Magda van voler posar una esquela recordant el seu marit i fent saber la pèrdua als amics i a la comunitat local. És un d’aquells costums immemorials que tenim els humans: explicar que els nostres éssers estimats han deixat el món i demanar, implícitament, un record per ells.
Totes dues es van adreçar, doncs, al diari local –en aquest cas, L’indépendant– amb la voluntat de sufragar una d’aquelles esqueles que fa anys eren tan habituals a la premsa i que avui encara en alguns casos i en alguns diaris mantenen una funció pràctica. Òbviament, l’esquela era en català i ací és on va arribar la sorpresa.
El director del diari els va comunicar que això no podia ser, que l’esquela no es podia publicar en català, llevat que anàs acompanyada de “una versió completa i fidel en francès” –versió que, com us podeu imaginar, doblava també automàticament el pressupost.
Per correu electrònic, el director de L’indépendant fins i tot es va atrevir a invocar la llei Toubon del 1994 –aquella llei que els nacionalistes francesos van aprovar per combatre l’anglès– com a teòric argument que havia de justificar la seua inhumanitat.
I parle d’inhumanitat perquè estic segur que el senyor director de L’indépendant és un francès molt francès, de manera que supose que deu recordar perfectament aquella explicació tan clarivident de Georges Bernanos, que diu que la pitjor inhumanitat és aquella que s’amaga rere la burocràcia, tot invocant una llei. Cap a ell, com a director i com a persona, el meu rebuig professional i ciutadà.
En vista de la situació, de manera digna i coherent amb la seua llarga trajectòria, Daniela Grau i Magda Morvay Grau van decidir que no publicarien l’anunci de la mort del seu estimat Károly si havien de doblegar-se i escriure’l en la llengua que els ha perseguit tota la vida, que ha impedit i entrebancat constantment la seua realitat de catalans. Ho han explicat en una nota que han fet pública: “Com a defensors de l’oficialitat del català, llengua de la nostra nació mil·lenària, no podem passar de cop i volta per defensors d’un bilingüisme que, a més a més, cal pagar-se, quan en altres estats europeus el català és oficial o cooficial!”
Vet ací, doncs, aquesta lamentable història, una més en el dia a dia del nostre país: ni després de mort et deixen en pau els gendarmes de la uniformitat lingüística, els policies –en aquest cas disfressats de periodista– de l’imperialisme més extremista i cruel.
Per a la Daniela i la Magda, el meu condol –que estic molt cert que serà també el de la gran majoria de lectors i subscriptors d’aquest diari. I per a Károly Morvay, el meu agraïment etern i la promesa que no descansarem mai en el combat per la llengua que hem compartit i que ens ha fet compatriotes.
PS1. Diumenge VilaWeb va celebrar a la sala Razzmatazz de Barcelona un concert de benvinguda al miler de joves que s’han fet nous subscriptors del diari aprofitant l’oferta VW30. Com que la festa era a una hora, diguem-ne, inusual per a mi, vaig poder escriure l’editorial, però no pas els PS que l’acompanyen habitualment per a recomanar-vos algunes de les peces originals que publiquem en el dia. Per això avui vull recuperar la impressionant entrevista que Xavier Montanyà ha fet a Joan E. Garcés. No cal estar d’acord amb ell –jo no hi estic en moltes de les coses que diu– per a reconèixer l’altura del debat que Garcés proposa i el paper clau que aquest advocat valencià, amic del president Salvador Allende, ha tingut en l’extensió del concepte, tan necessari avui, de justícia universal.
PS2. Despús-ahir, també, hi hagué les eleccions a les Corts de l’Aragó. A VilaWeb sempre hem centrat la campanya d’aquestes eleccions –com no podia ser altrament– en la Catalunya que identifiquem com a Franja de Ponent. En aquest article d’Alexandre Solano, hi trobareu l’anàlisi detallada del procés electoral i el resultat en tots i cadascun dels municipis.
PS3. Per una altra banda, dissabte hi hagué les manifestacions contra el caos de RENFE. Molts lectors i subscriptors ens van demanar si era possible de publicar el discurs que hi pronuncià el president del Consell de la República, Jordi Domingo. I sí que ho és. El podeu llegir ací: “Patim un tracte colonial i ens hem de desfer de la metròpoli“
PS4. Gabriel Rufián continua això que aparentment és una croada personal per a crear una coalició de partits d’esquerres a les eleccions espanyoles. La iniciativa desperta molt de malestar no tan sols entre els possibles aliats, sinó fins i tot dins el seu partit. Odei A.-Etxearte analitza les claus de la jugada en aquest article: “Operació Rufián: l’ambigüitat calculada d’un moviment personal”.
PS5. Avui a VilaWeb Televisió hem emès el quart –i penúltim– capítol de la sèrie 72 minuts. El podeu veure en vídeo ací: “Quan la guerra es generalitza i el món és al caire de l’extinció”.
PS6. L’escriptor Julià Guillamon acaba de publicar Rascaparets, el seu darrer llibre de contes, que, com els petards infantils que donen nom al llibre, deixen espurnes d’humor, crítica i mala bava. Joan Safont l’ha entrevistat: “La gran majoria d’il·lusions acaben com el rosari de l’aurora”.
